Harlem Nocturne

divendres, 25 d’octubre del 2013

Tot parlant de col·leccions de novel·la negra a la Bòbila






Ahir a la tarda, a la Biblioteca la Bòbila, vam gaudir d’una agradable trobada amb els editors que, actualment, es dediquen a les col·leccions de novel·la negra en català. És a dir, Ilya Pérdigo de Crims.cat/Alrevés, Jordi Rourera de La Negra de La Magrana i Marc Moreno de Llibres del Delicte. Moderats pel Director de la Biblioteca, el nostre insigne negrot Jordi Canal, la conversa i el debat posterior van resultar molt enriquidors.
Entre els assistents hi havia els llibreters d’Esparraguera, Miquel Àngel Díaz i Vicente Corachan, als quals ˗per fi!˗ vaig aconseguir desvirtualitzar. Ells són els titulars de SomNegra, la botiga virtual especialitzada que us vaig presentar fa uns dies. 

Cada editor va plantejar el seu model de col·lecció. Evidentment, La Magrana, que forma part del gran grup RBA, no té gaire punts en comú amb editorials independents i de petit format com Alrevés i, sobretot, Llibres del delicte, que tot just comença a situar-se perquè acaba d’aparèixer. Tanmateix, la idea bàsica és compartida: fer créixer el número de lectors, revalorar el “negre” en català, trobar nous valors, fidelitzar el públic. En aquest sentit, sembla obvi que les col·leccions poden jugar un paper molt significatiu: que els seguidors desitgin veure tots els llibres de la mateixa col·lecció a les seves lleixes.

Es van tractar molts temes, amb visible interès dels assistents. El llibre digital, el funcionament intern d’una editorial, les portades, les tirades de les novel·les, el concepte de bestseller, etc. etc. També els llibreters van dir-hi la seva, tot explicant la problemàtica amb què es troben. I és que es publiquen tants títols i caduquen tan de pressa que el seu paper de prescriptors (al qual aspira tot bon llibreter) es fa molt difícil d’assumir correctament.

La tarda es va escolar amb l’ambient que sempre caracteritza aquestes reunions: distès, amè, còmplice. De fet, se’ns va fer tardíssim. Quan hom tracta temes agradosos, el temps passa en un sospir. Gairebé ens han de fer fora, però com a mínim vam concloure inequívocament que, a banda d’interessos concrets, tots viatgem en el mateix vaixell, el de la defensa de la narrativa de gènere en la nostra llengua.  








Coll avall, de X. Díaz & M. Martínez






Ja he acabat Coll avall, novel·la a quatre mans escrita per X. Díaz & M. Martínez. Una breu ficció de rigorosa actualitat que critica obertament l’actuació dels bancs en el tema dels desnonaments i de les terribles preferents. Els dos autors s’ho prenen tant a pit que, en lloc de confegir una novel·la, més aviat han donat vida a un sainet. Un sainet delirant on el personatge principal es converteix en un boig desfermat, que acaba tan malament com és possible perquè no dóna peu amb bola i tot ho fa al revés.

Malgrat que la situació de crisi pot fer perdre el seny a qualsevol, crec que els dos autors s’han passat. No cal ser tan hiperbòlic ni tan incontrolat per reflectir el tema en qüestió. De fet, el tenim tots tan present que amb molt menys l’hauríem comprès perfectament. La indignació real i la literatura de ficció han de seguir cadascuna el camí que els és propi. Crec que Díaz i Martínez s’han d’asserenar una mica quan s’enfrontin a la seva pròxima novel·la. Ara, això sí, estic segura que, mentre escrivien, s’ho van passar la mar de bé.

Per cert que, per tercer cop, em sembla que m’he tornat a convertir en personatge d’un llibre, després d’aparèixer a Torn de nit, d’Agustí Vehí, i a El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar. O, si no, mireu aquest fragment (pàg. 112) ambientat davant de la Llibreria Negra y Criminal:

Senten un paio grandot amb barba i una dona amb ulleres i cabell curt parlar d’un assassinat, tot just a un parell de metres. El Piti somriu quan s’adona que parlen d’un llibre.

