Harlem Nocturne

divendres, 31 d’octubre del 2014

Un any més, la nit màgica



Hola, negrots

Ja hi tornem a ser. Ja hem fet un altre cop la volta al calendari i ens hem plantat a la nit de les bruixes, del terror i de les castanyes, el 31 d'octubre. A Catalunya, com sempre, la nit de l'etern dilema entre les festes d'importació i la tradició nostrada.
 
En aquest bloc, sempre he intentat publicar alguna cosa per a aquesta data, sovint un relat propi o aliè. De vegades algun altre tipus de text: un article o una reflexió. Tanmateix, enguany, ho tinc difícil. La manca de temps i l'excés de feina ho ha fet impossible. 
 
Malgrat això, no vull deixar passar l'ocasió de celebrar una diada que sempre m'ha agradat molt. Per això m'he decidit a penjar una fotografia antiga. Una fotografia que, com podreu observar, resulta absolutament pertinent. 
 
I és que... la cosa va de gats negres.
 
 
 
 
Sí, ho esteu veient bé. Un munt de gent amb gats negres lligats amb corretja. I mai no diríeu de què es tracta... Doncs ni més ni menys que d'un càsting televisiu. Un càsting de gats negres per a la sèrie "Històries de terror". Com no pot ser d'una altra manera, l'episodi era "El gat negre" (hem de suposar que es tracta del relat de Poe). La imatge és de l'any 1961.
 
No em direu que no us ha semblat curiós, perquè jo encara no me'n sé avenir.
 
En fi, negrots, desitjo de tot cor que passeu una molt
terrorífica nit de les bruixes.
 
Jo, com a mínim, penso intentar-ho.
 
Fins aviat!
 
 
 

dijous, 30 d’octubre del 2014

La dona de gris, quatre apunts





Evidentment, no parlaré de mi mateixa, ni del meu llibre, ni faré una crònica de la presentació del passat dia 27 a la Llibreria Pròleg. Només comentaré que estic feliç, que els inputs que m'arriben dels lectors superen amb escreix totes les meves expectatives, que l'assistència de públic a la presentació va ser absolutament multitudinària i que vaig rebre i rebo tantes mostres d'afecte que no me'n sé avenir. També destacaré la magnífica presentació del periodista i escriptor Jordi Cervera, un gran amic. I la complicitat enorme que tenim amb l'editor, Marc Moreno. 
 
Tampoc no puc penjar fotos a mode de reportatge gràfic perquè en tinc tantes que no vull córrer el risc d'oblidar-me ningú. Tanmateix, volia obrir aquesta entrada al bloc per tal d'anar emmagatzemant de mica en mica totes les cròniques i ressenyes que vagin apareixent. Les enllaçaré aquí i així les tindré ben endreçades. És el mateix que vaig fer amb els altres meus llibres i crec que m'ha anat molt bé.  
 
On sí que podreu trobar un reportatge enorme, amb tot allò que es vagi produint, és a la pàgina de facebook del llibre (pitjar aquí), que procuraré mantenir totalment al dia.
 
De moment, incloc els enllaços de què ja disposo.
 
Crònica a MUCHO MÁS QUE UN LIBRO

Crònica al bloc de Mayte Duarte 
 
Ressenya a TU MATEIX Llibres
 
Comentari a CRUCE DE CAMINOS
 
Comentari a VOLS LLEGIR

Ressenya a POP NEGRE

Ressenya Empar Fernández a PROPERA PARADA CULTURA

Comentari al blog DE TOT UNA MICA

Entrevista a Ràdio Nova, programa Vols llegir (àudio, a partir del minut 15)

Entrevista a Núvol

Ressenya a CRUCE DE CAMINOS

Ressenya de David Fajardo a La Finestra Digital

Ressenya de Margarida Aritzeta a Núvol

Entrevista de Lluís Bosch a Nigra sum

Ressenya a Quadern de Mots

Crònica de Cerdanyola Info sobre la trobada a la Llibreria L'Aranya (inclou àudio)

Ressenya a La Petita Llibreria

Entrevista als Matins de Ràdio4, a l'espai de novel·la negra d'Andreu Martín (àudio)  

Programa a El Club Dante de Ràdio 4, amb David Martí (àudio).

Un tastet de la novel·la a L'illa dels Llibres

Ressenya de Núria Martínez a La màgia dels llibres

Entrevista de Sebastià Bennasar a la Revista Bearn

Ressenya a Temps de metàfora, de Montserrat Morera Escarré

Ressenya de Jordi Benavente a Martorell Negre

Ressenya de Jordi Cervera a El Punt-Avui

Ressenya de Jordi Benavente a Núvol

Entrevista de Xavier Aliaga a la Revista El Temps

Crònica (amb vídeo) de la taula rodona de la BCNegra (autora: Raquel Gámez)

Entrevista a Ràdio Rubí el 25 de març de 2015

Article i fragment a Ràdio Rubí (amb Margarida Aritzeta)

Ressenya a "Abrir un libro" 

Comentari a "Todo negro"

Ressenya al bloc de Shaudin Melgar-Foraster 

Ressenya a Interrobang

Ressenya a El Gargot
 
No cal que us digui com agraeixo tanta amabilitat, fidelitat i complicitat. Sou lo más de lo más, negrots.
 
