L'adéu a un negrot

Encetem el dia amb una trista notícia. Aquesta matinada ens ha deixat Paco Camarasa, llibreter durant anys de l'emblemàtica Negra i Criminal, ànima de la BCNegra i negrot per excel·lència. Per descomptat, feia molts anys que el coneixia. Havíem compartit festivals, taules de debat, dinars d'amics, jornades a la Universitat, presentacions de llibres... També el vaig substituir com a conductora d'un dels clubs de lectura que ell portava, el de la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Quan va morir el meu home, ara fa 14 mesos, em va escriure un correu de condol. Ningú no suposava que poc temps després seria ell qui ens deixaria. Ara em toca a mi donar-li el condol a la seva dona, la Montse, amb la certesa de saber que la vida que a partir d'ara li tocarà viure serà terriblement dura. 

Paco Camarasa era un home singular, que va fer molt per la seva passió, el gènere negre. A Barcelona, a Catalunya i arreu. 

Descansa en pau, negrot. Que la terra et sigui lleu.        

Rèquiem per una llibreria: tanca Negra y Criminal

 

M'emociona (sóc de mena sensible) viure en una metròpoli on encara, quan tanca una llibreria, es produeix un cert enrenou. No sóc tan ingènua per pensar que es tracta d'un enrenou gran. No. És només un enrenou petit, com a molt moderat, i es troba circumscrit a l'àmbit que li pertoca: la gent del gremi, els clients i lectors, alguns periodistes, els editors, els amants de la cultura i de la literatura... Tanmateix, no deixa de ser un enrenou. Per això m'emociona. 

M'ajuda a creure que Barcelona, malgrat tots els esforços dels seus governants, encara és una ciutat acollidora on s'hi comparteixen les coses i s'hi pot viure.   

 

Avui, 1 de setembre, el dia s'ha llevat rúfol. Rúfol i trist. Hem sabut que la llibreria Negra y Criminal, lloc de culte per a tots els negrots del país, de l'Estat i més enllà, abaixa la persiana, definitivament, el pròxim 3 d'octubre. Malgrat la sorpresa, feia temps que el desenllaç s'intuïa. Feia temps que sonaven campanes que les vendes no eren bones, que les coses no anaven bé. Ja ho sabeu: els negocis grans fagociten els petits i la gent no compra llibres. Dues circumstàncies nefastes. I tant li fa que parlem del gènere amb més èxit del moment actual. Tant li fa. Resulta una contradicció perversa, sí. Però la realitat és la realitat.

I punt.

 

Que tanqui una llibreria representa sempre una pèrdua. Ho hem viscut altres vegades. Una pèrdua que ens deixa més orfes, més sols, més desorientats. I si aquesta llibreria és un lloc tan especial, referent del gènere negre, coneguda arreu, impulsora de mil projectes i punt de trobada de tants i tants malalts de la negror, la pèrdua es converteix en un autèntic drama. I això és el que estem vivint avui: la desolació del drama.

 

Tots hem experimentat la màgia a Negra y Criminal.

Hi hem compartit rialles, vi negre, patates fregides i musclos. 

Era la meva única excusa per trepitjar la Barceloneta! Allà he comprat un munt de llibres, m'he deixat aconsellar per l'incansable Paco Camarasa, he presentat les novel·les de bons amics, he signat llibres propis, he fet i m'han fet un munt de fotos (un munt!), he conegut persones que ara formen part de la meva vida i, sobretot, he abraçat molta gent! També he passat bonics moments amb amics que ja no hi són (i ara penso en l'Agustí Vehí, en Josep Forment, l'Alícia Marsillach...). Tots els records de la Negra y Criminal, però, són records feliços. I això, per més anys que passin, no ho esborrarà ningú.

 

 

 

 

Des d'A l'ombra del crim vull expressar a Montse Clavé i Paco Camarasa la meva solidaritat i enviar-los una bona abraçada. Han estat llibreters de capçalera per a gernacions d'amants de la bona literatura negra.

Que us quedi clar que tota la ciutat, aquesta Barcelona que vull creure que encara existeix, us trobarà a faltar.    

