Harlem Nocturne

dijous, 29 d’abril del 2010

Records d'una altra vida, de Mary Higgins Clark

Records d'una altra vida és una novel·la típicament americana. Dinàmica, trepidant, sense excessives descripcions i encara amb menys digressions que no facin estricta referència al cas criminal. Un típic producte per passar l'estona que va directament al gra i que posseeix un ritme narratiu inequívocament cinematogràfic. És fàcil imaginar l'argument traslladat a la pantalla de la televisió, mentre mengem crispetes sense pressa una tarda de diumenge.

El llibre bàsicament consisteix en una intriga judicial, a la qual s'hi afegeix la presència d'un assassí en sèrie. No hi manca res: tenim una fiscal que ha perdut el marit a la guerra d'Irak, que a més a més és preciosa, elegant i eficient, que viu sola -assetjada sense saber-ho per un criminal que la vol liquidar- i amb un cas de ressò mediàtic per resoldre. Un cas que, continuant amb els tòpics, no és ni de bon tros allò que sembla. El desenllaç final inclou un parell de sorpreses (ambdues me les havia imaginat. És allò que se'n diu "hores de lectura" i jo afegiria "i hores de cine"). Tanmateix, el conjunt resulta agradable, molt fidel, com he dit, a la tradició americana.
El títol, prou evocador, no respon en canvi a allò que hom a priori suposa. No fa referència a unes circumstàncies del passat que motivin el cas actual (tot i que aquest fet també succeeix), sinó que té connotacions molt més metafòriques. Tal vegada podem fer la doble interpretació, però jo prefereixo quedar-me amb la segona, que no desvetllaré. Si ho fes, també revelaria una de les sorpreses.
Sigui com sigui, la novel·la passa de pressa i distreu força. No amagaré que jo he tingut moltes ganes d'anar veient com es desenvolupava.
I fins aquí puc explicar, negrots. La resta, evidentment, és cosa vostra.


Mentrestant, que passeu molt bona nit.

divendres, 23 d’abril del 2010

La compulsió legitimada

Avui no hi ha problema. Res a justificar. Sant Jordi mata l'aranya i l'Anna Maria (o sigui, jo) viu amb intensitat la diada més bonica del món. La celebració s'ho mereix.
Primavera, roses, colors, música. I llibres, munts de llibres. A més, llibres que omplen les bosses a pleret i sense sentit de culpa (meva, s'entén, no d'ells).
No fa falta escriure articles queixant-se de la malaltia compulsiva. No fa falta justificar la negror. Per no caler, no cal ni témer els llibres de la lleixa d'espera.
Fins i tot ells saben que el dia és especial. Tenen clar que no hi ha res a fer, per més que protestin. Així que un cop l'any es tornen generosos i firmen una treva. Accepten, sense que serveixi de precedent, d'oferir una recepció agradosa als volums nouvinguts.
En pau i harmonia, doncs, la llista resta inevitablement augmentada cada 23 d'abril. Ara us detallaré amb amabilitat, perquè aneu obrint boca, les noves adquisicions (deixo de banda les que no són negres, perquè no tenen res a veure amb aquest espai criminalot):
L'hipnotitzador, de Lars Kepler (segons diuen, "la nova sensació mundial de la novel·la policíaca sueca"). "Sueca", pensarà algú. Però què coi fas, Anna Maria? Filla meva, que n'ets d'original! I tindrà raó, la novel·la sueca ens ha envaït.
El enigma de la calle Calabria, de Jerónimo Tristante. Es tracta del tercer lliurament de les aventures del detectiu barceloní Víctor Ros, ambientades a finals del segle XIX. No he llegit les dues primeres entregues, però aquesta, a priori, fa molta patxoca, la veritat.
I de moment res més, negrots nostrats. Dos títols a afegir que, com sempre, prometo comentar-vos amb deteniment quan els arribi l'hora.
Mentrestant, una forta abraçada de Sant Jordi i que acabeu de passar un bon dia!

dimarts, 20 d’abril del 2010

Que se levanten los muertos, de Fred Vargas

Abans de res, per fer-ho saber a qui ho desconegui, vull explicar que Fred Vargas és una dona, malgrat que el seu nom pugui resultar enganyós. Fred és un hipocorístic de Frédérique, medievalista i arqueòloga francesa, de cognom Audouin-Rouzeau, que es dedica a la novel·la políciaca paral·lelament a la seva activitat investigadora.
El títol que comento avui, Que se levanten los muertos, és la meva primera lectura de l'obra de Fred Vargas. El resultat: una mena de barreja de percepcions contradictòries.

