Un gintònic amb na Lònia Guiu

 

Un gintònic amb na Lònia Guiu 

Avui em complau parlar-vos d'una altra antologia en la qual he participat. Es tracta, a la manera que ja vam fer amb La cervesa de la Highsmith, d'un homenatge en aquest cas a Maria Antònia Oliver, que ens va deixar el 10 de febrer de 2022. El recull està signat per 10 autores: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gámez-Serrano, Susana Hernández, Dora Muñoz, Montse Sanjuan, Irene Solanich Sanglas i jo mateixa. I publicat per Edicions Xandri, sota la batuta de Sebastià Bennasar. 

L'homenatge s'havia de concretar, com el títol del volum indica, en una sèrie de relats que, de manera més o menys propera, fessin referència o piquessin l'ullet al personatge de la Lònia Guiu, la primera detectiva privada de l'Estat, sorgida de la ploma de la Maria Antònia Oliver, i que és un dels seus personatges més emblemàtics. 

Les històries són molt diferents entre si, i aquesta és una de les gràcies d'aquests tipus de projectes. La meva es titula Paraules al mirall i us asseguro que no us deixarà indiferents.     

Llegiu el llibre. No us en penedireu. 

Secundaris, de Núria Cadenes

Secundaris és la novel·la que acaba de publicar Núria Cadenes amb l’Editorial Comanegra. Es tracta d’un text que forma part del projecte “Matar el monstre”, que l’Editorial va engegar el 2016 amb la intenció d’homenatjar els dos-cents anys de la tancada a Vila Diodati de Lord Byron, Percy i Mary Shelley i el Doctor Polidori i que va donar vida (i mai millor dit) a l’obra cabdal del gènere fantàstic, Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley.

(Un incís: d’aquesta tancada no vull oblidar una altra novel·la molt important. Em refereixo, naturalment, a El Vampir, de Polidori, que va tenir la mala sort de coincidir amb l’obra genial de Mary Shelley, però que és un text magnífic que es convertí en l’arrencada de les històries de vampirs tal com les coneixem)  

Continuo: l’Editorial Comanegra va reunir 7 escriptors i els va proposar de tirar endavant aquest projecte. Havien d’escriure una novel·la ambientada a Barcelona i que anés avançant en el pas del temps des de 1816 fins a l’actualitat. Un dels autors triats fou Núria Cadenes, que ha escrit una novel·la breu que se situa el 1992, l’any dels Jocs Olímpics de la nostra ciutat.

Secundaris és una obra molt fosca, com la pròpia Cadenes afirma en el pròleg. Una ficció sòrdida, dura i desesperançada ambientada a la Barcelona que no brillava amb els focs d’artifici olímpics: al barri del Turó de la Peira, amb la seva aluminosi, els seus esfondraments, els seus habitants sense futur i la seva misèria.

La novel·la angoixa mentre la llegeixes. Està construïda al més pur estil Cadenes. És a dir, fragmentada, coral, calidoscòpica, amb analepsis, prolepsis i anticipacions que es couen a foc lent, un llenguatge que colpeja, sec i sense lenitius, i uns capítols breus, a voltes molt breus. A la novel·la no se salva ningú i tal vegada aquest determinisme indefugible la fa complexa d’empassar. Estic segura que no tothom pot pair-la bé, és un trencaclosques bestial que ens posa un mirall davant dels ulls i que per això incomoda.  

Cadenes podia haver escrit una altra novel·la de 1992, però ha fet aquesta. El seu estil és tan connotat que no sé si pot continuar usant-lo sempre. A mi m’ha fet mal el text, no us enganyaré. Suposo que és el que ella volia. I no hi ha un millor títol per a la novel·la que Secundaris, aquests éssers anònims que poblen el planeta i que mai, encara que ho vulguin, seran capaços de treure el cap a una vida millor, ni tan sols si de sobte, com li passa a en Sergi, el protagonista de la novel·la, es troba carregat d’un munt de diners. Perquè per a alguns la misèria és un mal ancestral, atàvic. Un destí tràgic i etern, com el del monstre de Frankenstein, impossible de defugir.         