 

 

 

Presentació a Negra y Criminal: Alexis Ravelo

En un magnífic dia primaveral, avui ha tingut lloc la presentació a la Llibreria Negra y Criminal de la novel·la La estrategia del pequinés, de l'autor canari Alexis Ravelo. 

L'acte ha estat a càrrec d'Andreu Martín, tan divertit i carismàtic com sempre. S'ha allargat força, la qual cosa vol dir que, realment, la novel·la li ha agradat molt. Ja el conec jo, l'Andreu. Quan la novel·la que presenta no li ha agradat tant, passa més via. Entre d'altres coses, ha reivindicat el gènere i ha descrit Ravelo com un autor de raça, un autor que té molt clar quin tipus de literatura conrea i que, per tant, excel·leix en la tasca. 

Alexis Ravelo, amb qui fins avui només ens coneixiem a través de les xarxes socials, m'ha semblat una persona molt simpàtica i planera. Sabia perfectament el meu nom i m'ha fet una abraçada antològica. Ara espero llegir aviat la novel·la (que en Sebastià Bennasar també m'ha lloat molt) per formar-me la meva pròpia opinió i escriure'n l'oportuna ressenya. 

El matí ha estat molt bonic. Ravelo és un altre dels autors de l'Editorial Alrevés. Un dels "nostres", per dir-ho d'alguna manera. Allà ens hem trobat, en una tertúlia magnífica on hem rigut de valent, en Josep Forment, en Gori Dolz, l'Ilya Pèrdigo, en Roger Clanchet, la Clàudia, la Bel Ort i, és clar, en Víctor de l'Árbol i la Susana Hernández. Poca broma. 

També hi havia en Leo Coyote i l'amic Marc Moreno, a qui m'ha fet molta il·lusió tornar a saludar. 

Els musclus i el vinillo de la Montse i en Paco han donat sabor a la jornada. I jo he tingut l'alegria de desvirtualitzar l'Aramys Romero, amb qui surto a la foto. L'Aramys, negrot de pro, és la persona que més em repiula a twitter. M'ha encantat poder xerrar amb ell. És molt agradable. Ara ja té un rostre i sé que ens trobarem sovint.  

Us deixo amb el reportatge gràfic. No he fet tantes fotos com hauria volgut, la veritat. Però és que estava ocupada xerrant i rient. Així de clar, negrots. 

Lliurament del Premi Internacional de novel·la negra L’H Confidencial 2013

Ahir dissabte 16 de març, a les 19 hores, va tenir lloc a la Biblioteca la Bòbila de L’Hospitalet de Llobregat el lliurament del Premi Internacional de novel·la negra L’H Confidencial 2013. Com molts ja sabeu, el guanyador d’aquesta edició ha estat l’amic alacantí Mariano Sánchez Soler, amb una crònica novel·lada de l’assassinat, l’any 1980, dels marquesos d'Urquijo.

El títol de l’obra és El asesinato de los marqueses de Urbina, i ja la tinc damunt la taula esperant impacient que li arribi l’hora de la lectura. Tot i que la recreació dels fets és molt fidel al real (Sánchez Soler, periodista, va cobrir la notícia en el seu moment), els noms dels personatges han estat canviats. “Per evitar desagradables querelles”, va remarcar l’autor amb el seu sentit de l’humor característic.

L’acte va resultar molt agradable, amb una considerable assistència de públic. Una histriònica actriu ens va fer riure força, un saxofonista va crear un ambient musical ben negre i una presentadora d’alt nivell, Elisenda Roca, va conduir l’entrega meravellosament.

El regidor de cultura de l’Hospitalet, la representant de l’Editorial Roca, la responsable de totes les biblioteques de la ciutat, Jordi Canal com a director de La Bòbila, una integrant del seu Club de Lectura de novel·la negra i Paco Camarasa, de la Llibreria Negra y Criminal, van acompanyar el guanyador damunt de l’escenari. Sánchez Soler va fer-nos cinc cèntims de la seva hipòtesi al voltant del crim dels marquesos, una hipòtesi relacionada amb qüestions econòmiques (llegir aquí) que la policia no va investigar.

