Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, de diversos autors

 

Aquesta tardor ens porta la darrera novetat de Crims.cat , el recull de relats que hibrida la ciència-ficció i el gènere criminal intitulat Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, en clar homenatge a Raymond Chandler i a Philip K. Dick: la seva obra Somien els androides xais elèctrics?, text base de la pel·lícula Blade Runner, ha inspirat el títol. 

La idea va partir d'una de les coordinadores del volum, Teresa Solana, que buscava aprofitar creativament els mesos de pandèmia de l'any 2020. Juntament amb el director de la col·lecció, Àlex Martín Escribà, van posar en marxa el projecte, del qual ara ja en podeu assaborir el resultat.  

El volum és variat i de lectura molt amena, malgrat la coincidència de gairebé tots els autors en la idea de descriure un futur distòpic i dur que no augura gaires alegries. Els textos van acompanyats d'unes boniques il·lustracions de caire infantil en un clar exercici metaficcional: l'autora és un dels personatges del llibre, la nena Betsy de Vós, que forma part del relat de Max Besora.  

Ja sabeu que no faig ressenyes detallades dels llibres on participo, però sí que m'agrada fer-me ressò de la seva existència. En aquest cas, estic molt feliç de compartir pàgines amb un munt de grans amics que admiro i estimo. 

Els onze integrants de l'antologia som: Jordi de Manuel, Teresa Solana, Andreu Martín, Carme Torras, Margarida Aritzeta, Max Besora, Llort, Jordi Nopca, Marc Pastor, Salvador Macip i una servidora.   

De moment, el llibre ha tingut molt bona acceptació i bones crítiques. Espero, i esperem tots els companys, que us resulti molt plaent. 

Fins aviat, negrots.        

La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat

M'he empassat en dos dies La pista d'una morta, la novel·la de Francesc Puigpelat que va guanyar el VI Premi Gregal de Novel·la. Es tracta d'una ficció molt entretinguda, tipus best-seller de qualitat, que unifica totes les convencions necessàries per fer que un thriller funcioni. Misteri, morts, amor, sexe, embolics, girs, viatges pel món, sicaris i ricatxos sense escrúpols, policies, guardaespatlles i una detectiva barcelonina força agosarada. La CIA i d'altres estaments i grans empreses també volten pel mig de la trama. Total, que no hi falta de res. 

Vagi per endavant que la novel·la m'ha fet passar una estona molt divertida i la recomano molt com a lectura d'estiu. Ideal per a jeure sense preocupacions a l'ombra d'un arbre.   

En la seva intervenció en una taula rodona al Festival El Segre de Negre, Puigpelat va defensar la novel·la com una fusió de gèneres entre el policíac i la ciència-ficció. A mi això em va entusiasmar, perquè aquesta fusió m'encanta. Tanmateix, no sé si l'obra compleix exactament els requisits. En qualsevol cas, no és el que jo esperava. L'element de ciència-ficció, que consisteix en uns experiments científics que no revelaré per no fer spoilers, m'ha semblat només un pretext per construir una història que més aviat se centra en la rivalitat entre dues dones per l'amor d'un home. Potser és perquè estic acostumada a les novel·les negres de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció, com defensava Carl Djerassi) escrites per veritables científics, amb un esperit també científic i amb una cuidada dimensió ètica i didàctica. Ja sabeu a qui em refereixo: Jordi de Manuel, Carme Torras o Salvador Macip, per posar alguns exemples. Puigpelat no ens explica els detalls dels experiments, els mecanismes per dur-los a terme ni els moments en què es produeixen. Hi passa de puntetes i jo ho he trobat molt a faltar. Segurament hi haurà lectors que ho preferiran així, però no és el meu cas. 

Per llegir La pista d'una morta cal fer una forta suspensió de la incredulitat, altrament ens trontollarà la versemblança. D'altra banda, la visió de la figura femenina que vehicula no m'acaba de convèncer. Narrada en primera persona per la detectiva protagonista, les perles misògines van caient com qui no vol la cosa, carregades de prejudicis i tòpics. Em preocupa la representació de dues dones sense escrúpols, tan enamorades d'un individu (que a més és un pocapena) que no fan altra cosa durant dècades que fer-se la guitza de les maneres més rebuscades. Penso que l'autor ha perdut una ocasió daurada per dotar la novel·la d'un rerefons més filosòfic, més transcendent, menys banal. El tema era perfecte: la immortalitat, la reencarnació. Reduir-lo a l'amor romàntic de dues dones histèriques ha estat rebaixar les seves possibilitats. Per a mostra el darrer paràgraf: 

Sí, em sentia plena i eufòrica, perquè ¿hi ha plaer més gran per a una dona que massacrar i humiliar la seva rival, demostrant-li fins al darrer dia de la seva vida que li ha pres el seu únic amor? 

Doncs sí, Francesc. Sí. Per a les dones hi ha molts altres plaers a la vida, gairebé tots més importants que competir per l'amor del mascle de l'espècie. Massacrar i humiliar no és la nostra fita bàsica. En general, les dones som preservadores de vida. Els qui tenen una llarga història de massacres i humiliacions no som precisament nosaltres. 

  

Ja tenim aquí "Visions del Purgatori", de Diversos Autors

Ha arribat ja el volum sorgit arran del Certamen Literari Cryptshow/Males Herbes d'enguany. El tema d'aquesta edició ha estat molt atractiu. Es tractava de compondre un relat sobre la idea de Purgatori. Com les altres vegades, el llibre conté els cinc relats guanyadors del concurs i cinc relats de sengles autors convidats, entre els quals em compto. És una distinció que m'ha fet una il·lusió enorme. M'agrada molt la feina de la gent de Males Herbes i era un somni per a mi poder publicar amb ells.    

Els textos guanyadors han estat: 

Opus 215, d'Albert Pijuan

Aftermath, d’Iñaki Rubio

Casilda, de Gemma Martí O'Toole

La tens!, de Sergi G. Oset

L'eriçó, de Cristian Selva 

Pel que fa als convidats, els relats són:

PURGATORIUM, de Sebastià Jovani

Transició, de David Gálvez

La mandolina, d'Anna Carreras

La fin de la civilisation..., de Joan Ferrús

Per sempre, d'Anna Maria Villalonga    

El llibre ja és a les llibreries, amb una coberta molt suggeridora de Toni Benages, que espero que us agradi tant com a mi. 

