Harlem Nocturne

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Maria Villalonga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Maria Villalonga. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’abril del 2026

Una nova participació en una antologia col·lectiva: Els 10 manaments




Aquest 2026 ens ha portat una nova antologia en la qual participo. Es titula Els 10 manaments (Deu relats en negre) i està publicada per l'Editorial Voliana. És un recull de celebració amb motiu del número 10 de la Col·lecció Falciot negre, que pertany a la dita editorial i que dirigeix Salvador Balcells.   

Com el seu títol indica, la idea ha estat escriure un relat referent a cadascun dels manaments de Moisès. A mi, per una sort immensa, m'ha tocat el cinquè: No mataràs. I, esclar, amb un reclam així, no m'hi he pogut pas negar.  

La resta de companys són Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Núria Queraltó, Joaquim Micó, Xavier Vernetta, Maria Rosa Nogué, Maribel Torres, Pedro Hache i Joan Company. 5 homes i 5 dones, paritat absoluta. 

Espero que el gaudiu. Són històries molt diverses que poden agradar un ampli sector de públic. 

Feliç diumenge, negrots. 


En aquesta foto hi falten dues autores, Margarida Aritzeta i Núria Queraltó, que per motius personals no van poder venir a la trobada. També hi trobareu en Jordi Solé Camardons, l'editor de Voliana. 

  

dimecres, 15 d’abril del 2026

Tinc un nou llibre: Paraules al mirall

 


Em fa molta il·lusió mostrar-vos la meva nova criatura, un llibre de relats intitulat Paraules al mirall, publicat per Edicions Xandri. 

Es tracta d'un recull de set històries, compilades des de diverses antologies col·lectives, que em fa molt contenta que ara puguin estar juntes. Li he dedicat a la meva neta Vera, tot pensant en el futur. Per si, quan sigui gran, té ganes de llegir-me. Que ho pugui fer amb facilitat.  

Els relats són dels darrers anys, és a dir, bastant recents. Per un cantó, podríem considerar-los força diversos, però, per un altre, tenen un eix vertebrador que lliga amb el corpus general de la meva escriptura. Són foscos, alguns molt durs, però també n'hi ha amb humor i, com sempre, amb un punt inevitable de tendresa. Tots, en qualsevol cas, acaben dient coses que crec que són importants. 

Ara que s'acosta Sant Jordi, us en volia parlar. Espero que us animeu a buscar-los i a llegir-los. 

Moltíssimes gràcies, negrots!      


dimecres, 7 de juny del 2023

La meva nova novel·la: Encara maten els cavalls


 Avui vinc, amb molta il·lusió, a parlar-vos de la meva nova novel·la, Encara maten els cavalls, que a partir de demà ja serà a les llibreries. És una història publicada per La Campana (Penguin Random House), la qual cosa m'omple evidentment d'orgull. 

El text està concebut com un homenatge a la gran novel·la d'Horace McCoy Oi que maten els cavalls? i la idea va sorgir d'una conversa amb el meu antic editor en castellà, Pere Sureda, quan dirigia l'Editorial Navona. A ell haig d'agrair-li que m'insistís per tirar endavant el projecte. 

L'acció està ambientada a finals del segle XXI, en un futur distòpic sense estridències, absolutament versemblant, que confirma que, per més anys i desgràcies que passin, l'ésser humà no canvia gens. És una novel·la que negreja i que distopiqueja, però no és ni una novel·la negra ni una distopia fantàstica a l'ús. En realitat, es tracta d'una reflexió profunda al voltant de la naturalesa humana. El que més m'importa sempre és aquest vessant, diguem-ne crític i filosòfic. Parlar dels personatges, dels humans, de la nostra condició. 

Ara vindran les presentacions, la promoció, l'anar amunt i avall. Estic preparada i contenta. I espero trobar-vos a tots en algun dels molts indrets que penso trepitjar.  

Moltes gràcies, negrots. 

dimecres, 17 de maig del 2023

Un gintònic amb na Lònia Guiu

 


Un gintònic amb na Lònia Guiu 

Avui em complau parlar-vos d'una altra antologia en la qual he participat. Es tracta, a la manera que ja vam fer amb La cervesa de la Highsmith, d'un homenatge en aquest cas a Maria Antònia Oliver, que ens va deixar el 10 de febrer de 2022. El recull està signat per 10 autores: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gámez-Serrano, Susana Hernández, Dora Muñoz, Montse Sanjuan, Irene Solanich Sanglas i jo mateixa. I publicat per Edicions Xandri, sota la batuta de Sebastià Bennasar. 

L'homenatge s'havia de concretar, com el títol del volum indica, en una sèrie de relats que, de manera més o menys propera, fessin referència o piquessin l'ullet al personatge de la Lònia Guiu, la primera detectiva privada de l'Estat, sorgida de la ploma de la Maria Antònia Oliver, i que és un dels seus personatges més emblemàtics. 

Les històries són molt diferents entre si, i aquesta és una de les gràcies d'aquests tipus de projectes. La meva es titula Paraules al mirall i us asseguro que no us deixarà indiferents.     

