Harlem Nocturne

divendres, 30 de desembre del 2011

Feliç 2012: Un microrelat de Monterroso per acabar el any



Benvolguts negrots,
A l'ombra del crim us vol felicitar l'any nou, tot desitjant que ens depari a tots plegats moltes alegries ben criminals. Ara feia temps que no penjava un dels microrelats que tant m'agraden i m'ha semblat que el canvi d'any representava una bona ocasió per fer-ho. Demà, com a darrer dia del 2011, potser alguns humans haurien de dur a terme un acte d'autocrítica per intentar millorar una mica de cara a l'any vinent. Tots sabem qui són: els que amarguen la vida de tota la resta, dels que bonament només volem anar tirant. En qualsevol cas, aquest relat del mestre Monterroso és ben preclar. Va per a vosaltres, negrots. Que sigueu molt feliços.




El salto cualitativo
Augusto Monterroso
   
-¿No habrá una especie aparte de la humana -dijo ella enfurecida arrojando el periódico al bote de la basura- a la cual poder pasarse?
-¿Y por qué no a la humana? -dijo él.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Feliç i terrorífic Nadal, negrots

Avui em permeto una bona fricada per felicitar el Nadal a tots els negrots. Uuuuuuh! Que sigui un Nadal de por! 


dimecres, 21 de desembre del 2011

Cels taronges, de Jordi de Manuel


En menys d’un any m’he cruspit totes les novel·les sergiòtiques de Jordi de Manuel, sense oblidar que també he llegit dos dels seus reculls de contes i alguns relats solts. Només han passat uns mesos i sembla que faci una eternitat, ja que em sento absolutament enteranyinada dins de l’univers d’un autor que se m’ha revelat ple de talent. Immersió total, gairebé com si l’anés a treballar per a una tesi.
Ara tot just he acabat Cels taronges (en dos dies: sentit literal) i, per més que es tracti d’una obra molt breu i potser menor dins de la nissaga, a mi m’ha agradat força. I és que ja només puc enfrontar-me a la interpretació de les novel·les del cicle Sergiot en clau de conjunt. Solament l’aproximació hermenèutica al corpus complet ens atorgarà la veritable dimensió de l’obra. Fet i fet, és així com passarà a la posteritat. Per tant, he considerat Cels taronges com un capítol més (en aquest cas, breu) d’aquest corpus. Senzillament.  


Suposo que recordareu, atès que aquí estan publicades la totalitat de les ressenyes, que De Manuel fa un gènere negre amarat de ciència-ficció distòpica, però dintre dels paràmetres d’un futurisme molt proper absolutament versemblant. El resultat ha estat que la majoria de títols, ambientats en el futur en el moment de l’escriptura, ara mateix ja transcorren en el passat. És a dir, s’han convertit en una mena de curioses i imaginatives ucronies que, per bé i per mal, només s’acosten una mica a la realitat.
L’autor du a terme un projecte ambiciós, que l’enfronta a ell mateix. El seu trencaclosques ha de lligar a la perfecció en uns viatges amunt i avall del calendari on els personatges entren i surten, es fan vells o rejoveneixen, la climatologia canvia i el paisatge també. És un engrescador exercici per al lector intentar recordar-ho tot i captar les referències anteriors i posteriors i les picades d’ullet. Tanmateix, De Manuel és prou intel·ligent per confegir unes novel·les que es poden llegir amb total autonomia, independents les unes de les altres. Per tant, negrots, això no us ha de preocupar.

L’acció de Cels taronges es desenvolupa a la primavera de l’any 2008. Descriu el cas d’un segrest no exempt de cruesa (m’ha fet gràcia recordar que el primer que vaig llegir de l’autor també va ser el relat d’un segrest, Segrest exprés, inclòs al recull Crims.cat). Marc Sergiot només apareix, com a protagonista de luxe, fent allò que en castellà en diuen un “cameo”: hi surt uns breus moments per deixar caure el seu savi consell. La novel·la és molt amena de llegir i molt bonica en les petites descripcions de diversos indrets del nostre territori. No debades va guanyar l’any 2000 el Premi de Novel·la Breu de Mollerussa.
A mi personalment ara només em resta esperar en candeletes el nou títol de l’autor, que tot just és a la impremta: La mort del corredor de fons, que apareix el pròxim 19 de gener i que ja vaig anunciar com a primícia fa un parell de dies.
I a vosaltres? Quants us en falten? Apa, aprofiteu el Nadal i fiqueu-vos en la teranyina de De Manuel. Allà, ben enganxadeta i sense ganes de marxar, m’hi trobareu a mi.   

