Harlem Nocturne

dilluns, 13 d’agost de 2018

Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat




Magret i els anarquistes, de l'autor de Balaguer Francesc Puigpelat, és la novel·la que va guanyar el V Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo vaig formar part del jurat, per tant és una novel·la que ja havia llegit i que vaig premiar. Tot i això, ara que ja ha sortit publicada i que serà a les llibreries a principis del proper mes de setembre, m'ha plagut rellegir-la per veure com ha quedat després de l'edició del text. És una obra breu. En un parell de vespres me l'he tornat a cruspir.

Magret i els anarquistes representa un explícit homenatge a Simenon i al seu comissari Maigret. Puigpelat s'ho passa d'allò més bé construint una intriga que es desenvolupa al desembre de 1936, pels volts de Nadal, durant els primers mesos de la Guerra Civil. La trama comença amb temes mafiosos i de lladres de "guante blanco" i acaba esdevenint un drama de família rural en el més estricte sentit de la paraula. Enmig hi trobem la guerra, la policia republicana, els anarquistes més convençuts i la boira de Lleida. Tot un poti-poti que sembla estrany però que acaba lligant molt bé. Fins i tot hi ha una mirada romàntica en tot plegat, amb un final prou poètic que ja em va agradar molt en la primera lectura. 

Puigpelat escriu molt bé. Té una prosa magnífica que eleva el to de qualsevol escrit. Magret i els anarquistes no és un producte típic ni una novel·la tipus best-seller, sinó un exercici proper, treballat amb elegància i ofici, que reprodueix amb coneixement de causa l'esperit simenonià. Segur que pot agradar a una majoria àmplia de lectors. 

Feliç dilluns d'agost, negrots. 


  

   

diumenge, 12 d’agost de 2018

A l'agost, arriba Cubelles Noir




Com cada any al mes d'agost, aquest 2018 també arriba el Festival de Novel·la Negra del Garraf, Cubelles Noir. Enguany tindrà lloc entre els dies 23 i 26. I es va consolidant, perquè es tracta ja de la tercera edició. 

Hi serem com sempre, aquesta vegada parlant de Manuel de Pedrolo en l'Any de celebració del seu centenari. 

Si voleu tota la informació, podeu prémer AQUI i la trobareu. 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 9 d’agost de 2018

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena




No sabeu com em costa escriure aquesta ressenya, de la mateixa manera que també he patit força llegint la novel·la. És difícil fer-ho sense dolor quan la mort del seu autor, algú encantador a qui jo apreciava molt, és encara tan recent. Jordi Tiñena ens va deixar el passat dia 23 de març, de manera sobtada i inesperada malgrat que arrossegava una malaltia important des de feia temps. Però el desenllaç precipitat no era previsible. I la prova és aquesta novel·la que va sortir només un mes abans, amb el número 28 de la col·lecció de Llibres del Delicte. 

Joc d'identitats no és l'obra d'algú que es troba a les acaballes de la vida, sinó el producte d'una mentalitat àgil i efervescent, en plena forma. Ho podeu comprovar fàcilment enfrontant-vos a la seva lectura, perquè us garanteixo que en gaudireu moltíssim. Es tracta d'un trencaclosques elaborat i imaginatiu, que va encaixant com un mecanisme de rellotgeria i que ens obliga a parar tota la nostra atenció. Joc d'identitats s'ha de llegir seguida, no permet anar-la deixant i agafant amb dies de diferència. Hi ha massa per entendre i massa per processar. 

La novel·la és la segona de la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Vidal i el seu company, el caporal Veciana. Jo l'esperava amb ganes, perquè la primera, titulada La mort sense ningú, em va agradar i em va semblar molt prometedora. Ara la nissaga ja no podrà continuar. Han quedat coses obertes, temes pendents, però no podem fer-hi res. 

Tiñena ens ha deixat un bon llegat negrot, amb aquestes darreres aportacions. La ploma ben esmolada, un gran enginy temàtic i estilístic (fa unes comparacions espectaculars) i una experta construcció dels personatges converteixen les úniques dues novel·les del cicle en dues petites (o grans) joies que no podeu deixar passar. 

Quan algú se'n va, però ens deixa la seva obra, no marxa del tot. Així passa amb en Jordi. Com deia Luis Rosales en un dels seus magnífics poemes: La muerte no interrumpe nada. 

Que tingueu un bon dia, negrots. 





dissabte, 21 de juliol de 2018

Mort sota zero, de Ludmilla Lacueva




Mort sota zero és la primera novel·la de crims de l'andorrana Ludmilla Lacueva, publicada per l'Editorial Apostroph a la seva Col·lecció La Lupa. 


Lacueva, estudiosa dels costums andorrans i de la seva recuperació, es decideix a escriure ficció policíaca per descansar de la feina de recerca i de les publicacions vinculades a la investigació, que poden ser molt interessants però també esgotadores (en dono fe). I així es dedica a passar-s'ho bé amb aquesta breu novel·la, Mort sota zero, que estic segura que l'ha fet gaudir molt mentre escrivia. 

