Harlem Nocturne

dimecres, 29 de desembre del 2010

Profitós i macabre 2011!



A L'OMBRA DEL CRIM VOL DESITJAR UN PROFITÓS 2011 A TOTS ELS SEGUIDORS I AMICS.
QUE L'ANY QUE ESTÀ A PUNT D'ARRIBAR ENS PORTI HORES I HORES DE LECTURA NEGRA, UN MUNT D'OBSCURS ESDEVENIMENTS I MOLTES NOVETATS TERRORÍFIQUES.


QUE TINGUEU UN ANY NOU BEN MACABRE, NEGROTS.  

diumenge, 26 de desembre del 2010

Engaño, de Karin Alvtegen

Vaig sentir per primer cop el nom de Karin Alvtegen en boca d’Yvonne Ruz, la meva companya de llengua sueca de la Universitat de Barcelona, en una seva conferència dins les Jornades sobre novel·la negra sueca a la UB que ella mateixa organitzà. Damunt del terme "conferència" us acabo d’enllaçar l'article que vaig publicar aquí mateix sobre aquell acte. 

Yvonne Ruz ja ens va avisar que la literatura d’Alvtegen (espero ser capaç de pronunciar aquest cognom d’aquí a l’estiu, de cara a la meva participació en els Juliols de la UB) no representa una mostra típica del gènere criminal. I no s’equivocava, ja que l’obra frega més aviat el límit de la novel·la psicològica. D’entrada, no s’adscriu a l’esquema del relat típicament policíac on, davant d’un crim comès, un investigador (sigui policia o detectiu privat) ha de descobrir el culpable. En realitat, no apareix ni un sol agent de l’ordre en tota la novel·la.
La història va més enllà, utilitzant altres camins. Els camins de reflectir una sèrie de conflictes personals i d’interaccions humanes que, mitjançant els procediments del misteri, la intriga i el terror, basteixen una ficció prou atractiva. Potser en podríem dir thriller psicològic. Els protagonistes conformen tot l’univers de la novel·la i els seus problemes i patiments interns, que dirigeixen els seus actes, donen lloc a la tragèdia.



La resolució final m’ha semblat encertada i valenta. A partir de l’adulteri, la gelosia, l’assetjament, els traumes infantils, la revenja i el trastorn compulsiu, l’autora teixeix una trama que quadra a la perfecció i que, com he comentat, culmina en un desenllaç d’impacte.

És fàcil imaginar-se la novel·la convertida en pel·lícula i, vista des d’aquesta òptica, tal vegada no seria especialment original. En canvi, posada en paper, ho és força. I és que el valor del llibre rau no tant en la descripció dels fets com en la capacitat de l’autora de pouar en les més íntimes pregoneses humanes. La seva dissecció detallada, quasi quirúrgica, d’allò que va passant pel cap dels protagonistes és magistral. Per a dur a terme la tasca, Alvtegen s’empara en diferents tècniques narratives, prou elaborades. Una d’elles, que m’ha agradat molt, consisteix en descriure les mateixes escenes des de diversos  punts de vista, el punt de vista de cada personatge que les protagonitza. Amb gran agudesa, l’autora commina el lector a assistir al desenvolupament de les elucubracions i interpretacions, sovint oposades, que els mateixos fets objectius susciten en cada personatge. Ningú no pot defugir la realitat de sentir-se mediatitzat pels seus problemes i  la seva psicologia, pel seu passat i  pel paper individual i  intransferible que juga dins del drama.
Resulta un exercici interessant. Mentre hom avança en la lectura d’Engaño, és impossible no cedir a la temptació d’aplicar-lo a la pròpia vida. Quants malentesos no haurem protagonitzat pel fet de no poder distanciar-nos del nostre interior i dels nostres traumes, del nostre punt de vista únic i poc flexible? Segurament molts, moltíssims. En aquest sentit, la novel·la d’Alvtegen esdevé una inevitable convidada a la reflexió.
No vull afegir res més, tret de recomanar-ne la lectura. Engaño també presenta un interessant vessant al voltant de la societat sueca que em serà molt útil en el futur.