Com sempre que formo part d'una antologia col·lectiva, no faré una ressenya del llibre, però us convido a la seva lectura. Està molt bé. Personalment, em sento molt orgullosa del meu relat, Per sempre, una història terrorífica i molt dura que, un cop escrita, mostra un regust a Black Mirror que m'ha sortit sense voler. 

Espero que us agradi i feliç dimarts a tothom.     

Farishta, de Marc Pastor

Farishta és la cinquena novel·la de Marc Pastor, després de Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de la plaga (2010) i Bioko (2013). Segons indica la contraportada de l’edició feta per Amsterdam, trobarem que «amb un punt de partida apassionant, girs argumentals imprevisibles i una imaginació pròpia dels mestres del thriller fantàstic, la nova novel·la de Marc Pastor conjuga intriga i aventura per atrapar el lector i mantenir-lo aferrat sense treva a les seves pàgines».

Vagi per endavant que m’ho he passat molt bé llegint Farishta. M’ha servit per distreure’m i per evadir-me, i això sempre és molt important. Mai no he amagat que la fusió de gèneres em resulta molt plaent, i aquest és un dels encerts que sempre destaco en la producció de Marc Pastor. A Farishta hi trobem aventures, intriga, fantàstic, terror, ciència-ficció, fins i tot un cantó romàntic que juga en el desenvolupament de la trama un paper més significatiu del que en un principi podríem pensar.

Marc Pastor té al seu favor una imaginació enorme, un gran bagatge de lectures i hores de cine i de televisió, una cultura musical que a Farishta se’ns fa molt evident (al meu entendre tants fragments de cançons en anglès potser no calien) i una voluntat de crear un corpus literari complet i complex on s’estableixi una relació ‒més obvia unes vegades, més subtil unes altres‒ entre tots els seus elements. Aquest propòsit em sembla molt interessant, i sens dubte fa falta en el marc de la nostra literatura. És un signe de normalitat molt necessari per acostar la ficció de gènere en català a la ficció de gènere que s’escriu arreu del món. En aquest sentit, només existeix un problema: la diferència de temps entre la lectura de les obres. Això motiva que, als lectors, alguns detalls se’ns puguin escapar (ningú no té tanta memòria). Per captar-ho tot, hauríem de fer una relectura seguida de la totalitat dels textos.  

He llegit altres ressenyes de la novel·la i no em convenç que tothom hagi avançat que el llibre parla dels viatges en el temps. Jo no ho hauria revelat, perquè un dels punts forts de Farishta rau precisament en el factor de la intriga, en el no saber, en les lentes anticipacions i picades d’ullet (m’encanta la paradoxa temporal sobre Kurt Cobain) que l’autor va deixant anar i que ens introdueixen de mica en mica en el seu univers. Marc Pastor mai no té pressa, gaudeix de dilatar la informació. I és per això que jo no hauria revelat res. Tanmateix, ara la meva queixa resulta irrellevant. Quan ja s’ha dit a tot arreu, no cal donar-hi més voltes.

Farishta és moltes més coses que una novel·la de viatges en el temps, que per a mi és la part menys interessant, fins i tot diria que negligible (en realitat genera uns certs embolics que el lector desisteix d’intentar ordenar).  L’important és que planteja tot un seguit de qüestions gens banals en un ambient clarament distòpic. Des dels límits de la maternitat i la paternitat (fins on som capaços d’arribar pels nostres fills?) a la dificultat per confiar en els altres (tothom menteix o què?), passant per la incapacitat de la humanitat per autogestionar-se amb honestedat (tornem a trobar una “plaga”, però aquesta no ve dels extraterrestres) i els riscos de la manipulació a través de l’educació. Un dels punts més colpidors de la novel·la se centra en el sistema que la gran corporació criminal Iefremov-Strugatski empra per alienar mentalment els seus “empleats”, als quals adoctrina des de la més tendra infantesa. Com a metàfora del món en el qual vivim i com a crítica d’allò que alguns nens del planeta estan patint ara mateix, no està gens malament. 

M’agrada molt el joc que planteja l’autor de col·locar el seu ambient terrorífic i distòpic enmig de la bellesa del paradís, un arxipèlag imaginari de la Polinèsia francesa on tot és llum, benignitat climàtica i calma silenciosa. Així trenca el nostre horitzó d’expectatives (ho va fer Hitchcock a Perseguit per la mort), destruint el tòpic de la foscor i de les tempestes com a imprescindibles en l’imaginari del terror. Sens dubte, tothom ha pensat en Lost quan ha llegit Farishta.

També m’entusiasmen les nombroses referències literàries i culturals que salpebren la ficció, tant cultes com populars. Des d’Anna Karènina i Els Miserables (tendresa infinita respecte a la tria del nom Valjean) a Robinson Crusoe (inevitable si l’acció passa en una illa, millor dit en un arxipèlag) o a L'illa del doctor Moreau, la inoblidable novel·la d’H.G.Wells. Farishta al·ludeix a escriptors, musics, pel·lícules, poemes. Marc Pastor confegeix un atractiu exercici d’intertextualitat i inclou enmig del text epístoles, mapes, informes, dibuixos, missatges xifrats i, per damunt de tot, un clar element metaliterari. L’element metaliterari, naturalment, consisteix en la pròpia veu narrativa: la protagonista del llibre, la jove Farishta, que explica els esdeveniments en primera persona a través del seu dietari i que fa reflexions sobre la tasca de l’escriptura.

I aquí comencen algunes incerteses que m’agradaria que Marc Pastor ens expliqués. Perquè, tot i contenir una evident trama iniciàtica, em pregunto per què ha decidit que la noia tingués només divuit anys. Ho dic perquè la seva maduresa, la seva expressió escrita, les seves reaccions i el seu capteniment resulten sens dubte de persona bastant ‒però bastant‒ més gran. D’altra banda, constrènyer la narració al dietari resta versemblança al conjunt. Obliga a justificar per força certes qüestions, ja que de vegades la història resultaria molt més lògica si ens arribés a través d’una altra veu, situada en una altra posició. Marc Pastor n’és plenament conscient, per això fa mans i mànigues amb els informes, les cartes i etcètera, atorgant una superioritat informativa al lector que el personatge de Farishta no té. D’altra banda, també qüestiono la llargària de la novel·la, per a mi no calia tanta extensió. Les repetides escenes amoroses i altres digressions de la protagonista (per què els petons?) en ocasions ens allunyen sense necessitat d’allò que és essencial.

Sigui com sigui, aquestes pegues no desmereixen una novel·la que recomano, amb la qual us ho passareu molt bé i que mereix un lloc important dins la narrativa que avui es fa en català. Necessitem autors com Marc Pastor, que s’introdueixin en llengua catalana, i sense complexos, per la porta gran de la postmodernitat.