D'una banda, considero que es tracta d'un producte molt original i diferent. La història té un marcat regust decadentista, encara que succeeixi en els darrers anys del segle XX (1995). Podria perfectament situar-se al bell mig del XIX. La idiosincràcia dels personatges, les relacions que s'estableixen entre ells, llurs reaccions sovint hiperbòliques -amarades d'una afectació importada del darrer Romanticisme i sens dubte obsoleta- revesteixen el relat d'una pàtina boirosa. L'ambient clos de la història, on hi tenen rellevància tan sols un nombre reduït de personatges, acaba de dotar la novel·la d'aquest halo estrany que la sobrevola constantment i que poua en el passat. Val a dir que ni tan sols l'aparició d'un ordinador i d'un escàner aconsegueixen eradicar la sensació d'antigor.



Els personatges principals, circumstancialment i casualment dedicats a la investigació criminal, viuen en un casalot tenebrós, sense telèfon, en un silenciós carrer parisenc situat en un barri exageradament tranquil. El punt de vista de la investigació també és poc habitual, perquè el policia que la dirigeix és tan sols un element de reforç -necessari però sense un autèntic paper- per donar versemblança a la feina dels protagonistes, veritables artífexs del descobriment de l'assassí.
I aquests protagonistes tampoc no poden ser més sui generis: 3 historiadors (un expert en prehistòria, un medievalista i un especialitzat en la Primera Guerra Mundial) i l'oncle d'un ells, policia retirat al qual han apartat del cos per corrupció. Junts porten el cas de manera ben estranya, però efectiva. Per posar alguns exemples: la comissaria no apareix mai, els interrogatoris als sospitosos només es coneixen per la descripció de terceres persones i no hi ha pràcticament cap al·lusió a la investigació tècnica i científica. La deducció conjectural és el mètode usat, el qual, a base d'hipòtesis que de mica en mica van esdevenint fets reals, aconsegueix resoldre el cas i tots els enigmes que l'envolten.
He parlat de contradicció. Doncs sí. Perquè, si bé l'originalitat que acabo de resumir sembla a priori prou atractiva (sobretot per a algú com jo, amant de la recerca històrica, literària, etc.), no aconsegueix despertar aquelles típiques ànsies de no parar de llegir per saber què passa. La novel·la resulta agradable, però res més.
I és una pena, perquè el plantejament em sembla molt vàlid. Ara només queda esbrinar si la resta d'obres de Vargas van en la mateixa línia o si, simplement, ha aprofitat Que se levanten los muertos per crear una ficció on reproduir i reivindicar la tasca dels erudits i dels historiadors. No ho sé: tal vegada com una mena d'homenatge al gremi.
Sigui com sigui, tinc dues novel·les seves fent cua. Per tant, aviat us ho podré explicar en propers articles.
Mentrestant, aniré a preparar-me la nova lectura. Espero que els llibres no triats no se'm tirin al damunt de manera agressiva.
Fins ben aviat, negrots.

divendres, 16 d’abril del 2010

Aniversari sagnant

Benvolguts negrots,

Avui és el meu aniversari. I pot resultar sagnant.

Aquest sembla l'inici d'una novel·la de les que ens agraden, però malauradament respon a una terrible realitat.
Perquè el cas és que he anat de llibreries i he carregat amb set noves adquisicions. Per tant, és evident el motiu pel qual penso que la diada (a priori feliç) pot acabar en tragèdia. Tremolo només d'imaginar el moment. Les preguntes em colpegen el cervell sense treva: què passarà a la lleixa de la cua d'espera quan arribin els nous inquilins? Hi haurà crits i revolta? Serà molt cruenta? Sortiran tots disparats a agredir-me o s'estimaran més fer el tafaner remugant entre ells a veure qui són els insolents nouvinguts? No ho sabré fins d'aquí una estona, quan acabi aquest escrit i m'acosti sigilosament a desar-los.

