Harlem Nocturne

dimecres, 17 de juliol de 2019

Adéu a Andrea Camilleri





Avui és un dia trist, per més esperat que resultés des de fa unes setmanes. Ens ha deixat un dels mestres, el conegut escriptor Andrea Camilleri, creador (entre d'altres obres i gèneres) del famós comissari de policia Salvo Montalbano, figura de primera fila del giallo italià.  

Tots sabem allò que, a casa nostra, han representat les novel·les de Camilleri, especialment per als afeccionats al gènere, però jo m'atreviria a afirmar que no només per als afeccionats. Camilleri va ser dramaturg, guionista, assagista i un excel·lent cronista de la realitat de Sicília. Per això penso que reduir-lo a la novel·la de crims no resulta pertinent. Camilleri va ser un gran escriptor i així ho hem de consignar.    

Tot i això, no podem obviar la celebritat que va adquirir, a nivell mundial, amb el seu Montalbano (com sabem, cognom en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri va crear personatges inoblidables (com l'inefable Catarella) i casos imaginatius i propers a l'estil de la Mediterrània, pàgines i pàgines que ens han regalat hores de suspens, intriga, diversió, humor i riures. Hores incomparables que podem remembrar sempre que vulguem amb la relectura de tants i tants títols. Endemés, com a lectors en català gaudim de la fortuna d'un luxe afegit: les inigualables traduccions de Pau Vidal, el traductor preferit de Camilleri, el traductor que, segons ell, ha captat millor l'esperit dels seus personatges i l'ànima (tan difícil de reproduir) del seu dialecte sicilià. 

Camilleri ha mort amb 93 anys, després d'una vida llarga i profitosa. El trobarem a faltar, perquè va estar treballant incansablement fins al final, malgrat l'edat i la malaltia. Amb tot, i encara que resulti tòpic, la gent com ell mai no marxen. Resten incòlumes, per sempre, en les seves obres. 

Que la terra et sigui lleu, mestre. 

   


  

dijous, 11 de juliol de 2019

Purgatori, de David Marín






Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d'una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística. M'ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany. Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així. Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d'exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir. 

A la portada posterior de Purgatori ens diuen: 


El pare Moragues, director d'una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l'arribada a un petit poble de la Vall Fosca d'una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l'aparició d'animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l'agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 

Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l'Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l'explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar. 

David Marín no fa focs d'artifici, no es descontrola, no busca l'enlluernament ni el foc d'encenalls. Al contrari. Des d'una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d'aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d'aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair. 

Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir. 

Enhorabona, David. Pel premi i pel text. 

I que la calor us sigui lleu, negrots. 


       


diumenge, 7 de juliol de 2019

Convocatòria del VII Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana





Ben contenta, us deixo més avall l'enllaç amb el bloc de l'Associació En Negre, on hi trobareu la convocatòria del VII Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana. Es tracta de la meva primera acció com a nova Comissària del Festival Tiana Negra i em fa molta il·lusió. 

Vinga, escriptorassos/escriptorasses, esperem les vostres novel·les. Som-hi!







divendres, 5 de juliol de 2019

Los peligros de fumar en la cama, de Mariana Enríquez





Si no vaig errada, ara feia temps que el terror no tornava a aquest bloc, fet imperdonable. Tanmateix, avui hi torna amb un volum que m’ha agradat molt: Los peligros de fumar en la cama, de l’autora argentina Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973). Coneixia el seu nom sense haver-la llegida, però en tenia bones referències i no m’ha decebut.

El recull consta de 12 relats ‒a quin més macabre, més fosc, més captivador‒ que exploren les entreteles més pregones de la sordidesa de l’ànima humana, així com tots els personatges i llocs comuns de la literatura de terror. Hi trobem morts que es manifesten persistentment a la vida quotidiana, sorprenents fets inexplicables, revenges terrorífiques, antropofàgia, sessions d’espiritisme, desaparicions insòlites, gent carregada d’obsessions, bruixes, espectres, fantasmes... Tot l’inventari sinistre que us pugueu imaginar, però passat pel sedàs de la modernitat més absoluta i, alhora, emmirallant-se en la tradició sud-americana d’aquell (no sé si ben anomenat) “realisme màgic” que tant ens ha fet gaudir.  

