Harlem Nocturne

diumenge, 16 de setembre de 2018

Arriba la segona edició del FESTIVAL SANG CUGAT




De mica en mica tornem a la normalitat de la tardor i també arriben els festivals criminals. Comencem recuperant el Sang Cugat Negre, Festival de cinema i novel·la negra de Sant Cugat que celebra la seva segona edició entre els dies 27 i 29 de setembre. 

És un festival fet amb molta il·lusió, la qual cosa em consta de primera mà. Jo ja hi vaig participar la primera vegada i ara hi torno, amb moltes ganes, per parlar de Manuel de Pedrolo. 

Si premeu AQUÍ hi podreu consultar el programa complet. A mi em sembla molt interessant, o sigui que no hi falteu. I si viviu pels volts del Vallès, encara menys! 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 13 de setembre de 2018

No diguis res, de Raquel Gámez Serrano





No diguis res, de Raquel Gámez Serrano, és la novel·la número 32 de la Col·lecció Llibres del Delicte i la segona de l'autora després de A la seva pell. Es tracta d'un text de poc més de dues-centes pàgines que ens endinsa en un univers familiar disfuncional i fosc. 

Raquel Gámez s'ajusta al paradigma que tant hem defensat en aquest blog des de fa temps. Això és, la permeabilitat del gènere negre actual i la necessitat d'ampliació de les seves fronteres. Aquí no hi ha un cadàver a la primera pàgina, no hi ha policies (els justos per a la versemblança) i no hi ha investigacions. En canvi, allò que sí que trobem és l'obscuritat humana més absoluta. 

No faré spoilers ni explicaré trames. No ho faig mai. La novel·la apel·la als nostres sentiments més atàvics, a les nostres pors i a les nostres mancances, aquelles que provenen d'uns traumes d'infantesa que ens marquen per sempre i que no superem mai. Tots en tenim, d'aquests. Però alguns són terrorífics. A No diguis res, us puc assegurar que ho són. Tanmateix, això no hauria d'eximir-nos d'actuar correctament. A No diguis res ningú no actua com cal, atrapats els personatges en un caos de prejudicis, aparences i buidors. 

La novel·la es llegeix molt de pressa, amb ganes, i mostra una Raquel Gámez que creix i evoluciona, preocupada per l'estil i les veus narratives. Amb una atmosfera inquietant i un final que sens dubte ens colpeix, l'autora també es permet alguna picada d'ullet en forma dels noms o cognoms dels personatges o fent aparèixer Gal·la, la protagonista de la seva primera novel·la. M'agrada la possibilitat de donar vida a un univers que vagi agafant forma de mica en mica.

Així ho esperem, Raquel. Recomanada, negrots. 



      

dimecres, 12 de setembre de 2018

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d’Oriol Molas i Ferran Grau




Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, publicada per Capital Books el mes de febrer d’enguany i escrita a quatre mans per Oriol Molas i Ferran Grau, és la primera entrega de la sèrie protagonitzada per Enric Cazeneuve, el primer detectiu de la ciutat de Barcelona. Ambientada el 1909, durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica, es tracta d’una ficció agradabilíssima de llegir que, personalment, m’ha fet passar una estona fantàstica.
Amb el rerefons històric esmentat, referències reals molt interessants (especialment destacable la menció de l’article silenciat a l’època “La ciutat del perdó”, de Joan Maragall), una ambientació curosa i ben documentada i unes descripcions mesurades, el text resulta fàcil de llegir. Parlem d’un procedural d’època, que no deixa d’homenatjar Sherlock Holmes i que està farcit de picades d’ullet, algunes impagables.
El to és proper, permet somriure malgrat la truculència dels crims, i mostra un especial interès en la versemblança i en la construcció dels personatges. No se’ns escapa que els autors han volgut crear uns protagonistes amb qui ens puguem identificar i als quals puguem estimar. L’esforç és evident i ho aconsegueixen. És la llavor que justificarà que ens hi enganxem de cara a nous episodis. Ara tots estimem Cazeneuve, en Cinto, la Filo i l’Enriquet, a qui li auguro un futur prometedor.   
Tanmateix, no és un text banal ni humorístic, malgrat el to lleuger. La crítica associada al cas dels diversos assassinats és punyent. El ressò feminista i de justícia poètica sura pertot, inclòs en un final que aplaudeixo especialment.
En fi, que ja estic esperant la pròxima. S’agraeix trobar obres ben escrites i coherents, i més amb la dificultat afegida de la doble autoria. Sí, s’agraeix molt, negrots.  



dilluns, 10 de setembre de 2018

Et diran que és l'atzar, de Núria Queraltó





Et diran que és l'atzar és la primera novel·la que publica Núria Queraltó Villar, a la qual fins ara coneixíem com a poetessa pels seus llibres d'haikus, Mirada d'haikú i Amb remor de vent, que vaig tenir l'honor de prologar. La seva òpera prima narrativa ens arriba de la mà de la nova col·lecció de novel·la criminal de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que dirigeix Sebastià Bennasar. És el número 7 de la col·lecció, on -dit de passada- hi abunden les dones. 