Continuarà...
 
 
 


 
 
 

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Investigación a la tinta de calamar, de Cristina Rava






Investigación a la tinta de calamar, de Cristina Rava, és una novel·la que m’ha arribat a les mans sense coneixença prèvia. Una novel·la italiana, ambientada a la regió de Liguria, protagonitzada pel comissari Bartolomeo Rebaudengo, nascut al Piamonte. Precisament la diferència entre ambdues zones d’Itàlia (per a nosaltres no sempre coneguda) generarà algunes situacions concretes: per exemple, l’enfrontament entre els estils i gustos culinaris, fet que acabarà donant títol al llibre.
La novel·la m’ha resultat de lectura extremadamente plaent, tot i no contenir gaires elements originals. Es tracta d’una investigació policial a l’ús (un típic procedural), que precisament excel·leix en la utilització evident dels codis del gènere.
Concebuda com un homenatge als grans personatges del "negre" europeu contemporani (l’autora esmenta explícitament Maigret –i la seva senyora–, Montalbano i Kurt Wallander), hi descobrim un bon conjunt de delicioses picades d’ullet.
L’obra confirma allò que els estudiosos i els amants de qualsevol gènere tenim molt clar: som feliços experimentant el plaer del reconeixement dels llocs comuns, de les convencions. En la recurrència i en la intertextualitat hi trobem tot allò que esperem.
Rava organitza la informació de manera efectiva, versemblant i sòbria. Així que les 280 pàgines de la novel·la es llegeixen en un sospir, ens passen volant.
Un text sense pretensions però molt ben aconseguit que representa la primera entrega de la sèrie del comissari Rebaudengo, que aparegué l’any 2007 i que enguany ens ha fet arribar la Col·lecció Navona Negra. Posteriorment, Rava va escriure altres títols amb el mateix protagonista i actualment ha creat una nissaga amb una figura femenina com a investigadora.
Molt contenta d'haver descobert aquesta autora, la veritat. A la petita bio de la solapa hi diu: “le gustan los gatos”.
No cal afegir res més, diria jo.
Bona nit, negrots.         
 
 
 

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Vázquez Montalbán a l’Empordanet





Si em coneixeu, no us estranyarà que manifesti que l’Empordà és la meva comarca d’adopció. Sóc barcelonina, sí. I urbanita, també. Però, alhora, adoro aquesta terra del nord, bella entre les belles, en la qual fa anys i anys que hi passo les vacances i llargues temporades. Sempre que puc.
La conec força bé, sobretot l’Empordanet (és a dir, el Baix Empordà). Hi tinc una casa llogada i, a més, d’allà prové un dels tresors de la meva vida, la meva gata Colette.
Tanmateix, l’Empordà és un lloc ampli i farcit de cultura, anècdotes, persones... Com tot lloc tan ric, també té cops amagats. El cas és que, malgrat que casa meva és a tocar del petit poble de Cruïlles, jo desconeixia totalment una qüestió vinculada a aquest llogarret  i a la novel·la negra. Una qüestió que he descobert tot just aquest estiu.
Resulta que a Cruïlles, encantadora població típica d’un pessebre, hi va ser molt de temps en Manolo Vázquez Montalbán. Suposo que, com jo, hi anava de vacances i sempre que en tenia ocasió. O potser fins i tot hi va viure. Segons la placa que campeja al mur de la casa on s’estava, hi consten dues dates que impliquen molts anys (1975-2003, el de la seva mort). També segons la placa, allà hi va escriure gran part de les seves obres. Ignoro fins a quin punt va escriure molt o poc en aquell indret (ja sabem que aquestes coses se solen mitificar). Però no m’estranyaria gens que s’hi hagués recreat, ja que el silenci, la tranquil·litat i la bellesa lluminosa del paisatge ho afavoreixen i molt (això us ho puc garantir per experiència pròpia).  
Aquest cap de setmana m’he acostat a Cruïlles i he fet fotos de la casa i de la placa en qüestió. M’ha semblat que seria bonic recollir aquesta dada en aquest bloc. Una cosa més per compartir amb tots vosaltres, negrots.
Que passeu un feliç diumenge!  





divendres, 24 d’octubre del 2014

Arriba una altra trobada fosca: Pamplona Negra





De mica en mica, apareixen cada cop més festivals, trobades, xerrades i reunions al voltant del gènere negre. Ara ens hem de congratular d'una nova convocatòria: la primera edició del Pamplona Negra, que tindrà lloc entre el 19 i el 23 de gener de l'any vinent.
 