Llegiu el llibre. No us en penedireu. 



dimarts, 22 de juny del 2021

Més llibres llegits

 


La cervesa de la Highsmith, de diverses autores

És evident que aquest llibre es mereix una atenció especial, però tinc tanta feina que fins avui no n'he pogut parlar. Ha fet força enrenou i de moment té prou èxit. És un homenatge a Patricia Highsmith en el centenari del seu naixement. Està signat per 8 autores, entre les quals tinc l'honor de ser. 8 autores que hem escrit un conte i que som: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gámez Serrano, Susana Hernández, Montse Sanjuan i jo mateixa. El meu relat es titula "Ulls vermells" i crec que és bastant aterridor. Sebastià Bennasar, ideòleg del volum, n'és l'autor del pròleg, com a director de la Col·lecció Lo Marraco Negre de Pagès Editors. 

Us el recomano. Històries molt variades i gratificants de llegir. 




  Jesús en los infiernos, d'Andreu Martín

Una novel·la d'Andreu Martín que data de principis dels 90, just en la Barcelona preolímpica. El vam llegir en el club de novel·la negra que coordino i va agradar molt. A mi també. És un Andreu més dur, amb menys biaxos humorístics i gamberros que l'actual. Més filosofic i fosc. Amb una boníssima anàlisi psicològica dels personatges, sobretot de Jesús, el protagonista, i també amb una penetrant mirada envers les relacions humanes i socials. Fet i fet, una baixada als inferns que ens endinsa en la Commedia de Dante com a rerefons referencial. 



Las lágrimas del caimán, de Susana Hernández

Novel·la guanyadora del Premi August Dupin, amb una trama intensa que l'autora desgrana magistralment, és un text que no podrem abandonar un cop començada la lectura. Ja ho he dit en algunes ocasions: Susana Hernández és una escriptora de raça i a Las lágrimas del caimán ho torna a demostrar. Amb un repartiment coral, una redacció ágil i uns diàlegs que funcionen molt bé, el volum ens manté tothora absolutament lligats. Hernández ens mostra diversos aspectes de la societat actual, dels cantons contradictoris de l'ànima humana, i es permet algun gir que no ens deixarà indiferents. Recomanada clarament.    



Galveston, de Nic Pizzolatto

Galveston és una novel·la que tenia pendent des de feia temps. El seu autor el coneixia, com la majoria de nosaltres, per ser el creador de la sèrie "True detective". Vaig començar la lectura una mica a les palpentes, malgrat que tot el que n'havia sentit era positiu. De seguida vaig veure que s'ho mereixia. La novel·la m'ha semblat extraordinària. Un noir americà típic, estilísticament impecable, que es desenvolupa amb el ritme cadenciós del sud dels EUA. Solitud, calor enganxosa, míseria, gent que viu als marges i una descripció magistral de l'interior del personatge principal. Un text que demostra que el gènere pot ser alta i profunda literatura. El dia 30 el comentarem amb els membres del club de lectura virtual. Ha estat el nostre darrer llibre abans de l'estiu.  



                    Aquí mano jo, de Maribel Torres

La segona novel·la de Maribel Torres, protagonitzada pels mateixos personatges que l'anterior, l'Adriana i en Pau, dos detectius privats que se'n surten prou bé. És un text molt dialogat, de lectura amena i ràpida, que posseeix dues virtuts principals. Per un cantó, és un boníssim entreteniment. Per un altre, no s'està de construir una crítica dura i punyent al voltant de la problemàtica (sovint totalment ignorada) de les dones de fer feines, en aquest cas de les explotades treballadores del ram de l'hostaleria. També ens parla de la violència de gènere i dels rols femenins en la nostra societat. L'acció és àgil i propera. Estic segura que us ho passareu molt bé. 



  Camins dubtosos, de Joan Carles Ventura 

Qui em coneix ja sap que m'agrada força l'escriptura de Joan Carles Ventura. M'agrada la  fidelitat al seu propi estil, les idees que li passen pel cap, el llenguatge fresc i sucós, la personalitat única dels personatges i l'emmirallament (qui sap si inconscient) en la tradició valenciana per un costat i en l'estela gamberra de Ferran Torrent per un altre. Tot això amanit amb la seva capacitat d'enganxar el lector i de fer-lo reflexionar sobre coses que de cap manera resulten banals. Jo tenia aquesta novel·la fent cua des que va sortir, però no ha estat fins ara que he reparat el deute històric. Cap decepció, al contrari. No tinc cap dubte que és un llibre que agradarà a qualsevol afeccionat negrot. I si no, ja m'ho direu. 

 

dilluns, 4 de gener del 2021

Els 50 títols de Llibres del Delicte: "Delinqüents"

 


Em complau molt fer-me ressò avui de la darrera novetat de l'Editorial Llibres del Delicte. Es tracta del recull de relats intitulat Delinqüents, nom perfectament idoni, que correspon al volum número 50 de la col·lecció.  

Em fa molta il·lusió que Llibres del Delicte hagi arribat fins aquí (tan difícil com és), tirant endavant malgrat les adversitats de la salut, de la crisi, de la pandèmia i de l'endèmica situació precària a què està sotmesa la venda de llibres a casa nostra.    

Encara em sembla que va ser ahir quan l'editor Marc Moreno em va citar a la llibreria Laie per explicar-me el projecte i preguntar-me què em semblava. Una editorial de novel·la negra en català, pensada per als autors d'aquí, amb la idea de donar-los veu. Li vaig dir que era fantàstic, però ambdós sabíem que econòmicament resultava una aposta incerta. 

I, tanmateix, avui som aquí. Quasi 8 anys després i celebrant el número 50 amb aquest aplec de 25 relats (de la majoria dels autors de l'editorial), que espero que tingui molt d'èxit. Jo ja l'he llegit i m'ho he passat la mar de bé. Hi trobem un conjunt divers i original, que pot resultar del gust d'una àmplia gamma de lectors. Així ho espero. 

