Més enllà del somni (apunts), de Shaudin Melgar-Foraster

Espero que arribeu aquí rebotats de la ressenya de Més enllà del somni, el llibre de Shaudin-Melgar Foraster, que he penjat a "El Fil d'Ariadna". Per si no és així, us l'enllaço aquí mateix i la podreu llegir.

En qualsevol cas, la novel·la de Shaudin conté una sèrie d'elements que també la fan susceptible d'aparèixer en aquest espai ombrívol. Al marge de la seva condició de llibre d'aventures juvenils, l'autora s'empara en una sèrie de mecanismes, recursos i personatges de l'imaginari del misteri més pur.

Així, hi trobem bruixes i bruixots, dracs, monstres marins, miralls amb propietats especials. Tot un conjunt d'elements que, tractats de manera força original, esdevenen alhora antics i moderns. Shaudin es complau també en la desmitificació dels tòpics, de manera que els bruixots només són una suposició, les bruixes són boníssimes i les reines cuinen i es comporten com un personatge absolutament casolà. A Més enllà del somni tampoc no hi manca la màgia i aquestes bruixes són capaces de donar vida a éssers inanimats o de volar d'una manera molt especial.

Amb tot això, negrots, no vull donar a entendre que l'obra sigui estrictament infantil o juvenil. Res més lluny de la veritat. Estic convençuda que en podem gaudir gairebé més els grans que no pas els petits.

En fi, recomanable de totes totes. A mi m'ha entusiasmat i no dubto que a vosaltres, negrots, us pot agradar i molt. Tot seguit, us he col·locat, per tal que la conegueu, la portada de la traducció anglesa.

Una abraçada i fins ben aviat, negrots.

La imatge de la bruixa: una procedència interessant

Prenent com a punt de partida el meu recent article sobre la tradició literària i sobre el bagatge que, com a espècie, atresorem col·lectivament, he decidit parlar-vos avui de l’origen de la imatge de les bruixes. La típica visió que posseïm actualment i que serveix per il·lustrar els contes infantils –la bruixa vella, lletja, plena de berrugues, vestida de negre, geperuda, que viu aïllada enmig del bosc i que sempre té la intenció de fer mal– no és una invenció gratuïta fruit de la imaginació d’algun fecund artista. Malauradament, prové de creences força més doloroses i la venim arrossegant (encara que a hores d’ara tan sols sigui una anècdota) des de fa molts segles.

Ja a l’antiguitat, l’ésser humà buscava insistentment una resposta a tot allò que no podia entendre (fenòmens meteorològics, malalties, processos fisiològics, etc.). Sovint les explicacions màgiques, sobrenaturals i prodigioses servien per contestar moltes preguntes, fet en el qual les religions també hi van incidir. D’altra banda, no podem oblidar que ens trobàvem (i ens trobem) en el si d’una societat patriarcal, on la mesura de totes les coses ha estat d’antuvi el mascle de l’espècie. En aquest sentit, només cal recordar que per a la mitologia cristiana la primera dona va ser creada d’una costella d’Adam.

Entre els processos de la naturalesa difícils d’explicar hi havia totes les qüestions relacionades amb el sexe, la procreació, la transmissió de malalties, el naixement i la mort. Mentre que l’esperma masculí s’anomenava “el líquid preciós”, la menstruació era considerada una mostra d’impuresa i brutícia generadora de malures. La dona que tenia la regla esdevenia automàticament un ésser del qual convenia allunyar-se’n. Titllada d’obscena, promíscua i verinosa, el concepte de la dona impura apareix reiteradament en la profusa i extensa tradició misògina de la literatura universal.
Però la cosa, negrots, no s'acaba aquí. Perquè les dones velles, que ja no menstruaven, eren encara més perilloses. Mantenien el verí que no expulsaven en el seu interior i esdevenien capaces d’infectar els nens amb la seva sola mirada. Endemés, encara resultava més greu si es tractava de dones de classe baixa, considerades les més verinoses a causa de la seva pitjor alimentació.
És en aquest context que apareix la imatge de les bruixes que coneixem. Només cal recordar algunes encarnacions literàries ben significatives, com La Celestina o l'anciana Trotaconventos d'El libro de Buen Amor.

Si partim del fet, doncs, que tot era mesurat des de la concepció de l’home com a centre de la creació, la femella serà vista com una mena de complement del mascle, secundari, imperfecte i, per tant, inferior. Quedarà el terreny adobat per a revertir negativament en la condició femenina qualsevol procés inexplicable. A l’Edat Mitjana, tot allò que espantava l’home, tot allò que li resultava misteriós, tot allò que no podia aclarir convenientment, acabava essent culpa de la dona, intrínsecament luxuriosa, dolenta i verinosa. Com podeu imaginar-vos, el tema és summament extens, excessiu per a un article de bloc. Per tant, us facilitaré una referència bibliogràfica i acabaré amb una citació del mateix llibre (l'indico al peu) prou entenedora en ella mateixa.

[...] la mujer es venenosa precisamente en virtud de su mecanismo fisiológico. La explicación que permitirá la fabricación arbitraria de hechiceras y brujas aparece ya a finales del siglo XIII. Advertimos que una mala nutrición hace aún más peligrosas a las viejas de las clases inferiores de la sociedad. Nunca el antifeminismo ha llegado tan lejos, jamás se le han puesto en las manos argumentos tan poderosos, pues, en efecto, la mujer puede ser principio de destrucción de la especie misma a la que pertenece (capítol II, pàg. 72).

A grans trets, aquesta és la història, negrots. Amb aquestes premisses, qui s’atreveix ara a criticar les bruixes, pobrissones?

Bibliografia: Sexualidad y saber médico en la Edad Media / Danielle Jacquart, Claude Thomasset. Barcelona: Ed. Labor, 1989.