Harlem Nocturne

dimecres, 31 d’octubre del 2018

Convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana




Negrots que escriviu, ja està en marxa la convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana, que serà lliurat durant la pròxima celebració del Festival Tiana Negra el mes de gener de 2019. 

Què feu que encara no heu enviat cap original? Vinga, vinga! 

Teniu temps fins el dia 2 de desembre a les 12 del migdia. 

AQUÍ us deixo l'enllaç amb les bases i tota la informació.    

No us adormiu, que encara hi sou a temps! 


dilluns, 29 d’octubre del 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tants interlocutors a Bassera





Ens trobem ja a finals d'octubre d'un Any Pedrolo de somni i ja sabeu que jo vaig fent apunts (dins de les poques possibilitats de temps de què disposo) sobre els textos pedrolians que revisito i intento que revisiteu o visiteu. Avui he pensat que, atès que vaig escriure fa uns mesos el pròleg per a l'edició de la novel·la Tants interlocutors a Bassera, ho tenia molt millor que mai. No em calia escriure un post més senzill si disposava del pròleg. Així que aquí us el deixo. La novel·la l'ha publicat Llibres del Delicte (número 31 de la col·lecció). Espero que les meves paraules us despertin les ganes de llegir-la. 

Feliç setmana, negrots.   




Tants interlocutors a Bassera, una novel·la amb història

Voldria encetar aquest pròleg comunicant al lector que una de les satisfaccions que ens està deparant l’Any Pedrolo, que se celebra en commemoració del centenari del naixement de l’autor (Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, el dia 1 d’abril de 1918), és la quantitat de reedicions de la seva obra que s’estan duent a terme. Evidentment, atès que la producció pedroliana s’estén més allà dels cent vint títols, les reedicions sempre ens semblaran poques. Però poder anunciar a hores d’ara que arribarem al desembre amb quasi trenta textos publicats de nou (inclòs un inèdit), representa un èxit aclaparador. Hi havia moltes ganes de Pedrolo en aquest país, i un munt d’editorials ho han demostrat i s’hi han llançat a fons. La majoria són editorials petites o mitjanes, d’aquelles que mimen els llibres, d’aquelles que encara compten amb responsables que creuen en la literatura, en les lletres, en el valor del nostre patrimoni. És obvi que això ens ha d’enorgullir.
Ara li ha tocat el torn a Llibres del Delicte, editorial especialitzada en novel·la negra en català, escrita exclusivament per autors catalans. De cap manera podia deixar passar l’ocasió de sumar-se a l’efemèride pedroliana. I resulta que s’ha decidit a fer-ho tot publicant un títol d’allò més engrescador i poc conegut, Tants interlocutors a Bassera, una novel·la plena d’intriga que pot interessar un públic molt ampli, al marge de qualsevol connotació de gènere.
Tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l’ortodòxia del “negre”. Es tracta de Doble o res (1997), Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).[1] Tanmateix, el corpus narratiu del nostre autor conté altres títols que serien susceptibles de ser afegits a la classificació. És una apreciació que compartim amb Àlex Martín Escribà, un dels màxims coneixedors de la dimensió negra i policíaca de Pedrolo, i amb Antoni Munné-Jordà, erudit expert en el conjunt del llegat pedrolià i membre de la Fundació Pedrolo. Em refereixo a textos que utilitzen molts dels recursos i estratagemes de la narrativa de crims i que, ben analitzats, tenen nombrosos punts en comú amb les novel·les considerades canòniques. De fet, Pedrolo havia introduït conscientment elements i trets del “negre” en molts dels seus llibres. S’hi sentia còmode com a consumidor i sabia que agradaven als lectors, una dada significativa atesa la seva ferma voluntat de conrear una literatura “total”, de normalitzar la cultura en llengua catalana, d’arribar a tothom que volgués llegir en català, fos el tipus de literatura que fos. Com confessava a Jordi Coca en l’entrevista recollida a Pedrolo perillós?:   

(...) el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran què em proposo o cap a on apunta una obra determinada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega el llibre enllà (Barcelona, La Magrana, 1991. pàg. 37).  