Val a dir que dedico aquest article a la meva mare. Per tres motius essencials. Un: que avui també fa anys que ella ho estava passant força malament (el meu part no va ser fàcil, ehem). Dos: que és una gran admiradora de les històries sobre l'existència independent dels meus llibres (tot i que la pobra no s'ho acaba de creure i es pensa que és una ficció retòrica). Tres: que, malgrat que no s'ho empassa, ha promès venir a defensar-me amb totes les seves forces si el perill, com suposo, arriba a superar els límits normals. És evident que de mare només ni ha una, però la meva, pobrissona, no en té ni idea del enrenou que l'espera, perquè tinc exemplars més o menys dialogants, però d'altres posseeixen una agressivitat continguda que Déu n'hi do.

En fi. Abans que el meu destí caigui irremeiablement en les seves urpes, us faré cinc cèntims dels títols que he adquirit. Avui he estat bastant agosarada i he triat de manera compulsiva en la majoria dels casos, sense tenir massa referències i deixant-me portar per la primera impressió: les sinopsis (que no sempre es corresponen amb el contingut), les il·lustracions de les cobertes, els suggerents mots dels títols, l'olor del paper i, tot s'ha d'admetre, la voràgine vertiginosa de l'efemèride. Ja anirem descobrint en les successives crítiques (si sobrevisc per fer-les) si la percepció inicial ha estat encertada.

Sigui com sigui, allà va la llista:

CORONA DE FLORES, de Javier Calvo
SET CASOS DE SANG I FETGE I UNA HISTÒRIA D'AMOR, de Teresa Solana (d'aquesta sí que me n'ha parlat la Maria)
GRITO EN EL HIELO, de Camilla Ceder
LA LLAMADA DEL KILL CLUB, de Gillian Flynn
LA ENCUADERNADORA DE LIBROS PROHIBIDOS, de Belinda Starling
RECORDS D'UNA ALTRA VIDA, de Mary Higgins Clark
UN LLOC INCERT, de Fred Vargas (ara estic llegint una altre títol d'aquesta autora)

Si algú en té alguna referència, ja ens ho dirà. Mentrestant, desitgeu-me sort. A mi i a la meva mare, que la pobra és totalment aliena a aquesta meva compulsió malaltissa. O potser no, ben mirat. Al cap i a la fi, avui fa anys que ella en persona em va portar a aquest món.

A reveure, negrots.

dijous, 15 d’abril del 2010

Bonica notícia


Recordeu el meu amic Jordi Cervera, del qual he comentat en aquest bloc les seves novel·les Mosques i La mort a sis vint-i-cinc? Doncs ara us vull comunicar una bona nova, perquè aquesta darrera obra ha estat seleccionada per optar a ser traduïda a la llengua anglesa. Com podeu imaginar, això no passa cada dia i sens dubte indica l'èxit i la vàlua del llibre.
És una bonica notícia per a en Jordi, però també per a la llengua catalana, que de mica en mica va assolint una major projecció internacional en tots els gèneres literaris.
Per tant, felicitem-nos tots i felicitem en Jordi. Tant de bo aviat la possibilitat esdevingui una realitat definitiva. Si és així, us prometo publicar-ho ràpidament en aquest bloc.

Mentrestant, us adjunto l'enllaç per tal que us ho mireu amb calma.

New Spanish Books : http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?itemid=30784

Petonets, negrots.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Las hijas del frío, de Camilla Läckberg