El text és senzill, però ben travat. S'inspira en l'imaginari de l'enigma, amb reunió final de tots els sospitosos inclosa, a l'estil d'una Agatha Christie moderna. La força del passat en el present i les culpes arrossegades al llarg de dècades construeixen una intriga on la revenja n'és el factor constant. 

Les úniques novel·les criminals d'un autor andorrà que jo havia llegit fins ara eren les del meu estimat Albert Villaró. Per això m'ha fet gràcia accedir a una altra veu del nostre petit país veí. Ludmilla Lacueva no es pot desvincular de la seva flaca pels costums propis i revesteix la trama d'un curiós conjunt d'elements típics de les tradicions andorranes. Alguns m'han causat una bona sorpresa, en especial el personatge del batlle Climent, que és com una mosca collonera però que acaba essent part important en la resolució del cas (tot i que  fa anys que està jubilat).

Una lectura agradable per a l'estiu, un divertimento de Lacueva, un inventari coral de personatges només esbossats que beuen directament de l'enigma clàssic (aristòcrates inclosos). Això sí, enmig del fred i entre belles muntanyes. 

Feliç diumenge, negrots. 




divendres, 29 de juny de 2018

Mishmash, de Carrie Bridges




Mishmash és una novel·la delirant que han escrit a 6 mans les tres dones que podeu veure a la foto de més amunt: Alexandra Cuadrat, Annabel Encontra i Yolanda Llubes. No puc imaginar què els va passar pel cap quan se'ls va acudir la idea, però sí que puc assegurar que s'han divertit d'allò més. Tampoc no sé com han procedit a l'escriptura, perquè si escriure a 4 mans ja és complicat, a 6 encara ho deu ser més. 

La novel·la és una boutade, un embolic que es nodreix de tots els tòpics de la comèdia anglosaxona i que ens remet a un univers decadent i caduc que ens fa riure d'allò més, malgrat estar ambientada en el present. No hi falta de res: luxe, glamour, sexe, senyores ricatxes i nimfòmanes, sàtirs infidels, gais de manual (amb gosseta chihuahua d'ungles pintades i jaqueteta de marca), joies, mafiosos, gates amb pedigrí, herències, advocats, jardiners que no són el que semblen, ambaixadors ben plantats, possibles assassinats i, per damunt de tot, un grapat de dones agosarades i inefables que tenen tela marinera. 




Tot està molt ben cuidat, des dels noms dels personatges humans i animals (triats amb una cura exquisida) als mínims detalls d'ambientació. El text és extraordinàriament plàstic, una clàssica obra d'embolics creuats in crescendo que culminen en uns capítols finals de traca. Com més surrealista, millor. 

La cosa té més pinta de guió de sitcom o de comèdia teatral que de novel·la. Al cap i a la fi, comença amb un dramatis personae. Me l'he imaginat representada al teatre o en pantalla i he rigut força. Repeteixo que no sé com a les autores se'ls ha acudit escriure-la. M'imagino que és allò d'una idea que sorgeix un dia, un repte llançat a l'aire i un... ho fem? Ho fem? Fem-ho! Potser alguna copa de xampany rosat hi pot haver ajudat una mica. 

M'ha preocupat que dues de les responsables de la qüestió siguin les meves estimades editores d'Apostroph, l'Alexandra i l'Annabel... Llegir-les m'ha fet pensar si hi eren totes. 

No!

No! 

Faig broma! Està molt bé això de deixar-se anar! Vinga, que les dones fortes i atrevides dominarem el món! Us estimo, nenes!  


          

diumenge, 24 de juny de 2018

Ulls maragda, de Marta Alòs





Ulls maragda, volum número 4 de la col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", representa la primera incursió de Marta Alòs en el gènere de crims. Amb un títol tan suggeridor com Ulls maragda, l'autora lleidatana ens convida a entrar dins del món fosc de la Universitat, on hi poden passar coses terribles. 

La novel·la és llegidora, entretinguda i prou crítica amb la societat actual. Construida a l'entorn de tres personatges principals (una professora associada de la UDL, un policia que pateix uns superiors massa preocupats pel seu càrrec i un periodista d'El Segre), la ficció ens endinsa en un cas que té les seves arrels en el passat d'un dels grans prohoms de Lleida. Sempre funciona aquesta fórmula: la retroalimentació del passat i del present, la injustícia no resolta, el pes dels errors i de les sordideses heretades a través de diverses generacions. Realment, la part del misteri pretèrit és la que m'ha enganxat més, inclòs el fascinant personatge de l'inquietant Nicasi Companys. 

Alòs se serveix d'un estil extremament col·loquial, no sé si prou justificat, que es barreja amb un registre més habitual en aquest tipus de narrativa. Introdueix enmig de la narració el pensament dels personatges i basteix uns diàlegs quotidians que de vegades poden trencar el ritme del cas criminal, que és allò que de veritat interessa. M'ha sobtat la relació tan poc amable entre els tres personatges. No sé si la gent va pel món tractant-se així, però aquí cap dels tres no té pèls a la llengua, viuen constantment crispats i se les engalten sense miraments.  
      