Tota la veritat, de Núria Cadenes

Tu agafes i un dia acceptes el repte una mica insensat de coordinar una antologia, una antologia de relats negres escrits per dones, autores que puguin matar literàriament. I contactes amb algunes, triades entre el bo i millor, i els ho dius: voleu formar part d’aquest projecte assassí? I elles responen que sí, com una sola veu i absolutament entusiasmades (es veu que la cosa de matar entusiasma) i, sense dilació, es posen a treballar. I entre les autores hi ha una principatina que viu a València (així, amb accent obert) a la qual admires però que només coneixes virtualment. Il·lusionada, també li envies el correu: ep, vols participar en això i ser una dona que mata? I la principatina, que ara viu a València i que ja no se sap si és més valenciana que principatina, s’afegeix a la causa, que sí, que sí, que m’hi poso i assassino qui calgui, no pateixis gens. I apa, ho fa. I el resultat de tot plegat es converteix en un recull magnífic, d’èxit inesperat i insòlit, on la contribució de la principatina/valenciana que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes brilla com una perla enmig del conjunt.

I ves per on que la nostra amiga, ara ja sí, desvirtualitzada i ben abraçada, escriptora de raça, llibretera de luxe i activista cultural de primer nivell, no es conforma amb la seva petita història ‒petita de curta, no de bona, que en aquest país convé aclarir-ho tot‒, no es conforma, deia, i continua escrivint. La veig abocada damunt del paper els dies de festa, a les nits, en hores perdudes. La veig a l’autobús, gargotejant idees a la llibreteta, apuntant sensacions, expressions i mots. I la veig fent créixer calladament aquell petit relat que era molt bo però molt curt i que tant havia agradat a tots els lectors i que tant prometia perquè entre línies s’hi podien llegir totes les xacres del món.

I la nostra principatina que viu a València i que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes acaba la història sense explicar-ho gaire i l’envia a un concurs literari. I és un concurs literari molt important. De fet, el més important del gremi negrot en llengua catalana. I, és clar, com que és una escriptora sublim, valenta i lliure, guanya l’insigne guardó. I això honora també els membres del jurat que, inopinadament, s’atreveixen a premiar una obra absolutament al marge del cànon del gènere, un text especial, original, innovador, fresc i desinhibit. I tu et sents feliç com un anís pel reconeixement de l’admirada principatina de València, perquè te l’estimes i perquè, per damunt de tot, saps perfectament que ningú com ella es mereix aquest èxit. Perquè és una escriptorassa brillant, que ha parit una novel·la excelsa a partir de quatre pàgines bones però breus, que s’ha atrevit a irrompre en un àmbit que no coneix i ho fa fet amb l’aire renovador que aquest àmbit necessita, que ens ha dit: ep, que la llengua catalana és emmotllable, permeable, rica, antiga i nova, candent.

I tu vols demanar-li que no deixi d’escriure en negre. Que hi ha unes quantes dones que ja fa un temps que advoquem per canviar i oxigenar les coses, que el gènere necessita respirar i modernitzar-se, que som al segle XXI, que ja no val tot, que ja no val segons què. I vols dir a tothom, proclamar als quatre vents, que tenim autores com la nostra principatina de València capaç d’explicar el món, la naturalesa humana, la violència i el dolor com poca gent sap fer-ho. Sense cap embut, pouant en la profunditat del cervell i l’ànima dels personatges, mostrant-nos la brutícia tal com és, enorme i pertot. I perquè ho fa en un català esplèndid, amb les paraules justes.

I tu continues sentint-te extremadament feliç, perquè admires la gent que treballa bé, perquè admires la intel·ligència, la perspicàcia i la humilitat. Perquè t’agrada veure riure la principatina que viu a València i abraçar-la i tot. I perquè saps que la lectura de Tota la veritat t’ha canviat per sempre. I això, això, és el màxim que hom pot demanar a la literatura.

Enhorabona, Núria Cadenes.

I a vosaltres, negrots, feliç dijous sant.              