Després de La princesa de hielo i Los gritos del pasado, arriba el tercer lliurament dels casos criminals ocurreguts a Fjällbacka, el poble natal de l'escriptora sueca Camilla Läckberg. És el lloc que ella ha triat (òbviament el coneix a la perfecció, com va apuntar a la xerrada de la BCNegra) per situar les històries del policia Patrik Hëdström i la seva esposa Erica.
En anteriors articles, vaig afirmar que la Läckberg havia de bullir una mica més. I ho mantinc, per molt que representi un gran èxit de vendes. No vull ser pedant, però força vegades una cosa va lligada amb l'altra. Perquè és evident que les seves novel·les són de caràcter menor, amb excessives imbricacions entre la vida quotidiana i domèstica del policia (muller i filla incloses) i els casos criminals. La meva amiga Maria (que en sap molt de negror) diu que en Patrik i l'Erica són exageradament tovets. I té raó. Allà tothom tremola, plora i vomita, però també s'ha d'entendre que en un poblet tan petit com Fjällbacka no havien tingut mai tants cadàvers, exhumacions i enverinaments com des que la Läckberg l'ha convertit en el centre de les seves trames.
Fixades aquestes premisses, haig de reconèixer que les novel·les de Läckberg esdevenen una lectura molt amena, excel·lent quan hom vol desempellegar-se totalment de preocupacions i problemes.
Molt agradables i entenedores, aconsegueixen una intriga policial ben resolta. Las hijas del frío barreja dos moments narratius, passat i present, que acaben creuant-se en la culminació final, tot a partir del terrible assassinat d'una nena de 7 anys. Hi trobem conflictes familiars, crueltats impensables, fanàtics religiosos, pederastes típics i polis ineptes. Una combinació que, això sí, sap mantenir l'interès del lector fins al desenllaç.
Camilla Läckberg és una dona molt guapa, una mica tímida, amb tres fills petits i un marit policia. Va estudiar Econòmiques. Prové del món empresarial, però ja fa un temps que es dedica exclusivament a la literatura. Ha estat afortunada i, a l'aixopluc de l'èxit sobtat de la novel·la negra procedent dels països nòrdics, ha aconseguit fer-se un lloc cada cop més sòlid en aquest món. La vaig conèixer durant la BCNegra, el passat mes de febrer, i haig de declarar que té uns ulls absolutament impressionants.
Amb la seva imatge us deixo, negrots.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Premi i repremi

Aquesta amical cadena premiadora ha atorgat per dues bandes el reconeixement de "Val la pena" a aquest bloc negre. Ho agraeixo de debò, encara que ja no continuï la cadena: vaig contribuir a escampar-la des del meu bloc de cine "El racó de l'Anna" i penso que, si no parem en algun moment, això seria un endogàmic no acabar. Tanmateix, vull agrair-ho de tot cor als dos negrots fidels que l'han premiat i per això us diré qui són i els tornaré a enllaçar. D'aquesta manera podreu visitar-los i comprovar fins a quin punt els seus espais també són molt interessants.


Negrot Elies Villalonga:





Negrot Narcís Llauger Dalmau:






Que en gaudiu força, negrots.

divendres, 9 d’abril del 2010

Políticament incorrecte


Aquesta nit em permetré una breu llicencia de digressió lingüística en aquest bloc obscur, malgrat que tots sabem que està dedicat en exclusiva a una temàtica ben diferent. Però resulta que, després de quasi un any d'haver-lo posat en marxa, descobreixo que he dut a terme, sense complexos ni pudor, una acció horrorosament mal vista en els temps que corren. Allò que se'n diu, sense massa originalitat, una actuació -molt, però que molt- políticament incorrecta.
De què va la història, us estareu preguntant? Doncs molt fàcil. Va del vocatiu que amorosament us adreço com a participants de l'esperit criminal d'aquest espai internàutic.

És a dir, del substantiu NEGROTS. Així, directe, en masculí plural.

He meditat molt i he barallat les opcions per resoldre l'afer, però, renoi, cap no em convenç. Perquè la cosa quedaria així (no s'hi val riure):


NEGROTS/NEGROTES
NEGROTS/TES
SEGUIDORS/RES NEGRES
NEGROTS/TES VISITANTS


O, si no, s'hauria d'emprar el sistema que més recomanen els manuals d'estil: la forma col·lectiva. Aquí el tema ja trontolla de valent, perquè, és clar, és molt fàcil usar el col·lectiu d'homes/dones i dir "humanitat" o de professors/es i dir "professorat", però qui és el guapo que troba el col·lectiu de NEGROT? Quin seria: la "negror", la "negritud", "el personal ennegrit"? Home, una mica de seny!
Amb tot, sempre es podria fer allò de dir "l'ésser negre", per analogia amb "l'ésser humà", però intueixo que no ens acabaríem d'entendre i potser la incorrecció política esdevindria més greu (ssst, rotllo "ètnic", ja m'enteneu).