L'ús d'un atzar no sempre versemblant viatja per les pàgines del llibre (portes insòlitament obertes en despatxos universitaris, portelles de cotxe que no tanquen, converses atrapades al vol) i dota la ficció d'un aire molt cinematogràfic. M'imagino una pel·lícula, o una sèrie, on passin aquestes coses,  i penso que funcionaria. Crec que tot el llibre és molt plàstic, fàcilment convertible en un producte audiovisual. Ingredients no li falten, però no vull revelar res que espatlli la lectura. Tanmateix, puc garantir emocions, violència, sexe, intriga i la descripció encertada de les més baixes pulsions humanes. L'ambició desmesurada, el rancor i, sobretot, la necessitat de venjança. La manca d'escrúpols d'alguns personatges està molt ben descrita. També apareix molt ben representat el provincianisme de les petites ciutats com Lleida, on tothom es coneix, tothom ho sap tot de tothom (o es pensa que ho sap) i la mesquinesa inherent a la naturalesa humana resulta molt difícil d'amagar.    

D'altra banda, el final és relativament obert. M'ha agradat. I potser indica que podem esperar una continuació de la novel·la. Això només l'autora ens ho podrà confirmar. 

Feliç diumenge, negrots. 


      

diumenge, 17 de juny de 2018

Una sorpresa: Biblioteca Andreu Martín





Ahir vaig anar a un programa de Ràdio Sant Cugat en companyia del mestre Andreu Martín. Una gran alegria, és clar. Vam departir sobre les nostres darreres novel·les: L'Harem del Tibidabo/El Harén del Tibidabo i El somriure de Darwin/La sonrisa de Darwin. Però no és d'això que us vull parlar, sinó d'una altra cosa que va resultar una sorpresa ben agradable. 

Així que ens vam asseure al tren, l'Andreu em va regalar un llibre (i un altre als dos responsables del programa que ens acompanyaven). I no un llibre escrit per ell, no. Es tractava d'un llibre diferent, inesperat. Un llibre que forma part de la recent estrenada col·lecció intitulada Biblioteca Andreu Martín. 

La novel·la que vaig rebre, i que ara s'espera impacient que la llegeixi, és Sopar per a ogres, de Manuel Quinto, un autor de solvència contrastada i, a més, una gran persona. No cal dir la il·lusió que em va fer. 



De seguida vam voler saber de què anava tot allò. L'Andreu ens va dir que era un projecte que acabava de sortir del forn i que estava molt content. Novel·la negra i policíaca de qualitat, clàssics del gènere i petites joies difícils de trobar, publicada al seu gust i amb la finalitat que clarament ens explica dins del propi volum:


  


Com podeu observar a la fotografia (i a banda de la novel·la de Quinto), els altres títols del debut són dos clàssics en tota la regla: El gos dels Baskerville, d'Arthur Conan Doyle, una de les aventures més selectes de Sherlock Holmes; i L'assassí dins meu, de Jim Thompson, la crème de la crème de la negror. 

Amb una oferta així serà difícil resistir-se. L'aval del gust exquisit del mestre és indubtable i crec que pot ser una col·lecció entranyable i propera que farà les delícies d'un públic ampli. 


Felicitem-nos tots plegats, negrots. I, per descomptat, moltes gràcies, Andreu.    

        

dijous, 14 de juny de 2018

La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat





M'he empassat en dos dies La pista d'una morta, la novel·la de Francesc Puigpelat que va guanyar el VI Premi Gregal de Novel·la. Es tracta d'una ficció molt entretinguda, tipus best-seller de qualitat, que unifica totes les convencions necessàries per fer que un thriller funcioni. Misteri, morts, amor, sexe, embolics, girs, viatges pel món, sicaris i ricatxos sense escrúpols, policies, guardaespatlles i una detectiva barcelonina força agosarada. La CIA i d'altres estaments i grans empreses també volten pel mig de la trama. Total, que no hi falta de res. 

Vagi per endavant que la novel·la m'ha fet passar una estona molt divertida i la recomano molt com a lectura d'estiu. Ideal per a jeure sense preocupacions a l'ombra d'un arbre.   

En la seva intervenció en una taula rodona al Festival El Segre de Negre, Puigpelat va defensar la novel·la com una fusió de gèneres entre el policíac i la ciència-ficció. A mi això em va entusiasmar, perquè aquesta fusió m'encanta. Tanmateix, no sé si l'obra compleix exactament els requisits. En qualsevol cas, no és el que jo esperava. L'element de ciència-ficció, que consisteix en uns experiments científics que no revelaré per no fer spoilers, m'ha semblat només un pretext per construir una història que més aviat se centra en la rivalitat entre dues dones per l'amor d'un home. Potser és perquè estic acostumada a les novel·les negres de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció, com defensava Carl Djerassi) escrites per veritables científics, amb un esperit també científic i amb una cuidada dimensió ètica i didàctica. Ja sabeu a qui em refereixo: Jordi de Manuel, Carme Torras o Salvador Macip, per posar alguns exemples. Puigpelat no ens explica els detalls dels experiments, els mecanismes per dur-los a terme ni els moments en què es produeixen. Hi passa de puntetes i jo ho he trobat molt a faltar. Segurament hi haurà lectors que ho preferiran així, però no és el meu cas. 