dimarts, 20 de desembre del 2011

Más allá del espejo, de John Connolly


Más allá del espejo, de John Connolly, és una novel·leta curta, una breu entrega de les aventures del detectiu Charlie Parker que cronològicament se situa entre El camino blanco i El ángel negro. He de dir que jo no he llegit cap d’aquestes dues, però sí dos altres títols encara més recents: Els turmentats i Els amants. Des del començament, com molt bé sap la meva amiga Maria (ui, ara feia dies que no l’esmentava!), em va resultar estranya la narrativa d’aquest autor irlandès. A mig camí entre la novel·la negra, el gènere de terror i les històries fantasmagòriques i esotèriques, Connolly aconsegueix atrapar el lector en unes sorprenents trames sobrenaturals que, curiosament, també reflecteixen la realitat del crim més prosaic i els delictes i delinqüents més comuns.


Más allà del espejo m’ha semblat un text molt atractiu, tal vegada a causa de la seva brevetat (que evita el superflu i no et deixa perdre punt). Però també pel fet que és la novel·la on fa la seva aparició l’inquietant i misteriós personatge conegut com el Col·leccionista, que a partir d’aquí tindrà un paper rellevant en la resta d’entregues de la nissaga.
Sempre envoltat de presències i de presagis, Parker s’enfrontarà amb un cas terrorífic tractat de manera prou interessant. De fet, predominen els ecos dels assassins del passat, però en el present no serà fàcil dilucidar si finalment es produirà un crim que només és una suposició. A partir d’una simple fotografia inexplicable, Parker s'enfronta i desmunta tot un cas que, fins el final, el lector no en té ni idea de com pot acabar. Per a mi, que de tant llegir novel·la negra sovint endevino per on van els trets sense equivocar-me massa, aquesta incertesa ha estat un valor afegit.

Una casa maleïda, un joc de miralls, uns éssers malignes que estenen les seves ales més enllà de la mort... ingredients més que atractius, us ho garanteixo.     
Vaig adquirir el llibre en una de les meves habituals compulsions i no me’n penedeixo. És molt inquietant i es llegeix molt bé. El recomano especialment als seguidors de John Connolly, que no quedaran decebuts.
A passar una mica de por, negrots.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Una boníssima notícia: nova novel·la de Jordi de Manuel

Tot i que ja feia dies que n'estava assabentada, avui em sento superfeliç d'anunciar-vos la imminent aparició d'una nova novel·la de Jordi de Manuel. El seu títol, La mort del corredor de fons i el dia previst per trobar-la a les llibreries, el 19 de gener. Justament d'aquí a un mes.


No és cap misteri per als lectors d'aquest bloc que fa mesos que estic absolutament  enganxada en la teranyina demanuelista, el món particular i ple d'originalitat que l'autor ha teixit per recollir  les aventures de l'investigador de la policia Marc Sergiot, un personatge ben sui generis que, malgrat tot, es fa estimar.
Per tant, podeu imaginar-vos la il·lusió que tinc. Tanmateix, no es tracta només de la feliç perspectiva de la nova lectura, sinó que s'hi afegeixen tot una sèrie de raons per a mi molt importants que ja us aniré desvetllant més endavant. De moment, ja podeu prendre nota de la notícia. Dia 19 de gener : dia D.
Com sabeu, tractant-se de Jordi de Manuel la qualitat està totalment assegurada.  


dijous, 15 de desembre del 2011

El joc de Déu, de Salvador Macip


El joc de Déu, de Salvador Macip, ha estat l’obra guardonada enguany amb el III Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català. El seu autor és un metge i un científic, un investigador que fa literatura i que, des de l’humor burlesc i la paròdia, ens proposa en aquesta novel·la una gens trivial aproximació a l’absurd i a les incongruències del món actual.
De tots és conegut que la comicitat i l’humor són recursos molt rendibles a l’hora de reflectir la realitat sense caure en truculències excessives. D’això en sabien un munt els clàssics, tal com Ciceró o Quintilià ens van demostrar en exposar les seves teories literàries al voltant de la retòrica de l’humor. Macip, que utilitza algunes de les claus clàssiques per configurar la seva ficció (la recurrència de l’esquema en cada una de les parts, la turpitudo [i], l’absurd), confegeix una trama surrealista i esbojarrada que, com qui no vol la cosa, va posant en tela de judici els fonaments de la nostra societat actual.
És allò que en castellà diuen, crec que molt gràficament, “no deja títere con cabeza”, però ho fa amb una intel·ligència remarcable, de manera que la novel·la pot presentar diversos nivells de lectura i, per tant, arribar a un sector de públic molt ampli. Si en una primera aproximació El joc de Déu resulta un simple divertiment, quan ens hi acostem tot fent una anàlisi més seriosa i atenta, ens n’adonem clarament de la intenció de l’autor. Com a bon científic, Salvador Macip es complau en qüestionar-ho tot. Per tant, la religió, la ciència, l’avarícia, l’afany de poder, l’estultícia humana, la indefensió del pobre ciutadà, la luxúria, l’ambició desmesurada, l’enveja (per citar només algunes de les tecles que toca) queden clarament exposades damunt la taula.