Quan faci la lectura de l’obra, confegiré la corresponent ressenya i tindrem encara més informació. De moment, vull felicitar l’amic Mariano i deixar-vos amb el reportatge gràfic del lliurament. Una agradable tarda, compartida amb amics, que ens ha proporcionat una nova novel·la (que pinta extraordinàriament bé) per gaudir del gènere.

Bon diumenge, negrots.  

 

 

I entre el públic, passant-nos-ho d'allò més bé, els amics Sebastià Bennasar, Luis Gutiérrez Maluenda i Rosa Romaguera Fontanals.

 

Crònica BCNegra 2013: Barcelona, capital del crim… literari

Amb la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat de gom a gom (gent dreta, gent asseguda als graons de les escales, gent al segon pis) va tenir lloc ahir un dels primers actes de la BCNegra d’enguany: la trobada sobre Barcelona com a escenari d’un gran nombre de novel·les criminals.  

Amb la moderació de Cristina Fallarás, els escriptors participants foren: Aro Sáinz de la Maza (El asesino de La Pedrera), Stefanie Kremser (Carrer dels oblidats), Jaume Benavente (Lluny d’aquí), José Luis Romero (La Comisaría Norte) i Susana Hernández (Contra las cuerdas).

En primer lloc, vull mostrar la meva satisfacció per haver vist acomplerta una meva reivindicació de l’any passat: la convivència de novel·les en català i en castellà. En l’edició anterior de la BCNegra, a la taula de Barcelona només hi van accedir obres en castellà (llegir aquí), la qual cosa jo no vaig entendre, atès que també s’havien publicat en dates similars  diverses novel·les en llengua catalana ambientades a la ciutat. Sortosament, enguany el tema s’ha resolt.

Els cinc autors, de perfils molt diferents, ens van explicar per torns la seva relació amb Barcelona. Coincidiren en considerar-la un indret ideal per a situar-hi les intrigues negres. Una ciutat polièdrica, capaç d’encabir el millor i el pitjor de la societat, amb barris molt distints, plena de matisos. En definitiva, una gran urbs que, com comentà Fallarás, compta amb un important port marítim, la qual cosa encara l’obre més al cosmopolitisme i a la diversitat.     

 

 

Per la seva singularitat, em va interessar força la intervenció d’Stefanie Kremser, ja que és una escriptora alemanya (Düsseldorf, 1967), que ha viscut a moltes ciutats diferents. Va arribar a Barcelona fa deu anys i s’hi quedà. Pensa que la nostra és la ciutat més bonica del món per viure-hi, però, alhora, està assistint amb disgust als canvis que ha experimentat. De la primera impressió (bellesa absoluta, modernisme, color, llum), ha passat a sentir la por que, en el fons,  tots sentim. La sensació que Barcelona (amb una especulació immobiliària ferotge, uns preus disparats i un empobriment brutal) cada cop se sembla més a un parc temàtic. Que s’ha convertit en una urbs adreçada al turisme i al negoci i que s’està oblidant dels seus habitants. Des d’aquest punt de vista, Kremser ha escrit una novel·la crítica, Carrer dels oblidats, on ha intentat explicar la situació (la novel·la es publicà originàriament en alemany) a la gent de fora, a un col·lectiu que adora Barcelona i que la té absolutament mitificada. Kremser confirmà allò que tots hem intuït algun cop: a l’estranger, sobretot a Europa, Barcelona ha esdevingut un mite, un lloc de culte. L’autora alemanya, que s’estima la ciutat i que considera que el gènere negre resulta perfecte per fer crítica social, va remarcar l’interès que totes les novel·les ambientades a Barcelona poden suscitar fora de les nostres fronteres. En fi, jo recullo la idea per veure si les editorials s’animen amb les traduccions.