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital Núvol

Biel Cussó, guanyador del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana

La novel·la Vladimir, de Biel Cussó, guanya el IV Premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana. Segons informa el dossier de premsa, l'obra fusiona la novel·la negra amb la ciencia ficció.  Això, que ja han fet altres autors com Jordi de Manuel, sempre em sembla un al·licient.  

Endemés, personalment estic molt contenta de saber que Biel Cussó, una persona que considero amb un excel·lent gust literari, hagi guanyat aquest premi.

Serem a l'entrega el pròxim divendres dia 20 en el marc del Festival Tiana Negra.  

Enhorabona a l'autor.

 

El visitant, de Joan Marcé

El visitant, segona novel·la de Joan Marcé, és també la segona entrega de la trilogia intitulada El missatge. La primera fou Un intrús al’estany i ara, gairebé quatre anys després, ens arriba aquest visitant que farà les delícies dels afeccionats als thrillers d’acció, suspens, ciència-ficció i violència ben dosificada. Que quedi clar, però, que cada llibre es pot llegir independentment de l’altre. En aquest sentit, tot i que el més lògic seria començar pel primer, podeu iniciar la lectura amb El visitant sense cap problema.

Fidel a l’estil del primer lliurament, Marcé ens endinsa en un univers de descobertes científiques vitals per a la humanitat que desfermaran les suspicàcies i persecucions més abrandades des del poder establert (com sol passar). Amb una estructura decididament cinematogràfica, a la novel·la hi trobarem de tot: personatges entranyables, sicaris psicòpates, científics de tota mena, espies, fins i tot homes de fa sis mil anys i d’altres éssers dels quals (per no fer spoilers) prefereixo no parlar-ne.

Amb un ritme agilíssim, que agafa més embranzida a mesura que la història avança, El visitant és una d’aquelles històries que no podem deixar de llegir, malgrat les seves més de 400 pàgines. A mi m’ha recordat, amb els capítols tan breus on anem veient com en un puzle tot allò que passa en els diferents escenaris, les lectures que feia de joveneta. Per exemple, els llibres de Frederick Forsyth, tipus L’alternativa del diable o El quart protocol. Quina manera de xalar, entreteniment pur i dur amb tots els ets i uts que cal esperar-ne.

Al meu entendre, com ja vaig dir en ressenyar Un intrús a l’estany, Joan Marcé conrea sense complexos una narrativa lúdica de bon nivell que fa molta falta per normalitzar des de tots els punts de vista la literatura catalana.

Enhorabona a l'autor. Ja esperem la resolució de tot plegat amb candeletes.       

 

 

El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno

El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno (Barcelona, 1970), és la novel·la guanyadora del XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo-Ciutat de Mataró 2012. L’autor, que és llicenciat en Filologia Catalana, ha desenvolupat diverses activitats al llarg de la seva vida professional, entre les quals destaca la de cuiner d’alt nivell. Com a cuiner, ha viatjat arreu del món i ha participat en diversos projectes també vinculats a la llengua, com el web www.bonprofit.org. Tanmateix, estic segura que és una ànima inquieta. Per això ara ens planteja aquesta interessant proposta literària, a mig camí entre la investigació criminal i la ciència-ficció.

No m’atreveixo a qualificar El somriure d’un eco d’una novel·la que fusioni gèneres, però certament té un vessant negre que no es pot ignorar. El protagonista és l’inspector de policia Guiu Montal, especialista dedicat a la investigació dels delictes relacionats amb la tecnologia “eco”, un avenç que permet mantenir “viva” la veu dels morts i possibilita que els vius hi continuïn interaccionant.

Només amb aquestes pinzellades ja us podeu imaginar que Gimeno ens transporta al futur, tot creant una mena de ficció de tints distòpics en un planeta gairebé mort, convertit quasi totalment en un desert inhòspit, amb una calor insuportable, on hi sovintegen les tempestes d’arena i els humans pràcticament no poden respirar. És per això que viuen abocats a l’interior, en uns estranys habitatges anomenats “rombòdroms”:

Una societat que es regeix per dos invents que ens han de protegir del dol per un planeta i per uns homes tocats de mort: el rombòdrom, aquesta casa que ens connecta i projecta un món que ja no existeix, i l’eco, aquest arxiu sonor capaç d’autoregular-se i créixer en què hi ha emmagatzemada la informació de tota la nostra vida, [...] per a després, un cop mort, continuar fent companyia a aquells que estimes gràcies a una mena de retrat virtual que acompanya qui ha pagat, paga i pagarà per rebre les teves trucades al mòbil o al sostre del rombòdrom.

Així ens col·loca Gimeno al bell mig de la seva ficció. A partir d’aquesta ambientació sens dubte imaginativa, inicia un procés de reflexió al voltant de gran part de les obsessions de l’ésser humà. D’entrada, tot i que de manera ambigua i poc desenvolupada (jo hauria preferit que s’hi hagués detingut més), ens dóna a entendre que el procés de degradació del planeta és la conseqüència de l’escalfament global. Aquesta situació, que per a l’autor funciona bàsicament com un marc escènic, per a mi hauria de jugar un rol més important, hauria de marcar de manera més significativa el contingut de la novel·la. El lector voldria conèixer el procés pel qual la humanitat i la Terra han arribat a la situació descrita, un procés que hauria de justificar el comportament dels personatges. Tampoc no sabem en quin moment cronològic ens trobem. Pot ser d’aquí a un segle, pot ser d’aquí a cinc. Jo, que sóc tan partidària de les històries obertes, que permeten al lector un paper actiu, en aquest cas he trobat a faltar tota aquesta informació. Està tractada de manera excessivament tangencial. En canvi, jo la considero vital per poder, després, encabir-hi la història amb més versemblança.  

Els humans que reflecteix Gimeno no han canviat gens i es regeixen per les mateixes passions, dèries, defectes i debilitats que tots nosaltres. Evidentment, aquesta pot ser l’opció de l’autor. Donar a entendre que l’home, passi el que passi, no evoluciona gaire, ni per bé ni per mal. Pot gaudir d’un munt d’avenços, pot disposar d’una tecnologia espectacular, però el seu interior, el seu vessant més profundament “animal”, continua intacte.  