No explicaré en què consisteix El joc de Déu, però no oblidem que es tracta d’una novel·la fantàstica i, per tant, que es nodreix bàsicament de la imaginació. Déu és a la Terra en presència corpòria i es dedica a embolicar la troca ben embolicada. A partir d’aquí... les paraules clau són (parafrasejant la famosa dita dels astronautes de l’Apol·lo 13): “Sherman, tenim un problema”. No us avançaré res més. Ho haureu de llegir si ho voleu entendre.     
L’estructura narrativa és senzilla. Quatre parts encapçalades per quatre citacions a quina més inquietant i formades per tot un seguit de capítols extraordinàriament breus. El ritme de lectura, per tant, esdevé fàcil, vertiginós i trepidant. La novel·la, que va al gra i no es deté en cap element superflu, només pretén enganxar el lector en un exercici lúdic i imaginatiu que diverteix força però que, simultàniament, ens fa pensar. Com tota obra d’humor ben treballada, arrenca un somriure sovint i una rialla de tant en tant. Però també pot deixar un regust molt amarg si entenem en la justa mesura la proposta del seu autor.
Felicitats per la novel·la i pel premi, Salvador. I a vosaltres, negrots, us la recomano sens dubte. Us ho passareu molt bé.


[i] Entenem turpitudo com un recurs humorístic consistent a plasmar el ridícul mitjançant un comportament que vagi contra la norma establerta, contra la lògica, contra els costums.

diumenge, 11 de desembre del 2011

La mala dona, de Marc Pastor


La mala dona, de Marc Pastor, va ser l’obra guanyadora de la primera convocatòria, l’any 2008, del Premi Crims de Tinta. Es tracta d’una molt bona novel·la que, merescudament, ha obtingut força èxit de crítica i de públic (no debades va, en aquests moments, per la sisena edició). Aquest fet, com us podeu imaginar, em fa molt contenta, atès que estem parlant de la nostra narrativa negra, escrita originàriament en català.  

Marc Pastor se m’ha revelat com un escriptor força versàtil, ja que La mala dona és significativament distinta de la novel·la del mateix autor que vaig ressenyar fa pocs dies, L’any de la plaga. Si en aquesta hi trobàvem una trama de ciència-ficció i suspens amb les arrels ben plantades (i mai millor dit) en el cinema clàssic del gènere, ara ens enfrontem amb la reconstrucció novel·lada d’un fet històric: els terribles crims d’Enriqueta Martí, coneguda com “la vampira del carrer Ponent”. Podeu riure de Ted Bundy, Albert Desalvo i Charles Manson tots junts, perquè aquí, al mateix cor de Barcelona, molt abans ja vam tenir una assassina en sèrie d’allò més cruenta.    


Crec que mai no sabrem del cert l’abast dels seus crims, però Barcelona va viure un llarg període de pànic mentre ella actuava. Els nens eren les seves víctimes. Segrestos, tortures, assassinats, antropofàgia, vampirisme, proxenetisme, pedofília. En això consistien les activitats de la “mala dona”, nascuda a Sant Feliu de Llobregat el 1868 i morta a la presó de Barcelona el 12 de maig de 1913 (sembla que d’una brutal pallissa).  En els terribles afers d’Enriqueta Martí, que també exercia de remeiera, hi estava implicada una part de l’alta societat barcelonina, corrupta i viciosa.
En aquesta esgarrifosa història indaga Marc Pastor, amb intel·ligència i originalitat. Tot disseccionant els fets reals, confegeix una trama policíaca que ressegueix la investigació dels crims i que fa sobresortir Moisès Corvo, un personatge absolutament fascinant. Corvo és una mena de cowboy català i urbà, sempre recolzat pel seu fidel company, Juan Malsano (poca broma amb els noms: Corvo i Malsano). L’autor munta un relat molt atractiu on, com un Harry el Sucio qualsevol, Corvo ha d’enfrontar-se no solament a l’assassina, als seus còmplices i al món de l’hampa, sinó també als mateixos caps policials i a les autoritats, que no tenen cap intenció de destapar la corrupció ni de promoure el pànic.     