Bon dia de Sant Esteve, negrots.


divendres, 24 de desembre del 2010

El secret de L'oreneta, de Shaudin Melgar-Foraster

Avui 24 de desembre, el dia abans de Nadal, vinc a comentar una altra obra de l'amiga Shaudin Melgar-Foraster. S'intitula El secret de L'oreneta i, com ja passava amb Més enllà del somni, es tracta d'una novel·la suposadament juvenil. Tanmateix, puc garantir que agrada a petits i grans. Per tant, està indicada per als joves de, si fa no fa, fins a 100 anys.
Abans de res, vull agrair a l'autora la seva atenció, ja que la novel·la és un valuós regal nadalenc que ha tingut la delicadesa d'oferir-nos. Els seus lectors (admiradors incondicionals) estem encantats. Shaudin ha creat un bloc preciós, exclusiu per a l'obra, il·lustrat esplèndidament pel seu fill, que dibuixa molt bé.
La iniciativa, poc usual, mereix un aplaudiment. Ens permet gaudir d'un text inèdit, no publicat, sense pagar ni haver de sortir de casa. Per no parlar del fet que el bloc possibilita la interacció directa amb l'escriptora. Això no té preu. Els lectors habituals sabem quantes vegades, en acabar una novel·la, ens agafen unes ganes irresistibles de canviar impressions i comentaris amb el seu autor!
El secret de L'oreneta pot encabir-se dins del gènere de la novel·la breu. Com diuen els anglosaxons, és una short story. Dividida en 15 capítols, la podem llegir d'una tirada sense invertir massa més d'un parell d'hores. Amarada de misteri, amb molts dels llocs comuns típics de les novel·les per al jovent (cases abandonades, desaparicions, bèsties malèfiques, contes de por, nens aventurers, amagatalls), és també un al·legat en defensa de la llibertat i de la llengua catalana. Cal tenir present que en les històries de na Shaudin, per més juvenils que siguin, res no és banal. Sempre existeix un rerefons seriós i meditat al voltant dels valors que val la pena transmetre. En aquest cas, disfressat d'intriga i de misteri,  el relat esdevé  un retall de la postguera espanyola en un poble català del Vallès, amb tots els seus prejudicis, els seus problemes socials i la seva manca de llibertat.   
Les picades d'ullet de l'autora resulten encantadores. El secret de L'oreneta té moments deliciosos, amb un gran encert a l'hora de tractar la psicologia dels personatges. Shaudin se situa amb facilitat en el paper dels protagonistes, encara que siguin nens, de manera que aconsegueix transmetre  amb molta versemblança els seus pensaments i sensacions.  En aquesta comesa l'ajuda indubtablement el seu ús del llenguatge, prou acurat per resultar literàriament interessant i prou adequat pel que fa al registre. 
Evidentment, no puc explicar res de la trama. Però sí que vull remarcar que la novel·la m'ha fet vibrar d'agitació mal continguda. L'he llegit amb el cor bategant, desitjosa d'avançar i de saber què passava. I no perquè es tracti d'un text insòlit. Ja he dit que poua en els llocs comuns del gènere. Sinó per la genialitat de la prosa de l'autora, que sap crear, com ningú, un ambient d'intriga magistral.  
En fi. No em queda res més que agrair novament a Shaudin el detall amb els seus admiradors. I a tots vosaltres, negrots, dir-vos que no deixeu passar El secret de L'oreneta.  No us en penedireu. És una obra fantàstica que es mereix ser publicada en paper ràpidament. 

Aquesta és l'adreça, que també us he enllaçat damunt del títol a l'inici de la ressenya:


Una forta abraçada a tots i felices i negrotes festes.     

dissabte, 18 de desembre del 2010

Bon Nadal criminal


Envoltats d'imatges ben sucoses, desitjo a tots els negrots unes molt Felices Festes de Nadal.

