Continuem llegint negror

 

Ombres a la foscor, d'Arturo Padilla de Juan

Una novel·la juvenil que, no recordo per què, vaig comprar fa anys al Mercat de Sant Antoni. Tot i que està carregada de tòpics, m'he divertit. Joves en un bosc fosc una nit de Sant Joan, amb algú que els persegueix i els vol fer mal. Un secret del passat, amistat, amor... En fi, tota la trama i la intriga que pot agradar als joves lectors. Tots els llibres de la meva pila de pendents acaben trobant el seu moment. 

Un assassí, de Llort

Com sempre, Llort ens sorprèn en cada llibre. Un assassí és una novel·la diferent, la història d'Aquil·les, una persona com qualsevol de nosaltres si no fos perquè neix amb el desig inel·ludible de matar. Així, simplement. Li agrada matar. No sabeu tot el que pot passar a partir d'aquí. Molt interessant la proposta que fa Llort, ja que, en certa manera, ens acaba humanitzant algú com l'Aquil·les perquè a la vida hi ha molts matisos i res no és blanc ni negre. 

Veus de mort als Encants Vells, de Sylvia Lagarda-Mata

Novel·la guardonada amb el Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona. Un text de lectura molt agradable. Una ficció metaliterària, ambientada en la Barcelona de 1840, on hi trobem de tot: personatges inesperats (el protagonista és l'August Dupin d'Edgar Allan Poe), assassins sanguinaris, llibres valuosos, biblioteques i llibreries, bibliotecaris i llibreters, molt de misteri i, per damunt de tot, la història de Barcelona i de part de Catalunya, amb el monestir de Poblet al capdavant. Un llibre ple de sorpreses. 

L'herència del dimoni, de Biel Cussó

Ambientada als Estats Units, és la història d'una venjança, una història dura i terrible. Però també és un cant a l'amistat, a la tendresa, a la família. La unió fa la força, diuen. I els protagonistes d'aquesta novel·la ho demostren a bastament. Amb tot, Biel Cussó no pot evitar que la seva bonhomia traspui per tots els poros de la seva escriptura, per més violenta i sagnant que sigui. Marca de la casa.

El asesinato de los marqueses de Urbina, de Mariano Sánchez Soler 

En un dels clubs de lectura que condueixo vaig programar aquest llibre, que va ser Premi L'H Confidencial 2013. L'autor converteix en novel·la de ficció el sonadíssim crim dels marquesos d'Urquijo, de mediàtica memòria. Els llibres no caduquen, negrots. 

Pasta fàcil, d'Emili Bayo 

Em fa molta il·lusió haver fet de lectora prèvia d'aquesta fantàstica novel·la i d'haver contribuït amb la frase de la faixa. És la segona entrega de les aventures dels protagonistes de Puta pasta, la novel·la que va guanyar el VI Premi Crims de Tinta el 2015. No sabeu com m'ho he passat de bé llegint aquesta Pasta fàcil, que de fàcil no en té res. En gaudireu.   

L'home de Praga, de Jaume Albert Ollé

Una ficció d'espies que ens transporta des de Praga a Premià de Dalt, que sembla que al Maresme s'hi amaguen moltes coses perilloses. És el número 4 de la col·lecció Falciot Negre de Voliana Edicions, dirigida per Salvador Balcells. Molt entretinguda. 

 

 

Lliurament del Premi Internacional de novel·la negra L’H Confidencial 2013

Ahir dissabte 16 de març, a les 19 hores, va tenir lloc a la Biblioteca la Bòbila de L’Hospitalet de Llobregat el lliurament del Premi Internacional de novel·la negra L’H Confidencial 2013. Com molts ja sabeu, el guanyador d’aquesta edició ha estat l’amic alacantí Mariano Sánchez Soler, amb una crònica novel·lada de l’assassinat, l’any 1980, dels marquesos d'Urquijo.

El títol de l’obra és El asesinato de los marqueses de Urbina, i ja la tinc damunt la taula esperant impacient que li arribi l’hora de la lectura. Tot i que la recreació dels fets és molt fidel al real (Sánchez Soler, periodista, va cobrir la notícia en el seu moment), els noms dels personatges han estat canviats. “Per evitar desagradables querelles”, va remarcar l’autor amb el seu sentit de l’humor característic.

L’acte va resultar molt agradable, amb una considerable assistència de públic. Una histriònica actriu ens va fer riure força, un saxofonista va crear un ambient musical ben negre i una presentadora d’alt nivell, Elisenda Roca, va conduir l’entrega meravellosament.

El regidor de cultura de l’Hospitalet, la representant de l’Editorial Roca, la responsable de totes les biblioteques de la ciutat, Jordi Canal com a director de La Bòbila, una integrant del seu Club de Lectura de novel·la negra i Paco Camarasa, de la Llibreria Negra y Criminal, van acompanyar el guanyador damunt de l’escenari. Sánchez Soler va fer-nos cinc cèntims de la seva hipòtesi al voltant del crim dels marquesos, una hipòtesi relacionada amb qüestions econòmiques (llegir aquí) que la policia no va investigar.

Quan faci la lectura de l’obra, confegiré la corresponent ressenya i tindrem encara més informació. De moment, vull felicitar l’amic Mariano i deixar-vos amb el reportatge gràfic del lliurament. Una agradable tarda, compartida amb amics, que ens ha proporcionat una nova novel·la (que pinta extraordinàriament bé) per gaudir del gènere.

Bon diumenge, negrots.  

 

 

I entre el públic, passant-nos-ho d'allò més bé, els amics Sebastià Bennasar, Luis Gutiérrez Maluenda i Rosa Romaguera Fontanals.