Aquest article s'ha publicat també al Digital Núvol

Núria Cadenes guanya el VII Premi Crims de Tinta: una altra dona que mata

Anit, com a inici de la BCNegra 2016, es va lliurar a la seu de l'Editorial RBA el VII Premi Crims de Tinta de novel·la negra en llengua catalana. En aquesta edició, la guanyadora va ser una dona: l'escriptora Núria Cadenes, amb la novel·la "Tota la veritat". Tanmateix, segons que em va confessar Jordi Rourera (l'editor), el llibre segurament sortirà a la venda amb un altre títol més interessant des del punt de vista comercial. 

 

Com alguns ja podreu intuir, la meva felicitat per la concessió d'aquest reconeixement  a l'estimada Núria no pot ser més gran. És una amiga inigualable, una persona sensible i modesta, una dona intel·ligent, amb sentit de l'humor i plena de vida. Però és que, a més a més, va ser una de les meves assassinetes a Elles també maten, recull al qual va contribuir amb el relat "Un mort a la cuina". Pel que he llegit a la premsa, la novel·la guanyadora del premi s'inspira en aquest relat. I això no em pot fer més feliç.

 

Per la part que em toca, i per la part que toca també a Marc Moreno i a Llibres del Delicte, l'experiència de les nostres antologies (en especial d'aquesta primera) no pot rebre cap altre adjectiu que no sigui "Màgica". Màgica va ser la seva gestació, la seva publicació, la seva recepció entre el públic i, per damunt de tot, la preciosa relació de germanor i amistat que va crear entre les participants des del primer moment. Som nosaltres, "les assassinetes", i estem exultants de com ha anat tot.

 

Per a mi és un honor haver contribuït modestament a tirar endavant aquest projecte. I haver ajudat a "inocular el verí del negre" en algunes de les autores. No és freqüent que d'una antologia sorgeixin tantes seqüeles en forma de novel·la. Però aquí ha passat, així de clar. Margarida Aritzeta ha creat una sèrie amb el mateix personatge del relat, la inspectora Mina Fuster, i ja en tenim dues obres (L'amant xinès i Els fils de l'aranya); Esperança Camps es va decidir a fer gènere emprant també el mateix protagonista i ens ha regalat una novel·la fantàstica, molt personal (La cara B). Jo mateixa he publicat La dona de gris, la meva primera incursió negrota més llarga. I ara ens arriba aquesta esplèndida notícia de l'èxit de Núria Cadenes. Ja em direu si no és per flotar com un globus d'heli.

 

 

 

 

Encara no he llegit la novel·la, però sé com escriu la Núria. Amb un estil propi, innovador, desinhibit, potent, modern i trencador. La seva escriptura demostra que la literatura es troba en constant moviment, que hi ha gent que fa coses novíssimes, que ens hem d'estimar i potenciar l'evolució, que la creativitat humana no para. Em sembla que ha estat en Salvador Balcells, sempre matiner, que ha escrit a primera hora quelcom que jo subscric al cent per cent. Ha dit que la Núria prestigia el premi Crims de Tinta, no a l'inrevés. Que el fa pujar de nivell, de categoria. I jo m'arrisco a repetir-ho sense cap mena de vacil·lació abans d'haver llegit la novel·la. Així de segura n'estic.

Tothom que em va veure ahir a la festa del Premi va poder copsar el meu estat de felicitat, que continua a tota marxa durant aquest matí una mica ressacós. Orgullosa de tu, Núria. Orgullosa que una dona hagi guanyat el premi entre un bon nombre de novel·les que m'han dit que eren bones. Orgullosa que una assassineta de Llibres del Delicte hagi demostrat, un cop més i per la porta gran, que les dones catalanes si cal matar, matem. T'ho mereixies moltíssim. I, a més, t'estimo.

Feliç com un anís, negrots.

 

 

Nota: Altres autores del recull (Empar Fernández, Susana Hernández, Mònica Batet, Maria Carme Roca, Teresa Solana, i segurament d'altres que ara em deixo) han continuat amb la seva activitat literària a tota vela, com ja sabeu. Si a l'article he parlat de Aritzeta, Camps, Cadenes i jo mateixa és perquè en els quatre casos hi apareix el component de fer negre per primer cop o, com en el cas d'Aritzeta, de retornar-hi després de molt de temps. Es tracta doncs de la coincidència en aquest fet, en la idea que, sense l'antologia, probablement no ens hi hauríem animat.