Harlem Nocturne

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sílvia Mayans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sílvia Mayans. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 d’octubre del 2022

Lectures i més lectures

 


La drecera de Caïm, de Silvia Mayans 

Una obra fantàstica que l'any passat va guanyar el XXX Premi Ferran Canyameres de novel·la. Es tracta de la tercera entrega de les aventures del fotògraf Elíades Bel, i aquest cop incideix en el tema de la memòria històrica i les fosses comunes enmig de la sordidesa de certes entreteles familiars. Fresca, dinàmica, ben escrita i ben documentada, amb el ben resolt registre de la parla dialectal pel que fa als diàlegs, és un text que us recomano vivament. 

Detective íntimo, de Carlo Frabetti

Una original novel·la que vaig conèixer gràcies a la recomanació d'Andreu Martín. És una història surrealista, protagonitzada per un detectiu que no s'ocupa de casos criminals, sinó de resoldre casos "íntims". L'adjectiu ¨íntim" va molt més enllà del que us podeu imaginar. És un text molt ocurrent, especialment pel que fa als diàlegs. Un exercici metaliterari amb una  quantitat de referències literàries que el fa idoni per al gremi dels filòlegs. Des de Cadalso a Borges, des de Chesterton a Conan Doyle, Lewis Carrol i Montserrat Roig. Una novel·la diferent.  

Morts, qui us ha mort?, d'Iñaki Rubio

Un true crime intens, que dissecciona un dels fets més vergonyants de la història d'Andorra. La crònica dels esdeveniments que van conduir a l'última condemna a mort del país, l'any 1943. M'ha interessat molt tot el que he après sobre els costums, la política i les lleis andorranes, que, almenys pel que fa a aquella època, m'han semblat més complicades i anacròniques del que ja tenia entès. El text és llarg, molt novel·lat, i jo potser hi he trobat a faltar les entrevistes i avatars que va viure l'autor, Iñaki Rubio, mentre s'estava documentant. Sé que això hauria allargat la novel·la encara més, però a mi m'hauria agradat conèixer el making off i esbrinar com va reunir la informació. No m'hauria importat que sacrifiqués una part de la pura novel·la en ares d'aquesta informació. El procés d'investigació em sembla molt important, sobretot en un afer amb aquesta potència històrica. En qualsevol cas, Iñaki Rubio converteix el llibre en un magnífic al·legat en contra de la pena de mort. I jo, que tinc aquesta reivindicació com la més clara de la meva vida, li agraeixo infinitament. 

Monumental, de Joan Canela i Jordi Colonques 

Novel·la breu que vaig llegir d'una tirada, guanyadora del Premi Novel·la i Falles de Cullera. M'ho vaig passar la mar de bé, com sempre que llegeixo aquests bons amics. Un text fresc i molt amè, una trama policíaca i fallera que pot proporcionar uns moments de grata diversió. 

Mentre la neu sigui blanca, de Jordi Boixadós  

Un llibràs, que negreja i que enganxa des de la primera pàgina. Una història del passat, que torna inesperadament i passa d'un pare a un fill perquè aquest fill pugui finalment tancar-la i posar damunt la taula tota la veritat. A mig camí entre Suècia i Catalunya, l'autor teixeix una trama plena de secrets terribles, però alhora farcida d'humanitat i sensibilitat. És un text excel·lent, que segur que interessa a un públic ampli. 

Malabèstia, de Raquel Gámez-Serrano

Novel·la guanyadora del Premi Ferran Canyameres d'enguany. L'autora ha fet un important salt qualitatiu en la seva escriptura, donant vida a una ficció dinàmica i crítica que afronta amb ambició literària. Una de les múltiples urbanitzacions fantasma que recorren la nostra geografia és el punt de confluència de l'acció de la novel·la, on hi trobem acumulades algunes de les xacres de la societat actual: el tràfic de marihuana, la corrupció policial, les ocupacions de cases, els robatoris en domicilis, la violència de gènere... i enmig de tot això, dos policies i una educadora social lluitant contra el mal com Gary Cooper a "Solo ante el peligro". I no va desencaminada la meva comparació, perquè l'autora parla de Far West per descriure el territori comanche on es desenvolupa la història. Una obra ben negrota. 


