Sembla mentida, però encara no havíem parlat en aquest bloc d’un concepte tan en voga actualment com el de “llegenda urbana”. Al fil del meu article de fa uns dies sobre la transmissió oral, no podia faltar aquest complement, que al cap i a la fi ocupa el mateix lloc (em refereixo a la tradició popular que passa dels uns als altres de boca en boca) en el món d’avui.
Abans de continuar, val a dir que el clàssic “boca a boca” té a hores d’ara dos o tres ajudants molt potents: Internet (correu electrònic, xarxes socials, blocs, webs), el còmic (que ja fa anys que rutlla i que ha estat un clar generador i receptor de llegendes) i el cinema, tan present a les nostres vides i que, per descomptat, inclou tot el món audiovisual (videoclips, televisió, etc.). Ha arribat un moment en què es fa difícil esbrinar si certes llegendes prou conegudes han aparegut directament a partir del cinema o han sorgit encara d’allò que podem considerar de manera més estricta “literatura”.
També és necessari tenir present un altre factor bàsic. M’estic referint a la globalització. Si abans cada tradició nacional tenia llegendes pròpies (tot i que l’estudi de les mateixes demostra que posseïen sorprenentment molts punts en comú, fins i tot en llocs prou allunyats entre ells), ara mateix el planeta sencer comparteix històries. Els japonesos han irromput amb força en la societat occidental i han afegit el seu gra de sorra, sovint altament tecnificat (fantasmes assassins que surten dels aparells de televisió, per exemple). En qualsevol cas, resulta prou evident l’enorme coincidència entre les llegendes urbanes que amaren la tradició coetània europea, americana o asiàtica.
Però, en realitat, què és una llegenda urbana? Podríem definir-la, aproximadament, com una història que s’ha transmès per les vies abans exposades, que narra esdeveniments que es presenten com a reals -malgrat tenir components màgics, sobrenaturals o inversemblants- i que acaben esdevenint part de l'imaginari col·lectiu. És a dir, que roden pel món, la gent les coneix i, en ocasions, les imagina vertaderes. La superstició folklòrica ens indueix a creure aquests relats, però la deformació, la hipèrbole o la distorsió acaben demostrant que, tot i que en ocasions han partit de fets autèntics, la intervenció humana els ha elevat a la categoria de llegenda, de folklore, de tradició contemporània. La mateixa història de vegades té diverses versions i, com tot allò que es transmet per una via tan dinàmica, canvia cada cop que algú l’explica o l’escriu.
Per exemple, quantes versions existeixen de la jove bonica i misteriosa que fa autoestop de nit en una carretera aïllada i que, quan s’atura un conductor considerat, ella acaba essent el fantasma d’una noia que va morir d’accident en aquell mateix revolt? Una infinitud. Fins el punt que, en alguns casos, la noia és bona, però en d’altres s’ha convertit en una assassina despietada.
Us enllaço aquí l’entrada de Wikipèdia, perquè, tot i que no en sóc gaire partidària, crec que us pot donar més informació sobre aquest tema. En parla exhaustivament i posa exemples de llegendes urbanes molt famoses, començant per la de la crionització de Walt Disney.
Personalment, jo volia destacar una altra qüestió, lògicament lligada a la literatura, però també (com no!) al cinema i a les sèries de televisió. Perquè m’he adonat que aquestes llegendes s’integren sovint en la novel·la negra, en les pel·lícules i en les sèries. Tots les esperem, les acceptem i ens produeixen plaer. Ens fan sentir còmodes perquè formen part per sempre més del nostre imaginari, personal i col·lectiu. Com explicar, si no, que ens empassem els fantasmes que, com ànima en pena, pul·lulen per les aventures de Charlie Parker? O com acceptar amb naturalitat els atractius vampirs i homes llop que transiten les ciutats més importants del planeta? (no he llegit la nissaga Crepuscle, però tinc entès que va d’això, d'una mena de licàntrops d'última generació i de sinistra estètica). Els exemples podrien ser tants que aquest article no s’acabaria. Us convido a participar en la llista amb els vostres comentaris i aportacions, negrots.
Tanmateix, hi ha una circumstància que m’interessa esmentar com a colofó. Un fet que he comprovat i que corrobora allò que, els qui estudiem literatura, tenim molt clar. I és que els motius d’espant, de por, de pànic, de neguit, de culpa no han canviat amb el temps. Fantasmes, aparicions, revenges, amor, gelosia, cobdícia, bogeria, sexe, poder, morts vivents, sang, dominació. Els mateixos temes que apareixien en les rondalles de fa segles o en els contes infantils (alguns d'una terrible crueltat), forneixen ara mateix la majoria de llegendes urbanes. Els homes som els que érem. Varien les formes, les tècniques, els ambients, el llenguatge i el vestuari, però ni en la vida ni en la ficció no hi ha res de nou sota el sol.