Aquesta idea de la naturalesa immutable de l’home ens aboca al motiu principal de la novel·la, un motiu d’arrels clàssiques, recreat per centenars d’autors al llarg de la història de la cultura, la literatura i l’art. M’estic referint al desig d’immortalitat. A la no acceptació de la mort, encara que, en la novel·la, el patiment s’hagi mitigat gràcies a la tecnologia “eco”. Tanmateix, ningú no vol desaparèixer. Ningú no vol tampoc que desapareguin els seus éssers estimats. I en aquest sentiment de rebuig hi trobem la gran reflexió d’El somriure d’un eco, que Jordi Gimeno ha revestit d’un embolcall de gènere que segurament l’esperona com a creador i que també ens esperona a nosaltres com a receptors afeccionats.

Desitjar que ens estimin, estar acompanyats, sentir que no ens enganyen, continuar vivint. Calma, seguretat, certesa, tranquil·litat. Aspirem a això però, alhora, mantenim  ˗també immutables˗ les diferències de classe, les més baixes misèries, els crims, les mentides, les injustícies. Tenim clar què  podem arribar a fer per amor? I per sobreviure? A què estem disposats?

 

 

Un cop més la narrativa de gènere serveix per plantejar els grans dilemes que afecten l’ànima humana. I és que, com deia Ursula K. Le Guin: La ciència-ficció significa experimentar amb la imaginació, respondre preguntes que no tenen resposta. Implica coses molt profundes, que cada viatge és irreversible...

Us recomano El somriure d’un eco, negrots. Segur que us farà pensar.

 

Trenta-dos morts i un home cansat, de Lluís Llort

Trenta-dos morts i un home cansat, de Lluís Llort, és una novel·la publicada l’any 2004. Una obra que jo he llegit, amb evident retard, aquest estiu. La circumstància del retard m’ha obligat a reafirmar-me, per enèsima vegada, en la meva posició d’activista de la literatura catalana. I és que jo em pregunto... com és possible que una novel·la tan especial em passés desapercebuda en el moment de la seva aparició? Doncs per la mateixa raó de sempre. La manca de valoració, publicitat i ressò que pateix la nostra literatura de gènere (i no només de gènere). Si sortim dels autors mediàtics (que venen sí o sí encara que publiquin porqueria) i dels escriptors que s’ajusten al cànon reconegut per les forces vives (i amb molt de respecte, faltaria més), a la resta, per dir-ho molt gràficament, que els moqui la iaia.

M’haureu de perdonar per usar un to que no combrega amb allò que hom considera políticament correcte, però és que el tema em treu de polleguera. Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la original, potent, crítica i innovadora, que hauria triomfat segur (o, si més no, hauria tingut l’oportunitat de fer-ho) si hagués estat escrita en una altra llengua. En una llengua majoritària i amb menys problemes de diglòssia en el territori que li és propi. En una llengua amb un aparell editorial i de distribució que apostés per defensar-la. En una llengua, i perdoneu, amb uns lectors als quals no els fes mandra endinsar-s’hi.

M’ha sortit la vena combativa, què voleu que us digui. Però és que penso que la novel·la s’ho mereix. Lluís Llort ha creat una distopia futurista, de tons catastrofistes i desesperançats, que pretén dur a terme una reflexió profunda al voltant d’una xacra que sembla indestriable de l’ésser humà: la violència. L’autor ens aboca a una societat (principalment la urbana, però també la rural) dura i hostil, fosca i bruta, on hi regna la llei del més fort. L’egoisme i l’individualisme s’han ensenyorit del món. La població s’ha allunyat de la naturalesa, dels sentiments i les emocions primigènies. Habita un entorn artificial i degradat on ni tan sols l’oxigen no és del tot respirable.
 

La protagonista de la història és Míriam Blanch, una noia de disset anys que transita la ciutat damunt dels seus patins en línia. Amunt i avall, amunt i avall. Com molta altra gent, sobreviu al límit de l’abisme. Amb un passat duríssim a les espatlles, que descobreix inesperadament, la Míriam treballa per a qualsevol que li demani. Busca coses, facilita als clients allò que necessitin, sigui legal o no.

 

La crítica i el propi autor han apuntat una certa similitud entre el personatge de la Míriam i el de la famosa Lisbeth Salander de la trilogia Mil·lenium d’Stieg Larsson. Evidentment, l’heroïna de Llort va néixer primer. Disposem a Catalunya d’una Salander anterior a la Salander. Certament, ambdues tenen inequívocs trets en comú: la valentia, la capacitat de valdre’s per elles mateixes, l'aguda intel·ligència i, per damunt de tot, la manca d’escrúpols a l’hora d’emprar la violència quan els fa falta.       
 

Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la imaginativa, dura i addictiva. Llort no té pèls a la llengua. L’acció posseeix un vessant cinematogràfic clarament identificable, que oscil·la entre l’humor acre a l’estil Tarantino i el lirisme violent de Sam Peckinpah. Evidentment, no ens podem enfrontar a la lectura des de paràmetres de carrincloneria conservadora. Hi ha escenes de violència explícita, carregades d’una tensió d’alt nivell que demostra la capacitat dramàtica de l’escriptura de Llort.

 

 

 

Tanmateix, la pretensió de l’autor és ben clara. No es tracta de la complaença malsana en la violència. De fet, l’obra també posseeix bones dosis de tendresa, emoció continguda, amistat i amor. La intenció de Llort és establir un debat, una indagació, una exploració. Tot aprofitant els recursos especulatius que li ofereix una distopia situada en un futur no gaire llunyà, Llort analitza amb mirada crítica la deriva de la nostra societat. Una societat construïda al voltant de la violència física i psicològica, on l’home ha esdevingut un titella en mans de les seves passions. L’ésser humà ha acceptat tot tipus de violència com a forma natural de vida. L’autor de la novel·la, sense caure en dogmatismes ni en posicions didàctiques, dibuixa amb dolor (i amb un cert distanciament irònic que tal vegada li serveix de consol) un enorme interrogant.
 

Som així de mena? Portem la violència inscrita en els gens, en la nostra manera natural de ser? Som violents des del bressol? És una malaltia? O és la societat que ens converteix en violents? És possible neutralitzar aquest impuls? Podem fer-ho? Volem fer-ho?  

Lògicament, no puc explicar res més. Ho haureu de llegir. Us encoratjo a gaudir obertament de Trenta-dos morts i un home cansat. També vull felicitar el seu autor i, sobretot, em comprometo a refermar les meves intencions de lluitar per la nostra literatura. No puc permetre que novel·les com aquesta hagin d’esperar nou anys la meva ressenya.