Per llegir La pista d'una morta cal fer una forta suspensió de la incredulitat, altrament ens trontollarà la versemblança. D'altra banda, la visió de la figura femenina que vehicula no m'acaba de convèncer. Narrada en primera persona per la detectiva protagonista, les perles misògines van caient com qui no vol la cosa, carregades de prejudicis i tòpics. Em preocupa la representació de dues dones sense escrúpols, tan enamorades d'un individu (que a més és un pocapena) que no fan altra cosa durant dècades que fer-se la guitza de les maneres més rebuscades. Penso que l'autor ha perdut una ocasió daurada per dotar la novel·la d'un rerefons més filosòfic, més transcendent, menys banal. El tema era perfecte: la immortalitat, la reencarnació. Reduir-lo a l'amor romàntic de dues dones histèriques ha estat rebaixar les seves possibilitats. Per a mostra el darrer paràgraf: 

Sí, em sentia plena i eufòrica, perquè ¿hi ha plaer més gran per a una dona que massacrar i humiliar la seva rival, demostrant-li fins al darrer dia de la seva vida que li ha pres el seu únic amor? 

Doncs sí, Francesc. Sí. Per a les dones hi ha molts altres plaers a la vida, gairebé tots més importants que competir per l'amor del mascle de l'espècie. Massacrar i humiliar no és la nostra fita bàsica. En general, les dones som preservadores de vida. Els qui tenen una llarga història de massacres i humiliacions no som precisament nosaltres. 
  

dimarts, 12 de juny de 2018

Ja tenim aquí "Visions del Purgatori", de Diversos Autors





Ha arribat ja el volum sorgit arran del Certamen Literari Cryptshow/Males Herbes d'enguany. El tema d'aquesta edició ha estat molt atractiu. Es tractava de compondre un relat sobre la idea de Purgatori. Com les altres vegades, el llibre conté els cinc relats guanyadors del concurs i cinc relats de sengles autors convidats, entre els quals em compto. És una distinció que m'ha fet una il·lusió enorme. M'agrada molt la feina de la gent de Males Herbes i era un somni per a mi poder publicar amb ells.    

Els textos guanyadors han estat: 


Opus 215, d'Albert Pijuan

Aftermath, d’Iñaki Rubio

Casilda, de Gemma Martí O'Toole

La tens!, de Sergi G. Oset

L'eriçó, de Cristian Selva 


Pel que fa als convidats, els relats són:


PURGATORIUM, de Sebastià Jovani

Transició, de David Gálvez

La mandolina, d'Anna Carreras

La fin de la civilisation..., de Joan Ferrús

Per sempre, d'Anna Maria Villalonga    


El llibre ja és a les llibreries, amb una coberta molt suggeridora de Toni Benages, que espero que us agradi tant com a mi. 

Com sempre que formo part d'una antologia col·lectiva, no faré una ressenya del llibre, però us convido a la seva lectura. Està molt bé. Personalment, em sento molt orgullosa del meu relat, Per sempre, una història terrorífica i molt dura que, un cop escrita, mostra un regust a Black Mirror que m'ha sortit sense voler. 

Espero que us agradi i feliç dimarts a tothom.     



dissabte, 26 de maig de 2018

Arriba El Segre de negre, el festival negrot de Lleida





Ja el tenim aquí, el Festival negrot de Lleida, que esperem amb il·lusió. Enguany se celebra els dies 1 i 2 de juny. Com podeu comprovar en el cartell de presentació, compta amb un convidat d'excepció, Manuel de Pedrolo. En l'any del seu centenari, i a més essent un autor nascut a la Segarra, no podia ser d'una altra manera. 

Precisament de Pedrolo parlarem el dia 1 a la tarda. Moderats per Eulàlia Pagès, ens reunirem Antoni Munné-Jordà, Joan Sala i jo mateixa i pedrolejarem de valent. Pedrolo es mereix tots els homenatges que li fem. 

Però això només serà el principi. Els dos dies estaran farcits d'activitats. 

Aquí us deixo el programa complet.

No us ho podeu perdre! Us hi esperem, negrots.

dijous, 3 de maig de 2018

Contes per a les nits de lluna plena en ebook!











Ara el meu recull Contes per a les nits de lluna plena ja el podeu trobar en ebook a Amazon. Si viviu fora, si sou lectors d'ebook, si en teniu ganes, aquí el podreu adquirir (pitjar damunt del títol, tot seguit) 




Visca! Estic molt contenta, negrots.

dissabte, 28 d’abril de 2018

Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan



Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan, és la tercera entrega de les aventures i desventures d'aquesta mossa d'esquadra solitària i una mica esquerpa que posseeix un olfacte sorprenent a l'hora de resoldre els casos més complicats. Es tracta del volum número 3 de la nova col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que destaca per aquesta nova línia on el groc i el negre hi tenen un evident paper. 