 

En la línia de les paraules de Kremser, tots els autors van coincidir en la necessitat de contemplar la ciutat amb mirada crítica. Aro Sáinz de la Maza va incidir en la idea de la  Barcelona polièdrica, on hi trobem les suposades quatre-centes famílies que ho dominen tot, els moviments antisistema i, enmig, una població cada cop més empobrida que sovint només observa amb estupor allò que passa al seu voltant. Jaume Benavente, com ja sabem, s’allunya del gènere més canònic per recórrer els barris i crear un antiheroi solitari, que no és ni policia ni detectiu i que, en el fons, ha de retrobar-se a ell mateix. Benavente sempre insisteix en la seva desvinculació emocional de Barcelona (malgrat ésser la seva ciutat) i en la idea que els humans en realitat pertanyem al lloc que portem dins, que no necessàriament ha de ser aquell on hem nascut. Benavente sens dubte està influït per la seva infantesa passada al Brasil. La seva relació amb el món atlàntic és reconeguda i queda clarament palesa en el conjunt de la seva producció.  

 

 

Susana Hernández sí que s’estima la ciutat, amb tot el cor. Evidentment, li reconeix tots els defectes, tots els problemes. Tanmateix, la converteix en gairebé un protagonista més de les seves novel·les. Les característiques de cada barri, la vinculació dels personatges amb les diferents zones (Rebeca Santana i el Carmel, per exemple), les descripcions, les sensacions. La ficció criminal d’Hernández és barcelonina i a mi m’encanta. Gràcies, Susana.

 

Pel que fa a Romero, és un membre de la Guàrdia Urbana que ha ambientat la seva segona novel·la, La Comisaría Norte, a Nou Barris, en el lloc on ell ha treballat durant molts anys i que coneix perfectament. La seva intenció, sense fer-ne apologia, és humanitzar la policia, acostar-la als ciutadans, mostrar el dia a dia del cos des de dins. Reivindica el barri, els seus edificis, la seva història. Pel que va manifestar una persona assistent a l’acte, la novel·la sembla que paga la pena.

El debat posterior, entre públic i autors, fou ric i divers. Hom va parlar d’aspectes variats. Des de la necessitat de remarcar que no tots els polis (com sembla a les novel·les o algú s’ho pensa) són bons, sinó que també n’hi ha de corruptes, al tractament de la homosexualitat dins dels cossos policials (recordem que és un dels temes de les novel·les de Susana Hernández). Des de la idea que durant la trobada havíem de parlar de la crisi (algun dia hauré d’escriure un article sobre la diferència entre realitat i ficció, que no tothom té clara) a la visió que de Barcelona tenen a l’estranger.

 

Un matí intens, enriquidor i molt interessant, que continuà després a la Llibreria Negra y Criminal amb la presentació de la revista Barcelona Ink number 11 crim special, amb relats i articles dels autors anglesos que viuen a Barcelona. Allà hi retrobà un munt de grans amics: Matthew Tree, Teresa Solana, Teresa Naves, Michael Eaude, David Hall, Andreu Martín. Buf. Quanta negror!

Aquesta BCNegra comença amb molta força, negrots.

Que passeu un bon diumenge.         

10 anys de la Llibreria Negra y Criminal. Un plaer per als amants del gènere.

 

 

 

 

 

Avui la Llibreria Negra y Criminal, situada a l'entranyable barri de la Barceloneta, celebra el seu desè aniversari. Deu anys no són res si tenim present tot el que la parella formada per la Montse Clavé i en Paco Camarasa han aconseguit. Han posicionat la Lliberia com la més potent de l'Estat (i diria que més enllà) dedicada al gènere, han fet un nombre incomptable de clients i amics fidels, organitzen presentacions, trobades, la incomparable musclada (per allò que els musclos són negres) amb "vinillo" dels dissabtes. I, per descomptat, són els responsables d'un esdeveniment com la BCNegra, que aplega a Barcelona, any rere any (a principis de febrer), el bo i millor de la negror del món.

 

Tots els escriptors haguts i per haver tenen la seva foto amb la samarreta de Negra y Criminal davant de la llibreria, tots els noms estan inscrits, tothom hi té el seu lloc. La Montse i en Paco representen encara (i en queden poquíssims!) aquells llibreters clàssics, de tota la vida, que s'estimen els llibres i la literatura, i que fan una tasca que no té res a veure amb la prosaica feina de vendre llibres. Ells recomanen, suggereixen, indiquen, escolten. Participen amb el client en l'acte delicat de la tria del llibre.

