Los ángeles de hielo, de Toni Hill

Que avui en dia algú escrigui una novel·la de tall gòtic, al més pur estil decimonònic, i que aquesta novel·la funcioni perfectament, pot semblar estrany, però us asseguro que no ho és. Toni Hill ho ha fet. I amb uns resultats excel·lents. 

L’autor barceloní és decidit i valent i escriu allò que li agrada, de manera molt ben documentada i ambientada. La seva novel·la és un enorme i buscat homenatge, explicitat pel propi autor en les citacions inicials i en els comentaris de la darrera pàgina. La fascinació pels llocs comuns del terror revisada des de posicions actuals i mesurades. A Los ángeles de hielo hi ha Charlotte Brontë i Jane Eyre, hi ha Henry James i Un altre pas de rosca, hi ha el meu admirat E.T.A. Hoffman i L’home d’arena i fins i tot hi ha Mercè Rodoreda i Mirall trencat (no sé si l’autor n’és conscient, però a Mirall trencat també hi trobem nens més que inquietants -Maria i Ramon-, nens víctimes d’aquests altres -Jaume- i fantasmes en casalots enormes). Com he escrit altres cops, no hi ha res pitjor que la maldat de la infantesa (i de les senyoretes directores d'escoles femenines i mestres en general). Tant en literatura com en cinema, sempre impressiona molt.   

Tot és creïble en la novel·la de Hill, fins i tot els girs inesperats (malgrat que el darrer el vaig endevinar bastant aviat). Tanmateix, hi trobem des d’aparicions sobrenaturals a crims terrorífics, passant pel sexe, la maldat i la bogeria en el seu espectre més ampli i brutal. Intel·ligentment, l’autor ho contraposa a la visió científica, a l’incipient irrupció de la psicologia i la nova psiquiatria en l’ambient de la Gran Guerra a Europa. No debades Anna Freud, la filla petita del pare de la psicoanàlisi, hi fa un “cameo” estel·lar. I no debades el protagonista de la novel·la, Frederic Mayol, es també psiquiatra.  

M’agrada molt la diversitat narrativa del text. La novel·la inclou una part dietarística, una part epistolar, una història contada mitjançant l’escriptura per un personatge/espectador dels esdeveniments (a la seva vellesa, molt a l’estil d’Adso de Melk a El nom de la rosa) i un toc innovador: la irrupció en primera persona d’aquesta veu, que trenca el ritme narratiu quan considera que li convé fer-ho. És un recurs imaginatiu gens gratuït. Hi ha aspectes de la història que Hill necessita justificar perquè el lector els ha de conèixer. L’estratagema li surt rodó. I, a sobre, té molta frescor.  

Los ángeles de hielo és un text cuidat, ben escrit, treballat i travat com correspon al gènere al qual pertany. Situat entre Barcelona i Sant Pol de Mar, però amb interessants incursions a una Viena en guerra però encara plena de glamur. Amb un estil adient per a l’època que reflecteix (els inicis del segle XX), però sense caure en recargolaments excessius. Una obra que enganxa, que fa gaudir. Una obra que a mi, personalment, m’ha retornat al plaer de les lectures de joventut. Perquè... a veure, no ens enganyem, negrots, els mecanismes de la por són sempre els mateixos. I, per això, estem segurs que el terror clàssic no caducarà mai.

Corona de flores, de Javier Calvo

Què pot portar un novel·lista a escriure una cosa tan sòrdida com Corona de flores? Ni idea. Però si mireu la cara que fa l’escriptor, potser ho entendreu. Haig de reconèixer que, quan ja fa uns mesos vaig adquirir la novel·la a l’FNAC, enmig d’una de les meves compulsions, no vaig caure en qui  era Javier Calvo. Tanmateix, la sinopsi de la contracoberta em va seduir. Una ficció barcelonina, l’any 1877, amb misteris foscos, personatges estranys i fulletons per entregues, em va semblar molt atractiva. Posteriorment, en contemplar a Internet la foto de l’autor, ja vaig comprovar de qui es tractava. I que amb la cara paga.

El cert és que a mesura que he anat endinsant-me en la lectura del llibre, m’ha resultat inevitable pensar en les sèries americanes de policies on hi apareixen amb una certa freqüència una colla de friquis una mica sonats que es deleixen per la novel·la gòtica, les catacumbes, l’obscuritat, la crueltat, la truculència i el patiment aliè. Tema satànic o similar, justificat en ocasions per suposats motius de rebel·lia o de terribles vivències sofertes per la “fricada” en el passat, primordialment durant la infantesa o l’adolescència.