I fins aquí de moment. Continuarem, negrots.   

  

dimecres, 10 de juny del 2015

Cap llàgrima sobre la tomba, de Sílvia Mayans




Cap llàgrima sobre la tomba, novel·la finalista del Premi Ferran Canyameres l’any 2012, és un llibre magnífic. Una història atemporal, ambientada a les Terres de l’Ebre, que es troba a mig camí entre el gènere (més o menys) negre i la literatura elegíaca. Sílvia Mayans ha compost un relat intens, proper i ben estructurat que no us podeu perdre.
La novel·la resulta susceptible d’ésser analitzada des de diversos punts. Per un cantó, el més important són els personatges, la seva interioritat i les relacions que s’estableixen entre ells. Gairebé podem parlar d’una trama iniciàtica, on el protagonista recorre un camí, d’entrada inesperat, envers la recuperació de la identitat perduda, la superació dels traumes de la infantesa, el despertar a la vida i a la veritat. L’enfrontament amb els terribles fets del seu passat, la descoberta dels secrets, la coneixença sobtada de la família, la retrobada amb el paisatge que el va veure néixer... Tot allò que ha anat obrint un pou d’incomprensió entre les persones, fins i tot entre les que s’estimen o s’haurien d’estimar, es desplega atzarosament davant del personatge de manera insospitada. No sé si l’autora s’havia plantejat fer-nos reflexionar sobre la casualitat i el destí, però en qualsevol cas és un pensament que ens ve al cap, que està present en un text que acaba apel·lant, mitjançant una estructura circular, a una certa justícia poètica.
El to nostàlgic, el retrobament amb les arrels, la presència constant de la imponent natura d’aquella zona gairebé oblidada de Catalunya atorguen a la història una dimensió melangiosa i profunda. Entronca amb la tradició dels drames rurals i amb el motiu literari de l’enfrontament (en el sentit de diversitat) entre la ciutat i el camp. Tanmateix, el tractament és amable. Mayans defuig l’excés de sentimentalisme mitjançant unes ben mesurades pinzellades d’humor. Un humor on el costumisme, la mirada jocosa i l’autoreflexió burlesca hi tenen un interessant paper.
Un segon punt important a l’hora d’enfrontar-nos a l’anàlisi de la novel·la rau en el moment temporal en què està ambientada. Justament l’any 1975, en els mesos previs i els posteriors a la mort del dictador. El marc i l’escenari per on ens passeja Mayans contenen, doncs, la voluntat de reflectir l’inici de la Transició. Des d’aquest punt de vista, resulta significatiu el tractament que fa del paper del policia, el tinent Estrada, un secundari de luxe que vehicula gran part de la indagació històrica. 
I no puc acabar aquesta ressenya sense destacar un dels grans encerts de la novel·la. Em refereixo a l’aposta lingüística de Sílvia Mayans: la utilització sense complexos dels diferents dialectes i fins i tot la presència del castellà. Mentre els policies s’expressen en aquesta llengua (altra cosa hauria estat impensable l’any 1975), el protagonista (narrador en primera persona) empra la parla de Barcelona i els habitants de les Terres de l’Ebre el seu dialecte particular. El resultat és una narració fresca, creïble i encisadora que flueix perfectament i que dota el text de la màxima versemblança. Defenso vivament aquesta naturalitat en la nostra narrativa. Així és com ha de ser.
No us perdeu Cap llàgrima sobre la tomba, negrots. Estic segura que us encantarà.   


Ahir vaig tenir l'honor de presentar la novel·la a la Biblioteca Bonnemaison de Barcelona. 
Foto abans de començar l'acte amb la Sílvia Mayans.