Endevineu qui són aquest paio grandot i la dona d’ulleres i cabell curt?

Apa, a resoldre l’enigma. I fins ben aviat, negrots.      




dijous, 24 d’octubre del 2013

El ninot de neu, de Jo Nesbo






Després d’El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable i El redemptor, ara ens arriba la cinquena novel·la de Harry Hole, aquest incombustible policia d’Oslo que té el cor robat a una bona massa de lectors.
Sens dubte, el seu creador, Jo Nesbo, s’ha consolidat com un dels grans de la novel·la negra actual. Lluny de la carrincloneria costumista d’algunes (no totes) de les seves col·legues sueques (ja coneixeu la meva al·lèrgia, per exemple, a algú com Camilla Läckberg), Nesbo és un autor nòrdic que ha estat capaç d’alenar un univers propi, sòlid i potent,  carregat de personalitat. El noruec és un excel·lent narrador i domina la tècnica del gir inesperat, la intriga i el suspens. Excel·leix a l’hora de crear atmosferes i d’implicar el lector en les peripècies dels personatges. Les seves trames, molt ben travades, són dures i macabres, extremadament imaginatives.   

 
 

En contra d’allò que ha afirmat gran part de la crítica, per a mi El ninot de neu no és la millor entrega de la sèrie. Amb tots els respectes, l’impacte que em va causar El pit-roig no l’he tornat a experimentar. Evidentment, aquesta és una sensació personal, que entenc que no tothom comparteixi i que té a veure, bàsicament, amb la versemblança. El pit-roig em va semblar més creïble, infinitament més. I ens mostrava un Harry Hole encara desvinculat dels personatges de la Rakel i de l’Oleg, que, al meu entendre, han fet a la nissaga més mal que bé.
I és que, a partir de la relació que el protagonista estableix amb ells, la seva presència en la construcció dels casos posseeix una importància excessiva. No m’agrada que sempre hi estiguin implicats d’una manera o d’una altra, no m’agrada l’oportunista tria de l’assassí de la novel·la (no puc explicar res més), no m’agraden aquests finals d’acció hiperbòlica (com va passar a L’estrella del diable) més propis d’un thriller de Hollywood que d’una ficció europea (i nòrdica) de la qual ˗si més no jo˗ n’espero més realisme i contenció.
 
 

Tot llegint el desenllaç d’El ninot de neu, vaig recordar una conferència sobre Henning Mankell a la qual vaig assistir fa temps (llegir aquí). Aquell dia, algú va comentar que Mankell no se’n sortia gaire amb els finals de les seves novel·les negres (evidentment, parlàvem de la nissaga protagonitzada per Kurt Wallander). Amb el pas del temps i moltes més lectures, m’adono que no hi estic en absolut d’acord. Els casos de l’enyorat Wallander es tancaven discretament, sense tanta espectacularitat, a voltes en l’ombra més absoluta. Però és que així deu ser, en la vida real, gairebé sempre. I a mi em semblaria molt millor. Em permetria considerar que la versemblança i el decòrum, la volada, en una paraula, de la literatura de Nesbo, són més grans; que l’autor no cau en fàcils concessions a la comercialitat.
Com tots els altres títols, El ninot de neu també és una obra molt extensa. Més de 500 pàgines. Voleu dir que cal? Ja sabeu que jo valoro molt la concisió i la brevetat. Tret de casos molt concrets, em sembla un plus. Per tant, uns quants fulls menys a mi m’estarien molt rebé.
Que ningú no es pensi, però, que no he gaudit de la novel·la. M’ha agradat força. I en especial advoco per un personatge com en Harry. Adoro els antiherois torturats i depressius, decididament humans, amb vicis, aire displicent i capacitat privilegiada per resoldre els crims. De la corda de Martin Beck, Erlendur Sveinsson, Kurt Wallander o Marc Sergiot, Harry Hole s’escau perfectament dins d’aquesta categoria. Només em sobra aquesta mena d’enamorament de col·legial envers la Rakel de marres. Si ella no hi fos, en Harry seria un personatge rodó.          
    


dimarts, 15 d’octubre del 2013

I encara més trobades negrotes: això és un no parar



El proper dijous dia 24 d'octubre, a les 19 hores, a la Biblioteca la Bòbila tindrem una taula rodona ben interessant.
 
