Harlem Nocturne

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Raquel Gámez Serrano. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Raquel Gámez Serrano. Mostrar tots els missatges

dimecres, 17 de maig del 2023

Un gintònic amb na Lònia Guiu

 


Un gintònic amb na Lònia Guiu 

Avui em complau parlar-vos d'una altra antologia en la qual he participat. Es tracta, a la manera que ja vam fer amb La cervesa de la Highsmith, d'un homenatge en aquest cas a Maria Antònia Oliver, que ens va deixar el 10 de febrer de 2022. El recull està signat per 10 autores: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gámez-Serrano, Susana Hernández, Dora Muñoz, Montse Sanjuan, Irene Solanich Sanglas i jo mateixa. I publicat per Edicions Xandri, sota la batuta de Sebastià Bennasar. 

L'homenatge s'havia de concretar, com el títol del volum indica, en una sèrie de relats que, de manera més o menys propera, fessin referència o piquessin l'ullet al personatge de la Lònia Guiu, la primera detectiva privada de l'Estat, sorgida de la ploma de la Maria Antònia Oliver, i que és un dels seus personatges més emblemàtics. 

Les històries són molt diferents entre si, i aquesta és una de les gràcies d'aquests tipus de projectes. La meva es titula Paraules al mirall i us asseguro que no us deixarà indiferents.     

Llegiu el llibre. No us en penedireu. 



dijous, 13 d’octubre del 2022

Lectures i més lectures

 


La drecera de Caïm, de Silvia Mayans 

Una obra fantàstica que l'any passat va guanyar el XXX Premi Ferran Canyameres de novel·la. Es tracta de la tercera entrega de les aventures del fotògraf Elíades Bel, i aquest cop incideix en el tema de la memòria històrica i les fosses comunes enmig de la sordidesa de certes entreteles familiars. Fresca, dinàmica, ben escrita i ben documentada, amb el ben resolt registre de la parla dialectal pel que fa als diàlegs, és un text que us recomano vivament. 

Detective íntimo, de Carlo Frabetti

Una original novel·la que vaig conèixer gràcies a la recomanació d'Andreu Martín. És una història surrealista, protagonitzada per un detectiu que no s'ocupa de casos criminals, sinó de resoldre casos "íntims". L'adjectiu ¨íntim" va molt més enllà del que us podeu imaginar. És un text molt ocurrent, especialment pel que fa als diàlegs. Un exercici metaliterari amb una  quantitat de referències literàries que el fa idoni per al gremi dels filòlegs. Des de Cadalso a Borges, des de Chesterton a Conan Doyle, Lewis Carrol i Montserrat Roig. Una novel·la diferent.  

Morts, qui us ha mort?, d'Iñaki Rubio

Un true crime intens, que dissecciona un dels fets més vergonyants de la història d'Andorra. La crònica dels esdeveniments que van conduir a l'última condemna a mort del país, l'any 1943. M'ha interessat molt tot el que he après sobre els costums, la política i les lleis andorranes, que, almenys pel que fa a aquella època, m'han semblat més complicades i anacròniques del que ja tenia entès. El text és llarg, molt novel·lat, i jo potser hi he trobat a faltar les entrevistes i avatars que va viure l'autor, Iñaki Rubio, mentre s'estava documentant. Sé que això hauria allargat la novel·la encara més, però a mi m'hauria agradat conèixer el making off i esbrinar com va reunir la informació. No m'hauria importat que sacrifiqués una part de la pura novel·la en ares d'aquesta informació. El procés d'investigació em sembla molt important, sobretot en un afer amb aquesta potència històrica. En qualsevol cas, Iñaki Rubio converteix el llibre en un magnífic al·legat en contra de la pena de mort. I jo, que tinc aquesta reivindicació com la més clara de la meva vida, li agraeixo infinitament. 

Monumental, de Joan Canela i Jordi Colonques 

Novel·la breu que vaig llegir d'una tirada, guanyadora del Premi Novel·la i Falles de Cullera. M'ho vaig passar la mar de bé, com sempre que llegeixo aquests bons amics. Un text fresc i molt amè, una trama policíaca i fallera que pot proporcionar uns moments de grata diversió. 