Aquesta ressenya també ha estat publicada a Llibres per llegir  

El hombre ilustrado, de Ray Bradbury

Aquest any 2012, que ha estat el de la mort de Ray Bradbury, no podia deixar de llegir un seu llibre de relats que feia temps que tenia en la lleixa d’espera. Em refereixo a El hombre ilustrado, publicat per primer cop l’any 1951. Per desgracia, la traducció de què disposo no m’ha acabat de convèncer. Els contes m’han agradat moltíssim, però la traducció ha trontollat, senyal inequívoc de la seva importància (i, per tant, del valor de la feina dels traductors, que aprofito per reivindicar).

El hombre ilustrado és un recull de 18 narracions a les quals hem de sumar-hi 1 pròleg, 1 introducció i 1 epíleg. Tot plegat constitueix una ficció entrellaçada que té com a fil conductor un personatge, aquest home il·lustrat que dóna nom al conjunt. Un artista de circ tatuat de cap a peus que presenta una insòlita i fantàstica característica: els seus tatuatges, veritables escenes gravades damunt la pell, tenen vida pròpia. Expliquen històries vívides i esfereïdores, sense que el seu portador hi pugui intervenir ni ho pugui evitar.

Els relats són futuristes, catastrofistes, distòpics, en la línia de la literatura especulativa i apocalíptica de Bradbury. De fet, l’intitulat Los desterrados ve a ser una mena d’embrió del que després esdevindria la seva novel·la més celebrada, Fahrenheit 451, de 1953. A Los desterrados hi trobem, vivint al planeta Mart, els grans autors de la literatura universal, que han estat foragitats de la Terra perquè els seus llibres (com a Fahrenheit) estan prohibits i es consideren responsables dels mals de la humanitat. Des de Shakespeare a Dickens passant per Allan Poe, Hawthorne o Bierce, tots representen el gran perill que la censura intervencionista de la Terra no pot tolerar.

El hombre ilustrado, com tota distopia, desassossega, inquieta, angoixa. Una part dels relats tenen lloc fora del nostre planeta, sobretot a Mart. Però també d’altres es desenvolupen aquí, en un esdevenidor incert i, a voltes, atemporal. A La hora cero, els extraterrestres que volen envair-nos han trobat els millors aliats, els més crèduls i febles: els nens terrícoles. Tanmateix, en altres històries som els terrícoles els invasors.

 

El visitante m’ha semblat especialment colpidor, amb un planeta Mart que serveix per abandonar els malalts procedents de la Terra. Allà resten aïllats fins a la mort, per evitar el contagi. Sols, perduts en un indret llunyà i hostil que treu el pitjor d’ells mateixos. També m’ha impactat La pradera, una mena de premonició de les addiccions als avenços virtuals, on uns nens terribles acaben superant els límits raonables.

No hi ha lloc a l’esperança. Les històries són potents, dures, sorgides de la ploma d’un geni que demostra en cada línia que la ciència-ficció pot ser, sens cap mena de dubte, una digníssima representant d’allò que mal anomenem  “alta literatura”. Bradbury planteja reflexions universals i se serveix del gènere com un instrument personalíssim i prou modern en el moment de la seva aparició. Se sent molt preocupat per la deriva humana i ens fa arribar un avís ben clar. Us recomano vivament el recull. I us recomano també pouar en tota la producció d’aquest gran mestre del segle xx. Res no em sembla millor que concloure la ressenya amb les seves paraules, extremadament aclaridores. Combrego totalment amb elles, especialment amb allò que es llegeix entre línies: el fantàstic i la ciència-ficció s’han de reivindicar. No hi ha res pitjor que el fonamentalisme acadèmic i pseudointel·lectual, per més que alguns d'aquests acadèmics i pseudointel·lectuals es postulin a ells mateixos com a veritables defensors de la sapiència humana.  

En mis obras no he tratado de hacer predicciones acerca del futuro, sino avisos. Es curioso, en mi país cada vez que surgía un problema de censura salía a relucir como paradigma de la libertad Farenheit 451. Los intelectuales, ya sean de derechas o de izquierdas, siempre tienen miedo a lo fantástico porque les parece tan real ese mundo que creen que estás intentando engañar y, evidentemente, así es. (…) Vivimos en un mundo que nos absorbe con sus normas, con sus reglas y la burocracia, que no sirve para nada. Hay que tener mucho cuidado con los intelectuales y los psicólogos, que te intentan decir lo que tienes que leer y lo que no.

 

GATACA, de Franck Thilliez

Enmig d’aquest estiu de calor insuportable, la meva amiga Maria (la primera negrota) em va fer arribar una de les seves valuoses recomanacions. Això, per a mi, és sinònim indefectible d’aire fresc. I és que, tret d’excepcions insignificants, la negrota Maria l’encerta sempre.

El cas és que em va parlar de Gataca, del francès Franck Thilliez, un thriller trepidant, d’especulació científica, a mig camí entre la negror més canònica i allò que els entesos (els meus també amics de la Societat Catalana de ciència ficció i fantasia- SCCFF) anomenen “ciència-en-ficció”. Una manera molt adequada per definir un gènere que, situant l’acció en el món real, se serveix de la ciència per construir una trama que suggereix, imagina o especula situacions “possibles” (sovint esglaiadores) vinculades a diferents disciplines científiques.

Reconec que havia d‘haver fet més cas a la Maria fa uns mesos, perquè ella assegura (jo no ho recordo, no sé on tinc el cap) que em va recomanar un altre títol del mateix autor, La síndrome E, que també l’havia sorprès molt favorablement. En realitat, La síndrome E és la primera part de Gataca. Tot i que ambdues obres es poden llegir de manera independent, hi ha fets del primer llibre que tenen reminiscències i conseqüències en el segon. L’autor s’ha preocupat que tot s’entengui molt bé, però la meva ment cartesiana (que la tinc, encara que no us ho sembli) m’està torturant. Ja sabeu que m’agrada llegir-ho tot en ordre (ho he fet sempre que he pogut: Wallander, Millhone, Brunetti) i, per tant, també hauria desitjat seguir la norma en aquest cas. Poc remei té ja la cosa. Però ho resoldré dins del possible adquirint, així que passi per una llibreria, la famosa Síndrome.

Però bé, que m’estic empatollant excessivament. Anem al gra.

