Harlem Nocturne

divendres, 28 de febrer del 2014

Amb el març, torna la negror: Collbató Negre





Demà comença el mes de març. I amb el mes de març tornaran a Catalunya unes noves Jornades negres, negríssimes. Aquest cop a Collbató. Es tracta del Collbató Negre, que celebra el seu debut i que tindrà lloc entre el 28 de març i el 6 d'abril. Evidentment, no m'ho perdré. De fet, participo en dues taules rodones. Serà un bon preludi del Sant Jordi. 
 
 
Us hi esperem. Que poso falta, negrots!
 
 

dilluns, 24 de febrer del 2014

Trobada negra i editorial a la Llibreria Nollegiu






Tot i que no he pogut evitar el retard (tanta feina no pot ser bona), no vull deixar de consignar en aquest espai la trobada que es va produir el passat dia 20 a la Llibreria del Poble Nou Nollegiu. Es tractava d'un mena d'acte que volia cloure informalment la BCNegra i que va vincular (res més oportú) la negror literària amb el vi negre. 

Per això duia un nom ben engrescador: "Una copa de negra". 



La idea era, per damunt de tot, parlar del gènere des del punt de vista de les editorials. Per això s'hi van aplegar la gent d'Alrevés/Crims.cat, MeteoraLlibres del Delicte i Navona. Cada un dels seus representants van poder explicar, enmig d'un clima amical, el seu projecte, les seves idees, els títols que tenen publicats, els plans de futur. Com ja sabeu, posseeixen en comú el fet de ser segells editorials petits integrats per lletraferits curosos i entusiastes. Uns bojos de la literatura  que posen el seu amor pels llibres al servei d'una magnífica tasca. Sort que encara en tenim, d'editors com ells!

Tampoc no vam faltar un grup d'amics incondicionals, alguns dels quals hem publicat amb aquestes editorials. Hi havia en Jordi de Manuel, en Sebastià Bennasar, en Salvador Balcells, l'Albert Gassull, la gent de Laboratori de Lletres, la Maria Rosa Duran Albareda, etc. etc. 

La llibreria Nollegiu, que fa poc que ha obert, està regentada per en Xavier Vidal, un altre lletraferit amb moltes ganes de fer coses. En Xavier s'està bellugant activament per convertir la seva llibreria en un lloc on tothom s'hi senti còmode. Ja us puc garantir que l'espai està muntat amb molt de gust. Convida el visitant a quedar-s'hi -mirant les lleixes, consultant títols o llegint- tota l'estona que faci falta.       
Vam riure, vam fer fotos, vam veure un vinet ben bo i vam comprar llibres. Jo em vaig tornar a firar, com no podia ser d'una altra manera. Tinc un enrenou a la taula d'espera com no us podeu imaginar. Crec que, en algun  moment, els volums que fan cua han arribat a les mans.

Que passeu una bona tarda, negrots.







Demano disculpes per la poca qualitat de les fotos. No sé si té a veure amb la il·luminació tènue del local o amb el meu pols poc ferm. En qualsevol cas, em sap greu.

dissabte, 22 de febrer del 2014

Barbablava, d'Amélie Nothomb






Vaig descobrir Amélie Nothomb amb A les meves ordres, una novel·la curta que, si llegiu la ressenya, em va sorprendre força. Ara m’hi he retrobat amb aquesta història breu intitulada Barbablava. Com el seu nom indica, no és una altra cosa que una recreació del relat homònim de Charles Perrault, publicat el 1697, el text complet del qual us ofereixo si pitgeu aquí.
Recordo molt bé el relat de Perrault, que havia gaudit de petita en el senzill format que penjo nostàlgicament (en imatge) més avall i que ˗n’estic convençuda˗ molts de vosaltres recordareu. Es tractava de la terrorífica història d’un noble (un assassí en sèrie, segons la terminologia més actual) que lluïa una estranya barba de color blau (em pregunto si per desmitificar el color dels típics prínceps) i que havia matat totes les seves esposes, els cadàvers de les quals mantenia tancats a pany i forrellat en una cambra de la seva enorme mansió. Quan es torna a casar, prohibeix a la nova muller obrir aquella estança, però... és clar... tots sabem com n'és de difícil resistir la curiositat...
 