Mentre la neu sigui blanca, de Jordi Boixadós  

Un llibràs, que negreja i que enganxa des de la primera pàgina. Una història del passat, que torna inesperadament i passa d'un pare a un fill perquè aquest fill pugui finalment tancar-la i posar damunt la taula tota la veritat. A mig camí entre Suècia i Catalunya, l'autor teixeix una trama plena de secrets terribles, però alhora farcida d'humanitat i sensibilitat. És un text excel·lent, que segur que interessa a un públic ampli. 

Malabèstia, de Raquel Gámez-Serrano

Novel·la guanyadora del Premi Ferran Canyameres d'enguany. L'autora ha fet un important salt qualitatiu en la seva escriptura, donant vida a una ficció dinàmica i crítica que afronta amb ambició literària. Una de les múltiples urbanitzacions fantasma que recorren la nostra geografia és el punt de confluència de l'acció de la novel·la, on hi trobem acumulades algunes de les xacres de la societat actual: el tràfic de marihuana, la corrupció policial, les ocupacions de cases, els robatoris en domicilis, la violència de gènere... i enmig de tot això, dos policies i una educadora social lluitant contra el mal com Gary Cooper a "Solo ante el peligro". I no va desencaminada la meva comparació, perquè l'autora parla de Far West per descriure el territori comanche on es desenvolupa la història. Una obra ben negrota. 


I fins aquí de moment. Continuarem, negrots.   

  

dijous, 13 de setembre del 2018

No diguis res, de Raquel Gámez Serrano





No diguis res, de Raquel Gámez Serrano, és la novel·la número 32 de la Col·lecció Llibres del Delicte i la segona de l'autora després de A la seva pell. Es tracta d'un text de poc més de dues-centes pàgines que ens endinsa en un univers familiar disfuncional i fosc. 

Raquel Gámez s'ajusta al paradigma que tant hem defensat en aquest blog des de fa temps. Això és, la permeabilitat del gènere negre actual i la necessitat d'ampliació de les seves fronteres. Aquí no hi ha un cadàver a la primera pàgina, no hi ha policies (els justos per a la versemblança) i no hi ha investigacions. En canvi, allò que sí que trobem és l'obscuritat humana més absoluta. 

No faré spoilers ni explicaré trames. No ho faig mai. La novel·la apel·la als nostres sentiments més atàvics, a les nostres pors i a les nostres mancances, aquelles que provenen d'uns traumes d'infantesa que ens marquen per sempre i que no superem mai. Tots en tenim, d'aquests. Però alguns són terrorífics. A No diguis res, us puc assegurar que ho són. Tanmateix, això no hauria d'eximir-nos d'actuar correctament. A No diguis res ningú no actua com cal, atrapats els personatges en un caos de prejudicis, aparences i buidors. 

La novel·la es llegeix molt de pressa, amb ganes, i mostra una Raquel Gámez que creix i evoluciona, preocupada per l'estil i les veus narratives. Amb una atmosfera inquietant i un final que sens dubte ens colpeix, l'autora també es permet alguna picada d'ullet en forma dels noms o cognoms dels personatges o fent aparèixer Gal·la, la protagonista de la seva primera novel·la. M'agrada la possibilitat de donar vida a un univers que vagi agafant forma de mica en mica.

Així ho esperem, Raquel. Recomanada, negrots. 



      

diumenge, 5 de març del 2017

Qüestionari literari al blog EN CLAU DE NEGRE de Raquel Gámez: les meves respostes






Avui la Raquel Gámez m'ha plantejat una sèrie de preguntes en un qüestionari que fa a diversos autors dins del seu blog En Clau de Negre. Si voleu saber què m'ha preguntat i què he respost, AQUÍ HO TENIU. I, de pas, us recomano visitar el blog, que és molt complet i conté ressenyes i articles molt interessants. 