Agraeixo a tots la vostra fidelitat i els vostres comentaris i espero que l'any vinent continuarem trobant-nos per aquí. Encara tenim molts crims per comentar!


Una forta abraçada ben sangonosa, negrots.  

dijous, 16 de desembre del 2010

El mòbil del crim




Al llarg dels mesos, hem estat examinant un munt de qüestions relacionades amb el tema estrella del gènere negre, policíac i de terror: l’assassinat. Ens hem apropat als llocs comuns, als tòpics, a les situacions típiques, als escenaris, als personatges, a les armes, als procediments. En alguns casos, quan donava prou de si, fins i tot hem confegit més d’un article sobre un mateix aspecte. Tanmateix, encara no ens havíem enfrontat a un tema molt important, sense el qual no existiria cap mena d’assassinat. M’estic referint, com indica el títol d’aquesta entrada, a allò que s’anomena “el mòbil del crim”.
Encara que sembli mentida, i malgrat la diversificació de circumstàncies que hom pot inventariar resseguint novel•les i pel•lícules, els autèntics mòbils dels crims poden reduir-se extraordinàriament. Embolcallats per tota la singularitat que vulgueu, els homicidis i assassinats solen respondre a unes quantes raons bàsiques que tenen a veure amb les més pregones interioritats de l’ésser humà.

Així, l’amor, l’odi, la revenja i els diners representen, grosso modo, el gruix dels motius que empenyen a matar.
Valdria la pena establir com a primera providència una necessària distinció entre el crim passional, contingent, que es produeix com a resultat d’un moment de ràbia o de distanciament del real, i l’assassinat premeditat, preparat, pensat i planificat de manera detallada. Tot i que les motivacions poden ser les mateixes, la literatura negra es nodreix fonamentalment del segon grup, encara que de vegades també trobem morts en defensa pròpia o fruit d’un accident o d’un atac d’ira.
D’altra banda, una diferència igualment important rau en la psicologia del criminal. Per més que els motius puguin tenir punts en comú, cal distingir entre els mafiosos, els assassins a sou o els que simplement maten per acabar amb un problema que els fa nosa, i els bojos traumatitzats, psicòpates o sociòpates que pateixen malalties mentals o duen al damunt una complicada problemàtica psicològica.
Dit això, ja hem avançat els mòbils principals. Evidentment, el sentiment amorós condueix a molts tipus de crims, perquè pot comportar d’altres pulsions: passió desenfrenada, gelosia, enveja, odi i revenja. Quan un amant se sent traït, pot voler matar l’intrús i la persona estimada. Amb tot, pel que fa a l’amor com a mòbil del crim, no necessàriament l’hem de circumscriure al sentiment romàntic. Donen molt de si la rivalitat entre germans, els problemes entre pares i fills, els traumes d’infantesa per culpa dels problemes familiars. Tot una rècula de submòbils, vinculats als sentiments, que es diversifiquen de manera quasi inacabable. En els darrers temps, tots sabem que els temes relacionats amb els nens, els abusos sexuals, les malalties mentals, les obsessions i els assetjaments apareixen moltíssim.
L’odi encara adopta formes més diverses. La gamma pot ser infinita, tant com la imaginació de l’escriptor. Els motius per odiar poden ser de pes, però també poden partir de nimietats: qualsevol detall del passat, qualsevol malentès, qualsevol acte insignificant resulta vàlid per crear una ficció que condueixi al crim. Amb tot, crec que convindreu amb mi que l’odi, com s’ha considerat tradicionalment, no deixa de ser l’altra cara de l’amor. Ambdues motivacions guarden en realitat una estreta relació i quan un personatge odia de veritat gairebé sempre hi ha al darrere una frustració relacionada amb un sentiment profund de signe contrari.