 
Nothomb es complau en un divertit i preciosista joc d’intertextualitat. Xala com una boja (estic segura que s’ho ha passat genial) amb la subversió del text original, però no traeix la seva essència de conte fantàstic. La fantasia es pertot, de manera que no ens hem de preocupar per purismes mimètics. Trasllada l’acció al París actual i carrega la trama d’un humor àcid i sorprenent que, per damunt de tot, se sustenta en uns diàlegs que guspiregen. Tanmateix, també la dota d’un deliciós aire decadentista i erudit, de tints aristocràticament clàssics, que aconsegueix mantenir-nos en els estranys llimbs de l’atemporalitat. Per acabar, salpebra el conjunt amb unes gotes de vel·leïtat filosòfica, un polsim de psicologisme cromàtic i una pinzellada final rupturista i inesperada.
Amélie Nothomb, nascuda a Bèlgica el 1966, és una autora molt prolífica, amb una gran projecció internacional. Ha estat capaç de dotar la seva obra d’un segell propi, que els lectors identifiquen i que arrossega un bon nombre de seguidors d’arreu del món. Conrea especialment la novel·la curta i, com diu la meva amiga Maria, és una “narradora nata”. Una narradora nata que et fa somriure i que, ho vulguis o no, t’enganxa irremissiblement.  

Feliç cap de setmana, negrots.
 


Presentació d'Elles també maten a Rubí





Ahir al vespre vam presentar Elles també maten a la llibreria "El racó del llibre", a Rubí. 
Hi vam ser amb en Marc Moreno, l'editor de Llibres del Delicte, i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. Va resultar una trobada planera, interessant, on vam tenir l'oportunitat d'explicar moltes coses sobre el projecte editorial, la gènesi de l'antologia,  les autores, les diferents històries, els tipus de crims... 
A més, es va convertir en un intercanvi molt enriquidor, ja que el públic es va mostrar, espontàniament, molt participatiu. I això no té preu. 
D'altra banda, volem agrair als organitzadors de la llibreria el detall tan original que van tenir amb les autores. Van muntar una mena d'exposició amb objectes que feien referència a cadascun dels relats. No sé si m'han sortit bé totes les fotos, però ho vaig intentar.     
Us deixo, doncs, amb aquest modest reportatge gràfic d'una tarda molt agradable.
I continuem... les dones assassines no tenim aturador.
 
 
  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

dilluns, 17 de febrer del 2014

La casa de les papallones, de Teresa Solana






La casa de les papallones és la segona entrega de la sèrie protagonitzada per Norma Forester, la mossa d’esquadra creada per Teresa Solana a Negres tempestes, novel·la guanyadora del Premi “Crims de tinta” l’any 2010.  
La casa de les papallones és una ficció estrictament procedural, que ressegueix fil per randa la investigació d’un crim en el marc de la Barcelona actual, submergida de ple en la crisi que ens està devorant. Tal vegada per aquest motiu, la novel·la no posseeix la mateixa dosi d’humor àcid a què Solana ens té acostumats. És un text més seriós, de factura policial més convencional, on s’explora la possibilitat de matar per motius, en certa manera, justificats.
Tornem a trobar l’estrafolària família de la Norma, però, en contra d'allò que personalment esperava, els personatges més divertits de la nissaga apareixen molt poc. Em refereixo a Senta, Mimí i, sobretot, a la tieta hacker i monja. Tot i això, aquesta darrera no deixa de jugar un paper que incideix en el desenvolupament dels fets. A banda de la trama criminal, el segon eix de La casa de les papallones gira al voltant de les relacions entre la protagonista i el seu marit Octavi. Evidentment, no revelaré res, però sí que us diré que hi ha una mica de marro.  
Com ja havia passat a Negres tempestes (llegir aquí), Solana aprofita la novel·la per donar veu als problemes socials. No es deixa res per esmentar: les preferents, el diner negre, l’atur, els acomiadaments dels treballadors, la corrupció, la picaresca, les diferències de classe, les dificultats dels petits empresaris. Planteja dilemes i els busca resposta. Tanmateix, la seva intenció d’atorgar una dimensió ètica a la novel·la és excessivament explícita, amb la qual cosa es revesteix d’un aire moralitzant que, al meu parer, no fa falta. La literatura guanya si s’allunya del pamflet. Hem de pressuposar en el lector la competència suficient per extreure directament, a través de la trama, les diverses propostes o visions que el text vehicula.  
La novel·la està estructurada a partir d’un elevadíssim percentatge de diàlegs. Les parts narratives són escasses, amb la qual cosa es llegeix molt ràpidament, amb molta agilitat. Com va dir la mateixa autora en un debat televisiu que vam compartir, en ocasions resulta estrany pensar que algú pugui empassar-se en un cap de setmana un llibre que l’autor ha trigat més d’un any en escriure. Però les coses són així. I, al cap i a la fi, no és un mal senyal.
Passeu bona tarda, negrots.