Total, que com que sóc una filòloga sense problemes d'identitat sexual i, a més, tinc molt clar que, en les llengües romàniques, el masculí designa des de fa segles el conjunt d'ambdós gèneres, he pensat que em deixaré de romanços i continuaré utilitzant el nostre "NEGROTS".

A més, què voleu que us digui, jo ja li he agafat un immens "carinyo"!

És clar, com que això us afecta directament, esteu legítimament autoritzats a donar la vostra opinió. Ara bé, no us enganyeu. Sospito que res no m'impedirà continuar fent el que voldré.

Per tant, no intenteu protestar. Serà debades. Només faltaria que jo no pogués manar i decidir, amb la feinada que em doneu!

A reveure, NEGROTS.


dijous, 8 d’abril del 2010

Olot Negre: Temps de paraules, trobada sobre novel·la negra


Avui us faig arribar una notícia. El mes d'abril a Olot és un mes fosc, ben fosc.
S'hi organitza una trobada, sota el lema Olot Negre: Temps de paraules (pitjar), dedicada a la novel·la negra i policíaca.
Hi ha previstes un munt d'activitats. Des d'exposicions, passis de cinema i còctels, a xerrades amb la presència indispensable d'un munt d'escriptors conreadors del gènere.
Us he enllaçat la pàgina web per tal que pugueu consultar millor el programa complet i indagar en profunditat en tot allò que el festival ofereix. Estic segura que us pot interessar.
Tot i que és evident que no tinc Olot a la vora, si decideixo anar-hi, us en faré cinc cèntims, com sempre. Mentrestant, si algú de vosaltres s'hi acosta, seran ben rebudes les cròniques de les seves experiències.
Apa, animeu-vos i endavant amb els crims, negrots.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Un golpe a la puerta del cortijo, de Franz Kafka

És evident que parlar de Kafka en un petit article no resulta gens fàcil, atesa la quantitat de coses que m'agradaria dir. Tanmateix, aquest bloc està concebut, com vaig indicar en la seva presentació, amb la idea d'acostar la literatura negra, de misteri, policíaca i de terror a tothom que hi tingui interès. En to divulgatiu, amable i entenedor, em sembla una bona idea comentar no només les lectures actuals (o no tan actuals) que vagi fent, sinó també autors i textos clàssics de qualitat i suficientment significatius.
Des d'aquest punt de vista, els negrots assidus ja sabeu que a "A l'ombra del crim" hem rebut amb honor Allan Poe, Bécquer, Pardo Bazán, Zorrilla, Wilde, Rubén Darío, Dickens, Valle Inclán, Rodoreda, Henry James, Cortázar, etc. etc. Avui, volent aprofundir en aquesta línia, li ha arribat el torn a un relat de Franz Kafka (Praga 1883- Klosterneuburg -Austria- 1924).
Per a mi, l'autor txec sempre ha estat un personatge fascinant. Quan vaig llegir La metamorfosi per primer cop (sempre m'ha agradat més la proposta de títol La transformació, que s'ajusta amb major fidelitat a la realitat de la novel·la) vaig restar absolutament astorada. Aquest fet no representa cap reacció estranya, ja que l'han experimentat milers de lectors del món sencer. No sóc original. Però el cert és que Gregori Samsa va produir un fort impacte en el meu imaginari personal, on s'hi va quedar instal·lat per sempre.
Moltes vegades m'he preguntat què hauria estat la literatura del segle XX si l'amic de l'escriptor, Max Brod, hagués seguit les seves instruccions i hagués destruït tota la seva obra. Com hauria evolucionat la narrativa? Què tindríem ara exactament i què no tindríem?
Avui, negrots, us proposo l'acostament a un dels relats breus del gran autor. Un text tan sui generis com hom pot esperar. S'intitula Un golpe a la puerta del cortijo i no correspon exactament al paradigma del gènere de misteri o de terror. En canvi, ofereix una trama tan intrigant i un desenllaç tan particular, que em sembla molt adequat per a aquest espai internàutic. La narració, que es llegeix en un tres i no res, ens evoca temps passats, però resulta absolutament atemporal i universal, com podreu comprovar si feu el petit esforç de pitjar més amunt i assaborir la història. Evidentment, Kafka indaga en profunditat en la condició humana i, amb unes quantes línies, ens remet amb claredat a la idea d'injustícia, de dominació, d'abús i d'arbitrarietat en la conducta de l'home. Tal vegada el tema principal és la negació de la llibertat. Un tema ben actual, malauradament. Se'n podria parlar molt a partir d'aquestes mínimes ratlles. Però el millor és que, primer, aneu a la font i ho comproveu vosaltres mateixos.
Així, oblidem les paràfrasis supèrflues. Amb la lectura us deixo, negrots. Molt bona nit.