Com sol succeir en els volums de relats, n’hi ha alguns de més qualitat, o almenys que a mi m’han agradat més. No necessàriament han de ser els que agradin més a tothom, perquè cadascú de nosaltres porta a l’esquena la motxilla del seu propi imaginari, del seu bagatge de lectures i d’allò que, en funció de vivències i preferències, ens interpel·la més. A mi m’ha encantat el primer títol del recull: El desentierro de la angelita. Potser perquè m’ha recordat un dels relats de García Márquez a Doce cuentos peregrinos, l’intitulat La Santa. Potser perquè és una història que conjumina a la perfecció la tendresa, la sordiditat i la fatalitat de l’inevitable. Potser perquè, com passa a tot el recull, m’ha fascinat la riquesa, la cadència i la utilització sense complexos de la meravellosa llengua de l’Argentina. En qualsevol cas, m’ha subjugat. Per això us deixo un petit fragment per cloure aquesta ressenya, no sense recomanar-vos incondicionalment la lectura del volum.

Feliç divendres, negrots.

La angelita no parece un fantasma. Ni flota ni està pálida ni lleva vestido blanco. Està a medio pudrir y no habla. (...) 
Me levanté y salí corriendo hacia la cocina, a buscar los guantes que usaba para lavar los platos. La angelita me siguió. Apenas una primera muestra de su personalidad demandante. No me amedrentó. Con los guantes puestos la agarré del cogotito y apreté. No es muy coherente intentar ahorcar a un muerto, pero no se puede estar desesperado y ser razonable al mismo tiempo. No le provoqué ni una tos, nada más yo quedé con restos de carne en descomposición entre los dedos enguantados y a ella le quedó la tràquea a la vista.     



dimecres, 3 de juliol de 2019

Assassins valencians, de diversos autors





Assassins valencians és l'antologia més recent publicada per Llibres del Delicte en el seu periple de relats negrots per tots els racons del país. Es tracta d'un volum, molt agradable de llegir, que ha coordinat i prologat Esperança Camps (tot i que malauradament no hi té un relat propi). D'entrada, agraeixo a l'antòloga que m'hagi citat amablement en el seu pròleg i de sortida li agraeixo també que hagi apostat per la idea d'una visió àmplia i heterogènia del "negre":  

(...) contribuïm a construir el llibre gros de la negror més nostrada. Amb vocació d'antologia, de persistència i de pertinença. Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s'allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s'ha acabat. Però dius negror i sembla que no s'acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.       


Assassins valencians consta d'onze relats sorgits de les plomes de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual Escrivà, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner.  

Com sol succeir en aquest tipus de publicacions, hi trobem històries de tota mena, diverses i variades, la qual cosa garanteix en certa manera l'èxit del conjunt. Si no ens agrada un relat concret, segur que n'hi haurà un altre que sí que ens agradarà. Aquí la riquesa de veus, temes, recursos narratius, trets dels personatges i enfocament del fet criminal és molt significativa, i això sempre resulta un aspecte a favor.  

La valencianitat de les trames queda palesa en alguns dels relats, fins i tot n'hi ha un parell que en certa manera toquen (tot i que a nivell molt diferent) la mateixa qüestió de base. També hi trobem ambientacions rurals i ambientacions urbanes, humor negre, ironia, tendresa, penediments, sicaris i bojos d'antologia. Tota la gamma de la negror abocada en un bonic llibre, amb una portada de Prats i Camps absolutament genial.  

No tots els relats tenen la mateixa qualitat, això és evident. No pot ser d'una altra manera, però el nivell general és prou alt. Si jo hagués de triar, em quedaria amb Aquell rostre, de Jordi Colonques (fantàstic), i amb la petita meravella de Raquel Ricart, Blancaneu. Tanmateix, aquest és el meu gust personal. Estic segura que a d'altres lectors els pot agradar més una altra de les propostes.  

En qualsevol cas, un volum clarament recomanable i molt adient per a aquest temps de calor. Una història breu entra bé encara que t'estiguis torrant.  

Feliç dimecres, negrots. 


dilluns, 24 de juny de 2019

El camí de la pesta, de Daniel Closa




Sempre m'han interessat els thrillers científics, tant en cinema com en literatura. M'agrada molt aprendre, descobrir la quantitat inacabable de coses que ignoro, i el camp de la ciència em fascina, en especial allò que té a veure amb la biologia i la medicina. Feia temps que tenia aquesta novel·la, El camí de la pesta, de Daniel Closa, fent cua pacientment en el meu embull de llibres pendents. I fa uns dies, per fi, li va arribar l'hora. No sense una mica de retard, certament, perquè la primera edició és de febrer de 2016. Però no passa res. Ja sabem que un bon llibre no caduca. I aquest no ha caducat. 