Perdoneu la càrrega tendenciosa d’aquesta meva introducció, però quan vas trobant en la lectura tot un seguit de violacions, pallisses, tortures, invents científics de malèfica significació, un cel de Barcelona ple de productes químics, un nen que menja vísceres, una nena que va vestida amb una mortalla, tot de gent que viu sota terra, un munt de porqueria i de corrupció social, una misèria sense precedents, etc. etc . no tens més remei que prendre’t la cosa una mica a broma.

No vull semblar carrinclona, negrots, perquè no és el cas. Tot el contrari. He començat fent una mica d’advocada del diable perquè haig de reconèixer que la novel·la no m’ha desagradat. És curiós l’enfocament que aporta al voltant d’una Barcelona que s’obre al progrés de la primera revolució industrial. No puc amagar que m’han fet gràcia els punts en comú amb la realitat de l’època que jo conec arran del meu tema de tesi. També he d’admetre que l’obra està ben confegida, ben estructurada i amb un llenguatge impecable i ric que sap conjuminar la cruesa del contingut amb l’elegància de la redacció.

 

En el meu cas, en contra del que pugui semblar, el que passa és que tanta sordidesa m’ha deixat absolutament freda. No m’ha generat ni por, ni repugnància, ni aversió, ni fàstic, ni rebuig, ni agitació interna. No s’ha activat cap mecanisme morbós en el meu interior. Cap pulsió dels meus baixos instints. O sóc de pedra (jo diria que no -o això espero-) o l’obra no em resulta creïble. M’inclino per la segona opció, que lliga amb l’inici d’aquesta ressenya.

Estupor. Aquesta és la paraula que més s’apropa a la sensació que m’ha generat. A qui se li acut escriure una cosa així? 
I ganes de riure. Això també. Em costa prendre'm les "fricades" seriosament.  

En fi, recomano Corona de flores a tothom que sigui capaç de xalar amb els relats gòtics actuals, que poc tenen a veure (si més no en aquest cas) amb les històries dels clàssics del gènere (o com a mínim -perdoneu la meva ignorància- amb els que jo conec).

Ah, i una darrera cosa. L’obra està escrita en castellà i, malgrat que m’ha agradat molt la riquesa lèxica i expressiva de Javier Calvo, aquest fet contribueix a la inversemblança. Jo aventuraria que el mateix autor n’és conscient i que, per aquest motiu, empra de manera escadussera alguns mots en català quan li sembla que fan falta. No critico l’opció lingüística de ningú (Déu me’n guard), però sí que crec que a Corona de flores l’opció del català hauria estat un encert pel que fa al decòrum i a l’apropament al real.

Feliç diumenge, negrots.

Històries de terror, de Bram Stoker

La passada nit he tingut malsons. No és el lloc ni el moment per explicar-los, però han estat motivats, sens dubte, per les Històries de Terror de Bram Stoker, que vaig acabar de llegir força tard. Ja havien tocat les dotze, l’hora clau en els assumptes de bruixes i d'esperits.

El fet d’arribar a somniar amb un text, per més recent que sigui la seva lectura, només pot respondre a un motiu: la força i la vivesa del relat i, per descomptat, la idoneïtat de la traducció (si és que l’original prové d’una altra llengua). En el cas que em disposo a ressenyar, ambdós requisits es compleixen amb escreix.

Fa poc us vaig anunciar que tenia entre les mans l’actualíssima edició que ha fet El Toll de tres dels contes de terror de Bram Stoker. L’escriptor irlandès (Clontarf/ Dublín 1847-Londres 1912) és universalment conegut per ser l’autor de Dràcula, però igualment important per la resta de la seva producció (sovint enfosquida pel gran èxit de la història del comte vampir). Jo no havia llegit els tres textos del volum i, després de fer-ho, haig de confessar que m’han encantat. Han aconseguit que els devorés amb avidesa i sens parar, la qual cosa, sens dubte, constitueix la millor targeta de presentació de qualsevol obra literària.

Bram Stoker confegeix tres ficcions de caràcter fantàstic i de tall indubtablement vuitcentista, que pouen en les més profundes pregoneses del gènere gòtic i de terror. Utilitzant alguns dels recursos de la por i del fàstic que ja havien iniciat un camí en segles anteriors, Stoker indaga també en la naturalesa humana. Ja hem parlat sobradament en aquest bloc del paper que juguen certs animals dins dels llocs comuns del gènere. Doncs bé: Bram Stoker ens n’ofereix tres noves i personals visions.