Sense ser exhaustius, alguns dels títols que al meu entendre podem afegir a la nòmina del crim són Pas de ratlla (1959), Nou pams de terra (1971), Algú que no hi havia de ser (1974) i Milions d’ampolles buides (1976), sense oblidar algunes de les novel·les de caràcter més crític, concebudes com una denúncia explícita de la repressió i del totalitarisme, que clarament contenen elements policíacs. Totes les bèsties de càrrega (1967), Acte de violència (1975) i Hem posat les mans a la crònica (1977) en serien uns quants exemples.         
Dins la llista, naturalment, hi hem de col·locar Tants interlocutors a Bassera, la novel·la que ara ens ocupa. Al seu darrere hi ha una certa història, tal com m’ha plagut consignat en el títol d’aquest pròleg. L’any 1969 Pedrolo va fer endreça de l’enorme quantitat de novel·les que tenia pendents de publicar. En aquesta endreça, va desestimar-ne algunes, entre les quals Tants interlocutors a Bassera. Per sort, més endavant la va salvar de la destrucció i Edicions 62 va acabar publicant-la, pòstumament, l’any 1992. No cal dir l’enrenou que va causar entre els seguidors pedrolians. Poder comptar després del traspàs de l’autor amb un text desconegut que arribava amb l’aurèola de “novel·la amagada” o “novel·la descartada” era una notícia de primer ordre. El cert és que el pas del temps demostra fefaentment que Pedrolo va ser excessivament exigent a l’hora de judicar l’obra, un text atractiu i molt interessant que assoleix perfectament el nivell esperat.    
Tants interlocutors a Bassera compleix el requisit d’actuar, des del punt de vista del “negre”, més com un pretext que com una finalitat. Aquesta circumstància no és estranya en les novel·les de Pedrolo, que mai no són banals i que, per damunt de tot, pretenen retratar la foscor de la societat i la misèria humana. La relació del segarrenc amb una visió existencialista de la vida travessa el conjunt de la seva producció i, tot i que es troba més present en la primera etapa, no arriba a abandonar-lo mai. Pedrolo era un home de fortes conviccions ideològiques. Marxista heterodox, antimilitarista, ateu, amb una enorme consciència de classe i independentista convençut, concep la seva obra com un servei al país. Amb una capacitat dialèctica sense límits, desplega plantejaments profunds en contextos com la novel·la que tenim entre mans. Sense abandonar una trama que es nodreix del suspens, el misteri i el crim, acaba bastint un text molt dialogat, de caire força teatral (és un tret comú a part de la seva narrativa), on el protagonista, Joan Porta, intenta retrobar-se amb ell mateix. Tants interlocutors a Bassera es construeix al damunt d’una indiscutible metàfora, perquè mentre el cas criminal consisteix en la recerca d’un nen raptat (que el protagonista es pensa que fou ell quan era petit), la realitat és que la recerca resulta molt més pregona i filosòfica, i inclou la Alícia i la Roser, dues noies amb qui Joan Porta entre en contacte durant l’esdevenir de la trama. Ningú no se sent còmode amb la societat, amb la vida. Tenim entre mans personatges inconformistes i descontents que busquen una sortida al seu neguit existencial. Però que ningú no s’espanti. Hi ha intriga i hi ha morts. Les pàgines de la novel·la estan amarades d’un embolcall de gènere que ens atrapa cada cop més.
No crec que sigui pertinent afegir més informació. De cap manera convé revelar el misteri. Tanmateix, volia comentar una especulació que em va transmetre el mestre Antoni Munné-Jordà. Una de les claus de la intriga a Tants interlocutors a Bassera rau en l’ofegament d’un nen (o això sembla, que hi ha molts girs a la novel·la), motiu emprat per Pedrolo en altres ocasions. Ho fa a Mecanoscrit del segon origen (en Dídac ofegant-se i l’Alba que el salva) i a No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega, on es produeix l’ofegament d’una nena en una riera (al final se’n surt, també). Munné-Jordà, en constatar aquest fet, es planteja preguntes al voltant d’alguna experiència pedroliana del passat, tal vegada relacionada amb algun corrent d’aigua, riera o similar, a l’entorn de Tàrrega. Com que les inquietuds es contagien, no me n’he pogut estar de consignar-ho aquí. Amb tot, no deixa de ser un interrogant que segurament afecta per damunt de tot els malalts de Pedrolo, entre els quals Munné-Jordà i una servidora ens comptem.  
I ara sí, no em vull allargar més perquè del que es tracta és de llegir la novel·la. Estic segura que no decebrà ningú. Al contrari. Confio que serveixi per despertar l’interès a continuar aprofundint en el coneixement de l’autor. Manuel de Pedrolo és un gran escriptor, crític, lluitador per la llibertat, modern, experimentador i innovador. Un clàssic de les nostres lletres que va arriscar-se com ningú i que es mereix ésser col·locat, des d’ara i per sempre, al lloc que li pertoca. És a dir, en un pedestal ben visible al bell mig del discurs literari en llengua catalana del segle XX.