Ah, us informo: el meu relat es titula "Canvi de plans" i l'editor m'ha fet l'honor d'encetar amb ell el volum. 

Que en gaudiu molt, negrots. I Llarga vida a Llibres del Delicte!       



dijous, 14 de novembre del 2019

Un meu relat distòpic: Qüestió de pes (lectura i àudio)



Atesos els darrers resultats electorals, no me n'he pogut estar i he escrit això. Havia de fer alguna cosa, la veritat. Us deixo el text del relat i, al final, l'enllaç de l'àudio. És una coseta molt senzilla, però espero que us agradi. Moltes gràcies.  


QÜESTIÓ DE PES


En els darrers anys, el nazisme i el feixisme havien crescut tant que la situació va començar a resultar insostenible. Per aquest motiu, i malgrat les seves variades diferències, els caps de tots els governs demòcrates del planeta van decidir reunir-se en una cimera (extremament secreta) d’alt nivell. S’havia de prendre una decisió definitiva, que acabés amb el problema de soca-rel. La intransigència intolerant dels energúmens havia assolit cotes insuportables, que amenaçaven la vida de la Terra i de la bona gent.   

Després de posar damunt la taula diverses propostes, no va costar gaire que els mandataris arribessin a un acord. Com que no volien de cap manera que es produís un bany de sang (això era cosa dels altres), van optar per una via que els va semblar més sibil·lina, però prou efectiva. En una complexa operació conjunta sense precedents, van detenir tots els fatxendes (se sabia perfectament qui eren perquè es creien invencibles i en feien ostentació) i els van desembarcar en una illa deserta enmig de l’oceà Pacífic. Lluny de tot, a molts quilòmetres de la civilització. No els van deixar cap eina ni cap estri que els pogués ajudar a fugir. N’eren molts i no ho tindrien gaire fàcil, però ja s’arreglarien com poguessin per sobreviure.  

Tanmateix, ningú no s’esperava allò que va succeir. Al cap de pocs anys, com que els desterrats sumaven centenars de milers de persones (i a més van procrear) l’illa sencera es va enfonsar tot d’una, sobtadament, de cop i volta. Aquella gentalla pesaven massa, era evident. L’illa no ho va resistir i va caure a plom, com una pedra enorme, perdent-se per sempre en les profunditats del fons marí. No cal dir que tots els seus habitants, sense excepció, es van ofegar. 

Quan els satèl·lits van anunciar la notícia, l’esclat d’alegria va ser monumental. La humanitat sencera es va lliurar a una celebració apoteòsica, plena de joia i de felicitat. La naturalesa era sàvia! La naturalesa havia fet la feina! Finalment, la justícia poètica havia triomfat i aquells bojos sense ànima havien desaparegut del mapa. Les festes es van allargar durant setmanes arreu del món, per totes les ciutats i pobles, enmig d’un goig fraternal que no s’havia vist mai. 

Estaven tan enfeinats gaudint de la bona nova que van trigar uns quants dies a ser conscients d’allò que estava passant. Perquè, de cop i volta, milers de peixos i animals marins van començar a surar entre les onades amb expressió aterrida. Van enganxar-se, exànimes, a les xarxes dels pescadors. Van arribar morts, en solitari o en grup, a les costes més properes al lloc on havia estat l’illa. Científics de tots els països, esfereïts, es van posar a treballar de valent, intentant amb desesperació trobar la raó d’aquella mortaldat massiva i inesperada. Però va ser debades. Desolats, només van poder detectar, dins la immensitat oceànica, la presència d’un perillós verí, irremeiablement letal. 





dimarts, 7 de maig del 2019

Ellas también matan, la traducció al castellà dels relats de dones assassines





No cal que us digui la il·lusió que em fa anunciar-vos avui que ja disposem físicament del recull de relats negrots Ellas también matan.  

Com sabeu, és la traducció al castellà de l'antologia Elles també maten, que vam publicar l'any 2013 amb molta emoció a la novíssima editorial Llibres del Delicte. Es tracta del número 3 de la col·lecció, que va resultar un projecte màgic des del començament i des de tots els punts de vista. 

Ara, després de 3 edicions en català, l'editorial ha decidit traduir-lo i publicar-lo a la seva nova col·lecció en llengua castellana, Delito.    

Amb aquesta portada d'un violeta tan suggeridor i simbòlic, ens tornem a llançar a l'aventura. Esperem que el volum, una petita perla (mal m'està dir-ho en ser-ne la coordinadora i una de les autores, però ho diré igualment), continuï essent tan ben rebut pels lectors de tot arreu. Nosaltres hi hem posat tot l'esforç i l'alegria i unes quantes de les assassines ens hem traduït el nostre propi relat. 

Recordeu, les autores som:

Margarida Aritzeta: El asesinato de la vendedora de cupones Teresa Solana: El secuestro
Carme Torras: Una arritmia silenciada
Maria Carme Roca: Unos buenos vecinos
Núria Cadenes: Un muerto en la cocina
Esperança Camps: (Gafas de) Pasta Negra
Empar Fernández: El día que perdí el mundo de vista
Susana Vallejo: Un reflejo en la mirada
Susana Hernández: El hombre del espejo
Marta Banús: Noche de cumpleaños 
Laura Díaz-Roig: Ella 
Mònica Batet: El señor Delcroix
Anna Maria Villalonga: El azar, a veces

Bé, doncs ja està. Aquí el teniu. Ja es troba a les llibreries. 