Les rates, símbol de la misèria i de la brutícia, de la transmissió de malalties i del món del subsòl, tenen un lloc destacat en les dues primeres històries: La casa del jutge i L’enterrament de les rates. La primera, de caire més clàssic, ens endinsa en una atmosfera sobrenatural on s’enfronten l’esperit científic del protagonista amb la irracionalitat del més enllà. Aquesta dicotomia, hereva de l’esperit racionalista de la Il·lustració, va viure un important esclat en la literatura del XIX a causa dels constants avenços de la ciència i de la tècnica. Em resulta curiós constatar-ho ara que precisament acabo d’escriure un article sobre el teatre de màgia del XVIII i del XIX on he topat de ple amb la mateixa dualitat.
La segona, terriblement angoixant, utilitza el concepte de l’animalització per equiparar els temibles rosegadors amb una classe social absolutament depauperada i marginal: els drapaires i la gent de mal viure dels baixos fons de París. La identificació entre rates/animals i rates/persones assoleix un nivell terriblement inquietant per al lector, que viu amb creixent neguit la incertesa d’ignorar què trobarà a mesura que avança el relat. Rates? Persones? De què parlem?

Amb tot, la història que més m’ha agradat ha estat la tercera, La Dama de Ferro. Aquí hi trobem el motiu del gat negre. La humanització del felí enfront de l’animalització d’un dels personatges, odiós i de comportament gairebé incomprensible, m’ha semblat genial. Diria que aquest relat dóna molt de si a l’hora d’analitzar el pensament de Bram Stoker.

Evidentment, no puc acabar la ressenya sense parlar-vos del traductor, Emili Gil. Ja us vaig avançar que és el meu company en les aventures literàries de “La lluna en un cove”, la publicació mensual que edita Lluís Miquel Pérez (El Toll) al País Valencià. Emili Gil hi té la secció fixa intitulada “L’altra cara de la lluna”, on parla de qüestions curioses, esotèriques, estranyes, misterioses, enigmàtiques, sempre des del rigor i la documentació. Pel que fa a Stoker, Emili Gil ha confegit una traducció al català molt eficient, que aconsegueix mantenir el to de la prosa del Vuit-cents mentre l’acosta al lector (de qualsevol edat) del segle XXI. Bon coneixedor del gènere, també ens ofereix una interessant introducció i una cronologia biogràfica de l'autor irlandès.

Les il·lustracions del volum pertanyen a Daniel Sánchez Limón, també company de “La lluna” i un dibuixant excel·lent, l’obra del qual em té el cor robat.

Bé, no m’allargo més, que ja sabeu que, en relació amb les històries, no m'agrada desvetllar més del compte. Només recordar-vos que presentarem l’editorial, “La lluna” i el llibre el dia 26 de novembre a Barcelona. No patiu, que ja us en tornaré a parlar. Per poc que pugueu, en Lluís, l’Emili, en Daniel i jo us hi esperem, negrots!!!!!!!!!!!!!

Frankenstein, de Mary Shelley

Frankenstein o el modern Prometeu, història que ens llegà la ploma de l'escriptora Mary Shelley, va ser publicada el 1818.

Considerada la primera mostra de terror gòtic, també se'n parla com del text iniciador de la ciència-ficció. Està inspirada en una de les interpretacions tardanes del mite grec de Prometeu, segons la qual aquest personatge fou el creador de l'home.

No insistiré en acumular dades que podeu trobar fàcilment en qualsevol enciclopèdia, però em semblava que aquest bloc no podia continuar sense dedicar un article a un text que a hores d'ara ha esdevingut un clàssic i que ha generat un munt d'enrenou al seu voltant. Perquè no cal recordar el nivell de fama de la història, de la qual se n'han fet còmics, llibres infantils, rèpliques, pel·lícules -antològiques, mediocres i dolentes- i fins i tot paròdies.

Frankenstein és una peça literària estranya i única. Recordo molt bé quan vaig afrontar la seva lectura, ja fa uns anys. M'havien regalat el llibre i el vaig començar sense unes expectatives exagerades. Tanmateix, haig de confessar que em va captivar ràpidament. No m'estendré en tot allò que fa el text tan atractiu: l'obsessió científica del doctor Frankenstein, la utilització d'uns instruments que podem relacionar amb els inicis de la tècnica aplicats a la medicina, l'esperit d'experimentació hereu del pensament il·lustrat, l'originalitat argumental al voltant del desig d'insuflar vida a qualsevol preu, l'encertat desenvolupament de la sinistra trama, l'encís de la recreació ambiental. Tot això, inclòs el fet certament morbós que l'autora s'inspirà en les activitats del Dr. Crosse, un metge real, no es pot comparar amb el sentiment que em generà el personatge del "monstre", sorgit de la unió de diversos cadàvers disseccionats. Perquè la suposadament "horrible criatura" em va omplir el cor de tendresa i afecte. I aquesta sensació, que no esperava, va recobrir per sempre les pàgines del llibre d'un hàlit de meravella.