Un debat sobre el present i el futur de les col·leccions de novel·la negra en català, amb els editors Jordi Rourera (La Negra), Josep Forment (Crims.cat) i Marc Moreno (Llibres del Delicte), que ens presentaran les seves propostes i els seus eixos d'actuació. 
 
Amb la col·laboració de l'Associació En Negre.

Us ho perdreu? Jo no.


La novel·la negra i policíaca a combat



Una nova proposta, molt engrescadora,
per a tots els amants de la negror.

 
Vuit  assalts  de debats i  converses que, sens dubte, aproximaran al públic bona part de les qüestions que han captat més interès internacional respecte a aquest 
apassionant gènere literari.
 
 
 
Cada dilluns de mes a les 19:30, a la llibreria Excellence (Balmes, 191) parlarem de novel·la negra a dojo. El primer, el dia 28.
 
ASSALT 1
 
NOVEL·LA NEGRA O NOVEL·LA POLICÍACA:
 Realment parlem del mateix?
Podem comparar les històries d’Arthur Conan Doyle
amb les de Dashiell Hammett?
 
 Contrincants:
Andreu Martín vs. Sebastià Bennasar
 
Àrbitre: 
  Anna Maria Villalonga  
 
Si voleu veure tot el que, de moment, està programat, tot seguit us copio l'enllaç. Hi ha sorpreses. Llegiu-lo amb atenció.
 
 
 
 
Us hi espero, negrots

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Associació En Negre: ja us en podeu fer socis, negrots!



L'Associació En Negre, que ja us vam presentar aquest estiu, ara ja és una absoluta realitat. Vençuts tots els tràmits burocràtics (que no són pocs), ara ja funciona plenament. Per tant, com tota entitat, la idea és arribar a tenir molts socis. Recordeu que es tracta d'una Associació cultural sense ànim de lucre que només s'ha creat amb la intenció de treballar per la promoció, la divulgació i la visibilitat de la novel·la negra escrita en català.

Tot seguit, us deixo les instruccions que heu de seguir per associar-vos. Alguns de vosaltres ja ho heu fet, però pretenem ser molta gent. La llengua i la literatura catalana ens necessiten. De manera que allà va (i que consti que la foto que trobareu tot seguit no té cap voluntat intimidatòria, he! he!).
 
 
 
 
Benvolguts amics,
 
Ara sí, ara ja és una realitat. L'associació cultural en negre, dedicada a la promoció de la literatura de gènere negre en llengua catalana comença les seves activitats.

Per això mateix ens posem en contacte amb vosaltres, per informar-vos que l'entitat ja té una primera junta fundacional formada per Àlex Martín (president), Anna Maria Villalonga (vicepresidenta), Sebastià Bennasar (tresorer), Salvador Balcells (secretari) i Lluís Llort (vocal).

Per això mateix, us encoratgem a fer-vos-en socis. El tràmit per a fer-ho és molt senzill: es tracta d'enviar-nos una fitxa d'inscripció amb el vostre nom, DNI, telèfon, correu electrònic i adreça postal al correu electrònic 

Així mateix, heu de fer el pagament de 30 euros anuals (es comptarà un any anual des del moment que feu l'ingrés) en aquest número de compte de LA CAIXA
2100 0601 22 0200284885
(no oblideu posar el vostre nom com a ordenants)

Llavors ja sereu socis de ple dret de l'entitat.