Espero que tothom gaudeixi llegint-lo tant com nosaltres escrivint i traduint. I recordeu, les dones d'Ellas también matan, si cal matar, matem. En la llengua que sigui. 

Que passeu un bon dimarts, negrots. 


 

divendres, 15 de febrer del 2019

El meu relat negrot "Diecisiete segundos", ara EnVeuAlta





El meu relat "Diecisiete segundos", publicat a l'Antologia de dones HNegra, d'Editorial Alrevés, ara el podeu escoltar EnVeuAlta. És molt breu, però molt intens. No us el perdeu. Sentir-lo en àudio encara és més bèstia 
que en la lectura. 




Recupero una foto de la presentació que vam fer a Barcelona, amb dues de les meves companyes, Empar Fernández i Susana Hernández 

dijous, 20 de desembre del 2018

Tot Sergiot, un relat d'Anna Maria Villalonga en àudio dedicat a Jordi de Manuel




Avui comparteixo un relat que vaig escriure l'any passat amb motiu de l'aniversari de Jordi de Manuel. Formava part d'un homenatge familiar i d'amistat en el qual hi vam participar unes quantes persones. Com ja sabeu, jo sóc una declarada admiradora de la seva escriptura i especialment de la sèrie de l'inspector Marc Sergiot, que he estudiat en profunditat (i que no penso deixar). En aquest blog hi podeu trobar les ressenyes de tots els llibres de la sèrie i si voleu llegir un text més acadèmic, ho podeu fer AQUÍ.

El cas és que vaig escriure el relat i m'ho vaig passar d'allò més bé. Com que el tenim enregistrat en àudio, he pensat que era el moment de compartir-lo. En Jordi de Manuel hi està d'acord i els meus companys d'EnVeuAlta també en tenien ganes. Així que aquí el teniu. Es titula "Tot Sergiot" i conté tots els títols de la nissaga. Els qui l'heu llegit, hi trobareu el conjunt de tics i característiques del personatge. Però si no ho heu fet, us pot agradar igual. Espero que us ho passeu tan bé escoltant-lo com jo escrivint-lo, tot i que ho veig complicat perquè per a mi va ser un gran honor i un enorme plaer.

Allà va. 


  

    

dimecres, 5 de desembre del 2018

Avui un relat propi, en lletra i en àudio: El festival, d'Anna Maria Villalonga





Fa uns dies vaig escriure aquest relat. Està dedicat a dues personetes molt importants per a mi. Són la Bruna i en Martí Pastor, dues de les veuetes d'EnVeuAlta. 

A banda de llegir el text, podeu sentir-lo enregistrat AQUÍ. Sentireu la Bruna i en Martí i copsareu tot el seu talent. 




