La mujer del faro és l’òpera prima d’Ann Rosman. L’autora segueix les passes del grup d’escriptores representants del gènere negre actual procedent del fred. Així, en la línia d’Asa Larsson o Camilla Läckberg, que situen l’acció en llurs petites localitats natals, també Rosman ambienta la seva primera trama criminal en un lloc gelat i idíl·lic, Marstrand, la població de la costa occidental de Suècia on resideix.La novel·la és molt amena i entretinguda, una mica a l’estil Läckberg, tot i que més dinàmica i menys “d’estar per casa”. El Dagens Nyheter publicà, a propòsit de la seva aparició: “Rosman no sólo es comparable a Camilla Läckberg: es mejor. Ya en su primera novela su estilo es más conciso y la acción avanza a un ritmo más rápido”.
Hi estic d’acord. Evidentment, no vull donar a entendre que, des del meu punt de vista, la comparació amb Läckberg representi un símbol d’excel·lència. Gairebé seria al contrari, però sí que combrego amb la idea que La mujer del faro resulta un producte més suggeridor.
Rosman crea una heroïna: la jove policia Karin Adler, la qual ha d’enfrontar-se al seu primer cas d’assassinat com a responsable principal de la investigació. La trama –truculència familiar del passat i del present– és distreta i ben lligada, malgrat que no la podem titllar d’especialment innovadora. Diria que l’autora aposta a guanyador i ens ofereix novament aquella dimensió costumista que ens aboca a la realitat quotidiana sueca i que, per als lectors del sud, no deixa de posseir elements força sorprenents. Les intrigues casolanes, les sogres dolentes, les nores desgraciades, els fills dominats, l’ambició per ascendir socialment, la cobdícia, la mentida i l’engany recorren a tort i a dret les pàgines del llibre.
La mujer del faro dóna molt de si quant a indagar sobre la situació de la dona en terres sueques, força menys “paradisíaca” que no ens pensem. Estic treballant la qüestió, de cara als Juliols de la UB, i en un futur espero poder-vos-en fer cinc cèntims de manera acurada.
En qualsevol cas, estem assistint a l’inici d’una nissaga. Karin Adler tot just acaba d’aparèixer i suposo que té moltes peripècies per endavant. Com sempre que ens traslladem tant al nord, m’ha subjugat la descripció del mar, de les illes, del fred, del paisatge, de la neu, de la pesca, del glaç. La protagonista viu en un vaixell i és una navegant de primera categoria. Aquest factor es pot considerar un element original que atorga a la ficció un caire diferent. Per a algú com jo, que troba tan fascinant el regne de Neptú, representa sens dubte un motiu de joia.
I fins aquí la meva ressenya d’avui, negrots. Espero que us resulti ben útil.
Feliç divendres! 