Gataca compleix el gran requisit que, per a mi, ha de tenir tota bona novel·la de gènere: enganxar irremeiablement el lector. Així que la comences, caus en un estat de trànsit que t’impedeix deixar-la i que aconsegueix que les 572 pàgines passin en un sospir. Tensió, intriga, girs inesperats, especulació científica que posa els pèls de punta, personatges complexos, ambients diversos i ben retratats. Des del punt de vista de la ciència, ignoro la versemblança de tot plegat. Espero que els meus amics metges i biòlegs (pico l’ullet especialment a Salvador Macip i a Jordi de Manuel), exposin el seu veredicte. Tanmateix, a mi ja em serà indiferent. Com a lectora profana en aquestes matèries, ja hauré gaudit intensament d’una història que, si més no en aparença, sembla ben documentada i argumentada.

Al cap i a la fi, la ciència-ficció (i la ciència-en-ficció) tan sols han de tenir present la importància de guardar la coherència interna. Quan Aristòtil, allà en la seva Poètica, ens parlava de versemblança, es referia a això. I el mateix feia l’amic Horaci, en l’Epístola als Pisons, quan defensava  el concepte de “decòrum”. La ficció ha de ser creïble en ella mateixa, ha de ser respectuosa amb el lector. Ha de crear la impressió que, allò que ens ofereix, pot passar de veritat. Gataca parteix de fonaments reals per després especular de manera ordenada i travada. Si això rutlla, ningú no tindrà res a dir.  

Com us podeu imaginar, no desvetllaré ni un borrall de la trama. Els meus llavis estan segellats. Però sí que us puc avançar que la novel·la es planteja una interessant reflexió envers la violència humana. La violència és innata o adquirida? La portem inserida en el codi genètic o es desenvolupa més endavant? Quina relació tenim amb avantpassats que van viure fa més de 30.000 anys? Què s’amaga darrere de la profunditat insondable del nostre cervell? Fins on podem arribar en nom de la ciència?

Thilliez construeix un edifici molt intel·ligent on posa en joc la teoria de l’evolució, els descobriments de la genètica més avançada, els estudis sobre la violència, la recerca mèdica i antropològica... i ho vincula tot plegat a una trama criminal dura, inquietant, imaginativa i ben estructurada que no pot deixar indiferent ningú.

Gataca posseeix alguns dels trets del bestseller, però del “bon” bestseller. D’aquell que no pren el pèl al consumidor, sinó que el fa xalar amb la legitimitat de la millor literatura d’entreteniment.

Personalment, m'encanta que l'acció tingui lloc a França, és clar. I un dels grans encerts: els dos personatges principals: en Franck Sharko i la Lucie Henebelle. Torturadíssims, això sí, però valents, eficients i resolutius. Thilliez condueix els dos protagonistes, sense miraments, en un duríssim viatge personal (cadascú pel seu cantó) que va de la follia a la cordura. I ho vehicula a través de la necessitat humana de saber, d’esbrinar, de tirar endavant. D’allò que, malgrat la maldat que ens acompanya com a espècie, ens ha fet evolucionar i convertir-nos en sapiens sapiens. Qui ho sap! Potser tan sols es tracta de l’atàvic desig de la supervivència.

No deixeu passar la novel·la, negrots. En gaudireu segur.    

Hipnofòbia, de Salvador Macip

La paraula que potser defineix millor Hipnofòbia, la darrera novel·la de Salvador Macip, és “inquietant”. Jo havia llegit El joc de Déu, que em va divertir força, però crec que amb Hipnofòbia l’autor s’ha superat i ens mostra la seva capacitat per a créixer en el camí de l’escriptura.

Hipnofòbia és una intriga amb tints fantàstics i/o de ciència-ficció que indaga en les possibilitats humanes de desenvolupar tot una sèrie de poderoses potències fins ara només imaginades. A partir d’un experiment científic segons el qual la manca de son en uns ratolins incrementava la seva intel·ligència, Macip construeix una ben travada història que enganxa des del començament.

Plena de ressons gòtics i amb un indubtable ritme cinematogràfic, la novel·la resulta engrescadora per a tot tipus de públic, però alhora planteja una sèrie de qüestions gens banals. Les fronteres entre el bé i el mal es desdibuixen enmig d’una trama que obliga el lector a mantenir-se, també, entre dues aigües. Bastida amb una tècnica de collage, com un trencaclosques que va encaixant, Hipnofòbia qüestiona algunes creences bàsiques de manera prou intel·ligent. Res no és veritat, res no és mentida. La realitat està formada per una gamma de matisos gairebé inacabable.

He començat dient que Hipnofòbia és “inquietant”. Doncs sí. La novel·la ens inquieta. Ens inquieta perquè genera incomoditat. No dormir, no descansar, un poder en l’ombra capaç de dominar el món. Sembla fantàstic i impossible, però, tanmateix, desperta una temença que tots portem dins: la sensació que existeixen una sèrie de forces obscures i impenetrables que no sabem on són, però que tenen en les seves mans el destí de la humanitat. La percepció que només som titelles bellugats per implacables i poderosos desconeguts que decideixen per nosaltres.

Aquest supòsit és real a Hipnofòbia, però encara va més enllà. Els interrogants se succeeixen, sobretot en unes darreres pàgines que m’han semblat magnífiques. Què és el bé i el mal? En què podem confiar de cara al nostre futur? Hem de continuar creient que la democràcia representa l’únic camí? Té algun sentit veritable la paraula “llibertat”? El fi justifica els mitjans? El plantejament del doctor Metcalf m’ha recordat molt la doctrina de Maquiavel. No sé si en Salvador Macip n’ha estat conscient, però jo sí.

Sens dubte recomano la novel·la per Sant Jordi. És imaginativa, contundent, sintètica, sense concessions supèrflues. Escriptura exempta de vernissos, llesta per alertar-nos i mantenir-nos ben desperts. Dormir... o no dormir... vet aquí el dilema.

Que passeu una bona Pasqua, negrots.   

Entrevista Salvador Macip (Tercera part, i última!)

L'entrevista continua (i acaba). Recordeu: les paraules de Macip, en blau.

Què t’ha influït més en la teva producció literària? La ciència-ficció, el cinema, les lectures, els còmics...? Ja has dit que ets un lector de tota la vida. Ets un lector eclèctic o llegeixes més un gènere concret? Fes-nos una mica cinc cèntims de tot plegat.