Et diran que és l'atzar és un text breu (148 pàgines), una nouvelle que ens endinsa en un tema habitual del gènere però molt poc explotat a casa nostra, el segrest d'una noia jove. Seria imperdonable que fes spoilers, i menys tractant-se d'una obra tan curta i tan intensa, on no hi ha res que no sigui necessari. Per tant, no revelaré res més de la trama.  

En canvi, sí que us puc dir que el text, ben escrit i de lectura planera, traeix la crítica a les supersticions, a les castracions, als traumes de la infantesa, al determinant paper dels pares en el desenvolupament futur dels fills. Amb ressons inevitables de Psicosi, la novel·la de Robert Bloch que inspirà la celebrada pel·lícula d'Alfred Hitchcock, Núria Queraltó també es fonamenta en un referent molt més modern: una violenta cinta d'animació japonesa que desencadenarà la tragèdia. 

Què passarà? Com se'n surten (si és que se'n surten) els personatges? Què és capaç de fer l'ésser humà mogut per les seves passions, les seves mancances, les seves obsessions? Núria Queraltó ens en dona una versió que no és banal i que, per més ficció que sigui, pot assemblar-se terriblement a la realitat.  

Aquesta tarda a les 18:30 el llibre i la col·lecció es presenten en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Jo hi seré, evidentment. I espero que no hi falti cap negrot. 



dissabte, 8 de setembre de 2018

Secundaris, de Núria Cadenes





Secundaris és la novel·la que acaba de publicar Núria Cadenes amb l’Editorial Comanegra. Es tracta d’un text que forma part del projecte “Matar el monstre”, que l’Editorial va engegar el 2016 amb la intenció d’homenatjar els dos-cents anys de la tancada a Vila Diodati de Lord Byron, Percy i Mary Shelley i el Doctor Polidori i que va donar vida (i mai millor dit) a l’obra cabdal del gènere fantàstic, Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley.

(Un incís: d’aquesta tancada no vull oblidar una altra novel·la molt important. Em refereixo, naturalment, a El Vampir, de Polidori, que va tenir la mala sort de coincidir amb l’obra genial de Mary Shelley, però que és un text magnífic que es convertí en l’arrencada de les històries de vampirs tal com les coneixem)  

Continuo: l’Editorial Comanegra va reunir 7 escriptors i els va proposar de tirar endavant aquest projecte. Havien d’escriure una novel·la ambientada a Barcelona i que anés avançant en el pas del temps des de 1816 fins a l’actualitat. Un dels autors triats fou Núria Cadenes, que ha escrit una novel·la breu que se situa el 1992, l’any dels Jocs Olímpics de la nostra ciutat.

Secundaris és una obra molt fosca, com la pròpia Cadenes afirma en el pròleg. Una ficció sòrdida, dura i desesperançada ambientada a la Barcelona que no brillava amb els focs d’artifici olímpics: al barri del Turó de la Peira, amb la seva aluminosi, els seus esfondraments, els seus habitants sense futur i la seva misèria.

La novel·la angoixa mentre la llegeixes. Està construïda al més pur estil Cadenes. És a dir, fragmentada, coral, calidoscòpica, amb analepsis, prolepsis i anticipacions que es couen a foc lent, un llenguatge que colpeja, sec i sense lenitius, i uns capítols breus, a voltes molt breus. A la novel·la no se salva ningú i tal vegada aquest determinisme indefugible la fa complexa d’empassar. Estic segura que no tothom pot pair-la bé, és un trencaclosques bestial que ens posa un mirall davant dels ulls i que per això incomoda.  

Cadenes podia haver escrit una altra novel·la de 1992, però ha fet aquesta. El seu estil és tan connotat que no sé si pot continuar usant-lo sempre. A mi m’ha fet mal el text, no us enganyaré. Suposo que és el que ella volia. I no hi ha un millor títol per a la novel·la que Secundaris, aquests éssers anònims que poblen el planeta i que mai, encara que ho vulguin, seran capaços de treure el cap a una vida millor, ni tan sols si de sobte, com li passa a en Sergi, el protagonista de la novel·la, es troba carregat d’un munt de diners. Perquè per a alguns la misèria és un mal ancestral, atàvic. Un destí tràgic i etern, com el del monstre de Frankenstein, impossible de defugir.