Lectures i més lectures

 

La drecera de Caïm, de Silvia Mayans 

Una obra fantàstica que l'any passat va guanyar el XXX Premi Ferran Canyameres de novel·la. Es tracta de la tercera entrega de les aventures del fotògraf Elíades Bel, i aquest cop incideix en el tema de la memòria històrica i les fosses comunes enmig de la sordidesa de certes entreteles familiars. Fresca, dinàmica, ben escrita i ben documentada, amb el ben resolt registre de la parla dialectal pel que fa als diàlegs, és un text que us recomano vivament. 

Detective íntimo, de Carlo Frabetti

Una original novel·la que vaig conèixer gràcies a la recomanació d'Andreu Martín. És una història surrealista, protagonitzada per un detectiu que no s'ocupa de casos criminals, sinó de resoldre casos "íntims". L'adjectiu ¨íntim" va molt més enllà del que us podeu imaginar. És un text molt ocurrent, especialment pel que fa als diàlegs. Un exercici metaliterari amb una  quantitat de referències literàries que el fa idoni per al gremi dels filòlegs. Des de Cadalso a Borges, des de Chesterton a Conan Doyle, Lewis Carrol i Montserrat Roig. Una novel·la diferent.  

Morts, qui us ha mort?, d'Iñaki Rubio

Un true crime intens, que dissecciona un dels fets més vergonyants de la història d'Andorra. La crònica dels esdeveniments que van conduir a l'última condemna a mort del país, l'any 1943. M'ha interessat molt tot el que he après sobre els costums, la política i les lleis andorranes, que, almenys pel que fa a aquella època, m'han semblat més complicades i anacròniques del que ja tenia entès. El text és llarg, molt novel·lat, i jo potser hi he trobat a faltar les entrevistes i avatars que va viure l'autor, Iñaki Rubio, mentre s'estava documentant. Sé que això hauria allargat la novel·la encara més, però a mi m'hauria agradat conèixer el making off i esbrinar com va reunir la informació. No m'hauria importat que sacrifiqués una part de la pura novel·la en ares d'aquesta informació. El procés d'investigació em sembla molt important, sobretot en un afer amb aquesta potència històrica. En qualsevol cas, Iñaki Rubio converteix el llibre en un magnífic al·legat en contra de la pena de mort. I jo, que tinc aquesta reivindicació com la més clara de la meva vida, li agraeixo infinitament. 

Monumental, de Joan Canela i Jordi Colonques 

Novel·la breu que vaig llegir d'una tirada, guanyadora del Premi Novel·la i Falles de Cullera. M'ho vaig passar la mar de bé, com sempre que llegeixo aquests bons amics. Un text fresc i molt amè, una trama policíaca i fallera que pot proporcionar uns moments de grata diversió. 

Mentre la neu sigui blanca, de Jordi Boixadós  

Un llibràs, que negreja i que enganxa des de la primera pàgina. Una història del passat, que torna inesperadament i passa d'un pare a un fill perquè aquest fill pugui finalment tancar-la i posar damunt la taula tota la veritat. A mig camí entre Suècia i Catalunya, l'autor teixeix una trama plena de secrets terribles, però alhora farcida d'humanitat i sensibilitat. És un text excel·lent, que segur que interessa a un públic ampli. 

Malabèstia, de Raquel Gámez-Serrano

Novel·la guanyadora del Premi Ferran Canyameres d'enguany. L'autora ha fet un important salt qualitatiu en la seva escriptura, donant vida a una ficció dinàmica i crítica que afronta amb ambició literària. Una de les múltiples urbanitzacions fantasma que recorren la nostra geografia és el punt de confluència de l'acció de la novel·la, on hi trobem acumulades algunes de les xacres de la societat actual: el tràfic de marihuana, la corrupció policial, les ocupacions de cases, els robatoris en domicilis, la violència de gènere... i enmig de tot això, dos policies i una educadora social lluitant contra el mal com Gary Cooper a "Solo ante el peligro". I no va desencaminada la meva comparació, perquè l'autora parla de Far West per descriure el territori comanche on es desenvolupa la història. Una obra ben negrota. 

I fins aquí de moment. Continuarem, negrots.   

  

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. 

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva. 

Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.  

Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols. 

Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu. 

La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen es trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès. 

En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al digital Núvol