Aquí a sota us deixem els principis fundacionals de l'entitat, el link al bloc de l'Associació
(per descomptat us preguem que ens feu arribar la informació negra que cregueu d'utilitat per poder posar a l'agenda, així com informació sobre els vostres llibres o documents que cregueu interessants)

i recordar-vos que el termini per presentar-vos al premi Agustí Vehí de novel·la negra s'amplia fins a l'1 de novembre, així que us encoratgem a participar-hi

 
Moltes gràcies, negrots.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Les dones i la novel·la criminal: projecte i web





Hola, negrots
Us volia comunicar una bona nova.
 
Un dels projectes que té entre mans des de fa un temps el Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona està relacionat amb la novel·la negra escrita per dones. De fet, en aquest espai ja us n'he parlat en alguna ocasió. Per exemple, a propòsit d'unes Jornades en les quals vaig tenir l'honor de participar, a primers de 2012, i on vaig tractar precisament d'A l'ombra del crim (llegir aquí).
 
El cas és que un dels reptes del Projecte era crear una base de dades per recollir la nòmina (i les obres) de les escriptores espanyoles que, des de 1975, es dediquen al conreu del gènere.  
 
Aquesta base de dades ara ja és una realitat, tot i que tot just ha vist la llum i encara s'hi troba poca informació. En qualsevol cas, em complau presentar-vos-la. 
La coneixerem per MUNCE (Novela criminal escrita por mujeres en España entre 1975 y 2010)
i la idea és que pugui anar creixent de dia en dia.
 
Aquest és l'enllaç:  http://www.ub.edu/munce/
 
D'altra banda, també aprofito per comunicar-vos que el 29 de novembre se celebrarà una nova trobada a la UB, en el marc de la qual tindré l'oportunitat de fer una comunicació sobre l'obra de Teresa Solana. La comunicació tindrà la finalitat de presentar l'autora, que serà amb nosaltres per  parlar-nos de les seves novel·les i, sobretot, dels seus personatges femenins.   
 
 Cada cop més, el gènere negre troba el paper que li correspon dins del món acadèmic.
Com se sol dir: "de mica en mica s'omple la pica".

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Crim esgarrifós als Horts del Llobregat



La meva amiga Montserrat Vilajuliu, professora de català, gran activista en milers de reivindicacions  i persona conscienciada i encantadora, em va passar l'altre dia aquest relat. És un text que ella va recrear literàriament, en forma de carta, amb motiu d'un muntatge sobre la memòria de la Guerra Civil en el qual va participar. El pitjor del cas és que la història està basada en fets totalment verídics i que, com ella mateixa comenta, es tracta d'un crim "horrorós". 
Atès  que no m'ha comunicat  que el relat tingui cap títol explícit, m'he pres la llibertat d'inventar-ne un. I, posats a ser truculents, he pensat dir-li: Crim esgarrifós als Horts del Llobregat. 
Si el llegiu, aviat ho entendreu.
Bon profit, negrots.