La novel·la mostra un salt qualitatiu respecte a les dues anteriors. Amb dues investigacions en paral·lel, un major deteniment en interrogatoris i escenes i un tractament més coral (encara que l'Anna Grimm continuï essent la veritable protagonista), la trama resulta rodona i molt agradable de llegir. L'ambició, la falsedat, la cobdícia, la manca d'amor i les patologies basades en traumes del passat són algunes de les pulsions que la novel·la explora. 

He de reconèixer que jo sempre m'ho he passat molt bé amb les històries de la Grimm. Em distreuen, m'atrapen i em transporten a Lleida, la terra de la boira, un lloc poc explotat en la nostra novel·lística (criminal i no). Tanmateix, amb aquesta n'he gaudit encara més, segurament perquè m'ha semblat més versemblant.

Tot i això... no ens enganyem, negrots. Tants fiambres a la capital del Segrià s'esdevenen una cosa enormement terrorífica... No sé si m'atreviré a tornar-hi, sincerament, que allà la gent es mor molt!   

En fi, ja veurem. M'ho hauré de pensar. De moment, us desitjo que passeu un feliç pont de l'1 de maig. 



  

divendres, 27 d’abril de 2018

Lleugera sang, de Xavier Zambrano




Lleugera sang, de l'escriptor de Sant Sadurní d'Anoia Xavier Zambrano, és el títol número 27 de la col·lecció de novel·la negra de Llibres del Delicte. Un nou encert de l'editorial, que cada dia va consolidant amb més força el seu paper dins del panorama de les publicacions del gènere en llengua catalana. Amb Lleugera sang la seva aposta rau en una novel·la absolutament canònica, un evident homenatge als clàssics del hard-boiled americà amb tots els ets i uts. 

Zambrano construeix una ficció on podem reconèixer tot allò que vam gaudir en el passat, tant des de les pàgines escrites com des de les pantalles de cinema. Un típic detectiu privat, un perdiguer com li agradava dir a en Jaume Fuster (i a en Magnum), que es mou pels baixos fons per trobar la típica noieta esgarriada de bona família. "La nena", que s'ha fugat essent encara adolescent i que ha caigut en totes les depravacions hagudes i per haver. No faré més spoilers, però afegiré que el nostre detectiu (en Marc Olier) està molt nerviós i busca incansablement "la nena" perquè la vida del seu germà bessó es troba en un greu i imminent perill.

Dedueixo amb la lectura que l'autor s'ho ha passat d'allò més bé escrivint aquesta novel·la, una mena d'exercici lúdic i de retorn al passat, al qual ha aconseguit dotar de versemblança. No era gens fàcil, perquè tots sabem que els detectius privats no investiguen delictes seriosos ni de sang a casa nostra. No passen de fraus a asseguradores, persecucions d'adúlters o embolics vinculats a la política i a la corrupció empresarial (Camarga and company). Per això, Zambrano idea una trama criminal amb vinculacions a interessos propis i factors emocionals (el risc del seu germà) per fer creïble l'actuació del protagonista, que d'altra manera hauria estat una mica fora de la realitat.


Sincerament, jo m'ho he passat molt bé. El reconeixement dels codis clàssics (la narració en primera persona, la descripció dels personatges -inclosa una femme més o menys fatale-, la sordidesa dels ambients, les afirmacions tan sui generis del protagonista) m'han fet somriure i m'han atrapat en la lectura. Endemés, l'extraordinària cura que Zambrano ha mostrat amb el llenguatge és un punt que cal aplaudir i destacar. Ignoro si un detectiu privat de mala mort por parlar tan bé, però l'autor de Lleugera sang ha sabut fer-nos-ho creure. Sense defugir el lèxic col·loquial, a voltes amb renecs i paraules gruixudes, la feina estilística i lingüística del llibre em sembla fantàstica. Això és el que hauríem de saber exigir a tothom que vulgui escriure.

Enhorabona, Xavier. Novel·la totalment recomanable, negrots. I ja esperem la pròxima.






dijous, 26 d’abril de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Algú que no hi havia de ser




Ja sabeu que, amb motiu de la celebració de l'Any Pedrolo, un bon nombre d'editorials han decidit publicar alguna de les seves obres. Aquesta circumstància és fantàstica, un motiu d'alegria. 

L'Editorial Alrevés, a la col·lecció Crims.cat, ens presenta Algú que no hi havia de ser (escrita el 1972 i publicada el 1974). Una tria del seu director, Àlex Martín Escribà, que la considera una aportació al gènere tot i que, tradicionalment, no es troba dins del conjunt de les 5 obres policíaques de Pedrolo titllades de canòniques. Estic plenament d'acord amb Martín Escribà en la idea que aquest grup de 5 cal ampliar-lo. Almenys hi ha tres o quatre novel·les més, entre les quals la que ressenyem avui, que n'haurien de formar part. 