EL FESTIVAL



La Bruna i en Martí són dos petits fantasmes. Viuen en una casa gran i molt vella enmig de la natura, a uns quants quilòmetres del poble més proper. La casa és de pedra sòlida ennegrida pels anys i té una heura enorme que trepa façana amunt, amunt, fins a la teulada. Abans també hi vivia una fantasmota que es deia Maria Isabel, en aquella mansió. A la Maria Isabel li havien caigut totes les dents i sempre duia el llençol brut. No era gaire simpàtica. No parava mai de remugar, de dia i de nit, i es passava les hores arrossegant les cadenes desmenjadament per totes les estances de la casa. Tanmateix, era l’única companyia que els fantasmets tenien.   
Feia un parell d’anys, en un capvespre de vent i pluja, la Maria Isabel va anunciar que havia decidit anar-se’n. Es veu que volia buscar un lloc més poblat i divertit. Que s’avorria com un musclo, va dir la molt poca solta. En Martí i la Bruna van quedar terriblement sorpresos. No s’ho esperaven. A més, mai no havien estat sols, però ella no els va oferir en cap moment l’opció d’acompanyar-la. Al contrari. Sense un bri de consideració, va arreplegar les cadenes a córrer cuita, en un garbuix embullat, i es va esfumar com una esperitada sota els llamps i els trons de la tempesta.      
Al principi va ser estrany, però amb el pas del temps en Martí i la Bruna s’hi van acostumar. Si eren sincers, havien de reconèixer que ells també s’avorrien una mica. Vivien tranquils, però sense emocions. No hi havia res a fer en aquell casalot antic i perdut. Gairebé comprenien que la fantasmota hagués tocat el dos. Només els costava perdonar-li que, abans de fer-ho, no complís amb el seu deure d’explicar-los les tasques bàsiques de la professió. 
‒ És que si volguéssim espantar algú no en tindríem ni idea ‒es queixava en Martí.
‒ Ja, és veritat, però tampoc no tenim a qui espantar.
Per tant, de moment s’entretenien xerrant amb les sargantanes i ajudant les aranyes a teixir les seves teles. Res d’especial.
Però vet aquí que un matí de feia uns quants mesos, de manera totalment inesperada, van aparèixer tres mortals desconeguts. Van arribar en un cotxe gran, rient i esvalotant. Eren tres homes alts i ben vestits que, sense miraments, es van colar dins la mansió. Parlaven a tota veu i ho tocaven tot com si fessin  una inspecció. Palpaven les portes, els vidres mig trencats, les parets, els marbres. Obrien i tancaven les finestres i es carregaven matusserament les teranyines tan laboriosament construïdes. En Martí i la Bruna es van empipar de valent. Amagats rere una cortina polsosa, amb els ulls esbatanats sota els llençols, no se’n sabien avenir.
‒Però què s’han pensat aquests burros? ‒ va protestar en Martí amb to de molta ràbia.
‒Jo què sé ‒va contestar la Bruna‒ Ni que fossin els amos!
Ai, quina premonició! Perquè sí. Malauradament, eren els amos. Els fantasmets de seguida van esbrinar que aquells mal educats que gosaven alterar la pau de la seva morada eren precisament els hereus dels antics propietaris del casalot. Executius amb deliris de grandesa que pretenien obrir una casa de turisme rural de luxe! Posar-hi jacuzzis, piscines, un bufet lliure a la japonesa! Amb les puntes dels llençols eriçades, els dos petits ectoplasmes van adonar-se que el món plàcid que els envoltava estava a punt d’anar-se’n en orris. De primer van sentir-se envaïts i molt enfadats. Allò no podia ser! Ningú no hi tenia dret a fer malbé els seus dominis!
Tanmateix, de cop i volta, a en Martí li va venir una idea.
‒Escolta, Bruna, potser aquesta és la nostra ocasió. Si ens dediquem a espantar aquesta gent, ja no ens avorrirem tant. Podem passar uns dies molt divertits.
‒Sí, ostres! Molt ben pensat. Però... que no te’n recordes que no sabem com fer por?
En Martí va callar en sec. Era veritat! La malcarada de la Maria Isabel no els havia transferit la saviesa fantasmal, que era una obligació dels fantasmes grans amb els petits.
‒Sempre va ser una irresponsable ‒asseverà en Martí. 
‒Irresponsable i lletja ‒va reblar la Bruna.
‒Sí, de lletja ho era molt... Però això ara és igual, dona! El que importa és aprendre l’ofici. Què podem fer?
Van passar uns quants dies donant-hi voltes, mentre el casalot s’omplia d’obrers i de màquines sorolloses que ho removien tot. Els dos fantasmets estaven fets pols. Literalment. Perquè amb tant d’enrenou duien els llençols ben empastifats. Tenien els ànims per terra. No se’n sortien. No feien por ni a la de tres. Havien intentat un munt de coses. Primer van exclamar “Uuuuu uuuuuu” tots dos alhora ‒i mes endavant per separat‒ davant dels treballadors de l’obra, però va ser inútil. Aquella gent ni cas. Fins i tot un dels manobres, com si res, es va eixugar la suor amb el pobre Martí, que va haver de córrer a tirar-se a l’aigua del rierol més pròxim per treure’s la pudor. Un altre dia, mentre arrencava les males herbes del jardí, van colpejar amb les cadenes el cul d’un paleta, però no va notar res. Com que eren cadenes infantils, de fantasmes de poca edat, l’impacte va ser mínim.
Total, que es trobaven a les últimes. I per a postres, no s’estaven divertint. La situació començava a ser seriosa, perquè la casa que coneixien i que estimaven aviat desapareixeria per sempre. Així que no els va quedar cap altra solució, després de meditar-ho intensament, que anar a cercar consell vora el fantasma principal de la comarca, el vell ectoplasma Miqueló, alies el Rata, que vivia en un museu de la capital. La normativa fantasmagòrica només permetia aquest recurs ens situacions límit, perquè en teoria cada membre de la comunitat s’havia d’espavilar tot sol. Tanmateix, aquesta ho era. Es trobaven clarament enmig d’una emergència.
‒És que la Maria Isabel no ens va ensenyar res... ‒argumentà en Martí amb veu tremolosa.
‒No, no ens va ensenyar res de res... ‒confirmà la Bruna, més tremolosa encara‒A més, era molt lletja.
En Martí va pensar que la Bruna tenia una dèria malaltissa amb la lletjor de la Maria Isabel, però va callar. El que importava ara mateix era l’ajut d’en Miqueló, alies el Rata. El cap dels espectres seia en un sillonet de braços al final d’una sala immensa. El museu era gran i ple de quadres antics. El visitava molta gent i en Miqueló s’ho passava pipa deixant anar rosegadors als peus de les turistes. No debades li deien el Rata. Després d’escoltar atentament l’informe de la Bruna i en Martí, va restar una llarga estona en absolut silenci. Els ullots se li bellugaven amunt i avall sota el llençol mentre anava fent:
‒Mmmm, mmmm
Clarament, estava reflexionant. De sobte, va preguntar:
‒Heu dit que hi posaran jacuzzis?
‒Sí.
‒I piscines?
‒Sí.
‒Hi haurà bufet lliure a la japonesa?
En Martí va respondre:
‒Sí, amb peix cru d’aquell que té tant d’èxit.
‒Doncs... ‒Uns instants més de silenci i de cop en Miqueló, el Rata, va esclatar‒ Què hi fem aquí? Anem tots cap allà! Per què coi voleu foragitar aquesta gent? Jacuzzis, piscines, sushi... Això serà un festival! Tots cap a la mansió.
‒Però... però... ‒van murmurar els infants ectoplasmes sense entendre res.
‒Res de peròs ‒va cridar el Rata‒ Vinga, som-hi!
I allà que, en pocs dies, s’hi van instal·lar tots els fantasmes de la comarca. N’eren més de quaranta. De manera que sí, la vida a la mansió, aviat convertida en una luxosa casa de turisme rural amb capacitat exclusiva per a una vintena d’hostes selectes, va esdevenir un festival. La població del més enllà duplicava el nombre de clients, però no tenien gaires ganes d’espantar-los. Era fàcil afeccionar-se a la bona teca, les aigües climatitzades i les bombolles del jacuzzi. En Martí i la Bruna van aprendre quatre tècniques d’urgència per si els feia falta en alguna ocasió, però poca cosa més. Amb tant de moviment ja no s’avorrien, tot i que van mantenir la mateixa amistat amb les sargantanes xerraires i les aranyes teixidores. També es van acostumar a la bona vida i a dormir cada nit a les lliteres dels massatges, envoltats d’un suau perfum de sàndal i de violetes.
‒Que bé que estem ara, oi Bruna? No ens hem bellugat de casa i sempre tan ben acompanyats!
‒Sí, Martí! Visca! Al final tot ha sortit bé!
Una tarda, quan ja portaven un any de festival, van veure arribar un llençol, molt brut, a través de la finestra. Venia amb les cadenes fetes un garbuix i de seguida la van reconèixer. Era la Maria Isabel, que caminava a poc a poc i amb els ulls una mica plorosos. Es notava per les dues taques líquides i rodones al capdavant de la tela. En Martí i la Bruna van sortir a rebre-la.
‒Que em puc quedar? ‒va preguntar fent el botet‒ Sé que no em vaig portar gaire bé, però us he trobat a faltar. Potser encara puc rectificar, no? M’han dit que aquesta casa ara és molt divertida. Em perdoneu?
Els fantasmets van sospirar profundament, una mica dubtosos. Però al capdavall, com que tenien bon cor, li van dir que sí, que la perdonaven i que es podia quedar. Quan s’allunyaven pel passadís cap a una sessió de jacuzzi,  la Bruna, però, encara va insistir:
‒Continua tan lletja com sempre, no trobes?
En Martí, sense respondre, tan sols va somriure.