Horts del Llobregat, 8 de març del 1937

Germanet estimat, deus estar cansat de sentir-me dir que no hi ha pa o, el que és el mateix, el pa que hi ha no es pot menjar. No hi ha oli, ni sucre, ni farina, ni carn de vedella o be.
Ja no coneixeries aquesta petita germana teva que era tan llepafils: ai, que això no m’agrada; ecs, que això em fa fàstic; uix, d'això no en vull pas.
El Sr. Metge diu que s’han curat tots els que patien del fetge, de l’estómac, dels budells. Costa deixar de menjar si tens gana i tens teca, sobretot bona teca, però vet aquí que si no n’hi ha, no n’hi ha. Doncs la teva germaneta igual, fins els cucs que surten de les guixes em fan goig! Total, tenen el mateix gust que la guixa, no són ni àcids, ni amargs, ni salats. I no diries mai què vaig menjar ahir per sopar.
Vaig plegar de la fàbrica a les deu de la nit, com sempre, i xino-xano, xino-xano, cap a casa. Corria per la carretera quasi que volava, estava morta de gana i de fred, pensava que quan arribaria a casa no trobaria gairebé res per jalar. A la fàbrica donen un lot de menjar a cada treballador, saps tan bé com jo que nosaltres som sis a casa i, com que tu estàs mobilitzat, ara només hi treballo jo a l’empresa. Total, que no en tenim per a res amb el que rebo. I tampoc no trobem menjar en altres bandes. Doncs bé, ahir arribo a casa i tots eren a dormir i la mare, que sempre està desperta fins que arribo, em diu: Conxita hi ha un estofat molt bo a la cassola, però t’he de dir la veritat. He cuit el pobre Tinet, el gat, si no en vols, ho entendré perfectament.
I jo vaig destapar la cassola i una olor que hi cantaven el àngels i em feia molta pena, però va poder més la gana i em vaig cruspir el que quedava del Tinet, pobret, pobret, en un santiamén. La mare feia dies que veia el veí, l’Esteve de cal Perdut, seguir amb la vista el gat. I ja era l’únic que quedava al veïnat; o sigui que o s’omplia la panxa el veí o ens l’omplíem nosaltres. I, com que el Tinet era com de la família, la mare va pensar que ens havia d’aprofitar als de casa.
Vaig estar dos dies sense parlar amb ningú, les companyes pensaven que estava afònica. La veritat, veritat, és que cada vegada que obria la boca temia que em sortís un miol, fins i tot vaig tenir un malson, intentava dir alguna cosa i em sortia un mèu marrameu, era el Tinet que es queixava dient-me: ¿com era que jo, que l’havia recollit de petit, petit, que encara no menjava, me l’havia endrapat sense ni una llàgrima i que després l’havia comparat a la carn de conill? Això li havia semblat insuportable. L’elegància natural d’un gat, la dentadura perfecta, els ulls verds profunds no es podrien comparar mai dels mais amb un conill; s’havia sentit terriblement ofès.
Em vaig despertar plorant, el cor em bategava a un ritme ferotge. I quan em miro al mirall trobo que els meus ulls que sempre havien sigut marrons, marrons, com el fang, tenen un petit reflex verd, però no m’atreveixo a explicar-ho a ningú perquè no pensin que m’estic guillant. Només a tu, germanet, ja que sempre t’ho he explicat tot. I junts ens hem fet bons tips de riure. No vull que deixis de riure malgrat la guerra. Endavant i ànims que amb nosaltres no hi pot ningú. 
Salut i una abraçada ben forta de la teva germana

Conxita




dimecres, 2 d’octubre del 2013

Entrevista amb Lluís Bosch, autor d'Aire brut


 
Ens reunim amb en Lluís Bosch a la Plaça d'Osca, al barri de Sants.
Fa una tarda calorosa. 
Bon comunicador i de tracte extremadament afable, en Lluís és una persona intel·ligent, sensible i d'idees clares. Docent, escriptor i negrot de pro, estic molt contenta que tinguem una conversa sobre la seva novel·la Aire brut, número 9 de la Col·lecció Crims.cat. 
En Lluís es troba immers en la promoció del llibre, que tot just comença.
I diu que té la intenció de passar-s'ho molt bé.   
 
 