Anna Maria Villalonga
Comissària de l'Any Pedrolo 


[1] Les dates que faig constar són les de publicació, no les d’escriptura. Un dels grans problemes de l’obra de Pedrolo, sovint per culpa de la censura, és el decalatge existent entre el moment de la composició dels textos i el de la publicació. Noteu que la primera novel·la que cito, Doble o res, fou publicada el 1997, 7 anys després de la mort de Pedrolo, que es produí el 26 de juny de 1990. Això succeí perquè el text va quedar perdut en un calaix de les dependències de la censura, però en realitat és la primera novel·la del corpus “negre”, ja que l’escriptura data de 1950.  

divendres, 19 d’octubre del 2018

Tinc la meva postal de la Institució de les Lletres Catalanes!




Ja sé que tinc una edat i que puc semblar una nena petita, però m'és igual. A la vida hi ha coses que et fan il·lusió i punt. Són petits moments d'alegria i no penso renunciar-hi. La sal de l'existència, perquè la resta és dura. Molt dura. 

El cas és que avui ja puc anunciar que tinc la meva pròpia postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que aquestes postals m'agraden molt, les sento molt properes i, a més, empaperen el meu despatx de la Universitat de Barcelona, tenir-ne ara una de pròpia em fa feliç, molt feliç. 

La frase que hem decidit posar-hi pertany al final d'un dels capítols de la meva novel·la El somriure de Darwin. El capítol que parla d'en Max, el rodamón protagonista. En realitat en són dues, de frases. Penso que resumeixen molt bé l'esperit de la meva literatura de perdedors i, a més, les considero un homenatge al Manel, que ara fa 21 mesos que ja no és amb mi. 

Era una frase que li agradava molt, perquè d'alguna manera se sentia identificat amb la solitud i la tristor del personatge. Sé que estaria molt content amb la postal. N'estic segura. Així que l'hi dedico, malgrat que feia temps que ell no podia trepitjar les llambordes. 

Va por ti, papi. 
    
  

dilluns, 8 d’octubre del 2018

I ja n'arriba un altre. Ara, Vilassar de Noir





Com ja sabeu, això és un no parar de festivals. I ara ja ens n'arriba un altre, on no hi faltarem per parlar de Manuel de Pedrolo i de tot el que convingui. M'estic referint, naturalment, a la tercera edició del Festival Vilassar de Noir, que se celebra a la bonica població del Maresme els dies 26, 27 i 28 d'aquest mes d'octubre. 

Sempre ens ho hem passat molt bé a Vilassar. És ja una cita obligada per al món de la negror i enguany estem disposats a gaudir de totes les activitats tant com sempre. 