Daniel Closa (que és científic de formació i professió) ha confegit un thriller mèdic de tall clàssic, molt cinematogràfic, a l'estil de pel·lícules com Esclat o Contagi, per posar només dos exemples. En aquest cas, la humanitat pateix el rebrot de la temible pesta negra, la mateixa que a mitjan segle XIV va devastar Europa i Àsia i va acabar amb un terç (o més) de la població. A la novel·la es tracta d'una soca resistent a tots els antibiòtics coneguts que amenaça amb estendre's a la totalitat del planeta (de fet, hi ha milers de morts arreu) i que, a contrarellotge, els científics han de provar de contenir. Com sempre, trobar la cura, la vacuna... sovint in extremis. 

El camí de la pesta segueix aquesta pauta. No li falta de res: la intriga, el patiment, la fatalitat, la perversitat, la mala praxis de les grans farmacèutiques, els interessos econòmics, el crim. Ho trobem tot i ens hi enganxem, per més que imaginem com serà el final. Amb capítols curts i precisos, sense res que resulti superflu, la narració avança i nosaltres anem aprenent coses. Entre elles, una de molt concreta que ja s'està produint, que tots els científics saben i que posa els pèls de punta: el fet que, a força d'abusar-ne, alguns antibiòtics han deixat de funcionar en el cas de certes malalties. Els bacteris i microbis són uns bitxets molt murris, supervivents a prova de bomba que muten sempre que cal per salvar la vida. Segons la ciència, hem de lluitar per trobar nous remeis. Si no, moltes malalties, que ara es curen fàcilment, podrien tornar a ser extremament letals.


     

La novel·la té una característica peculiar, ja que la resolució del conflicte (és a dir, la trobada de la cura) no provindrà dels experiments i la recerca sincrònica més avançada, sinó de l'aprofitament de les ensenyances del passat. Així, el remei per a la terrible pandèmia ens arribarà a través del manuscrit d'un monjo que va viure en primera persona la pesta negra medieval. No explicaré res més per no revelar secrets, però m'ha fet gràcia aquest maridatge de la ciència-en-ficció amb la investigació filològica. Només un apunt per a l'autor. Li asseguro que traduir del llatí un manuscrit de sis-cents anys enrere, amb les dificultats que sol presentar el tipus d'escriptura, l'estat del paper i la tinta, els entrebancs de redacció segons la procedència geogràfica, la formació i la perícia del copista, etc. és una tasca complexa i llarga, que pot durar dies i setmanes. De cap manera la pot fer una noieta en una nit. La filologia també és una seriosa disciplina científica. Això és el que no m'ha acabat de convèncer, que els protagonistes siguin tan joves i resolguin un tema tan difícil amb tan pocs mitjans. M'hauria agradat més que s'hagués evitat aquest vessant "juvenil" i la novel·la hagués resultat més punyent i crítica. 

Tanmateix, això no la invalida. M'ho he passat molt bé. I, si hi aprofundeixes, pot arribar a esfereir. 

Feliç dia de Sant Joan, negrots. 

   

diumenge, 2 de juny de 2019

Carvalho: problemas de identidad, de Carlos Zanón






Assumir el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I encara m’ho sembla menys quan es tracta de reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho: problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com aquest. 
Em preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles, alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà? Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir? 
Doncs ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any 2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques, els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat, més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre escriptor, Carlos Zanón. 
Imagineu-vos el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.
Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell mateix. L’exili interior. 
D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat, d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.
El Carvalho de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal, Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge molt bonic). 
Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un poeta.



Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres 


dimecres, 22 de maig de 2019

Pes mort: Llort




Les fronteres entre el drama i la comèdia, si ens ho proposem, poden ser permeables i difuses, més pròximes que no ens pensem. De vegades, la vida humana i les seves derives es belluguen dins d'uns marges ambigus, capaços de provocar (en aquest cas en el lector) sensacions diverses i, en certa manera, contraposades. 

Tal vegada és l'exercici que ens proposa Lluís Llort en aquesta particular novel·la (definida com a "dramèdia" a la portada posterior del llibre), intitulada Pes mort i que correspon al número 43 de la col·lecció Crims.cat. Pes mort s'esdevé una lectura plaent, intensa, amb una bona dosi d'humor negre i sense pretensions de ser correcta políticament. 