 

Amb retard, darrera crònica dels Juliols de la UB: conferència de Mariano Sánchez Soler

Espero que tothom em disculpi (i especialment en Mariano Sánchez Soler). Amb un evident retard motivat per l’excés de feina, l’estrès, l’època estiuenca i la calor infernal de la canícula d’enguany, avui us ofereixo per fi la crònica de la intervenció de Mariano Sánchez Soler als Juliols negres de la UB.    

El títol era: L’anatomia del crim. Les deu claus del gènere negre en cinema i novel·la. Com s’escriu un film noir? No cal que us avanci que la ponència va resultar interessantíssima, amanida amb les bromes i les fineses enginyoses que caracteritzen en Mariano Sánchez Soler (escriptor, periodista, investigador i professor de la Universitat d’Alacant).

Sánchez Soler va començar amb una introducció sobre els orígens del gènere, partint, evidentment, d’Edgar Allan Poe. Va defensar allò que a mi tant m’agrada: l’existència d’un pacte entre emissor i receptor, un pacte basat en el reconeixement de les convencions inherents al gènere i en la fidelitat al codi prefixat. En paral·lel a l’enigma (Conan Doyle, Christie, etc.) sorgeix el gènere negre americà (en la literatura i, pràcticament alhora, en el cinema). Sánchez Soler va citar La llei de l’hampa, dirigida per Josef von Sternberg el 1927, com la primera pel·lícula de Hollywood que recrea una història de gàngsters que tracta sobre el crim organitzat.  

Per a Sánchez Soler, el discurs de la literatura i del cinema criminals són absolutament universals. Considera que les incerteses en la terminologia indiquen que tenim un problema de reducció quant a un gènere tan ampli. Es tracta de classificar-lo i d’acceptar la seva evolució. La societat ha canviat, les concepcions de les coses han canviat. El terme cinema negre pot potser definir uns films de contingut ambigu, expressionista, que formalment creen un malestar específic. El “negre” té a veure amb la composició visual de les imatges, amb l’estructura narrativa, amb el realisme, amb la creació d’un món. En resum, que presenta una riquesa i una complexitat gens menyspreables.    

v

Quant al cinema, va establir la següent classificació:

Cine negre clàssic: de 1941 a 1960

Thriller modern: de 1961 a 1990 (tipus Harry el Sucio o Harper)

Des de 1990: mestissatges, influències, fusions (sense que l’element criminal deixi de ser  el tret distintiu del gènere).

Va parlar de l’existència de cineastes destacats que han dirigit films que adapten les claus genèriques a la realitat dels seus països.

Tot seguit, Sánchez Soler va passar a enumerar les claus que considera imprescindibles per confegir una obra negra. Un decàleg que recull en el seu llibre Anatomía del crimen. 

1) La busca de la veritat (com en tota obra artística o literària).

2) La intriga. Del qui al com, amb voluntat de revelació. Partim de la recerca del qui (enigma) a la del com (hard-boiled). En el segon cas, l’ètica de l’investigador no sempre coincideix amb l’oficial.

3) L’acció és essencial (l’acció domina per sobre dels monòlegs interiors). Narració itinerant que descriu ambients i personatges molt variats.

4) L’argument, la força de contar una història (aventura indagatòria, intriga, realisme, espill en moviment).

5) L’accessori no existeix. Cap floritura. Tot al servei de la història. Voluntat de narrar una història i atrapar al lector.     

6) Construcció dels personatges. És important conèixer-los bé abans d’escriure.

7) La força dels diàlegs (argot precís, sense abusar; equilibri entre el que dius i el que mostres; cada diàleg relata una història i pot definir un personatge).

8) Documentar-se per a ser versemblant. No caure en errors fàcils ni en mimetismes. Una pistola no és un revòlver. Cal tenir present, però, que la realitat pot no ser versemblant.

9) El món del crim. Mètodes creïbles (actualment, per exemple, els verins com a armes i les trames rocambolesques han deixat pas al realisme, a la recreació de la corrupció de la societat, etc.).

10) Res de trucs. Joc net amb el lector. L’autor no pot fer trampes en la construcció de la trama ni dels personatges.

    

Evidentment, he resumit moltíssim la ponència, però crec que cada un dels punts s’entén prou bé. A mi em sembla especialment significatiu el número 5. En el gènere negre defenso amb fervor que no hi hem de trobar cap floritura. Tot ha d’estar al servei de la història. No pot haver-hi elements superflus que ens distreguin o ens enganyin. 

És imprescindible saber atrapar al lector (o a l’espectador) en una trama potent, versemblant, creïble, amb personatges ben descrits i coherents i amb uns diàlegs àgils i entenedors. Defenso el paper destacat de l’acció. Però puntualitzo que no cal entendre el terme en el sentit de Hollywood. Acció també vol dir que la novel·la no s’estanqui, que posseeixi un ritme i un moviment constants que no permetin mai deixar de tenir ben enganxats els receptors.

I fins aquí hem arribat. En un estiu ben negre (de calor i foc a l’Empordà), dono per tancades les cròniques dels Juliols. Encara va haver-hi una darrera sessió, però va consistir en una taula rodona en la qual hi vaig participar. Vaig compartir-la amb Paco Camarasa, Mariano Sánchez Soler, David C. Hall i Francisco J. Ortiz i vaig aprofitar per xerrar una mica sobre els autors catalans. Naturalment, no faré jo mateixa la crònica de la meva participació. Per tant, ho tanquem aquí.

Que acabeu de suportar amb paciència aquest horrible mes d’agost. Fins molt aviat, negrots.