 

L'indret és petit. De vegades no tothom hi cap a l'interior, de manera que cal anar fent torns i sortint al carrer. Aquest és l'encant d'un lloc màgic, on tothom és ben rebut i on és molt fàcil fer amics i xerrar amb uns i altres. 

 

Si no coneixeu la llibreria, us la recomano. Encara que no sigueu afeccionats al gènere. Us garanteixo que paga la pena. Us encantarà.

 

Que duri molts anys, Paco i Montse. Des d'"A l'ombra del crim", moltes felicitats. 

 

 

  

Presentació de "Contra las cuerdas", de Susana Hernández, a Negra y Criminal

 

 

 

Bona tarda, negrots

 

Ahir, 20 d'octubre, va tenir lloc a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta la presentació de Contra las cuerdas (Ed. Alrevés), la darrera novel·la de Susana Hernández. Amenaçava pluja, però finalment la meteorologia es va comportar i no va ser un acte passat per aigua. Com que jo vaig fer de presentadora, no crec que em pertoqui escriure'n la crònica. Tanmateix, sí que em fa il·lusió compartir amb vosaltres algunes fotografies, a manera de reportatge gràfic.

Crec que tot va rutllar força bé, amb la companyia d'amics, escriptors, editors,

en Paco Camarasa i la Montse Clavé com amfitrions i els musclos i el "vinillo" que ja formen part indestriable dels dissabtes a la llibreria.

Molta sort amb la novel·la, Susana! I endavant amb la negror!   

 

 

 

Aquí amb Víctor del Árbol, de qui en breu us parlaré amb deteniment en aquest bloc

Crònica / reportatge gràfic d'un altre Sant Jordi

El dia d'ahir fou un Sant Jordi de climatologia estranya. Estones de sol i de calor conviviren amb altres moments de fred i de vent. Per sort, no va arribar a ploure, de manera que la jornada va acabar resultant suficientment agradable. Al matí, em vaig dirigir cap a la Rambla de Catalunya. La gent de l'Editorial Alrevés, els responsables de la col·lecció Crims.cat, estaven situats davant del número 88, a tocar del cinema Alexandra, i tenia ganes de saludar-los i fer-los unes quantes fotos. Pel camí, em vaig trobar dues encantadores alumnes, la Laura i la Ruth, que em van regalar un bonic instant santjordianesc.

Els carrers ja eren plens, però encara s'hi podia mig circular, cosa que, pel que he sentit, a la tarda s'esdevingué gairebé impossible. Els barcelonins, fent honor a la diada, tenien desig de festa, de celebració. Roses, gent mediàtica, cues, signatures, diversitat. En fi, el bon enrenou de sempre.

Enmig del batibull, vaig viure una anècdota divertida. Un pare i una filla (ell sobre els cinquanta, la noia d'uns vint) anaven xerrant, animadament, al meu costat. De sobte, la filla exclama, tot mirant enrere: "Papa, i la iaia? On és la iaia?". I aleshores el pare, amb un profund sospir resignat, mira també enrere, escrutant la gernació humana. Al cap d'un moment, manifesta, convençut: "Res, nena, ja l'hem perdut". Em va fer molta gràcia, perquè, amb el to que utilitzaren, vaig intuir que no era el primer cop.

Mentre vaig ser a la paradeta d'Alrevés, el tendal gairebé surt volant per culpa d'uns quants cops de vent. Sort d'en Gregori Dolz, eficient lluitador antivendaval. Malgrat tot, encara vaig poder fer les fotos i encolomar-li un Torn de nit de l'Agustí Vehí a una senyora que anava despistada.