Cinc personatges en joc. Un esdeveniment inesperat. Una sèrie de reaccions que, a priori, ens semblarien gairebé inimaginables. Un deliri col·lectiu que s'escapa de la lògica del comportament. Més d'un gir. La transgressió d'un munt de normes. I unes motivacions per a tot plegat que, si les analitzem amb una mica de detall, representen una rècula continuada de despropòsits. 

Dit així, podríem pensar que parlem d'una mena de joc dels disbarats delirant i absurd, però en realitat no ho és. Només ho sembla. Perquè Llort col·loca damunt del tauler del joc una proposició lúdica que, tot i arrencar-nos uns quants somriures, també és capaç d'incomodar-nos força. Des de la hipèrbole caricaturesca amb la qual ens desafia, l'autor de Pes mort es dedica a analitzar amb perspicàcia alguns dels misteris de l'ànima humana. 

Reflexiona sobre els prejudicis, el pas del temps, la solitud, la frustració, el desgast de la rutina quotidiana, les relacions familiars, la cobdícia, la capacitat de ser generosos i mesquins alhora. Reflexiona al voltant de la incoherència que a voltes ens defineix i de la dificultat de saber, realment, qui som. 

El text és breu (178 pàgines) i llisca com una anguila. Però el que queda clar és que no resulta banal. He de confessar que, mentre el llegia, me l'imaginava convertit en pel·lícula. És extremament visual. També he de confessar que he rigut poc i m'he incomodat més. Per a mi ha estat un drama més que una comèdia. El drama de milers de misèries que tots compartim. 

Pes mort és una novel·la que pot satisfer un públic ampli, una ficció que funciona. No és cap novetat. Alguns ja ho sabem. Ja sabem que la veu de l'amic Llort sempre resulta personal, interessant i sorprenent. 


http://www.illadelsllibres.com/pes-mort-una-dramedia-de-llort/

dimarts, 21 de maig de 2019

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández





No és cap novetat que Susana Hernández ha esdevingut a hores d'ara un dels grans noms del "negre" actual, darrerament també en llengua catalana amb la seva magnífica novel·la Males decisions. Ha estat des del començament una veu interessantíssima i in crescendo que ara, novament, ho ha tornat a fer.  

La seva darrera novel·la negra publicada es titula Los miércoles salvajes (Editorial Milenio, 2019), un nom prou engrescador per a un text punyent, original, ben travat, amb una àmplia gamma de personatges de tota mena i una ambientació magnífica. La història ens trasllada a diversos punts geogràfics, des de Barcelona a Ghana passant per Portugal, des dels barris rics als marginals, des de les barraques miserables de l'Àfrica més maltractada a les mansions sumptuoses dels mafiosos sense escrúpols.    

La trama no l'explicaré, però sí diré que es complau en la denúncia d'una de les moltes xacres de la societat actual: el tràfic de medicaments, la moral  inexistent de certes empreses farmacèutiques i del món obscur del seu entorn, que juga amb la vida de milions de persones cada dia, que condemna els pobres a la malaltia, a l'exclusió, a l'abús incontrolat del dit "primer món" ("primer" no en ètica, és clar) envers el "tercer". 

Un dels punts forts de Los miércoles salvajes és la construcció dels personatges, tractats des de posicions prou allunyades de maniqueismes extrems. El bé i el mal conviuen pertot, és veritat, però res no és blanc o negre. Els humans tenim un cantó fosc i de vegades podem ser capaços, alhora, de les més grans abjeccions i de les més elevades renúncies. A la novel·la hi ha molta maldat, però també hi ha molt d'amor. Hi ha abnegació, amistat, fidelitat i sacrifici. Hi ha malentesos i secrets que ningú no s'atreveix a confessar i que ho malmeten tot. I hi ha patiment, molt de patiment. Passió i dolor.  

Hernández no pot evitar (això és marca de la casa) un cantó extremament visual en el desenvolupament de les seves ficcions. L'acció ràpida i els finals clarament cinematogràfics confirmen la idea que la narrativa d'avui té dues cares indissociables: l'escrita i la filmada. Dos llenguatges que, si se saben utilitzar amb encert, es poden retroalimentar per enriquir el conjunt.

