Elies Villalonga, premi al millor microrelat de terror al Festival de Molins de Rei

Avui no penso dissimular el meu orgull, perquè estic que no cabo a la pell. El meu germà, Elies Villalonga, ha estat el guanyador del Premi de microrelat en català de la 35 edició del Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei. És un festival de solvència contrastada (35 edicions no són poques) i d'abast internacional.  Es premia un relat en català i un en castellà (que enguany ha guanyat també una amiga coneguda, Paz Montserrat) i que ha comptat, aquest cop, amb 153 participants.

El relat de l'Elies Villalonga es titula Passió vampírica i té una original particularitat: està escrit en forma de poema. Xuclar sang en versió poètica no em sembla gens malament, negrots.

Per a qui no el conegui, us diré que el meu germà és un gran amant del cine fantàstic, de terror i de ciència-ficció, una persona inquieta culturalment, molt actiu en un gran nombre de facetes i que escriu per afició. Forma part dels Relataires en Català i conrea sobretot temàtiques de terror i ciència-ficció. Va ser finalista als Premis Ictineu 2011 amb el seu relat Laia Deu, i el seu tarannà demostra un cop més que no existeix cap divorci entre les lletres i les ciències pel que fa al saber humà, ja que ell és Llicenciat en Matemàtiques i professor d'aquesta disciplina.

Alguns dels seus relats han aparegut a la Revista La lluna en un cove i molts els podeu llegir si premeu aquest enllaç de la pàgina de Relats en Català.  

També us podem oferir el poema guanyador del premi en àudio, gràcies a la gravació feta per EnVeuAlta. Premeu aquí i el sentireu. Serà tota una experiència sensorial.

Enhorabona, Elies! I endavant!

Un parell de fotografies de l'acte i la recollida del Premi. 

 

  

El magnífic univers d'E.T.A. Hoffmann

Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) està considerat un dels escriptors més importants del Romanticisme alemany. Va simultaniejar la seva activitat literària amb la musical, disciplina en la qual va exercir la crítica, la direcció de grans orquestres i la tasca de notable compositor. Amb tot, la seva faceta d’autor de contes, especialment fantàstics i de terror, ha estat la més destacada i coneguda. Fins i tot els seus relats van inspirar la cèlebre òpera de Jacques Offenbach, de 1880, Els contes de Hoffmann; la peça per a piano Kreisleriana, de Schumann; el ballet Copèlia, de Leo Delibes i el famós ballet de Tchaikowsky, El trencanous.

Aquests dies he llegit algunes de les seves històries, que evidentment coneixia però que no havia arribat a llegir mai. M’han encisat. El volum (novament agraeixo l’encert de la petita col·lecció d’El País) conté 4 relats: El hombre de arena, Vampirismo, Bárbara Roloffin i Historia de fantasmes. Senzillament esplèndids.

No hi ha dubte que estem parlant de contes típicament romàntics, on Hoffmann mostra la seva elevada qualitat literària. Sense deixar mai de banda l’exercici metaliterari, que remet constantment el lector a la constatació que està consumint literatura, que li estan explicant una història, l’autor du a terme interessants indagacions al voltant del fet artístic i del procés creatiu. I ho fa no només des del punt de vista del seguit de reflexions que situa quasi inadvertidament enmig de la ficció (inclosa l’al·lusió a altres escriptors, com Walter Scott o Lord Byron, als quals fins i tot compara), sinó també assajant tècniques diverses (des d’un fil conductor  ideològic que sobrevola  els  relats a través de la veu d'algun personatge recurrent, al recurs de les epístoles per introduir l’argument).

Hoffmann va viure a cavall entre el Set-cents i el Vuit-cents. Per més que el Romanticisme germànic fos clarament primerenc en relació amb l’hispànic, no podem defugir la realitat que la societat en la qual es crià encara era hereva de la Il·lustració. Per aquest motiu, en ocasions se sent empès a fer-nos cinc cèntims de la seva teoria literària, a explicar-la. Però també per aquest motiu descobrim en la seva obra reminiscències d’aquell moviment. Què són si no els autòmats que tant renom li han atorgat? La manifestació del gust pels nous avenços de la tècnica que es gesten durant la Il·lustració i la reafirmació del progrés de caire científic, clarament explicitat en un conte com El hombre de arena. Les figures, les estàtues, les nines amb moviment quasi humà... elements molt habituals del teatre i la narrativa a partir del XVIII, que feien les delícies del públic coetani.