  



diumenge, 16 de febrer del 2014

L’Ètica, de Sebastià Jovani






L’Ètica, de Sebastià Jovani (Barcelona, 1977), és l’onzè títol publicat per la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Una nova aportació que ajuda a consolidar, amb un indubtable segell propi, un projecte valent, original i molt ben treballat.
L’any 2009, Jovani ja havia guanyat el Premi Brigada 21 a la millor novel·la negra en català amb Emulsió de ferro, obra que obtingué, així mateix, el Premi Vila de Gràcia. El 2011 publicà Emet o la Revolta, que ell mateix definí com una novel·la negra esotèrica i d’anticipació. No és esotèrica ni d’anticipació aquesta Ètica que avui ressenyem, però sí que es tracta d’un polièdric exercici literari que, rere l’embolcall del gènere, presenta tants angles i arestes com la vida, com la naturalesa humana.  
La ficció de Jovani no és gens mimètica, gens convencional. Tenim una ciutat esborronada i indefinible que serveix de tauler d’escacs a tres personatges, tres veus en primera persona, torturades, evanescents: dos justiciers que, des de posicions inconciliables, persegueixen un mateix objectiu; i un criminal estrany, camaleònic, ben amagat. Aquestes són les regles del joc que ens imposa l’autor per construir un univers dens i angoixant que, indefectiblement, ens aboca a una profunda reflexió. Des d’un plantejament de forta tensió psicològica, L’Ètica convida el lector –imprescindiblement actiu˗ a penetrar en la ment humana. I el resultat esdevé esfereïdor.
He de confessar que, a l’inici de la lectura, em va encuriosir la clara voluntat estètica i esteticista de la novel·la; la seva evident indagació metaliterària; el propòsit de furgar en les possibilitats i els límits del llenguatge, l’estil i la retòrica; i, per damunt de tot, els ressons de la filosofia organicista que amarava el conjunt. Em preguntava a què responia fins que vaig descobrir que Sebastià Jovani és llicenciat en Filosofia i especialitzat en Estètica, fins que me’n vaig adonar que un dels personatges, com el mateix Jovani em va confirmar més tard, duia un cognom prou connotat: Espinosa. Fins que vaig comprendre que l’autor, lluny de conformar-se amb escriure una novel·la de crims, allò que ha pretès és mostrar les hipotètiques tripes del gènere ˗primer˗ i del fet literari ˗després. Tot per justificar qui som i descobrir si la llengua ˗i suposo que de retruc la literatura˗ pot configurar el nostre univers (i no a l’inrevés).
No sé si cal recordar que Baruch Spinoza, filòsof holandès del segle XVII, va escriure Ètica demostrada segons l’ordre geomètric. Això ja ens explica la majúscula del substantiu del títol de la novel·la, que em va cridar l’atenció des del primer moment. També ens explica la quantitat de termes geomètrics (i topogràfics) que l’autor empra per descriure l’orografia mental dels personatges. També podem evocar, sense entrar en detalls que no pertoquen, les teories d’Spinoza. Grosso modo, el Cosmos constitueix una unitat en la qual l’home s’hi troba encabit. Es regeix per unes lleis generals que fan difícil poder judicar certes accions des de paràmetres morals. La naturalesa, les plantes, els animals, els éssers humans formen part d’un tot superior, d’un organisme viu amb un codi propi dins del qual tot i tots hi estem relacionats. Com hom pot imaginar, reflexionar sobre el lliure albir, la justícia o la maldat a partir d’aquests supòsits resulta apassionant, però també compromès. A més, no oblidem que Jovani ho ha fet enmig d’una novel·la que pretén formar part del gènere negre i que, per tant, ha de mantenir-se fidel a unes mínimes convencions. Poca broma.
A mi m’ha encantat. N’he gaudit molt, sobretot interpretant i descodificant les referències que conté. Amb el risc de la sobreinterpretació, segur, però també amb el repte de formular-me preguntes serioses. El fi justifica els mitjans? Existeix realment una Ètica superior, indiscutible, que es troba per damunt de tot? Tenim possibilitat de distingir, si és que existeixen, les fronteres entre allò que és ˗o no és˗ moralment correcte?
I en relació amb el desenllaç final... que no revelaré. Ens podem escindir? Ens empassem la psicoanàlisi i certes interpretacions de les malalties mentals, molt en voga i sempre rendibles dins del gènere? O potser no?
Com veieu, negrots, Sebastià Jovani ens ha demostrat, amb escreix, que la novel·la negra pot esdevenir absolutament dialèctica. Aprofitem-ho. No us en penedireu.       

Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital de Cultura Núvol


 

dissabte, 15 de febrer del 2014

El plaer de debatre amb Rosa Ribas a la Universitat de Barcelona





Ahir divendres, a l’edifici Josep Carner de la Universitat de Barcelona, en l’agradable sala de professors del cinquè pis, vaig assistir a una interessant trobada sobre narrativa negra. Va ser convocada, com en altres ocasions, pel Centre Dona i Literatura i el Projecte Munce, dirigit per la professora Elena Losada. Aquest projecte ha donat lloc a una base de dades de novel·la criminal escrita por dones de tot l’Estat (que ja us vaig presentar aquí) i que ahir vam tenir ocasió de tornar a veure i consultar.
L’acte disposava d’una invitada d’honor: l’escriptora Rosa Ribas (recordeu que ella viu a Frankfurt des de fa molts anys, de manera que calia aprofitar que la teníem aquí). Va ser un experiment de nou format que Losada es va decidir a provar. Un nombre reduït de participants, tots convidats especialment i vinculats a l’estudi del gènere o a la literatura feta per dones, que pretenia ser una mica diferent a les xerrades-conferència més habituals. Es tractava de poder debatre d’una manera distinta, a partir d’un coneixement literari més professional, que evités caure en els tòpics i les divagacions de sempre. Per fer-ho ras i curt: trobada de filòlegs per parlar de narrativa negra (Rosa Ribas també ho és, de filòloga). D’altra banda, hi havia així mateix l’amic Stewart King, el professor de la Universitat de Monash, a Melbourne, que, com ja he comentat en altres ocasions, es dedica a l’estudi del “negre” català i espanyol.  
Us podeu imaginar que tot plegat em va fer molt feliç. En primer lloc, perquè confirma que, de mica en mica, el gènere entra en els cercles acadèmics (el Centre Dona i Literatura fa anys que ho té clar). En segon, perquè m’agrada poder-ne parlar des de posicions més intrínsecament literàries, cosa que no passa, lògicament, en els Festivals a què estem acostumats, adreçats a tot tipus de públic. I, en tercer, perquè després del matí transcorregut vaig constatar ˗més clarament que mai˗ que no estic sola, que tots els assistents rebutgen tant com jo   els prejudicis elitistes al voltant de la literatura popular en general i del gènere negre en particular.
 
La trobada tenia un títol, que ens havia de servir d’excusa per fer parlar Rosa Ribas:  Narrativa criminal entre espacios y tiempos. De Cornelia Weber-Tejedor a la Barcelona años 50 de Ana Martí.
 
Es tractava que l’autora ens fes cinc cèntims del procés creatiu de les seves obres i personatges, en especial de les seves dues heroïnes, Cornelia Weber-Tejedor, la policia alemanya protagonista de la seva primera i més coneguda nissaga, i Ana Martí, el personatge de la seva darrera novel·la, escrita a quatre mans amb Sabine Hoffman, Don de lenguas (Siruela 2013).
 
Tothom que coneix Rosa Ribas sap que es tracta d’una persona absolutament encantadora. Dolça, molt preparada, simpàtica, intel·ligent, assequible. Ens va estar parlant a bastament de moltíssimes coses, les quals és impossible reproduir en aquest espai. La construcció dels personatges, la importància dels seus noms, el fet que, amb les novel·les de Weber-Tejedor, s’inscriu clarament en la tradició de la novel·la negra alemanya, els tòpics que ha intentat evitar, la seva voluntat de no cometre anacronismes al crear una ficció situada als anys 50, la dificultat i l’atractiu que implica escriure a quatre mans, les diferències entre el lector alemany i el lector espanyol, els seus projectes de futur.
Es va crear un corrent de conversa molt interessant. Van aparèixer molts temes. Des de la diferent qualitat de les novel·les (bones o no tan bones) a la importància de la filologia (reivindicació més que necessària en la societat on vivim, però bastant inútil ˗tot i que catàrtica˗ en una taula plena de filòlegs). És a dir, no ens va faltar de res: analitzar la situació del gènere en l’actualitat, el paper de la dona com a autora però també com a assassina i com a víctima, els motius que ens podem dur a matar...
Les dues hores previstes es van fer curtes, curtíssimes. Sort que aquest projecte és molt actiu i cada dos per tres organitza esdeveniments. Perquè jo ja friso perquè n’hi hagi un altre. Queda dit.