La novel·la s'escau de ple en l'estil pedrolià d'emprar el gènere com una excusa. Una excusa per acostar-nos a temes punyents i importants, exactament com fa a Doble o res o a L'inspector fa tard (per citar-ne només dues). L'ambientació delictiva (un robatori en una petita sucursal bancària, molt ben calculat però que acaba en tragèdia) és el pretext per mostrar la societat del moment i bastir el relat des d'un rerefons polític i ideològic d'inequívoc segell pedrolià. Sense defugir els codis del gènere i excel·lint en la construcció d'uns personatges que en principi es nodreixen del clixé, Pedrolo ens sorprèn tot acostant-nos a la realitat en un magnífic joc d'anticipacions que culminen esplèndidament. Res no és el que sembla. Res.

El volum inclou un epíleg del mateix Àlex Martín i de Jordi Canal. Ambdós estudiosos consideren que la novel·la (i cito): pertany a un subgènere ben poc freqüentat a casa nostra, potser per desconeixement, potser per abús de novel·la procedimental. Ens referim a la crook-story, o millor dit a aquelles històries enfocades des de l'òptica del delinqüent. 

Tenen raó, però, per poc freqüents que siguin a casa nostra, aquestes trames són les més conreades per la ploma de Manuel de Pedrolo. Ens les trobem força. I penso que el motiu és poder indagar, amb un cert to fatalista i de reflexió al voltant de la incidència de l'atzar en les nostres vides, en la idea que la línia que separa el bé i el mal és molt fina. Perquè la misèria, la repressió, el patiment, la rutina, el tedi, la foscor d'una societat malalta i la sensació d'injustícia ens porten de vegades (a voltes de manera inevitable) a actuar com mai no havíem pensat fer-ho. Aquesta és una constant en la novel·lística policíaca (i no només) de Manuel de Pedrolo. Sovint, el delinqüent i la víctima acaben essent la mateixa persona. 

Algú que no hi havia de ser és un text breu i entenedor, que enganxa des del principi i que llegireu de grat. Un retrat de la Barcelona del tardofranquisme, una ficció farcida de persecucions, erotisme, crims i acció que, tanmateix, ens aboca a una reflexió profunda. 

No us la perdeu, negrots. I que passeu un bon dia. 


  

dimarts, 10 d’abril de 2018

El meu relat "Acotacions i fi" ara EnVeuAlta









El meu text Acotacions i fi ha estat ara enregistrat pels meus companys d'EnVeuAlta. És una prosa breu i seca, feminista i punyent, escrita el 2010.

Us asseguro que, en la veu de Maribel Gutiérrez, impressiona molt. Espero que us agradi, negrots.  



dilluns, 2 d’abril de 2018

L'adéu a un negrot




Encetem el dia amb una trista notícia. Aquesta matinada ens ha deixat Paco Camarasa, llibreter durant anys de l'emblemàtica Negra i Criminal, ànima de la BCNegra i negrot per excel·lència. Per descomptat, feia molts anys que el coneixia. Havíem compartit festivals, taules de debat, dinars d'amics, jornades a la Universitat, presentacions de llibres... També el vaig substituir com a conductora d'un dels clubs de lectura que ell portava, el de la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Quan va morir el meu home, ara fa 14 mesos, em va escriure un correu de condol. Ningú no suposava que poc temps després seria ell qui ens deixaria. Ara em toca a mi donar-li el condol a la seva dona, la Montse, amb la certesa de saber que la vida que a partir d'ara li tocarà viure serà terriblement dura. 

Paco Camarasa era un home singular, que va fer molt per la seva passió, el gènere negre. A Barcelona, a Catalunya i arreu. 

Descansa en pau, negrot. Que la terra et sigui lleu.        


dimecres, 28 de març de 2018

El meu relat "La por de la por", part d'un recull fantàstic: Contes de Terror 2




Recordareu que, el passat mes d'octubre, quatre escriptors vam patir una cruel malifeta. Les editores malvades d'Apostroph ens van tancar a Torrebesses, en un castell antic i tenebrós, per tal d'obligar-nos a escriure una història de terror. Va ser molt dur, però ens en vam sortir. I aquí teniu el resultat: un recull intitulat Contes de Terror 2 que crec que us agradarà llegir.

Les quatre víctimes vam ser Pere Cervantes, Quim Garcia Albero, Toni Hill i jo mateixa i els nostres relats es titulen respectivament: 5000 paraules, El jardí, Els reis de la casa i La por de la por.   

Són històries absolutament diferents les unes de les altres, fins i tot ambientades en èpoques diferents. Això em fa pensar que totes tindran un públic a qui agradar. 

D'altra banda, el volum posseeix un valor afegit, ja que conté un codi QR d'àudio per escoltar les històries enregistrades EnVeuAlta. Tothom que compri el llibre, podrà gaudir-lo en dos formats: visual i auditiu. Esperem que us agradin. 