Hoffmann posseeix una enorme imaginació i resulta evident que la seva empremta la podem resseguir en escriptors posteriors. No m’imagino personatges com Edgard A. Poe sense la prèvia existència de Hoffmann. En els relats del recull hi trobem tot una gamma de motius i arquetipus del gènere. La bella i dissortada Aurèlia de Vampirismo, que s’alimenta de la carn dels morts; el diable en persona que s'instal·la a Berlín per temptar els homes honestos (Bárbara Roloffin) o els fantasmes més típics que es presenten ineludiblement cada dia a la mateixa hora a Historia de fantasmes. Per no parlar, evidentment, de la inefable Olimpia d’El hombre de arena, heroïna abnegada i força peculiar.  

Un univers magnífic, del qual ja no convé  explicar res més. S’imposa la constatació directa. El descobriment (o redescobriment) dels clàssics, si més no a mi, em produeix un immens plaer. 

Bona nit, negrots.

Algunes històries terrorífiques d'Alexandre Dumas (pare)

Aquest cap de setmana m’he dedicat, enmig del silenci de la natura empordanesa, a llegir per primer cop tres històries de terror d’Alexandre Dumas (pare). L’exercici, ja engrescador a priori, m’ha reportat un gaudi intens, molt més gran que no esperava.

A aquestes alçades, tots sabeu que m’encanten els relats de por i de misteri escrits al segle XIX. Tenen un sabor inimitable. Sovint he comentat aquí autors del període, actualment clàssics de ple dret. El descobriment d’aquesta faceta dins l’obra de Dumas m’ha confirmat novament l’encís que posseïa el gènere durant el Vuit-cents.

Alexandre Dumas (pare) va néixer l’any 1802 i va morir el 1870. El seu nom m’evoca lectures d’infantesa, records inesborrables de personatges com El comte de Montecristo o Els tres mosqueters. No he trobat res tan emocionant com la dramàtica fugida d’Edmond Dantes del terrible Castell d’If o les aventures dels valents Athos, Porthos, Aramis i D’Artagnan per salvar l’honor de la Reina.

D’altra banda, el nom de Dumas també em remet al concepte de novel·la fulletonesca que es publicava a la premsa per entregues i que sempre m’ha subjugat com a fenomen editorial i social. La seva producció, enormement prolífica, enganxava el públic coetani i va enganxar igualment el públic dels segles a venir. En contra de la idea que conreava una literatura excessivament popularista, vull trencar una llança a favor dels homes que, com ell, van resultar tan importants per al desenvolupament de la narrativa moderna.

En qualsevol cas, els tres relats que comento no tenen res a envejar a les històries d’autors considerats més canònics i significatius del gènere. Tant Las cacerías del conde de Foix com Historia de un muerto contada por él mismo i, especialment, La dama pálida, entronquen directament amb la millor tradició del conte vuitcentista de terror.

                                      Caricatura de l'autor

Amarats d’aquell aire naïf tan característic i estructurats a partir del recurs del narrador-personatge que explica la història situat ell mateix dins la ficció (amb un auditori intern i explícit en els dos primers casos i adreçant-se en primera persona directament al lector en el tercer, però sense abandonar la referència metanarrativa), els relats sorprenen i fascinen. Hom no pot deixar la lectura a mitges, fet fonamental per demostrar la validesa d’un conte, especialment d’un conte breu concebut per ser consumit d’una tirada.

Animals fantàstics que apareixen i desapareixen i et condueixen a la perdició. Morts que ressusciten i surten de la tomba per obra de Satan. Malvats que s’enamoren de jovenetes indefenses i abracen el vampirisme. En una paraula, la recreació de l’eterna lluita entre el bé i el mal portada al paper amb magistral ploma. Tot allò que podem esperar ‒i molt més‒ en agafar entre les mans un llibre d'aquestes característiques.

Per tant, us recomano vivament Alexandre Dumas (pare) i les seves històries de terror. No dubteu ni  per un instant que jo en cercaré més. Aquestes tres formen part dels volums que va oferir fa uns mesos El País sota el títol genèric de “Maestros del terror”. Realment, la van encertar de ple. Si teniu la col·lecció, ja sabeu què toca. Si no, caldrà anar de compulsions.

Mentrestant, que tingueu un feliç vespre, negrots.