Susana Hernández ho sap fer. Ho fa molt bé. La novel·la ofereix moltes capes de lectura que poden satisfer un públic exigent i ampli. No la deixeu passar. Totalment recomanable.  

Feliç dimarts, negrots. 




    

diumenge, 19 de maig de 2019

La mirada de vidre, d'Anna Moner





La mirada de vidre, d'Anna Moner, no és una novel·la negra. He dubtat si publicar aquesta ressenya en aquest blog o en el meu blog generalista, El Fil d'Ariadna (II). Finalment, però, he pres una decisió. No debades el text explora obertament la part més fosca de la condició humana. I no debades, també, ha estat un dels llibres nominats al Premi del Festival València Negra 2019.  

La història, ambientada en la Barcelona del tombant del segle XIX al XX (distribuïda entre 1898 i 1904), s'endinsa en els tenebrosos mons dels progressos de la medicina i la psiquiatria de l'època, en l'ambient efervescent de l'espiritisme, en l'àmbit obscur de l'addicció a la morfina, tan en voga aleshores. 

A través d'uns personatges (protagonistes i secundaris) perfectament perfilats, sorprenents, terrorífics, caricaturescos, una autèntica galeria del terror plena de desferres humanes, Moner poua en les pràctiques mèdiques i psiquiàtriques i les porta a l'extrem, convertint-les en el camp d'experimentació d'un metge sense escrúpols que barreja l'exercici de la medicina amb una malsana ambició artística. Enmig d'aquesta bogeria, serà un fotògraf, Roger Queralt, qui protagonitzarà vertaderament la història. Roger Queralt, un espectador d'excepció i alhora una víctima col·lateral de l'indescriptible horror. 

La novel·la oscil·la entre dues estètiques: la de la bellesa i la de la lletjor. Moner no ens estalvia res: reflecteix a la perfecció l'escatologia, la sordidesa, la crueltat, el deliri i la maldat. No defuig mostrar de manera cruenta i hiperrealista la part més obscura de l'ésser humà, dels baixos fons de la ciutat, de les més primitives passions. Simultàniament, però, és capaç de construir (tal com ja ens té acostumats) una novel·la extraordinàriament atmosfèrica, preciosista, de llenguatge refinat, amb una gran proliferació de descripcions molt ben documentades, amb el ritme lent i cadenciós que sens dubte convé als fets que narra, amb la seva habitual complaença en els detalls, en la sensualitat, en les sinestèsies, en les aromes, els colors, l'art i la música, en tot allò que sovint no diem però que sabem que existeix. 

Moner aprofundeix molt i no enganya ningú, no ens facilita lenitius. Moner ens colpeja i ens fa preguntar-nos com hem arribat fins aquí. Com a espècie i com a individus. Ens ensenya qui som, amb un mirall al davant, i amb la seva característica veu,  pròpia i única. No conec ningú, en els temps que corren, que escrigui com ella. Per tant, no us la podeu perdre. Si no l'heu llegit encara, a què esteu esperant? 

Feliç final de diumenge, negrots. 


       
Nota: La mirada de vidre va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2018. 

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels Llibres


dimarts, 7 de maig de 2019

Ellas también matan, la traducció al castellà dels relats de dones assassines





No cal que us digui la il·lusió que em fa anunciar-vos avui que ja disposem físicament del recull de relats negrots Ellas también matan.  

Com sabeu, és la traducció al castellà de l'antologia Elles també maten, que vam publicar l'any 2013 amb molta emoció a la novíssima editorial Llibres del Delicte. Es tracta del número 3 de la col·lecció, que va resultar un projecte màgic des del començament i des de tots els punts de vista. 

Ara, després de 3 edicions en català, l'editorial ha decidit traduir-lo i publicar-lo a la seva nova col·lecció en llengua castellana, Delito.    

Amb aquesta portada d'un violeta tan suggeridor i simbòlic, ens tornem a llançar a l'aventura. Esperem que el volum, una petita perla (mal m'està dir-ho en ser-ne la coordinadora i una de les autores, però ho diré igualment), continuï essent tan ben rebut pels lectors de tot arreu. Nosaltres hi hem posat tot l'esforç i l'alegria i unes quantes de les assassines ens hem traduït el nostre propi relat. 