diumenge, 4 d’abril del 2010

El miedo, de Ramón María del Valle Inclán

Avui vull recuperar les recomanacions d'autors clàssics, una mica oblidades darrerament -no per voluntat de fer-ho, sinó per excés de feines diverses- en aquest bloc. M'agrada, com ja sabeu, desvetllar aspectes no gaire tractats d'escriptors de tota mena.
Aquesta nit li ha tocat el torn a un autor per a mi excels, creador insigne de personatges tan inoblidables com els entranyables Max Estrella i Latino de Hispalis de Luces de bohemia (obra superba). Malgrat que és molt més conegut pels seus "esperpentos", Valle Inclán fou un autor prolífic i fecund, que, com molts dels seus contemporanis, també va conrear la narrativa breu.
Us enllaço una història que no pot tenir un títol més explícit, El miedo (pitjar aquí), i que conté un munt d'ingredients ben adequats: calaveres, sepulcres, esglésies, ombres, cruixir d'ossos... per no parlar d'un final que no s'escapa de plasmar el vessant més ridícul i grotesc de la condició humana.

En fi, negrots, suposo que amb aquest avançament no us hi podreu resistir. Animeu-vos i no deixeu de llegir el relat. No és gaire llarg i paga la pena. A tots els efectes, una petita joia literària.


dijous, 1 d’abril del 2010

Els amants, de John Connolly

L'única novel·la de John Connolly que havia llegit fins ara era Els turmentats, dues entregues abans d'Els amants, el darrer lliurament de les aventures del detectiu Charlie Parker. Me la van recomanar dos negrots alhora, la meva amiga Maria (àmpliament coneguda pels seguidors del bloc) i el meu cosí Ramon. I van encertar, perquè m'ho vaig passar força bé. Entre ambdós títols, Connolly publicà un altre llibre, Els homes de la dalla, que suposo també integra la misteriosa història del personatge. Tanmateix, no puc garantir-ho, perquè no l'he llegit. Sigui com sigui, Els amants (no patiu) és una obra suficientment ben contextualitzada per tal que qualsevol la pugui seguir de manera independent.
El relat de l'autor irlandès (va néixer a Dublín, malgrat que la ficció novel·lesca es desenvolupi als Estats Units) es troba a mig camí entre la pura literatura negra i les esgarrifoses històries de fets sobrenaturals. L'estil narratiu, però, dota de realisme i versemblança la part més fantàstica, de manera que converteix en plausible tot allò que Connolly pretén explicar.
Comprendreu que, amb aquests antecedents, no vulgui desvetllar (aquest cop menys que mai) el contingut de la novel·la. Us puc assegurar, però, que resulta molt distreta i curiosa, barreja sui generis (com he indicat) de la tradició criminal, la literatura de terror i els relats fantàstics. Tot ambientat, amb cadència ben dinàmica, en l'Amèrica actual.


Sense una gran innovació pel que fa a la trama terrorífica, Connolly recrea un ambient prou gòtic, enigmàtic i esglaiador. Reformulant certs tòpics que tots coneixem, aplicant-los a un context de policies, crims horripilants, conspiracions de silenci i secrets pregons que provenen del passat, aconsegueix mantenir alerta l'atenció del lector fins el final.

Un final que...

Bé, no puc afegir gaire més. Aquesta ressenya esdevé necessàriament més curta que d'habitud, però és que, amics negrots, tinc els llavis segellats.

Fins ben aviat.