Set casos de sang i fetge i una història d'amor, de Teresa Solana

Teresa Solana, creadora dels detectius privats (els bessons Eduard/Borja) més sui generis de Barcelona, m’ha fet xalar de valent amb Set casos de sang i fetge i una història d’amor, el seu darrer llibre publicat abans que a la tardor aparegui Negres tempestes, la novel·la policíaca que va guanyar la darrera edició del Premi “Crims de Tinta”. Com el mateix títol indica, l’obra recull vuit relats breus (cada un es pot llegir d’una tirada sense aixecar-se del sofà, com recomanava Poe a la seva teoria del conte) de tons truculents i cruíssims, però curulls a vessar d’ironia i humor.
L’autora es complau en la desmitificació més ferotge del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició del conte gòtic, del relat de ciència ficció, de la crònica de successos, de les històries de detectius. Per aconseguir-ho, se serveix de la hipèrbole i de la caricatura, però, per damunt de tot, d’un anacronisme tan bèstia com els seus personatges. Agafa una coctelera, hi barreja tipus, llocs comuns, arguments i trames, sacseja una mica i... voilà!: hi apareix un munt de gent tan fora de lloc com un vampir del segle XXI ple de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en sèrie de la (pre)història o una colla de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre a tocar del Tibidabo.
Esmicolar la tradició literària, però, no és la finalitat de Solana, sinó tan sols un instrument per criticar amb intel·ligència i agudesa la societat actual. Així, a la rebotiga de les històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos alguns dels problemes i incongruències que afecten el nostre món: violència de gènere, nepotisme, privilegis i costums de la burgesia.
Vaig conèixer Solana no fa gaire en la presentació del llibre de Matthew Tree (ja ho vaig comentar en aquest bloc) i ara m’agradaria que pogués llegir aquesta ressenya i em digués si va ser decididament intencionat el seu emmirallament en títols famosos de la literatura i, en alguns casos, també del setè art. Perquè les picades d’ullet són constants: 2001: Una Odissea de l’espai, Arsènic i puntes de coixí, El silenci dels anyells (una certa fixació amb l'antropofàgia té la Solana, em sembla) o La Bella i la Bèstia. També s’hi detecten sens dubte els ressons d'El fantasma de Canterville i d'El nom de la rosa. Fet i fet, Oscar Wilde, Conan Doyle, Bram Stoker o Arthur C. Clarke volten sens dubte per les pàgines del llibre, atorgant el valor que es mereix a una de les màximes de l’insigne irlandès: “No és l’art que imita la vida, sinó la vida que imita l’art”.

Solana se’n surt molt bé al llarg de la narració, però crec que en la construcció dels finals li manca un punt d’efectisme, d’impacte, de sorpresa. Tanmateix, no sé si l’autora es va plantejar mai aquesta qüestió. Possiblement allò que li interessava bàsicament era el desenvolupament de la història. Haig de dir que els contes i els personatges m’han recordat alguns dels meus. M’ho havia avançat la meva amiga Maria, que llegí el llibre ja fa uns mesos i em va dir que se semblaven a la meva rècula de desgraciats vampirs, bruixes i dimonis moderns.

Evidentment, no vull desvetllar res. Però no puc deixar d’esmentar que he trobat genial la idea que l’ordinador d’una nau espacial necessiti teràpia psicològica. També felicito la Teresa per la magnífica “història d’amor” que clou el volumet. És delicada i plena de sensibilitat. La reflexió al voltant de les aparences i de la valoració social de la bellesa física m’ha semblat lúcida i tendra. Literalment –ens diu Solana en el més pur estil gòtic–, la bellesa és a l’interior.

Us recomano aquesta lectura per a les càlides nits d’estiu. La seva frescor us anirà bé. Ah, i alerta amb els noms dels personatges, negrots. No són gens aleatoris. Al contrari, estan pleníssims de suc.

Un relat de diumenge: La vella Europa, d'Anna Maria Villalonga

LA VELLA EUROPA

La meva llarga vida ha estat curulla de luxe i abundància.
Era un senyor important, impecablement vestit, pentinat, perfumat. Propietari de finques, castells, cavalls, carruatges. Tothom em volia conèixer, tothom volia gaudir de la meva presència arrabassadora.
Vaig conviure amb reis i prínceps, vaig compartir la seva taula i confraternitzar amb tots els aristòcrates dels llibres d’història. Jo era sempre el convidat d’honor, l’home enigmàtic i culte revestit de misteri. Els palaus de tot el continent m’obrien les portes sense recança, rendits al meu encant, a la meva personalitat encisadora i única.
Vaig jeure amb les més belles dones. Tingué entre els meus braços, fins a l’èxtasi final, milers de tendres i confiades jovenetes. Amb ulls innocents, les noies em perseguien, tremoloses de desig. No m’havia d’esforçar gens per absorbir el seu preuat elixir de vida.
Per desgràcia, i sense previ avís, tot va començar a canviar. Els bons costums es van fondre en el no-res: el respecte, l'esplendor, la pompa àulica de Versalles i dels salons de la cort moscovita.
La rematada va arribar l’any 1928. Un anglès desgraciat, un tal Fleming, va descobrir no sé quina substància que es diu penicil·lina. A partir d’aquest moment, el desastre va estar servit. No sabeu com va augmentar l'esperança de vida.