Quan comences a escriure?
De molt petit. No sabria dir-te el moment. Jo anava a una escola d’aquestes on et potenciaven molt la creativitat. Altres companys dibuixaven i a mi m’agradava molt inventar-me contes. Me’ls inventava sobre la marxa i els explicava. Era una cosa molt oral, al principi. Això encara m’agrada, que hi hagi oralitat en els llibres.
Sempre deus haver llegit molt, no?
Sí, sí. Fins i tot a l’hora d’escriure m’he de reprimir per no treure massa referències de les meves lectures. És una cosa que s’ha de dosificar. Si no, no funciona.
Com vas començar a publicar?
Jo vaig començar escrivint contes per a Cavall Fort. Vaig guanyar un premi que Cavall Fort organitzava i després hi vaig continuar publicant contes. Arran d’això, Ala Delta em va comprar dues novel·les juvenils breus. Però després ja vaig pensar que havia de passar a la literatura per a adults... i, mira, en això estem.
La literatura juvenil no és fàcil, no?
No, no. No és fàcil. Simplement jo tenia ganes d’escriure en un altre registre.       
Com arribes al “negre”?
Bé, jo crec que sempre ho he tingut al cap. Sempre se m’han acudit arguments negres. De tota manera, Aire brut inicialment no ho era, fins que em vaig adonar que el millor seria enfocar-la cap al gènere. Primer estava pensada com una novel·la de personatges. Dos personatges molt oposats que es troben, que estan obligats a conviure... però vaig veure que hi feia falta una trama policíaca o negra per encarrilar-la. I ara crec que realment vaig seguir l’opció correcta. A més, m’ha donat peu per fer la novel·la que estic fent ara, més convencional i tot, on assumeixo més el gènere. O sigui que al primer capítol ja apareix un cadàver enmig d’un prat... 
Caram. De tota manera, Aire brut és ben fosca. No només per la trama, sinó per l’ambient i l’època que descriu...
Sí, sí, i tant. Em vaig documentar molt i vaig veure moltes fotos. I les fotos mostraven clarament una degradació social tremenda.
Per què ambientar-la en els inicis de la postguerra?
Perquè penso que una de les coses que ha de fer la literatura és recuperar episodis històrics. Jo no vull fer novel·la històrica, però sí que trobo molt interessant aprofitar la història més o menys recent i recrear moments de canvi intens, moments conflictius... La primera postguerra dóna molt de si. S’han d’explicar coses de la realitat i donar-les a conèixer. És una de les funcions de la literatura. Ajuda a explicar d’on venim. Ara estem vivint circumstàncies i situacions que se semblen terriblement a aquella època. Vaig descobrir coses dels falangistes i d’aquell ambient que em van deixar astorat. Eren molt idealistes, pràcticament estaven volats. De bogeria: que si les estrelles, que si el destino.  Resulta flipant. Es pensaven que de veritat podrien transformar la societat.   
Com neix el personatge de Martín Marín?
Mira, el nom té un origen curiós. Hi ha un historiador, professor de l’Autònoma, que es diu Martí Marín. Té un llibre sobre la postguerra, sobre la repressió franquista, que em va semblar molt bo i el vaig consultar molt. I a força d’anar apuntant cites de Martí Martín, vaig trobar que el nom tenia molta força, amb aquesta repetició. A la literatura ja n’hi ha de noms així, com el Jean Valjean d’Els Miserables. Li vaig demanar permís i em va dir que sí. Tot i que em va comentar: “Ostres, no em pensava que em convertiries en un falangista”, però em va dir que sí.
El personatge no està inspirat en ningú real. El que m’interessava era crear el perfil psicològic d'un idealista que s’adona que els seus ideals no els podrà aplicar mai.
Quan vas trigar a gestar i escriure la novel·la?
Molt de temps. Després de documentar-me, vaig estar escrivint dos anys. I després refent, és clar.
Es nota molt clarament la teva voluntat d’aconseguir un bon registre lingüístic i un estil depurat.
Sí, sí. Aquest és un tema que em preocupa molt. Com a lector, m’interessa més trobar un nivell de llenguatge alt que una bona història. Ja m’entens. Les històries estan totes explicades. L’única cosa que varia és “com l’expliques”. I aquí és on es poden aportar coses. No estic insinuant que la novel·la negra tingui un registre més baix que la novel·la generalista perquè hi ha mil exemples que ho desmenteixen, però sí que existeix una certa tendència a simplificar. Jo crec que s’ha de fer un esforç en aquest sentit. I encara més si escrius en català. Som una llengua petita i amb problemes i hem d’intentar cuidar aquest aspecte. No ens hem de passar com van fer els noucentistes, però es tracta de trobar el punt. Hem d’utilitzar paraules o construccions que no siguin sempre tan estàndard ni tan col·loquials perquè això fa que, de mica en mica, anem rebaixant el nivell.             