Abans de continuar, val a dir que el clàssic “boca a boca” té a hores d’ara dos o tres ajudants molt potents: Internet (correu electrònic, xarxes socials, blocs, webs), el còmic (que ja fa anys que rutlla i que ha estat un clar generador i receptor de llegendes) i el cinema, tan present a les nostres vides i que, per descomptat, inclou tot el món audiovisual (videoclips, televisió, etc.). Ha arribat un moment en què es fa difícil esbrinar si certes llegendes prou conegudes han aparegut directament a partir del cinema o han sorgit encara d’allò que podem considerar de manera més estricta “literatura”.
També és necessari tenir present un altre factor bàsic. M’estic referint a la globalització. Si abans cada tradició nacional tenia llegendes pròpies (tot i que l’estudi de les mateixes demostra que posseïen sorprenentment molts punts en comú, fins i tot en llocs prou allunyats entre ells), ara mateix el planeta sencer comparteix històries. Els japonesos han irromput amb força en la societat occidental i han afegit el seu gra de sorra, sovint altament tecnificat (fantasmes assassins que surten dels aparells de televisió, per exemple). En qualsevol cas, resulta prou evident l’enorme coincidència entre les llegendes urbanes que amaren la tradició coetània europea, americana o asiàtica.
Però, en realitat, què és una llegenda urbana? Podríem definir-la, aproximadament, com una història que s’ha transmès per les vies abans exposades, que narra esdeveniments que es presenten com a reals -malgrat tenir components màgics, sobrenaturals o inversemblants- i que acaben esdevenint part de l'imaginari col·lectiu. És a dir, que roden pel món, la gent les coneix i, en ocasions, les imagina vertaderes. La superstició folklòrica ens indueix a creure aquests relats, però la deformació, la hipèrbole o la distorsió acaben demostrant que, tot i que en ocasions han partit de fets autèntics, la intervenció humana els ha elevat a la categoria de llegenda, de folklore, de tradició contemporània. La mateixa història de vegades té diverses versions i, com tot allò que es transmet per una via tan dinàmica, canvia cada cop que algú l’explica o l’escriu.
Per exemple, quantes versions existeixen de la jove bonica i misteriosa que fa autoestop de nit en una carretera aïllada i que, quan s’atura un conductor considerat, ella acaba essent el fantasma d’una noia que va morir d’accident en aquell mateix revolt? Una infinitud. Fins el punt que, en alguns casos, la noia és bona, però en d’altres s’ha convertit en una assassina despietada.
Us enllaço aquí l’entrada de Wikipèdia, perquè, tot i que no en sóc gaire partidària, crec que us pot donar més informació sobre aquest tema. En parla exhaustivament i posa exemples de llegendes urbanes molt famoses, començant per la de la crionització de Walt Disney.
Personalment, jo volia destacar una altra qüestió, lògicament lligada a la literatura, però també (com no!) al cinema i a les sèries de televisió. Perquè m’he adonat que aquestes llegendes s’integren sovint en la novel·la negra, en les pel·lícules i en les sèries. Tots les esperem, les acceptem i ens produeixen plaer. Ens fan sentir còmodes perquè formen part per sempre més del nostre imaginari, personal i col·lectiu. Com explicar, si no, que ens empassem els fantasmes que, com ànima en pena, pul·lulen per les aventures de Charlie Parker? O com acceptar amb naturalitat els atractius vampirs i homes llop que transiten les ciutats més importants del planeta? (no he llegit la nissaga Crepuscle, però tinc entès que va d’això, d'una mena de licàntrops d'última generació i de sinistra estètica). Els exemples podrien ser tants que aquest article no s’acabaria. Us convido a participar en la llista amb els vostres comentaris i aportacions, negrots.
Tanmateix, hi ha una circumstància que m’interessa esmentar com a colofó. Un fet que he comprovat i que corrobora allò que, els qui estudiem literatura, tenim molt clar. I és que els motius d’espant, de por, de pànic, de neguit, de culpa no han canviat amb el temps. Fantasmes, aparicions, revenges, amor, gelosia, cobdícia, bogeria, sexe, poder, morts vivents, sang, dominació. Els mateixos temes que apareixien en les rondalles de fa segles o en els contes infantils (alguns d'una terrible crueltat), forneixen ara mateix la majoria de llegendes urbanes. Els homes som els que érem. Varien les formes, les tècniques, els ambients, el llenguatge i el vestuari, però ni en la vida ni en la ficció no hi ha res de nou sota el sol.