Sóc molt obert en aquest sentit. I això es nota a les novel·les. Al final dels llibres normalment incloc una llista de les influències que aquell llibre ha rebut. Quan ho llegeixes, veus que hi ha de tot. De la A a la Z. Jo sóc així. M’ho passo molt bé veient una pel·lícula d’acció de crispetes i igual de bé veient una pel·li de Kieslowski, per posar un exemple. Ja m’entens. Pel·lícules lentes i denses, que són genials. No crec que estigui oposat. Jo no sóc gens limitat en aquest sentit i consumeixo cultura de tots els nivells. I considero que hi ha pel·lis de crispetes bones i dolentes i pel·lis d’art i assaig bones i dolentes.

Evidentment. Oscar Wilde deia que hi ha coses ben escrites i coses mal escrites. I punt.

Sí, sí, això serveix per a tot. El còmic també m’agrada. Tinc una col·lecció de còmics fabulosa a casa. És un error pensar que el còmic és una cosa només infantil. Hi ha còmics que plantegen temes tan profunds com qualsevol llibre seriós. Arreu hi ha coses interessants si saps triar. És per això que jo procuro no tancar-me portes en aquest sentit.

I les sèries de televisió? Què n’opines, avui que estan tan ben valorades?

Jo crec que molta de la producció cultural de qualitat avui en dia es fa a la televisió. Un dels millors escriptors a nivell mundial, autor de teatre, és l’Aaron Sorkin, un gran dialogista, que feia els diàlegs de sèries com El ala oeste de la Casa Blanca.

Quines sèries t’agraden?

El problema és quan intenten allargar-les massa. Per exemple, em va passar amb Lost. Em va semblar molt bé la primera temporada, però la segona, quan vaig veure de què anava, i que l’estaven allargant, vaig dir: a mi no m’enganxen. Em sol passar. Prefereixo una sèrie que té clar que durarà tres o quatre temporades i prou. Em vaig enganxar a Galàctica, que van dir que duraria quatre temporades i ja està. Llavors sí que veus que la sèrie està construint una història que té una lògica. Les sèries britàniques solen ser de 4 o 5 episodis i això m’agrada més. No et dóna temps del desgast. La sèrie que han fet ara de Sherlock Holmes, per exemple. Fabulosa.

Fa estona que et vull preguntar una cosa, canviant potser una mica de tema: com viuen els teus companys científics aquesta teva faceta d’escriptor, en principi tan diferent de la tasca mèdica i científica?

Haha. Sí. Mira, tinc la sort que són dues activitats que tenen lloc en espais i en llengües diferents, però ara ja no m’ho puc estalviar. Surts a Internet i al final et veuen... M’han descobert. Veritablement, em veuen una mica com un bitxo raro.

Per prejudicis o per què?

No, no. Ho troben curiós perquè no és habitual. Però no crec que això rebaixi als seus ulls la meva qualitat com a científic. No.

Home, això espero.

Però al revés sí que passa. A l’entorn de la literatura, quan dius que ets científic, es pensen que escrius com a hobby. Doncs no, què coi! Per què per a mi és un hobby i per a un tio que és filòleg no és un hobby? Sembla que només puguis ser escriptor si has fet Filologia. Doncs no. Al cap i a la fi, dels escriptors catalans, el 99% no viuen de la literatura.

Desgraciadament.

Per tant, tothom fa altres feines. És més escriptor un que fa classes de literatura clàssica que un que investiga en un laboratori? Per què? Jo em sento igual d’escriptor que qualsevol que hagi estudiat lletres.

M’agrada molt que diguis això. És un tema que m’interessa molt. Per cert, que sé que tens molts projectes engegats en aquests moments?

Sí, sí, jo no paro.

Ets una mena de monstre hiperactiu. A més, tens un nen petit.

Sí, i m’hi dedico. Intento passar molt temps amb ell i no escatimar-li ni una hora. En general, m’agraden els reptes. M’agrada anar un pam més enllà del meu límit de confort. Quan ens sentim còmodes fent una cosa, n’hem de buscar una altra que ens posi a prova una mica més enllà.

Ah, mira, m’agrada moltíssim això que dius. Està molt bé.

És que, si no, no aprens. Mira, ara em passa amb el guió d’Ullals. Jo no he fet mai un guió de cinema i el més fàcil era dir: “no, no, jo no en sé. No em sortirà bé”. Però no. El repte és intentar-ho. Això m’obliga a empollar guions, llegir llibres de guionatge, etc. I tot el que aprens després es pot aplicar a altres coses.

O sigui que el projecte de la pel·lícula és ferm. Ja es pot comentar.

Sí, sí, ja es pot dir. La primera volta del guió està escrita. I ara tot plegat ja està en fase de producció, de començar a buscar, etc.

Parlem ara de la llengua. Tu escrius en català. Per què? Hi milites, és un acte premeditat, et surt així? En fi. La llengua.

És la meva llengua, no tinc cap altra explicació. Escriure en una altra llengua em semblaria estrany. Dit això, i parlant de reptes, m’interessa molt ara provar d’escriure en anglès. És una llengua molt diferent, que t’imposa un altre ritme. L’anglès és més monosil·làbica, amb frases més curtes. Més sintètica. M’agradarà provar-ho.

Parles de ficció, perquè tu d’articles d’investigació en anglès ja n’has escrit.

Sí. El pròxim llibre de divulgació, que sortirà a final d’any o principis de l’any que ve, l’he escrit en anglès amb un company. Ha estat la prova de foc, començant per una cosa que no és ficció i més controlable. Però l’objectiu és fer en anglès quelcom de ficció. Però no per arribar a un públic més ampli, sinó com a repte per aprendre coses noves. El castellà en aquest sentit no m’apassiona tant. És massa semblant al català en el ritme, és una llengua llatina i no crec que m’aportés gran novetat. No és tan excitant. De tota manera, no hi ha dubte que la meva llengua és el català, la meva cultura i la meva forma d’expressió. Sempre escriuré en català. A casa hem estat monolingües tota la vida. Així de fàcil. 

I el relat breu?

Li tinc mania.

Què? Li tens mania? Però tu n’escrius, no? Ai, mare! És la primera vegada que algú em diu una cosa com aquesta! Ostres! A veure, argumenta’m això.

Al meu bloc fa un parell d’anys vaig escriure un post explicant-ne els motius.

Però quan diem relat curt, de què parlem?

De tot el que no sigui novel·la.

Ai, senyor. Jo entendria que em diguessis: no m’agraden els microrelats, però tot el que no sigui novel·la?????

Ui, els microrelats són l’aberració màxima de la literatura.

Doncs haurien de lligar amb la teva mentalitat sintètica.

Hahaha. No, si jo he escrit contes, he fet un recull de contes i hi havia microrelats. Sí, sí. Ho he fet. S’haurien de prohibir, de cremar.