Aprofito aquest post per convidar-vos a la presentació, que serà molt aviat, el proper dia 5 d'abril a la Llibreria La Inexplicable. Hi haurà les malèvoles editores, els soferts autors i també podreu sentir un tastet de l'enregistrament dramatitzat, que fa molta por. Ah! I ens presenta un gran amic i escriptor, en Jordi Cervera, així que espero que no us ho perdeu.  



   
Feliç tarda, negrots.  

¿Acaso no matan a los caballos?, d'Horace McCoy



Abans de res, vull demanar disculpes als negrots seguidors del blog. Aquest any és anòmal per a mi. La tasca que representa ser la Comissària de l'Any Pedrolo m'impedeix gestionar-lo amb normalitat. Serà una qüestió passatgera, evidentment, però ara com ara no puc fer més del que faig.

Dit això, avui m'acosto a vosaltres des d'un títol clàssic. La famosa novel·la d'Horace McCoy ¿Acaso no matan a los caballos?, text de 1935 que a hores d'ara forma part de la llista més selecta de la novel·la negra universal.

Vaig decidir incloure'l com un dels llibres d'enguany dins del club de lectura que coordino a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. Sempre m'agrada que les obres siguin variades i que hi hagi algun clàssic. Espero que els usuaris l'hagin llegit o rellegit i l'hagin gaudit o tornat a gaudir tant com jo. 

¿Acaso no matan a los caballos? és una novel·la duríssima, un testimoni de la degradació de la societat, de la seva incongruència, gairebé del deliri col·lectiu. Sense detectius, sense investigacions, sense cap dels tòpics més coneguts del hard-boiled americà, Horace McCoy ens ofereix una història terrible, en primera persona, que ens posa davant la cara un mirall que fa mal. Va ser escrita el 1935, però resulta perfectament extrapolable a la societat actual. 

Pedrolo ja la va incloure a la col·lecció que dirigí entre 1963 i 1970, "La Cua de Palla", amb el número 57: Oi que maten els cavalls? 




I també al cinema va donar lloc a una gran pel·lícula, molt premiada, intitulada Danzad, danzad, malditos. Un film inoblidable de 1969, dirigit per Sydney Pollack i protagonitzat per Jane Fonda i Michael Sarrazin, que reflecteix molt bé l'esperit de l'obra literària.


 
     
Recomano vivament la seva recuperació. I, a més, tenim la sort que l'Editorial Navona l'acaba de reeditar, amb una nova traducció, de ben segur més actual, feta per Enrique de Hériz.

Serà perquè els textos universals mai no passen mai de moda, negrots. Això està clar. 



       

dissabte, 24 de febrer de 2018

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà




Enguany es compleixen vint anys de la desaparició tràgicament prematura de Jaume Fuster i Guillemó, nascut a Barcelona l’any 1945 i mort a L’Hospitalet de Llobregat el dia 31 de gener de 1998. Coincideix la trista efemèride amb la celebració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-1990) i és impossible no fer-nos ressò d’aquest fet. Ambdós escriptors han esdevingut les figures cabdals, juntament amb Rafael Tasis (1906-1966), del desenvolupament i la instauració del gènere negre a casa nostra. I, per desgracia, encara és una circumstància que cal recordar i reivindicar.  

A aquest record i a aquesta reivindicació ens acosta el volum Jaume Fuster, gènere negre sense límits d’Àlex Martín Escribà, publicat per l’Editorial Alrevés el gener d’enguany. Un text rigorós, extraordinàriament documentat però llegidor per a un públic ampli‒, que ve a afegir una mica de llum al migrat corpus assagístic amb què compta la nostra literatura (i encara més la de gènere) en els darrers anys. 

Martín Escribà és professor de llengua i literatura catalana a la Universitat de Salamanca, a més de codirector del prestigiós Congrés de Novel·la i Cinema Negre que la dita universitat celebra des de fa catorze anys.  Es tracta d’uns dels màxims experts de l’Estat en l’estudi del gènere, qüestió que llegint el llibre podem comprovar amb escreix.




Dividit en dues parts, l’assaig arrenca amb una necessària contextualització al voltant del gènere, al voltant de la figura i dels models de l’autor  (cinematogràfics i literaris) i del conjunt de la seva obra, que Martín Escribà divideix en cicles (el d’Enric Vidal, el de Lluís Arquer, el cicle d’homenatges i un darrer cicle de caràcter experimental). No podem oblidar que Fuster no es va dedicar únicament a la tasca creativa, sinó que va jugar el paper de figura global (divulgador, dinamitzador, estudiós, director de la prestigiosa col·lecció “La Negra” de La Magrana, etc.) dins de l’univers de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. No debades Josep Maria Castellet va manifestar: «Jaume Fuster pensava sempre des del punt de vista de la literatura, és a dir, d’una manera cultural, cívica i global». Jo encara afegiria que des de la posició de defensa de la llengua com a vehicle perfectament vàlid per a tota mena de textos i des de la voluntat d’innovar i experimentar noves i nombroses possibilitats. I en això Fuster no va fer altra cosa que recollir la torxa de la tasca iniciada pel seu mestre, Manuel de Pedrolo, al qual va estudiar i definir amb enorme admiració.  