Recordeu, les autores som:

Margarida Aritzeta: El asesinato de la vendedora de cupones Teresa Solana: El secuestro
Carme Torras: Una arritmia silenciada
Maria Carme Roca: Unos buenos vecinos
Núria Cadenes: Un muerto en la cocina
Esperança Camps: (Gafas de) Pasta Negra
Empar Fernández: El día que perdí el mundo de vista
Susana Vallejo: Un reflejo en la mirada
Susana Hernández: El hombre del espejo
Marta Banús: Noche de cumpleaños 
Laura Díaz-Roig: Ella 
Mònica Batet: El señor Delcroix
Anna Maria Villalonga: El azar, a veces

Bé, doncs ja està. Aquí el teniu. Ja es troba a les llibreries. 

Espero que tothom gaudeixi llegint-lo tant com nosaltres escrivint i traduint. I recordeu, les dones d'Ellas también matan, si cal matar, matem. En la llengua que sigui. 

Que passeu un bon dimarts, negrots. 


 

dijous, 18 d’abril de 2019

L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras




M'he ventilat en un parell de tardes la novel·la d'Anna Carreras publicada per Llibres de Delicte amb el número 39 de la col·lecció. Es tracta de L'ull de l'escarabat, un text atractiu i àgil, molt personal, amb el qual m'ho he passat d'allò més bé. 

La novel·la resulta de difícil qualificació i et manté en tensió fins al final. Per dos motius. El primer, perquè t'enganxa irremissiblement amb el seu humor àcid, la seva desinhibició i la seva frescor manifesta. El segon, perquè com a lector no en tens ni idea de cap a on avança la trama i, per tant, la curiositat se't menja. 

L'acció es desenvolupa en una sola tarda/nit, un període de temps reduït i clos, com també ho és l'espai (l'edifici d'un centre cultural). A la pobra protagonista, la Maria, no li poden passar més coses terribles en un lapse de temps més breu. Les seves peripècies entronquen amb tota la tradició de l'humorisme bufonesc i caricaturesc, clarament hiperbòlic, que han usat al llarg dels segles des dels autors d'entremesos, sainets i vodevils a còmics com Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. 

El final és sorprenent i no sé si necessitaria alguns indicis anteriors o una execució més llarga en el moment del desenllaç, però això no invalida la vàlua de la novel·la. D'altra banda, el llenguatge puixant i rabiosament actual també constitueix un punt claríssim al seu favor. 

En fi, negrots. Que quan de tant en tant et trobes novel·les com L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras, t'adones que, afortunadament, existeix un llarg camí per recórrer en el camp del gènere criminal. Un camí innovador i renovador, eclèctic i ampli, allunyat de mirades restrictives i de casposes interpretacions ancorades en el passat. 

Recomanada.





dimecres, 17 d’abril de 2019

Terra aspriva (Un western), de Sebastià Bennasar




Terra aspriva, de Sebastià Bennasar, és la novel·la (la nouvelle) guanyadora del darrer Premi de novel·la curta Celler de Lletres, i es tracta d'un text que porta un subtítol que no deixa de sobtar, Un western. De fet, m'ha costat decidir si penjava aquesta ressenya en aquest bloc negrot o en el meu bloc de literatura generalista, "El fil d'Ariadna (II)". Finalment, el subtítol m'ha donat la clau. He pensat que, al cap i a la fi, aquí hi trobem bàsicament literatura de gènere i que la consideració de "western", amb tot el que significa, lligava bé amb aquesta qüestió.      

Terra aspriva és un Bennasar en estat pur, on l'autor hi vessa les seves opinions i obsessions respecte a la vida actual, al món que ens envolta, traslladant-les a un esquema de gènere que li venia de gust. Des de certs punts de vista, la novel·la és molt negra, perquè hi trobem violència, venjança, duels, trets, i la descripció d'aquella fina línia que separa la llei de la justícia i que tant hem vist aparèixer en les pel·lícules de l'oest.  

L'acció es desenvolupa en el canònic ambient rural. Només hi faltaven les boles aquelles que rodaven pels pobles fantasma del Far West. El text es llegeix de pressa i amb amenitat, malgrat que paga la servitud de l'obligada brevetat (les bases del Premi Celler de Lletres així ho exigien). Penso que la trama i el tema donaven més de si i que unes quantes pàgines més haurien arrodonit el conjunt. Amb tot, la mirada crítica de Bennasar hi és clarament present i la seva característica escriptura també. 

Reivindico molt, com ja sabeu, la narrativa breu. Per això totes les iniciatives que la potencien em semblen molt encertades. 