FI

dilluns, 5 de novembre del 2018

"La donna in grigio" en una ampolla de birra!





Encara no he anat al Pisa Book Festival i ja tinc alegries sobtades i increïbles. Resulta que la meva editorial italiana es diu Edizioni della Goccia. El nom vol figurar una gota d'aigua que, de mica en mica, emplena el mar de la cultura. Tanmateix, sembla que, en italià, aquest nom també pot al·ludir a begudes alcohòliques. M'ha explicat la meva traductora, la Laura Mongiardo, que cada llibre de l'editorial té la seva beguda particular. Suposo que en el cas de La donna in grigio és la cervesa perquè es tracta de la beguda que prenen alguns dels personatges de manera compulsiva (l'Albert Leiga i els seus col·legues). Sigui com sigui, podria dir que està fet a la meva mesura, després de tant parlar de cervesa aquest estiu (a les xarxes) i de confessar que en sóc una fan absoluta. La vida és plena de coincidències i de detallets que ens ajuden a ser feliços. Quines ganes de marxar cap a Pisa, negrots! 


dijous, 1 de novembre del 2018

"La donna in grigio", presentació a Itàlia





Com tots els negrots us podeu imaginar, estic que no puc viure de l'emoció. La donna in grigio ja és una realitat palpable i la presento a Itàlia!!!!!! 

El pròxim diumenge 11 de novembre, al Pisa Book Festival, hi seré amb l'editor i la traductora, la Laura Mongiardo, explicant als italians qui és aquesta dona grisa i el seu perseguidor. 

No cal dir que em sento molt honorada, perquè tots sabeu que no és gens fàcil que els llibres en català surtin fora de les nostres fronteres. Tot li dec a la perseverança de la Laura, que ha cregut en la novel·la des del primer dia. 

Moltes ganes que arribi el moment. No me'n podia estar de compartir-ho. 

Feliç dia de Tot Sants, negrots. 


dilluns, 29 d’octubre del 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tants interlocutors a Bassera





Ens trobem ja a finals d'octubre d'un Any Pedrolo de somni i ja sabeu que jo vaig fent apunts (dins de les poques possibilitats de temps de què disposo) sobre els textos pedrolians que revisito i intento que revisiteu o visiteu. Avui he pensat que, atès que vaig escriure fa uns mesos el pròleg per a l'edició de la novel·la Tants interlocutors a Bassera, ho tenia molt millor que mai. No em calia escriure un post més senzill si disposava del pròleg. Així que aquí us el deixo. La novel·la l'ha publicat Llibres del Delicte (número 31 de la col·lecció). Espero que les meves paraules us despertin les ganes de llegir-la. 

Feliç setmana, negrots.   