Ara visc en un tuguri infecte, als afores de Berlín. No subjugo ni enciso ningú. Ningú no em fa cas i no tinc on dormir. Aquells receptacles de fusta noble han desaparegut per sempre. Però el pitjor és la gana. Sense pecar de pessimista, em temo que aquest problema, passi el que passi, no tindrà solució.
Recordo amb llàgrimes als ulls una terrible tarda d’hivern, fa un parell d’anys. Era a París. El sol s’havia amagat rere la lluna i jo havia sortit a fer un passeig. Estava afamat, però no trobava ningú adient. Les jovenetes anaven en cotxe, en moto o en metro. Impossible d'apropar-s’hi.
De sobte, vaig albirar una senyora que passejava el seu gos. Se la veia granadeta, però anava ben arreglada i jo no tenia gaire opcions. M’hi vaig acostar per darrere. Silenciosament, desplegant la capa a la manera tradicional, m’hi vaig abraonar.
La sensació subsegüent em va agafar desprevingut. Vaig obrir uns ulls com taronges. Però, quants anys tenia aquella dona? Estava dura com una sola de sabata.

Els meus ullals, en lloc de perforar-li la jugular, van quedar enganxats al seu coll. Amb una revolada, se’ls va arrencar i els va tirar a terra. Després es va girar i em va escridassar com una boja.
Vaig restar astorat, sense saber què dir. Balbucejant, vaig intentar recollir els ullals, però en aquell moment va passar un carret de la neteja nocturna que els escombrà ràpidament cap a la claveguera.
I així em trobo ara. Sincerament, ja m'explicareu, en aquestes circumstàncies, com dimonis m'ho puc muntar.

Nota: La foto adjunta és de quan encara tenia ullals, tot i que ja passava gana. Després de la pèrdua, no he volgut possar-me mai més davant d'una càmera.

Vampiro, d'Emilia Pardo Bazán

Al fil de la meva dèria de fer referència als autors que, al llarg de la història de la literatura, han conreat en algun moment el gènere negre, de misteri o de terror, avui em complau parlar-vos d'una gran escriptora gallega, Emilia Pardo Bazán (A Coruña 1851- Madrid 1921).

No m'estendré en cantar les seves excel·lències, perquè al final us penso copiar un interessant enllaç on, si voleu, podreu aprofundir en la seva figura. Tanmateix, vull recordar la seva contribució cabdal a la literatura de finals del segle XIX. Fou una dona forta, admirable, lluitadora i defensora dels seus drets, la qual es va relacionar amb els grans de l'època sense complexos ni recances.

Una de les màximes figures del Naturalisme a la Península, coneguda sobretot per la seva magnífica novel·la Los pazos de Ulloa, la lectura de la qual recordo amb un gran plaer. Ara fa poc vaig adquirir la seva Obra Completa, de manera que em vaig poder dedicar a furgar en les moltíssimes pàgines que va escriure i a comprovar un cop més la seva qualitat com a narradora.

Vaig redescobrir els seus contes, envoltats del regust de la terra gallega, dels seus pobles, aldees, supersticions, costums ancestrals. Molts dels relats estan revestits d'un hàlit misteriós i enigmàtic, encara que no pertanyin pròpiament al gènere.

De qualsevol manera, n'hi ha un, Vampiro, que sens dubte és escaient per a "A l'ombra del crim". És una narració molt breu, que es llegeix en un instant, però un instant ple d'emoció. I que no us enganyi el títol, perquè el tipus de vampir que la protagonitza és molt particular. Sense ullals i sense capes negres, però igualment letal.

En fi, us deixo amb la història, negrots. No us la perdeu, creieu-me. Paga la pena.

http://es.wikisource.org/wiki/Vampiro

Sobre l'autora:

ttp://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/pardo_bazan/presentacion.shtml