La revenja engloba també moltes possibilitats. Els detonants per a la venjança (que no deixa de ser una conseqüència d’una pulsió de ràbia, enveja, gelosia, odi, etc.), també solen ser variadíssims i sovint es perden en el passat. Les trames on cal anar molts anys enrere per trobar el veritable mòbil del crim proliferen en la novel•la negra actual. De vegades els assassins són hereus de la revenja o es tracta de gent que s’espera pacientment per posar-la en pràctica.

Rellegeixo el text i m’adono que ja és massa llarg per continuar. De manera que dels diners en parlarem un altre dia. També espero que sigueu comprensius i us adoneu que avui només hem dut a terme una aproximació. No hem pogut anar més lluny i tampoc no hem inclòs exemples. De moment, hem confegit una reflexió superficial, però de mica en mica s’omple la pica.

Com sempre, negrots, agrairé profundament la vostra col•laboració. Mentrestant, fins aviat.




dilluns, 13 de desembre del 2010

Vivir para siempre, conte europeu anònim

Feia molt de temps que no compartia amb vosaltres, negrots, algun dels contes que m'agraden. En relació amb el tema tocat altres vegades de l'eterna joventut, avui us remeto a aquest breu relat anònim, pertanyent a la tradició europea, que, si bé no es pot considerar de terror, a mi em genera una inquietud que Déu n'hi do. 
Espero que us neguitegi tant com a mi. 
Fins ben aviat.     

VIVIR PARA SIEMPRE

Una dama comía y bebía alegremente y tenía cuanto puede anhelar el corazón, y deseó vivir para siempre. En los primeros cien años todo fue bien, pero después empezó a encogerse y a arrugarse, hasta que no pudo andar, ni estar de pie, ni comer, ni beber. Pero tampoco podía morir. Al principio la alimentaban como si fuera una niñita, pero llegó a ser tan diminuta que la metieron en una botella de vidrio y la colgaron en una iglesia. Todavía está allí, en la iglesia de Santa María. Es del tamaño de una rata y una vez al año se mueve.



dissabte, 11 de desembre del 2010

Ell gall és mort, d'Ingrid Noll


Em van recomanar El gall és mort (1991), òpera prima de l'escriptora alemanya Ingrid Noll, en el marc de les conferències sobre novel·la negra sueca de la UB. Val a dir que la recomanació valia el seu preu en or, perquè l'obra és esplèndida. Ni tan sols no m'acabo de decidir a ficar-la dins del sac del gènere criminal. Considero, sens cap mena de dubte, que va molt més enllà.
En la línia del Ripley de Patricia Highsmith o, salvant totes les distàncies, de la gran novel·la d'Ernesto Sábato, El túnel, El gall és mort recrea la història d'una obsessió. I ho fa en primera persona, des de l'interior de la ment malalta. No sense astorament, el lector assisteix al procés de degradació de Rosemarie, una dona solterona i solitària que cau presa en la trampa d'un tardoral i fatídic enamorament. Les conseqüències d'aquesta sobtada passió no es fan esperar i acaben concretant-se en una estela de crims que ni la mateixa protagonista és capaç de comprendre. Tanmateix, el personatge no perd mai la seva lucidesa. La narració dels fets es converteix en un superb exercici literari, que conté les dosis justes de contenció i distanciament malgrat la total implicació de la veu narrativa.