Feliç diumenge, negrots.



dilluns, 23 de maig del 2016

A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano





Abans de res, vull manifestar que em sembla interessant la publicació d’un text com A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano. M’ho sembla per diversos motius, però el principal té a veure amb la poca presència de drames carceraris en la novel·la negra catalana. Amb aquesta recent aportació, número 17 de l’Editorial Llibres del Delicte, estem fent front a una escassetat que ja no ho serà tant.  
La novel·la neix de la pròpia experiència de l’autora com a educadora social i de l’impacte que li causà el cas del 4F, que tots coneixem gràcies al documental Ciutat morta. De fet, un dels seus protagonistes directes, Rodrigo Lanza, ha escrit el pròleg que encapçala la novel·la. La ficció que ens explica Raquel Gámez no hi té res a veure, amb el cas 4F, però s’hi inspira per fer-nos palesa la història d’una injustícia. D’una banda, perquè el protagonista empresonat, Leo, és innocent. D’una altra, perquè, ho sigui o no, el tractament que rep a la presó no és un tractament humà.    
M’ha interessat moltíssim el debat que el text planteja. Un debat vinculat a la funció de les presons. En el nostre sistema penitenciari la idea és que els reclusos compleixin la condemna, però sempre amb vistes a la seva reinserció social. En teoria, s’hi dediquen molts recursos. En la pràctica, això funciona molt poc. És desesperançador pensar en la teoria del càstig, de la qual ens va parlar Michel Foucault, que acaba essent la teoria imperant. Qui té dret a imposar el càstig? Com es decideix? Com es quantifica? Tal com considerava el filòsof francès, la llei escrita per l’home parteix de tot un seguit d’arbitrarietats que no sempre s’avenen amb l’autèntic concepte de justícia. I que, per descomptat, poc o res tenen a veure amb la reinserció.




La novel·la és dura, però de lectura lleugera. La seva protagonista, Gal·la, és una noia idealista, altruista, que sortirà malparada per voler descobrir la veritat a costa del que sigui. Suposo que, a un cert nivell, funciona com un alter ego de l’autora. El seu desig de destapar les irregularitats, la corrupció i la putrefacció que tot ho empudega toparà frontalment amb la mateixa realitat que intenta denunciar. 

Acostar-nos des de dins al funcionament d'una presó és un altre dels aspectes (ja he dit a l'inici que n'hi havia més d'un) que també m'ha interessat. 

L'enorme violència, soterrada o explicita. El  comportament -massa sovint discutible- de psicòlegs, metges, vigilants, funcionaris, educadors. Tot un món. Un univers  paral·lel que nosaltres, des de fora, no ens podem ni imaginar. M'ha semblat molt adient que Raquel Gámez remarqui la fina línia que, encara que no en siguem conscients, separa el nostre món d'aquell altre. Un error. Un simple error, i tots podem anar-hi a parar. Farem bé de no mirar-nos-el  des de l'atalaia dels "bons". Això dels "bons" i dels "dolents" no sempre és fàcil d'escatir, per més que ens ho vulguin fer creure les novel·les i les pel·lícules de policies.   
El text  alterna un narrador omniscient en tercera persona amb la veu en primera persona de Leo, el reclús empresonat. M’ha semblat que els capítols reflexius funcionen molt bé. Són crítics i sense concessions. No hi ha un pam de net, la corrupció es pertot i difícilment ens podrem salvar.  
La ficció, com acostuma a dir el mestre Andreu Martín (i Raquel Gámez remembra en el seu capítol d’agraïments), sempre supera la realitat. La supera perquè està passada pel tamís de la literatura i, per tant, pot gaudir de tots els seus recursos, arribar a molta gent i ser perpetuada en el record. Aquesta és la idea que amara, en darrera instància, la trama del llibre. Que no ens oblidem de Ciutat morta, que no ens oblidem del que ens explica, que tinguem sempre present que, darrere d’unes reixes insalvables, en un edifici de la nostra pròpia ciutat, hi ha un munt de gent tancada. Aquesta gent pot ser culpable, però també pot ser innocent. I, en qualsevol cas, es mereix un tracte just, civilitzat i humà.



Aquesta ressenya també ha estat publicada al Digital Núvol