A tots els amants, estudiosos i conreadors del gènere ens sembla una bona notícia.
 
Si voleu accedir a una informació més detallada, només cal que entreu aquí.
 
Que passeu un feliç divendres, negrots! 
 
 
 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

La mirada del cocodril, de Juli Alandes






La mirada del cocodril, del valencià Juli Alandes, és la novel·la número 13 de la col·lecció Crims.cat. Un bon número, el 13. Sobretot si es tracta d’alguna cosa tan negrota com la que tenim entre mans.
Alandes, que com diu a la seva bio “es guanya les garrofes fent de professor d’història”, ha confegit un text de rabiosa actualitat, on hi trobem el seu personatge, “el mosso filòsof” Miquel O’Malley, enfrontat a la corrupció i als tripijocs als quals la política del PP ens té darrerament acostumats (a València i a tot arreu). Cal recordar que O’Malley ja havia aparegut en dos títols anteriors: El crepuscle dels afortunats (2010) i Crònica Negra (2012).
Tanmateix, la novel·la és més que una investigació procedimental protagonitzada per un personatge seriat. La seva construcció es fonamenta en dues parts (dos narradors distints) ben diferenciades. D’una banda, la part valenciana, en tercera persona i basada quasi exclusivament en diàlegs. D’una altra, la part “africana”. Aquesta, en primera persona, ens acosta a la terrible i engrescadora història del “cocodril”, un sicari procedent del Continent Negre (ell és blanc, però) que ha tingut una vida apassionant.
He de dir que a mi m’ha enganxat molt més aquest vessant de la ficció. La narració punyent de les aventures del sicari, condemnat a ser-ho des de la infantesa, m’ha semblat molt bona. Sempre hi ha un punt de misticisme en la vida d’un assassí a sou. L’aïllament, la soledat, el silenci. No ho sé. Sovint he pensat que és un “tipus” que dóna molt de si.  
Amb tot això no vull desmerèixer el cantó “valencià” de la novel·la, que indaga al més pur estil de Ferrant Torrent en les possibilitats expressives de la llengua. Només es tracta que no conté la mateixa càrrega dramàtica de les peripècies cocodríliques 
El llibre és breu (exactament 203 pàgines) i ens condueix per uns estranys viaranys, plens d'ironia crítica amb el món que ens envolta. La seva lectura en un activitat molt agradable. Un cop més, Crims.cat ha sabut publicar una novel·la diferent de la resta, fent-se ressò d’una veu molt personal dins la narrativa contemporània en català (ui, que ningú no s’empipi: en valencià).
Feliç dia, negrots.      


dijous, 16 d’octubre del 2014

Arriba "La dona de gris"





No cal dir com de contenta estic de poder anunciar l'aparició de la meva primera novel·la publicada (al calaix en tinc unes quantes). Es titula La dona de gris i l'ha publicat l'editorial Llibres del Delicte.
 
D'una manera o d'una altra ja m'aniré fent ressò dels esdeveniments que es vagin produint al seu voltant, així com de les meves sensacions. De moment, però, només vull mostrar la meva enorme alegria. 
 
Naturalment, també vull convidar-vos a la presentació, que serà el pròxim dia 27 d'octubre a la Llibreria Pròleg de Barcelona. Comptaré amb un presentador d'excepció, el periodista i escriptor Jordi Cervera, un gran amic. I també amb la presència del culpable de tot plegat: Marc Moreno, l'editor. 
 
Espero que sigui un dia molt bonic i que la meva "dona de gris" comenci un viatge llarg i feliç. 
 
Gràcies per tot, negrots. 

Continuarà...
 
 
  .
   