El gall és mort és una novel·la psicològica revestida d'una senzillesa només aparent. L'autora aconsegueix un ritme àgil i entretingut, gens feixuc, però sense deixar d'indagar seriosament en la interioritat més pregona de l'ésser humà; en les seves misèries, traumes, pors; en les seves més íntimes mancances. Els personatges són un àcid reflex de la nostra societat i dels prejudicis que la sustenten. Prejudicis al voltant de l'edat, de la professió, del sexe, de la cultura, del paper de la dona. Hi trobem alguns arquetipus prou delimitats: la solterona, la promíscua, el seductor, peró sempre filtrats a través d'una complexitat versemblant que els allunya d'un esquematisme massa estricte.
El desenllaç final també em sembla prou adient, perquè s'escapa de les normes establertes. Com que no vull (ni puc) desvetllar-vos la resolució, m'hauré d'abstenir de fer alguns comentaris que, en un altre context, serien interessants. Només plantejaré una qüestió, sobre la qual us commino a reflexionar després de la lectura. Un cop vist el final, què pretén transmetre realment l'autora?
Sigui com sigui, allò que us puc garantir és que El gall és mort té molt poc a veure amb les novel·les negres més convencionals, si és que la podem considerar, com he dit abans, una novel·la negra. No s'ajusta en absolut a l'estil policíac posat de moda en els darrers anys. No hi trobem detectius ni agents de l'ordre, no hi apareixen ni advocats ni jutges. No hi ha un heroi recalcitrantment honest que lluita contra el mal. En tot cas, podem parlar d'una antiheroïna torturada i molt molt sui generis.
En fi, negrots, recomanació absoluta. Sense fissures ni escletxes. Sincerament, jo ja friso per anar de compulsions i adquirir un altre títol d'Ingrid Noll.


divendres, 3 de desembre del 2010

La mujer del faro, d'Ann Rosman


La mujer del faro és l’òpera prima d’Ann Rosman. L’autora segueix les passes del grup d’escriptores representants del gènere negre actual procedent del fred. Així, en la línia d’Asa Larsson o Camilla Läckberg, que situen l’acció en llurs petites localitats natals, també Rosman ambienta la seva primera trama criminal en un lloc gelat i idíl·lic, Marstrand, la població de la costa occidental de Suècia on resideix.
La novel·la és molt amena i entretinguda, una mica a l’estil Läckberg, tot i que més dinàmica i menys “d’estar per casa”. El Dagens Nyheter publicà, a propòsit de la seva aparició: “Rosman no sólo es comparable a Camilla Läckberg: es mejor. Ya en su primera novela su estilo es más conciso y la acción avanza a un ritmo más rápido”.
Hi estic d’acord. Evidentment, no vull donar a entendre que, des del meu punt de vista, la comparació amb Läckberg representi un símbol d’excel·lència. Gairebé seria al contrari, però sí que combrego amb la idea que La mujer del faro resulta un producte més suggeridor.

Rosman crea una heroïna: la jove policia Karin Adler, la qual ha d’enfrontar-se al seu primer cas d’assassinat com a responsable principal de la investigació. La trama –truculència familiar del passat i del present– és distreta i ben lligada, malgrat que no la podem titllar d’especialment innovadora. Diria que l’autora aposta a guanyador i ens ofereix novament aquella dimensió costumista que ens aboca a la realitat quotidiana sueca i que, per als lectors del sud, no deixa de posseir elements força sorprenents. Les intrigues casolanes, les sogres dolentes, les nores desgraciades, els fills dominats, l’ambició per ascendir socialment, la cobdícia, la mentida i l’engany recorren a tort i a dret les pàgines del llibre.
La mujer del faro dóna molt de si quant a indagar sobre la situació de la dona en terres sueques, força menys “paradisíaca” que no ens pensem. Estic treballant la qüestió, de cara als Juliols de la UB, i en un futur espero poder-vos-en fer cinc cèntims de manera acurada.
En qualsevol cas, estem assistint a l’inici d’una nissaga. Karin Adler tot just acaba d’aparèixer i suposo que té moltes peripècies per endavant. Com sempre que ens traslladem tant al nord, m’ha subjugat la descripció del mar, de les illes, del fred, del paisatge, de la neu, de la pesca, del glaç. La protagonista viu en un vaixell i és una navegant de primera categoria. Aquest factor es pot considerar un element original que atorga a la ficció un caire diferent. Per a algú com jo, que troba tan fascinant el regne de Neptú, representa sens dubte un motiu de joia.
I fins aquí la meva ressenya d’avui, negrots. Espero que us resulti ben útil.
Feliç divendres!