A la tarda vaig continuar, després d'altres afers (no negrots) que comentaré a l'altre bloc, amb una passejada per les Rambles. Allà, a prop de la Boqueria i de la Virreina, s'havien instal·lat des de bon matí la gent de Negra y Criminal, Paco Camarasa i els seus esbirros. M'hi vaig estar una estoneta, vaig fer  les fotos de rigor i vaig comprar un llibre, recomanació d'alt nivell. Es tracta de la novel·la de l'italià Massimo Carlotto La oscura inmensidad de la muerte. Amb aquest nom, no ens enganyem, negra ho ha de ser. Em va costar triar, no us penseu, perquè ja tinc fent cua a l'habitació de la negror tots els títols del món. 

Finalment, amb la maleïda al·lèrgia als plataners fent de les seves, me'n vaig tornar cap a casa. Em rajava el nas i em ploraven els ulls, com sempre per Sant Jordi. Ja sembla una mena d'hàbit afegit a les pràctiques pròpies de la jornada.
Espero que vosaltres, negrots, us ho passessiu molt bé. I jo ara m'acomiado no sense una recomanació, més que sabuda. Cal comprar llibres (i llegir-los) tot l'any. No només per Sant Jordi.

Fins aviat, negrots.

Una conversa amb Rosa Ribas i una puntualizació

No és exactament la mateixa foto del post anterior. Ens en vam fer més d'una, sota el cel asolellat de la Barceloneta. 

Tal com us vaig avançar i les fotos demostren, ahir vaig conèixer personalment l’escriptora Rosa Ribas a la llibreria Negra y Criminal. De Rosa Ribas us n’he parlat en altres ocasions. El mes de juliol de l’any passat vaig penjar la ressenya de la seva novel·la Entre dos aguas, la primera de la sèrie protagonitzada per la comissària de la policia alemanya Cornelia Weber-Tejedor.

Ahir, Rosa Ribas se’m va convertir en un ésser de carn i ossos, una persona real que em va encisar. Té una mirada dolça i jovenívola i un somriure càlid i proper. És amable, assequible i intel·ligent.

Com sabeu els qui em coneixeu, jo mai no m’amago d’allò que escric. No m’agrada trair-me a mi mateixa i valoro molt la sinceritat, pròpia i aliena. La considero imprescindible per aconseguir la solvència que tota activitat, professional o no, ha de tenir. Doncs bé, a la crítica d’Entre dos aguas, jo vaig fer una observació que, en el moment de la lectura, em va cridar molt l’atenció. Textualment, vaig dir:

«M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix, tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.

Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.

I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’un quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors».

Doncs bé, ahir li vaig plantejar a l’autora la meva percepció. No es tractava ben bé d’una crítica, però sí d’una sensació que va impedir que la novel·la em semblés del tot  creïble. Rosa Ribas, lluny de sorprendre’s o molestar-se, va estar contenta. Em va assegurar que precisament volia aconseguir això amb la novel·la, volia despertar els sentiments que jo vaig experimentar. Assegura que les primeres generacions d’emigrants espanyols que encara viuen a Alemanya són precisament com ella els descriu. Gent ancorada en un passat caspós i retrògrad, immutable: el del país que van deixar dècades enrere. S’han aixoplugat en un cercle tancat i no han evolucionat ni canviat gens. Tot i que Ribas admet que les segones generacions ja han iniciat un altre camí (que de vegades els hi genera contradiccions), a la comunitat espanyola d’Alemanya encara es manté viva una manera d’afrontar la vida que aquí ha desaparegut fa temps.

Tot aclarit. La meva percepció va ser bona, però sorgia d’una voluntat absolutament premeditada per part de l’autora. Ahir ho vam poder comentar i a mi em va resultar molt alliçonador. Per tant, “donde dije digo, digo Diego”. Si un dia vaig considerar que aquest aspecte de la novel·la era exagerat o estava poc aconseguit, me’n desdic. Hi havia una intenció clara de fer-ho així amb al desig de plasmar el real.

Moltes gràcies, Rosa. No hi ha res com el diàleg per aprendre i comprendre. D’altra banda, la sort de tenir un bloc personal és que es poden fer aquest tipus d’articles, aquest tipus de comentaris. És el que més m’interessa. Afrontar la literatura des de posicions interactives, dialèctiques i enriquidores. No us sembla, negrots?