Frankenstein de Mary Shelley és una lectura absolutament imprescindible, en especial perquè tots creiem conèixer la història, però no és veritat. Ha estat tan desvirtuada, modificada i sacsejada per mans i ments alienes, que només podrem copsar el seu valor (com sempre, dit sigui de pas), anant a la font primigènia. D'una altra manera, en serem totalment ignorants.

L'obra és molt més que una novel·la de terror, molt més que un volum de ciència-ficció, molt més que un text d'entreteniment. Es tracta d'un dels intents més reeixits de la literatura dels darrers segles per indagar en profunditat entorn de la vida i la mort, l'existència de l'ànima i la condició humana.

On són els límits?, ens podem preguntar. On la bondat i l'ètica? On la sinceritat, el seny i la tolerància? El debat que proposa la novel·la, si això us pot acabar de convèncer, val a dir que és ben actual.

En resum, que per res del món permeteu que se us escoli el temps sense detenir-vos en les pàgines d'aquesta joia literària. És la meva recomanació d'aquest divendres. I és molt seriosa, negrots.

Un enllaç interessant

Fent una mica de recerca per a nodrir aquest bloc obscur, he topat amb una pàgina que m'ha semblat molt completa i força interessant. És clara i entenedora i ofereix una quantitat important de relats gòtics, de fantasmes, de terror, de misteri, de vampirs, etc. Els textos pertanyen a un munt de països i a una gran quantitat d'autors diferents. Hi ha relats clàssics al costat d'altres més moderns i estan molt ben agrupats per temes, autors, nacionalitats, de manera que faciliten força la tasca del visitant.

És una pàgina per guardar-la a la nostra llista particular i passejar-hi tranquil·lament. Sense pressa, invertir-hi una mica de temps, fer la tria que ens agradi i llegir algun conte inconegut quan en tinguem ganes.

Jo, després de la descoberta, he pensat que havia de compartir-ho amb vosaltres. El nom de la pàgina és El espejo gótico i l'única pega, això sí, és que no és en català. Tanmateix, crec que paga la pena d'entrar-hi. Jo ja l'he agregat als favorits.

Allà va, negrots.

http://elespejogotico.blogspot.com/2007/10/literatura-gotica-relatos-cuentos.html

La llista

Aquest matí us he donat la notícia de la col·lecció de llibres de terror que sortiran amb El País cada diumenge. Són clàssics i em semblen molt bé. Ara us copio la llista. En el meu cas, hauré de triar, perquè molts dels que hi surten ja formen part de la meva biblioteca. Tanmateix, n'hi ha alguns que no. O sigui que fantàstic. Com podreu veure, hi apareixen diversos autors ja comentats aquí i fins i tot algun relat concret del qual hem parlat.

No us queixareu, negrots. Com vaig prometre en encetar el bloc, intento mantenir les notícies al dia.

Aquí teniu els títols:

H.P. Lovecraft, ‘El alquimista’

Edgar Allan Poe, ‘Manuscrito hallado en una botella’

Arthur Conan Doyle, ‘El embudo de cuero’

Guy de Maupassant, ‘El Horla’

M.R. James, ‘Corazones perdidos’

Gustavo Adolfo Bécquer, ‘El monte de las Ánimas’

E. T. A. Hoffmann, ‘El Hombre de Arena’

Joseph Sheridan Le Fanu, ‘El fantasma y el ensamblador’

Emilia Pardo Bazán, ‘El corazón perdido’

Alexandre Dumas, ‘Historia de un muerto contada por él mismo’

Villiers de L´Isle Adam, ‘Vera’

Horacio Quiroga, ‘El almohadón de plumas’

Nathaniel Hawthorne, ‘El experimento del doctor Heidegger’

Bram Stoker, ‘El invitado de Drácula’

Mary Shelley, ‘La transformación’

Theophile Gautier, ‘La muerta enamorada’

Ambrose Bierce, ‘El clan de los parricidas’

Edith Wharton, ‘La campanilla de la doncella’

Washington Irving, ‘La leyenda de Sleepy Hollow’

Robert L. Stevenson, ‘El diablo de la botella’

Breu notícia

A partir del diumenge 22 de novembre, el diari El País enceta una col·lecció de llibres de terror, que s'inicia amb Lovecraft. No tinc interès, evidentment, a fer propaganda de cap publicació, però tal vegada pot ser una bona notícia pels amants del gènere, perquè m'imagino que el preu no serà desmesurat. Aquest primer lliurament valdrà 2,20 € (periòdic + llibre).

A mesura que avancin les setmanes, ja anirem veient quins títols apareixen i l'interès veritable de la col·lecció. De qualsevol manera, a "A l'ombra del crim" semblava escaient donar a conèixer aquesta informació.

Fins ben aviat.