Tants interlocutors a Bassera, una novel·la amb història

Voldria encetar aquest pròleg comunicant al lector que una de les satisfaccions que ens està deparant l’Any Pedrolo, que se celebra en commemoració del centenari del naixement de l’autor (Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, el dia 1 d’abril de 1918), és la quantitat de reedicions de la seva obra que s’estan duent a terme. Evidentment, atès que la producció pedroliana s’estén més allà dels cent vint títols, les reedicions sempre ens semblaran poques. Però poder anunciar a hores d’ara que arribarem al desembre amb quasi trenta textos publicats de nou (inclòs un inèdit), representa un èxit aclaparador. Hi havia moltes ganes de Pedrolo en aquest país, i un munt d’editorials ho han demostrat i s’hi han llançat a fons. La majoria són editorials petites o mitjanes, d’aquelles que mimen els llibres, d’aquelles que encara compten amb responsables que creuen en la literatura, en les lletres, en el valor del nostre patrimoni. És obvi que això ens ha d’enorgullir.
Ara li ha tocat el torn a Llibres del Delicte, editorial especialitzada en novel·la negra en català, escrita exclusivament per autors catalans. De cap manera podia deixar passar l’ocasió de sumar-se a l’efemèride pedroliana. I resulta que s’ha decidit a fer-ho tot publicant un títol d’allò més engrescador i poc conegut, Tants interlocutors a Bassera, una novel·la plena d’intriga que pot interessar un públic molt ampli, al marge de qualsevol connotació de gènere.
Tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l’ortodòxia del “negre”. Es tracta de Doble o res (1997), Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).[1] Tanmateix, el corpus narratiu del nostre autor conté altres títols que serien susceptibles de ser afegits a la classificació. És una apreciació que compartim amb Àlex Martín Escribà, un dels màxims coneixedors de la dimensió negra i policíaca de Pedrolo, i amb Antoni Munné-Jordà, erudit expert en el conjunt del llegat pedrolià i membre de la Fundació Pedrolo. Em refereixo a textos que utilitzen molts dels recursos i estratagemes de la narrativa de crims i que, ben analitzats, tenen nombrosos punts en comú amb les novel·les considerades canòniques. De fet, Pedrolo havia introduït conscientment elements i trets del “negre” en molts dels seus llibres. S’hi sentia còmode com a consumidor i sabia que agradaven als lectors, una dada significativa atesa la seva ferma voluntat de conrear una literatura “total”, de normalitzar la cultura en llengua catalana, d’arribar a tothom que volgués llegir en català, fos el tipus de literatura que fos. Com confessava a Jordi Coca en l’entrevista recollida a Pedrolo perillós?:   

(...) el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran què em proposo o cap a on apunta una obra determinada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega el llibre enllà (Barcelona, La Magrana, 1991. pàg. 37).  

Sense ser exhaustius, alguns dels títols que al meu entendre podem afegir a la nòmina del crim són Pas de ratlla (1959), Nou pams de terra (1971), Algú que no hi havia de ser (1974) i Milions d’ampolles buides (1976), sense oblidar algunes de les novel·les de caràcter més crític, concebudes com una denúncia explícita de la repressió i del totalitarisme, que clarament contenen elements policíacs. Totes les bèsties de càrrega (1967), Acte de violència (1975) i Hem posat les mans a la crònica (1977) en serien uns quants exemples.         
Dins la llista, naturalment, hi hem de col·locar Tants interlocutors a Bassera, la novel·la que ara ens ocupa. Al seu darrere hi ha una certa història, tal com m’ha plagut consignat en el títol d’aquest pròleg. L’any 1969 Pedrolo va fer endreça de l’enorme quantitat de novel·les que tenia pendents de publicar. En aquesta endreça, va desestimar-ne algunes, entre les quals Tants interlocutors a Bassera. Per sort, més endavant la va salvar de la destrucció i Edicions 62 va acabar publicant-la, pòstumament, l’any 1992. No cal dir l’enrenou que va causar entre els seguidors pedrolians. Poder comptar després del traspàs de l’autor amb un text desconegut que arribava amb l’aurèola de “novel·la amagada” o “novel·la descartada” era una notícia de primer ordre. El cert és que el pas del temps demostra fefaentment que Pedrolo va ser excessivament exigent a l’hora de judicar l’obra, un text atractiu i molt interessant que assoleix perfectament el nivell esperat.    
Tants interlocutors a Bassera compleix el requisit d’actuar, des del punt de vista del “negre”, més com un pretext que com una finalitat. Aquesta circumstància no és estranya en les novel·les de Pedrolo, que mai no són banals i que, per damunt de tot, pretenen retratar la foscor de la societat i la misèria humana. La relació del segarrenc amb una visió existencialista de la vida travessa el conjunt de la seva producció i, tot i que es troba més present en la primera etapa, no arriba a abandonar-lo mai. Pedrolo era un home de fortes conviccions ideològiques. Marxista heterodox, antimilitarista, ateu, amb una enorme consciència de classe i independentista convençut, concep la seva obra com un servei al país. Amb una capacitat dialèctica sense límits, desplega plantejaments profunds en contextos com la novel·la que tenim entre mans. Sense abandonar una trama que es nodreix del suspens, el misteri i el crim, acaba bastint un text molt dialogat, de caire força teatral (és un tret comú a part de la seva narrativa), on el protagonista, Joan Porta, intenta retrobar-se amb ell mateix. Tants interlocutors a Bassera es construeix al damunt d’una indiscutible metàfora, perquè mentre el cas criminal consisteix en la recerca d’un nen raptat (que el protagonista es pensa que fou ell quan era petit), la realitat és que la recerca resulta molt més pregona i filosòfica, i inclou la Alícia i la Roser, dues noies amb qui Joan Porta entre en contacte durant l’esdevenir de la trama. Ningú no se sent còmode amb la societat, amb la vida. Tenim entre mans personatges inconformistes i descontents que busquen una sortida al seu neguit existencial. Però que ningú no s’espanti. Hi ha intriga i hi ha morts. Les pàgines de la novel·la estan amarades d’un embolcall de gènere que ens atrapa cada cop més.
No crec que sigui pertinent afegir més informació. De cap manera convé revelar el misteri. Tanmateix, volia comentar una especulació que em va transmetre el mestre Antoni Munné-Jordà. Una de les claus de la intriga a Tants interlocutors a Bassera rau en l’ofegament d’un nen (o això sembla, que hi ha molts girs a la novel·la), motiu emprat per Pedrolo en altres ocasions. Ho fa a Mecanoscrit del segon origen (en Dídac ofegant-se i l’Alba que el salva) i a No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega, on es produeix l’ofegament d’una nena en una riera (al final se’n surt, també). Munné-Jordà, en constatar aquest fet, es planteja preguntes al voltant d’alguna experiència pedroliana del passat, tal vegada relacionada amb algun corrent d’aigua, riera o similar, a l’entorn de Tàrrega. Com que les inquietuds es contagien, no me n’he pogut estar de consignar-ho aquí. Amb tot, no deixa de ser un interrogant que segurament afecta per damunt de tot els malalts de Pedrolo, entre els quals Munné-Jordà i una servidora ens comptem.  
I ara sí, no em vull allargar més perquè del que es tracta és de llegir la novel·la. Estic segura que no decebrà ningú. Al contrari. Confio que serveixi per despertar l’interès a continuar aprofundint en el coneixement de l’autor. Manuel de Pedrolo és un gran escriptor, crític, lluitador per la llibertat, modern, experimentador i innovador. Un clàssic de les nostres lletres que va arriscar-se com ningú i que es mereix ésser col·locat, des d’ara i per sempre, al lloc que li pertoca. És a dir, en un pedestal ben visible al bell mig del discurs literari en llengua catalana del segle XX.