Vinga, negrots. Aneu-vos preparant, que falta poquet!




dissabte, 6 d’octubre del 2018

Un cadàver inquiet, de Salvador Casas




Un cadàver inquiet,  de Salvador Casas, és la novel·la número 38 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Un text que jo ja coneixia (amb un altre títol) perquè va quedar finalista del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo n'era jurat, del Premi, i ja en aquell moment m'ho vaig passar molt bé amb la lectura de l'obra. Ara, un cop publicada, m'ha generat la mateixa sensació que llavors. Es tracta d'un bon llibre amb una bona trama, un entreteniment de qualitat. 

Casas, amb un indubtable ofici, confegeix un text en primera persona que beu dels clàssics del gènere, una història fosca i força delirant amb un protagonista, Àngel Alegre (el mateix nom ja ho diu tot), que no deixa de sorprendre el lector. Alegre és pintor de quadres i mediador de conflictes, però en realitat amaga una sèrie d'habilitats impensades que l'ajuden a resoldre els rebuscats embolics on acostuma a ficar-se. 

Estilísticament, la novel·la funciona a la perfecció. Argumentalment, no afluixa en intensitat. La fina ironia del narrador quan refereix els fets terribles que protagonitza i sofreix conforma un univers hilarant i imaginatiu que ens manté lligats des del principi a les pàgines de la novel·la. Tota la fauna de la societat hi desfila. Tota. I és que vivim en un món, negrots, on no hi ha un pam de net.

Recomanada. 


  

  

dimarts, 2 d’octubre del 2018

Inquisidor, d'Andreu Martín





A l'hora de fer la ressenya d'Inquisidor, d'Andreu Martín, he tingut un moment de dubte i m'he plantejat publicar-la al meu blog de literatura "no negre", El fil d'Ariadna (II). Però de seguida he canviat d'idea, perquè encara que la novel·la tingui molt d'històrica (perfectament documentada), també és un text "procedimental" en tota regla. Una investigació situada al segle XVII en una vall plena de bruixes i dominada pel Maligne, que inevitablement fa pensar en El nom de la rosa d'Umberto Eco.   

Personalment, l'Església i el seu entorn com a motiu novel·lesc em fascina. Dona tant de si que no te l'acabes mai! A Inquisidor, Andreu Martín li treu un suc extraordinari, teixint una trama complexa però a l'hora senzilla, perquè allò que hi passa, finalment, és de calaix. No podia ser d'una altra manera. Com dirien els protagonistes de l'obra, Gabriel i Lucio, no es tracta de "la solució més fàcil", sinó de "la solució encara més fàcil". 




Andreu Martín, amb el seu ofici d'escriptor de raça, ens ofereix una trama interessantíssima, molt ben escrita, plena de crims, misteri, sang, reflexions al voltant de les grans qüestions de la naturalesa humana (el lliure albir, l'atzar, l'amor i la mort) i amb uns personatges perfectament delimitats. Les descripcions del paisatge són magnífiques i predomina la importància d'una atmosfera closa i angoixant plàsticament molt potent. És fàcil imaginar-nos la boira, la pluja, la nit, la foscor, els núvols, el fred, el vent... Tota la gamma de factors que converteixen la lectura d'Inquisidor en una autèntica delícia per als amants de les històries turbulentes.

L'Editorial Efadós ha donat veu a una col·lecció de novel·la històrica que amaneix el text amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web. Un sistema modern per consultar tot allò que resulta documentalment interessant si volem aprofundir en el rerefons històric del llibre. 

No us explico res més. Com que per qüestions professionals he estudiat força l'Edat Moderna, sé apreciar perfectament la versemblança i l'autenticitat de les afirmacions històriques. El meu article publicat fa uns anys a la Revista de Catalunya on parlo de Maria Pujol, dita la Napa, que fou la darrera dona ajusticiada per bruixa a Catalunya (l'any 1767) així ho pot corroborar.    

No deixeu passar aquest llibre, negrots.