Ets un provocador. Argumenta’m tot això, repeteixo.

En un recull de contes és impossible que tots estiguin al mateix nivell. D’altra banda, amb un conte no demostres la teva capacitat literària. Que hi ha contes que literàriament són molt bons, ho sé. Però hi ha contes bons de gent que no és especialment bona escrivint. Una novel·la, no. En una novel·la, si no saps escriure bé, ho demostres clarament. Com més llarg és un conte, més s’acosta a la literatura, però els més curts, res. En un conte només mana la idea, però tot això per a mi no és literatura. Per a mi, fer literatura és currar-te la història. Es necessita un llarg recorregut. Amb un conte no tens temps per desplegar tècniques literàries.

I un poema, doncs?

És diferent. És un gènere totalment diferent. Em sembla que Margarit deia que la poesia és més semblant a la música que a la literatura. La poesia m’agrada molt llegir-la (i escriure-la, tot i que encara la tinc tancada en un calaix) perquè és sintetitzar idees amb paraules. Comunicar sentiments d’una forma molt concentrada.

I un conte, encara que sigui en prosa, no pot transmetre un sentiment també? Creus tant en aquesta diferència tan marcada entre la prosa i la poesia tu?

Sí, crec que sí. No et pensis, dient això m’enganxo amb tothom.

M’ho imagino. Avui en dia, que es tendeix a fer poesia bàsicament en prosa. Sense rima, com a mínim.

No, no, d’acord. La poesia no té perquè ser rimada. Però no hi ha res pitjor que un poeta que vulgui fer una novel·la. N’hi ha que en saben, però pocs. Palol, Olga Xirinacs, Maria Àngels Anglada, però... en general barregen el to poètic amb la prosa novel·lística i no funciona. És un altre gènere... no és literatura.

Vols dir que tu no confons literatura amb narrativa?

Sí, sí. Per a mi la literatura és narrativa. Per això el conte queda com al mig.

Val. Ja hem avançat. Tu identifiques literatura només amb narrativa, però la narrativa és solament un dels diversos gèneres que posseeix la literatura. A més, veig que per a tu la narrativa és bàsicament quelcom que explica una història que comença i acaba.

Sí. Per això el conte em sembla massa accelerat per explicar-la bé, la història.

Però t’adones de tot el que t’estàs carregant?

Sí, a mi m’agrada atacar els dogmes. Mira, a Hipnofòbia cada capítol és una mena de conte, perquè explica històries diferents que després ja van lligant. Tots junts, fan la història de la novel·la. He intentat superar els defectes que trobo als contes, això que per la brevetat no poden desenvolupar correctament certes tècniques literàries, creant una història comú a tots els contes, a tots els capítols.

Un repte més.

Això. M’has d’entendre. Jo em carrego a mi mateix. És absurd dir que els contes no són literatura, però considero que tenen un handicap. A veure, hi ha contistes fabulosos. Jo sóc un fan de Lovecraft i Poe, que només escrivien contes. Sens dubte. Però vull intentar enfrontar-me al conte de manera diferent.

Però emmirallar-se en autors que han excel·lit en el gènere pot ser una bona idea. Per exemple, Borges.

Ah!!! Ja m’agradaria a mi escriure així. És un bon exemple del fet que és possible fer gran literatura escrivint contes. M’agrada parlar de literatura així, com estem fent, plantejant idees una mica radicals, amb persones del ram que em poden rebatre els punts de vista.

Jo t’ho rebato ràpidament. Els gèneres no han de ser iguals ni generar les mateixes sensacions. La capacitat del relat breu per despertar pulsions molt fortes amb poques paraules és molt difícil d’aconseguir. La qualitat no es mesura només per usar més tècniques narratives, sinó per allò que aconsegueixes suscitar en el lector. No pots comparar el conte amb la novel·la. No s’ha de fer. Són coses diferents.

Sí, sí. Però jo crec que aquesta reacció que el conte genera, ho fa més amb la història que amb la tècnica.

No t’ho pensis. Escriure un bon conte és dificilíssim. Que no s’allargui excessivament, que no hi hagi elements superflus, que digui exactament allò que ha de dir... se n’ha de saber. I molt.

Sí, és veritat. Però representa menys esforç. I es presta més a que hi hagi més soroll de fons. Llegeixes molts contes que potser no han madurat prou.

Això és una altra cosa. Avui en dia estem saturats de tot amb la xarxa, etc. Però no parlem d’això. Un bon conte també pot fer servir grans tècniques (inversió de papers, dosi justa d’humor, desmitificacions, metaliteratura). Te’n recomano alguns: La casa de Asterión, de Borges. Continuidad de los parques i Casa tomada, de Cortázar. A les portes de Troia, de Quim Monzó. Els has llegit?

No.

Fes-ho. Veuràs com els autors subverteixen els papers. Després, parlem.

M’agrada molt tirar pedres i discutir.

Hahahaha. Crec que ho hem fet, això de discutir. Ha estat una conversa molt engrescadora. Ara a llegir Hipnofòbia i a fer la ressenya. Encara hem anat prou de pressa.

Home, sí, perquè em sembla que tu i jo tenim corda per donar i vendre.

Una darrera pregunta per acabar. Penses en el lector, quan escrius?

Sí i no. Jo escric el que m’agradaria llegir a mi. Penso en el lector, però no sacrificaré mai allò que vull escriure per tenir més públic.

Intentar ser honest i sincer amb un mateix, vols dir.

Sempre. I el públic ja el trobaràs. Si fer el que vull em limita el públic, no passa res. Penso que viure d’una altra cosa m'ajuda en aquesta qüestió. Si un escriptor té una altra font d’ingressos se sent més lliure i no necessita fer tants sacrificis com si viu de la literatura únicament. Aleshores de vegades no té més remei que explotar les fórmules que ja funcionen. Si el menjar del meu fill depengués de la literatura, jo estaria escrivint el que pogués.

Vaig fer unes quantes fotos, en Salvador em va dedicar el llibre i vam sortir al carrer. El vespre s'arrapava a una Barcelona no gaire freda. Ens vam acomiadar, amb la promesa de retrobar-nos un altre dia, a la porta de Laie. Com us podeu imaginar, la tarda va resultar fructífera, gratificant i molt enriquidora. Espero, negrots, que us hagi interessat. Des d'aquí vull donar les gràcies al Salvador Macip per la seva boníssima disposició.

Fins aviat, que ens retrobarem en breu amb la ressenya d'Hipnofòbia.