Així que endavant. Que passeu un feliç dia, negrots. 

        

dimecres, 10 d’abril de 2019

Invisibles, de Graziella Moreno




Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.




     

dimecres, 3 d’abril de 2019

Olot, crònica d'un segrest, de Jacinto Vicente Hernández




He llegit en poc temps l'obra de non-fiction publicada per Edicions Xandri sobre el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot. Es titula Olot, crònica d'un segrest i la signa Jacinto Vicente Hernández, que va viure l'afer de primera mà perquè en va ser el secretari judicial. El llibre inclou un pròleg de Jesús García-Fustel, tinent coronel de la UCO, i un epíleg de la periodista Tura Soler, tots dos estretament relacionats amb el terrible segrest per motius professionals. El text es llegeix de pressa i amb interès, sobretot si som dels que vam seguir les notícies amb neguit al llarg d'aquells mesos interminables. 

Jacinto Vicente narra els esdeveniments des d'un escrupolós respecte envers Maria Àngels Feliu i envers la ciutat d'Olot. No explota cap element morbós i es limita a relatar la resolució del cas. Ho fa, això sí, amb tota la implicació del món, perquè des del començament confessa que aquest cas el va marcar profundament i per sempre. 

No puc amagar que al lector li agradaria conèixer més detalls. Els humans som així. Però he d'admetre també que em sembla fantàstic que l'autor no hagi caigut en la temptació de fer-ho. En aquest sentit, el llibre resulta impecable. 

Com sempre dic, en un panorama literari on no abunden els non-fiction (que tanta prèdica tenen en altres latituds) totes les noves aportacions les considero molt benvingudes.  

Que tingueu un bon dia, negrots. 


dilluns, 11 de març de 2019

Tothom et recordarà, d'Andreu Martín





Tothom et recordarà, d'Andreu Martín, és la novel·la número 42 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que va inaugurar el mateix autor l'any 2012 amb Història de mort i que va continuar l'any passat (2018) amb L'Harem del Tibidabo. No cal dir el plaer que representa poder gaudir de les seves obres, ressenyades abundantment en aquest blog, amb una regularitat que no fa altra cosa que demostrar la seva activitat incansable. 

Tothom et recordarà, Andreu Martín s'enfronta al tema dels grups gihadistes en una Barcelona post atemptat de les Rambles i en ple procés independentista, fets que serveixen de teló de fons a una trama rica i imaginativa on hi tenen cabuda els mossos d'esquadra, els seus confidents, la policia nacional, els membres de la cèl·lula islàmica, i un llarg etcètera de personatges tractats amb encert i minuciositat. Dos dels protagonistes, la fascinant cantant i contorsionista Leire Alfaro, i el sòrdid inspector Santiago Ortuño, que apareix mort a l'inici de la novel·la, nodriran una intriga complexa, narrada amb analepsis, focalitzacions i diverses veus, inclosos els atestats i les declaracions policials. 


Lluny del que pot semblar a priori, Tothom et recordarà va molt més enllà de la típica novel·la de màfies i corrupcions. Ja he apuntat que es tracta també d'una obra de personatges, amb tipus humans perfectament descrits i definits, que atorguen al text una dimensió profunda i reflexiva, d'intel·ligent indagació envers la societat, les relacions humanes i la nostra enrevesada condició. 

Andreu Martín no jutja ni es posiciona. Posa en veu dels personatges (als quals mima moltíssim) allò que convé dir. Descriu ambients, realitats, interioritats. Reflecteix la nostra feblesa, la nostra por, la nostra misèria. Però també ens mostra alguns sentiments nobles, encara que semblin pocs. Resultem contradictoris i calidoscòpics tant en la nostra faceta individual com en la col·lectiva, això és un fet. I, fent gala d'una maduresa personal i artística d'alt nivell, Andreu Martín ens ho deixa claríssim des de la primera pàgina.

No puc acabar aquesta ressenya sense mostrar l'orgull que sento perquè Andreu Martín hagi posat el meu nom a un dels personatges de Tothom et recordarà. Sí, ho llegiu bé. M'ha convertit en la magistrada de l'Audiencia Nacional Ana de Villalonga, i aquest és un detall que em commou i m'honora enormement. Que el "puto amo" hagi pensat en mi fins a aquest punt, que m'hagi fet aquest bonic regal, no sabré mai com agrair-li.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us encantarà.