En castellà no es planteja que la literatura ha d’usar un registre més elevat que la parla. Que nosaltres ho estiguem fent constantment traeix l’empobriment del català. Ja no coneixem una sèrie de mots que han caigut en desús i que no són tan elevats com sembla. Simplement, el poc domini que tenim de la nostra pròpia llengua fa que ens semblin estranys. Perdona, ja ha parlat la filòloga.  
Sí, sí, és així. I llavors aquests mots desapareixeran. I això és molt trist. A mi m’agrada usar paraules que feien servir el meu avi o el meu pare perquè no vull que es perdin. No s’han de perdre. Com a mínim, si les escrivim queden impreses. Com a lector, jo agraeixo molt trobar construccions ben meditades i, fins i tot, un cert llenguatge poètic.
El teu llibre ho és força.
Quan em poso a escriure, penso molt en allò que a mi m’agradaria llegir. Per exemple, dins la col·lecció Crims.cat, la novel·la de Flavio Soriga, Pluja negra, té molts elements poètics. I no per això la història deixa de ser negríssima. És l’estil també dels autors gòtics americans. Poe, Lovecraft, que a mi m’agraden molt. Ells fan una metàfora, fins i tot diria que metafísica, de la vida i del món. Aquest element fantàstic o esotèric que ells usen -i que jo també he fet servir a la novel·la- té molta potència simbòlica. Evidentment, jo no crec en esperits. Però sí en la seva capacitat per convertir-se en símbol, en sublimació del terror, en metàfora.
El gènere negre també pot ser molt periodístic. I també m’agrada molt. Retrat cru de la realitat. Pot resultar molt dur. Però personalment vinculo més el gènere actual amb la possibilitat de fusionar. És complicat, però es pot fer. I crec que el gènere s’enriqueix. Avui en dia em fa també la sensació que massa gent s’inspira en el cine i en les sèries. Com si escrivissin un guió.
M’agrada molt com fa Perucho el joc entre el real i el fictici. I també un relat de Sánchez Piñol, El Bosc, que n’han rodat una pel·li. O el que explica Guillermo del Toro a El laberinto del fauno. Superposar la realitat tal com és amb la construcció d’un imaginari. És el que jo he intentat a la novel·la. Tot i que el tema de la Guerra Civil i la postguerra està molt tocat, penso que encara pot donar força de si.  
 

 

Mirem la teva novel·la en profunditat. De què ens vols parlar? Existeix la dicotomia entre dos personatges enfrontats, que és un lloc comú força utilitzat i molt rendible, que pot jugar un paper important, però... de què més? De la por, del canvi, de l’idealisme impossible d’aplicar...?
Sí, aquest és un tema. El fracàs de les ideologies. També parlo de la por, tal com dius. I després sobre una altra cosa. Sobre la idea que, per sobreviure en aquells moments tan durs, havies de ser un altre. T’havies de convertir en un altre per poder tirar endavant. La postguerra va ser un moment molt dur, molt més del que s’explica. Hi havia una repressió brutal, el règim del terror. I per sobreviure es feia el que fos. Per això també té sentit explicar el terror des del terror.
 
Què ha significat per a tu publicar a Crims.cat?
És una empenta molt gran i em serveix per continuar endavant. El panorama és molt decebedor i saber que m’han publicat i que potser ho tornen a fer, és molt important. I després també m'agrada molt el feedback amb la gent. Poder parlar amb el lector. El contacte. Les xarxes socials, si em permeten això, em semblen fantàstiques.
Suposo que és una pregunta supèrflua, però no et planteges escriure en cap altra llengua que no sigui el català?
No, no. Ni m’ho qüestiono. El català és la meva llengua materna i, a l’hora de crear, no puc fer altra cosa. A més, si volem ser normals, hem de fer-ho.      
Estàs escrivint?
Sí, estic ara amb una altra novel·la, que passa onze anys abans que Aire brut. M’agradaria al final fer una mena de trilogia, situada a principis del segle xx. Un retrat de l’època, que em sembla un període de canvis molt interessant. Ja veurem si ho aconseguim!