Harlem Nocturne

dijous, 14 de juny de 2018

La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat





M'he empassat en dos dies La pista d'una morta, la novel·la de Francesc Puigpelat que va guanyar el VI Premi Gregal de Novel·la. Es tracta d'una ficció molt entretinguda, tipus best-seller de qualitat, que unifica totes les convencions necessàries per fer que un thriller funcioni. Misteri, morts, amor, sexe, embolics, girs, viatges pel món, sicaris i ricatxos sense escrúpols, policies, guardaespatlles i una detectiva barcelonina força agosarada. La CIA i d'altres estaments i grans empreses també volten pel mig de la trama. Total, que no hi falta de res. 

Vagi per endavant que la novel·la m'ha fet passar una estona molt divertida i la recomano molt com a lectura d'estiu. Ideal per a jeure sense preocupacions a l'ombra d'un arbre.   

En la seva intervenció en una taula rodona al Festival El Segre de Negre, Puigpelat va defensar la novel·la com una fusió de gèneres entre el policíac i la ciència-ficció. A mi això em va entusiasmar, perquè aquesta fusió m'encanta. Tanmateix, no sé si l'obra compleix exactament els requisits. En qualsevol cas, no és el que jo esperava. L'element de ciència-ficció, que consisteix en uns experiments científics que no revelaré per no fer spoilers, m'ha semblat només un pretext per construir una història que més aviat se centra en la rivalitat entre dues dones per l'amor d'un home. Potser és perquè estic acostumada a les novel·les negres de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció, com defensava Carl Djerassi) escrites per veritables científics, amb un esperit també científic i amb una cuidada dimensió ètica i didàctica. Ja sabeu a qui em refereixo: Jordi de Manuel, Carme Torras o Salvador Macip, per posar alguns exemples. Puigpelat no ens explica els detalls dels experiments, els mecanismes per dur-los a terme ni els moments en què es produeixen. Hi passa de puntetes i jo ho he trobat molt a faltar. Segurament hi haurà lectors que ho preferiran així, però no és el meu cas. 

Per llegir La pista d'una morta cal fer una forta suspensió de la incredulitat, altrament ens trontollarà la versemblança. D'altra banda, la visió de la figura femenina que vehicula no m'acaba de convèncer. Narrada en primera persona per la detectiva protagonista, les perles misògines van caient com qui no vol la cosa, carregades de prejudicis i tòpics. Em preocupa la representació de dues dones sense escrúpols, tan enamorades d'un individu (que a més és un pocapena) que no fan altra cosa durant dècades que fer-se la guitza de les maneres més rebuscades. Penso que l'autor ha perdut una ocasió daurada per dotar la novel·la d'un rerefons més filosòfic, més transcendent, menys banal. El tema era perfecte: la immortalitat, la reencarnació. Reduir-lo a l'amor romàntic de dues dones histèriques ha estat rebaixar les seves possibilitats. Per a mostra el darrer paràgraf: 

Sí, em sentia plena i eufòrica, perquè ¿hi ha plaer més gran per a una dona que massacrar i humiliar la seva rival, demostrant-li fins al darrer dia de la seva vida que li ha pres el seu únic amor? 

Doncs sí, Francesc. Sí. Per a les dones hi ha molts altres plaers a la vida, gairebé tots més importants que competir per l'amor del mascle de l'espècie. Massacrar i humiliar no és la nostra fita bàsica. En general, les dones som preservadores de vida. Els qui tenen una llarga història de massacres i humiliacions no som precisament nosaltres.