La novel·la té un vessant costumista molt interessant. Situada l’acció al llarg de l’any 1911 i dels inicis de 1912 (fins a la detenció de “la vampira”), el lector es veu abocat a passejar per la Barcelona de fa un segle i a contemplar els llocs (carrers, teatres, casinos, tavernes, cases de luxe, prostíbuls) i la manera de viure dels seus habitants. Al meu entendre, la novel·la  presenta un crescendo important. Si l’inici m’ha semblat més calmat i senzill, a mesura que hom avança en la lectura es va sentint cada vegada més fascinat i implicat, més sorprès i astorat. Diríem que gairebé incrèdul davant de la més absoluta maldat i estultícia humana que la ficció recull i que resulta impossible desvincular de la realitat històrica.

Amb tot, l’encert principal de La mala dona és, sens dubte, el punt de vista que planteja l’autor. Pastor confegeix un exercici retòric agosarat i personal que li serveix per distanciar-se de la pura crònica històrica i per introduir-se allà on l’interessa. Tria una veu narrativa insòlita que pot jugar el paper de narrador omniscient amb total impunitat i alhora esdevenir una primera persona. El narrador va més enllà del simple narrador-testimoni i pot parlar-nos del passat, del present i del futur, fer-nos prediccions, descobrir les qüestions més amagades dels personatges, colar-se en qualsevol ambient, en qualsevol lloc, a qualsevol hora. Pot adoptar formes diverses, dialogar amb tothom i, el més important, xerrar directament amb nosaltres. El narrador fa confidències al lector i li destapa sensacions i sentiments propis i aliens en un sorprenent exercici metaliterari. Mai no ens permet perdre de vista que estem llegint. És una veu dialèctica, que fins i tot es justifica o demana disculpes quan ens para alguna petita trampa o ens informa a deshora d’alguna qüestió important.

No diré qui és, perquè, tot i que ella mateixa (aquesta veu), es presenta de seguida, trobo de justícia que cada lector assisteixi al fet de descobrir-la personalment. Tanmateix, no negaré que m’ha semblat molt interessant i que està tractada amb una benignitat que Marc Pastor ha sabut transmetre molt bé. Ah, i que ningú no es pensi que la veu és la veu del mal. No és Enriqueta Martí.
Negrots, recomano la novel·la. Estic segura que molts de vosaltres ja l’haureu llegit. Però si algú no ho ha fet, que no tingui dubtes. La mala dona, entre d’altres coses, demostra novament la bona salut de la narrativa negra en català.  
Felicitats, Marc.                     

dimecres, 7 de desembre del 2011

Barcelona, la nuit, de Quico Romeu

Estic exultant de contenta. Tinc amics tan amables i creatius, tan atents amb mi, que no me'n sé avenir. I tampoc no sé com donar les gràcies.  
Avui en Quico Romeu (actor, director de teatre, escriptor), que ja fa un temps em va dedicar aquell bonic relat intitulat Atura't, malfactor, m'ha tornat a distingir amb una de les seves obres d'art. En aquest cas, un vídeo fantàstic de la nit barcelonina, unes imatges suggerents i encisadores acompanyades d'una música incomparable. Tot plegat ben negrot, amb reminiscències del gènere clàssic al més pur estil dels anys 50.
No us el perdeu, perquè és molt bo. 
Amb ell us deixo: Barcelona, la nuit. I milers de gràcies, Quico.  



La web de crims.cat: un autèntic luxe






Benvolguts negrots,
Avui em fa especialment feliç donar-vos una bona notícia, que està relacionada amb l'aparició de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que publica Alrevés i dirigeix Àlex Martín Escribà, i de la qual ja us n'he parlat en diverses ocasions.
El cas és que ara ens arriba la web. I és una web d'autèntic luxe, com podreu veure si us hi passegeu una estona.
Hi trobareu tot allò que val la pena respecte a les novetats que van apareixent en català. I, naturalment, els títols en primícia de les obres que publicarà la col·lecció.
Us avanço els dos primers, de dos autors de primera categoria:

Història de mort, d'Andreu Martín

i Torn de nit, d'Agustí Vehí (a tots els seguidors negrots us aviso que en aquesta hi ha una bonica sorpreseta: "y hasta aquí puedo leer").

D'altra banda, tinc l'honor de formar part en certa manera d'aquest projecte i que els seus responsables hagin enllaçat aquest espai, A l'ombra del crim.
Ara no teniu excusa per no llegir novel·la negra en català. Les portades han de començar a resultar-vos familiars. Espero que tot plegat us agradi. No em falleu, negrots.