La segona part del volum (que en conjunt és molt bonic, amb algunes fotografies i molt agradable per a la lectura) està reservada a la recopilació d’una ben trobada selecció d’articles que ens acosten a la dimensió de Fuster com a teòric del gènere, a la seva faceta d’estudiós i divulgador. La detallada bibliografia consultada remata l’assaig de manera molt útil. Hem de tenir present que un estudi d’aquestes característiques no és un text divulgatiu amb data de caducitat, sinó un llibre de fons, un material que tots els estudiosos hem de tenir damunt la taula d’ara endavant, de la mateixa manera que hi tenim els anteriors i valuosos treballs d’Àlex Martín Escribà.    




Tanmateix, que ningú no s’espanti. El llibre és apte per a una lectura sense complicacions, adequat per a qualsevol amant del gènere o per a qualsevol persona que es vulgui acostar a un període i a un personatge que encara no ha rebut dins de la nostra història cultural el reconeixement que es mereix. És per aquest motiu que no trobo millor manera de cloure aquestes ratlles que reproduint el paràgraf final del pròleg de l’autor del volum:  

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”


dijous, 22 de febrer de 2018

Arriben els Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat




Els dies 27 i 28 de febrer, 1 i 2 de març, tindrà lloc la tercera edició de Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat, una trobada ben negrota on no és la primera vegada que participo. Enguany, però, la meva col·laboració està vinculada a l'activitat com a Comissària de l'Any Pedrolo. No cal dir la il·lusió que em fa. Dimecres 28 a les 19 hores parlaré de Manuel de Pedrolo i el seu llegat noir, de les seves novel·les negres, del paper que va jugar com a director de La Cua de Palla, de les obres que va traduir i de què representa per a tots nosaltres, els que intentem treballar el gènere en l'actualitat.

AQUÍ US DEIXO l'enllaç del programa del Festival per tal que pugueu consultar tot el que hi passarà. Hi participen molts autors i crec que es diran coses molt interessants.

No us ho perdeu, negrots!   

dimarts, 13 de febrer de 2018

Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian





Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian, és el llibre que vaig triar per a aquest mes de febrer en el Club de lectura que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. Sempre procuro alternar clàssics i moderns, catalans i estrangers, autors i autores. Està bé que hi hagi una mica de tot, malgrat que normalment intento potenciar la producció actual. 

En aquest cas no es tracta d'un llibre actual, però, sinó del controvertit text del malaguanyat autor francès Boris Vian (1920-1959), novel·lista polèmic i polifacètic que va ser també poeta, dramaturg, músic de jazz, periodista, enginyer i traductor.




Vian és un personatge que sempre m'ha subjugat. Per la seva rebel·lia, per posar en qüestió el sistema, per provocar, trencar i subvertir, per escriure una cançó tan extremament bella com Le déserteur, perquè duu el destí escrit a la mirada. Va viure la vida a glops, però li va durar poc i va morir d'un atac de cor als 39 anys, durant la projecció (quina ironia!) de la pel·lícula Le Petit Marbeuf, basada precisament en la novel·la que ressenyem avui. Bian havia assistit d'incògnit a la projecció, ja que no s'havia acabat de posar d'acord amb els responsables del projecte.  

Escupiré sobre vuestra tumba, que l'autor va signar amb un dels seus heterònims, Vernon Sullivan (en va fer servir més de 30 en diversos moments de la seva vida, tant en la producció literària com musical), fou escrita el 1946. Es tracta d'un al·legat ferotge i escandalosament provocador que denuncia el racisme contra els negres als EUA. La novel·la va remoure els fonaments de la benpensant societat francesa de l'època i fou prohibida el 1948 "per ultratge a la moral i als bons costums".  

Sense pèls a la llengua, sense concessions a la moral establerta, la història narra una cruel i premeditada revenja. La de Lee Anderson, un home negre amb aparença de blanc, que es venja del linxament racista del seu germà petit, assassinat per haver-se enamorat d'una noieta blanca. En poques pàgines, amb la descripció explícita d'una implacable violència sexual i criminal, Boris Vian dibuixa l'univers d'una societat malalta. L'assassí és també víctima i la sordidesa ho amara tot sense que ens en puguem deslliurar. 

La lectura d'Escupiré sobre vuestra tumba resulta absolutament hipnòtica i el rebuig que ens pugui causar, el trasbals intern que ens faci sentir, és la prova inequívoca que ens trobem davant d'una petita (o gran) joia literària. La miope crítica de l'època no va entendre Vian, els molestava que els desafiés. Així que,  com passa més sovint del que seria desitjable, el reconeixement de debò no li va arribar fins després de desaparèixer.

Per fortuna ens ha deixat la lletra i la música. El podem llegir i i el podem sentir. I avui estic especialment contenta. Aquest blog paga un deute històric. He parlat aquí de tants i tants autors i en canvi Boris Vian, l'home de la dolça i trista mirada, encara era una assignatura pendent.