dimecres, 8 d’octubre del 2014

El vigilant, de Peter Terrin






Quan, en el marc de la Setmana del Llibre en català, vaig assistir a la presentació d’El vigilant (amb la presència del seu autor, el belga Peter Terrin), la novel·la ja em va generar moltes expectatives. Endemés, vaig tenir la sort de conèixer el mateix dia la Maria Rosich, traductora tant de la versió catalana com de la castellana. La Maria que,  com és de suposar, coneix l’obra molt bé, em va confirmar la seva qualitat. Tanmateix, jo no em podia imaginar que estava davant d’un text tan sòlid, tan particular, tan potent. Del text guanyador, no debades, del Premi de Literatura de la Unió Europea.     
El vigilant és una distopia carregada d’intriga, ambientada en un moment incert de la història de la humanitat. Algunes pistes ens indiquen que no s’allunya gaire de  l’actualitat. Com a molt, la podem situar en un futur proper. En un edifici de luxe hi viuen una sèrie d’inquilins de classe alta. Disposen de totes les comoditats i de tots els avenços, inclosa la total preservació de la seva intimitat. Gaudeixen de garatges propis i exclusius, separats els uns dels altres, que van a parar a un soterrani comú. És en aquest soterrani, ampli, silenciós i reservat, on es desenvolupa l’acció de la novel·la. Els protagonistes: dos vigilants, Harry i Michel. Perfectament ensinistrats, com dos gossos fidels, tenen cura de la propietat.
La característica principal del text és l’ambigüitat. El lector acaba la novel·la amb les mateixes incerteses de l’inici. Aquest fet, volgut i potenciat, em sembla superb i té relació amb una de les conclusions a les quals el text ens vol fer arribar: la idea de la incomunicació, la manca d’informació, la ignorància dins la qual vivim immersos, sovint sense ser-ne del tot conscients.
La història, narrada en primera persona per un dels protagonistes (Michel) amb una naturalitat i una fredor esfereïdores, és tremendament fosca, claustrofòbica, brutal. A la contraportada, en una de les citacions dels crítics, hi apareix una afirmació que m’ha sorprès: Una gran novel·la, de vegades terriblement divertida i sempre inquietant (Eileen Battersby, Irish Times). Doncs ja em dirà on hi troba la diversió la Sra. Battersby, perquè jo no l’he vista enlloc.
El vigilant és un text dur, que ens mostra sense compassió la nostra insignificança i la nostra fragilitat. Els dos vigilants passen un temps interminable aïllats i sols, sense saber què ha succeït a l’exterior, perduts en la immensitat silent d’una ciutat deserta, abandonada. No coneixen els esdeveniments, però tot sembla indicar que tothom ha marxat, com també ho han fet, d’un dia per l’altre, la totalitat dels inquilins de la finca (tret d’un). A ells, als anodins vigilants del soterrani, ningú no els ha tingut en compte, ningú no s’ha dignat explicar-los res.
La brutor, la desconfiança, el primitivisme, la paranoia, l’alienació més absoluta s’apodera de mica en mica dels personatges. Isolats, desinformats, continuen desenvolupant fidelment la seva tasca durant molts dies, però les coses tenen un límit. La situació, inevitablement, haurà d’evolucionar. Esdevindrà cada cop més extrema. I apareixeran l'abisme, la violència i la mort.
 
No puc revelar res més, òbviament, però us puc assegurar que la lectura d’El vigilant acaba convertint-se en una experiència estranya. La novel·la ens col·loca davant d’un mirall. I, reflectit en el mirall, el nostre propi rostre. Aquest rostre no ens ha d’agradar. No ens pot agradar. És la imatge dels humans espaordits, aterrits, indefensos, violents, animalitzats. La constatació que no som res, que la por ens pot devorar. Una  por cerval en un context que, per a Terrin, funciona com a terrible al·legoria del món que habitem.
La ciutat és sinònim d’obscuritat, d’ofec, d’alienació. La natura, només somiada (els somnis tenen molta importància dins la novel·la), encara ens aboca a creure que existeix un alè d’esperança. Tanmateix, a la fi, només és un miratge. I el desenllaç de tot plegat resulta demolidor.
Felicito a l’Editorial Raig Verd per l’encert de publicar El vigilant. Queda clar que a Raig Verd no tenen por. Per això ens fan arribar títols com aquest, sense arronsar-se. Narrativa actual i potent no exempta de dificultat.
El vigilant no és una lectura plaent, no és una lectura de metro. És un text  dolorós, esplèndid en els detalls (la mosca, la bicicleta, les manyoples, les bales, l’uniforme, la cisterna del vàter, etc. etc.) i també des del punt de vista narratiu i estilístic. Ens provoca desassossec, angoixa, neguit. Però ens fa vibrar. I això és impagable. Literatura universal, que no us podeu perdre.
Recomanació de primer nivell, negrots.   
 
         
Laura Huerga, l'editora de Raig Verd. Peter Terrin, l'autor. Maria Rosich, la traductora. 
A la Setmana del Llibre en català, setembre 2014, Barcelona


Aquesta ressenya també ha estat publicada a Llibres per llegir 

 

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Alicia Giménez Bartlett, X Premi Pepe Carvalho de Novel.la Negra






Alicia Giménez Bartlett, creadora de la Inspectora de policia Petra Delicado, ha estat guardonada amb el X Premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra. Com sabeu, el guardó es lliura anualment en el marc del Festival BCNegra, que en l'edició del 2015 se celebrarà entre el 29 de gener i el 7 de febrer. L'entrega del Premi serà el dia 5 al Saló de Cent.   

Des d'A l'ombra del crim volem felicitar sincerament l'autora.

Fins ben aviat, negrots.