Anna Maria Villalonga
Comissària de l'Any Pedrolo 


[1] Les dates que faig constar són les de publicació, no les d’escriptura. Un dels grans problemes de l’obra de Pedrolo, sovint per culpa de la censura, és el decalatge existent entre el moment de la composició dels textos i el de la publicació. Noteu que la primera novel·la que cito, Doble o res, fou publicada el 1997, 7 anys després de la mort de Pedrolo, que es produí el 26 de juny de 1990. Això succeí perquè el text va quedar perdut en un calaix de les dependències de la censura, però en realitat és la primera novel·la del corpus “negre”, ja que l’escriptura data de 1950.  

divendres, 19 d’octubre del 2018

Tinc la meva postal de la Institució de les Lletres Catalanes!




Ja sé que tinc una edat i que puc semblar una nena petita, però m'és igual. A la vida hi ha coses que et fan il·lusió i punt. Són petits moments d'alegria i no penso renunciar-hi. La sal de l'existència, perquè la resta és dura. Molt dura. 

El cas és que avui ja puc anunciar que tinc la meva pròpia postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que aquestes postals m'agraden molt, les sento molt properes i, a més, empaperen el meu despatx de la Universitat de Barcelona, tenir-ne ara una de pròpia em fa feliç, molt feliç. 

La frase que hem decidit posar-hi pertany al final d'un dels capítols de la meva novel·la El somriure de Darwin. El capítol que parla d'en Max, el rodamón protagonista. En realitat en són dues, de frases. Penso que resumeixen molt bé l'esperit de la meva literatura de perdedors i, a més, les considero un homenatge al Manel, que ara fa 21 mesos que ja no és amb mi. 

Era una frase que li agradava molt, perquè d'alguna manera se sentia identificat amb la solitud i la tristor del personatge. Sé que estaria molt content amb la postal. N'estic segura. Així que l'hi dedico, malgrat que feia temps que ell no podia trepitjar les llambordes. 

Va por ti, papi. 
    
  

divendres, 28 de setembre del 2018

La meva novel·la "La dona de gris" traduida a l'italià: Arriba "La donna in grigio"





Avui comparteixo amb tots vosaltres, amb una alegria immensa, el fet que la meva novel·la La dona de gris ha estat traduïda a l'italià i en unes setmanes es trobarà a les llibreries. 

Com us podeu imaginar, qualsevol autor se sent molt realitzat i reconegut quan les seves obres susciten prou interès per ser traduïdes a altres llengües. Jo ja em vaig sentir molt feliç quan, en el seu moment, l'Editorial Navona va mostrar-se entusiasmada de publicar-me en castellà, tant La mujer de gris com La sonrisa de Darwin. Ja era una cosa que no passa sovint quan ets un autor en llengua catalana. 

Ara la meva dona de gris ha fet un pas més enllà i podrà ser coneguda pels lectors italians. M'ha costat molt mantenir el secret durant el període de gestació del projecte, però avui ja es pot dir amb total llibertat i jo salto d'alegria.

L'artífex total d'aquesta meravella ha estat la traductora Laura Mongiardo, que va quedar encantada amb la novel·la i que no ha parat fins aconseguir el suport d'una editorial. Jo no tinc paraules per agrair la seva tasca i el seu interès a prova de bomba, tota la feina que ha fet i tota l'estima que m'ha demostrat. És d'aquells regals que et fa la vida i que mai, mai, pots agrair com es mereix. 

D'altra banda, també estic molt contenta amb l'editor Davide Indalezio, d'Edizioni della Goccia, una petita, activa i moderna editorial del nord d'Itàlia, de Casale Monferrato, que s'ha bolcat en la publicació del llibre. 

El pròxim dia 10 de novembre presentarem La donna in grigio a la ciutat de Pisa, en una Fira literària de la qual ja us en parlaré quan s'acosti el moment. 

Avui només volia avançar-vos la notícia i mostrar-vos la preciosa portada que tindrà la novel·la. Us agrada? 

Estic molt feliç, negrots! I, amb modèstia, penso que cada vegada que un llibre en català acaba sortint a l'exterior, en una altra llengua, ens trobem davant d'un petit miracle que és un èxit col·lectiu, un èxit de tots.  

M'encanta compartir-ho amb vosaltres, negrots. Que passeu molt bon dia!