 
 
 
 
 

dimarts, 11 de febrer del 2014

Segona edició d'Elles també maten: les dones assassines matem la mar de bé





En nom de Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, i en el meu propi com a autora i coordinadora del volum, no puc evitar mostrar el meu orgull. No han passat encara dos mesos des que vam presentar a la Llibreria Pròleg Elles també maten, el recull de 13 relats negres d'escriptores catalanes, i ja tindrem a les llibreries, molt aviat, la Segona Edició.
 
He de felicitar públicament en Marc Moreno per la seva capacitat de treball i la seva habilitat a l'hora de bellugar-se en l'àmbit dels mitjans de comunicació. Com tots sabeu, no parem de sortir a la premsa, a la televisió, a la ràdio. No parem de fer entrevistes, d'anar a trobades, xerrades, clubs de lectura... De ser títol recomanat a les webs. De manera que el llibre s'ha fet ràpidament molt visible. 
 
En segon lloc, vull agrair novament a les autores el seu talent i el seu entusiasme. Sense elles, res no hauria estat possible. Totes les sensacions que rebo és que la gent s'ho passa molt bé llegint el llibre. Com ja vaig intuir, el fet que sigui tan variat i heterogeni el fa molt atractiu.
 
És molt bonic viure aquesta experiència. Mai no me l'hauria imaginat tan i tan gratificant. 
 
Per damunt de tot, però, vull donar les gràcies als fidels seguidors i lectors. A tothom que ha apostat per Elles també maten. Sou genials. I quina meravella compartir amb la gent l'amor per la literatura. 
 
De manera que continuem... Tenim una agenda ben plena. I recordeu una cosa... Les dones catalanes, si cal matar, matem. 
 
 
 
    
  

diumenge, 9 de febrer del 2014

La meva BCNegra 2014 en imatges



 
Ja s'ha acabat la BCNegra d'enguany. Tot passa volant, negrots. Ens queden, però, les instantànies d'uns moments que ja formen part de la nostra història. Aquí hi trobareu el meu reportatge gràfic d'una setmana en què Barcelona es vesteix d'un color molt fosc. Espero que us agradin. Jo, per la meva part, només puc dir que m'ho he passat molt bé.  
 
 
 
El dia 4, a la Capella, tot moderant la taula titulada "Catalunya, terra de crims". Amb Sebastià Jovani, Quim Aranda i Marc Moreno.
 
 
 
 
El mateix dia 4, a La Impossible, presentant Tempesta al Bàltic de Salvador Balcells. Amb Jordi Fernando, editor de Meteora.
 
 
 
Amb Rosa Ribas
 
 
 
 
"Sis personatges en cerca de Camilleri" de Pau Vidal i Monia Presta, rèplica negra de Pirandello que ens va fer passar una estona magnífica
 
 
 
 
Amb Julia Martínez, per fi desvirtualitzada 
 
 
 
 
 
 Signant "Les veus del crim" a  Negra y Criminal
 
 
 
La gent de València Negra
 
 
Quim Aranda
 
 
 
Lluís Llort i Carlos Zanón
 
 
Rafael Vallbona i Gregori Dolz
 
 
Leo Coyote
 
 
Luis Gutiérrez Maluenda
 
 
Albert Gassull i Julia Martínez
 
 
Antonia Montero
 
 
No es pot ser més negrota que la Charo González
 
 
 
I per acabar la setmana: Presentació a la Llibreria Antinous d'El llenyater,
 de Michal  Witkowski
 
 
 
 
 
Us enllaço aquí la Crònica de la presentació que ha fet Actualitat Literària http://actualitatliteraria.wordpress.com/2014/02/10/el-llenyater-de-michal-witkowski/