Harlem Nocturne

dijous, 30 d’abril del 2015

La mujer de gris, a les llibreries al juny





La tindrem al juny, però l'Editorial Navona ja l'ha anunciada avui. La meva novel·la La dona de gris traduïda al castellà.
 
No tinc paraules per expressar la meva felicitat. L'aposta de Navona per la meva primera novel·la, una aposta decidida i generosa, és per a mi un autèntic somni.
 
Em sento tan feliç! Perquè sé que això és una cosa que no passa sovint, perquè costa molt que algú s'atreveixi a traduir del català al castellà, perquè hi ha molts autors que s'ho mereixen, que fa anys que escriuen i als quals admiro molt.
 
No ho puc explicar. Només puc dir que de vegades la vida et regala coses, sense explicació, sense justificació. Acceptaré aquest regal i el compartiré amb vosaltres. No puc fer res més.
 
Això sí: agrair novament al Marc Moreno la seva confiança cega en la novel·la en català. I dir-vos que espero que també us agradi  aquesta versió. L'he traduït jo mateixa. Transmet, per tant, la meva pròpia veu. 
 
Moltes gràcies. Us estimo, negrots.
 
 

dilluns, 27 d’abril del 2015

Cómo escribo novela policíaca, d'Andreu Martín






Ahir vaig concloure la lectura de Cómo escribo novela policíaca, del mestre de mestres Andreu Martín. Una obra a mig camí entre l’assaig i la divulgació, publicada en castellà per l’Editorial Alba i adreçada en teoria als “futurs” conreadors del gènere. En la pràctica, però, el llibre és útil per a tots els amants de la negror que vulguin passar-s’ho bé i, alhora, aclarir idees i conceptes.   
El text està concebut com una guia orientadora, no debades s’ha inclòs en la col·lecció “Guías del escritor”. Es tracta d’un compendi de tota la saviesa atresorada per Andreu Martín al llarg de la seva dilatada carrera, com a autor de primera línia però també com a conferenciant brillant i com a docent en cursos d’escriptura. Diuen que no hi ha res millor que l’experiència. Doncs aquí Andreu Martín ho demostra amb escreix.
Els qui tenim la gran sort de conèixer-lo, hem sentit la seva veu mentre devoràvem les pàgines del llibre. Les seves anècdotes, la seva concepció de la literatura policíaca com un “joc”, les seves cèlebres comparacions i exemples. Com a estudiosa del gènere, m’han interessat molt les seves teories, que comparteixo molt més del que ell es pensa. Quan em va dedicar el llibre, em va escriure: “Per a l’Anna Maria, fent la prova per si de cas estem d’acord”. Doncs sí. Ara puc dir-te, Andreu, que estem en general bastant d’acord. No en tot, evidentment (segurament això no sol passar), però sí en la majoria de qüestions importants.
Quan vaig començar la lectura, vaig posar en marxa l’exercici habitual. Em refereixo a marcar disciplinadament les pàgines. Aquest és el modus operandi típic dels investigadors, sobretot quan manegem un text que augura un munt de citacions utilitzables en futurs treballs. Tanmateix, de seguida vaig veure que això d’assenyalar era una feina inútil. El contingut del llibre és tot tan útil, tan aprofitable i tan interessant que ho havia de marcar tot. Em vaig estimar més continuar llegint i gaudint, però vaig anotar mentalment ˗ja per sempre˗ que Cómo escribo novela policíaca s’hauria de convertir en un dels meus textos de capçalera quan em posés a treballar.  
D’una banda, Andreu Martín ens ofereix la seva opinió personal, i ho fa amb un estil planer i sense solemnitat, però amb una agudesa extraordinària. D’una altra, es recolza en una extensa i àmplia bibliografia que s’estén des dels inicis del gènere fins a l’actualitat. És cert que, per al meu gust, hi apareixen molt més els americans clàssics que els autors europeus més moderns; i també és cert que, des del meu vessant científic i acadèmic, trobo a faltar que les citacions estiguin clarament identificades.

Tanmateix, sé perfectament que la guia no pretén ésser un assaig universitari, sinó un manual manejable i divulgatiu per a un públic nombrós i heterogeni. Per tant, aquests dos detalls que esmento resulten absolutament irrellevants. Andreu Martín ens transmet una reflexió profunda i autoritzada sobre la importància del gènere i el paper que juga (o hauria de jugar) dins del món de la literatura. Trenca esquemes, desterra prejudicis, ens explica secrets, ens ensenya l’ofici. Ens fa obrir la boca amb sorpresa, ens fa riure, ens fa xalar. Al meu entendre, haurien d’existir molts més manuals d’aquestes característiques. Acostarien sense complexos el fet literari a un grup nodrit de públic i això, ara situant-me en el meu rol d'activista, penso que és una cosa que no té preu.
Que ningú no es perdi Cómo escribo novela policíaca. Us encantarà.

I a tu, admirat Andreu, moltes gràcies.    
Nota: el volum inclou un glossari dels escriptors i estudiosos citats i de la principal bibliografia, de la mateixa manera que també inclou un apèndix amb els consells d’alguns autors clàssics sobre com escriure novel·la policíaca.  

       


diumenge, 26 d’abril del 2015

Un altre festival: Granada Noir





Al llarg de trobades i trobades sobre el gènere negre,
els participants no hem deixat mai de comentar l'enveja
que sentim per la quantitat de festivals especialitzats que es fan a França.
Ens emmirallem en ells i sempre desitgem esperançadament que aquí (tant a Catalunya com a l'Estat)
arribi a passar el mateix.
Doncs, mireu, crec que ens n'estem sortint. Darrerament, en aquest bloc no parem d'anunciar nous encontres negres. Això és, evidentment, molt engrescador. Encara estem lluny de França, però no tant com fa uns anys.
 
Avui he de fer-me ressò del Granada Noir (enllaço aquí el seu web) que tindrà lloc a la ciutat andalusa
del 25 al 30 de maig.
No us enganyaré, m'agradaria anar-hi algun cop. 
Sobretot perquè Granada és un dels llocs més bonics que he vist mai. 
 
 
 

Que passeu un bon diumenge, negrots.
 
 
 

divendres, 24 d’abril del 2015

Les “aventis” del Sant Jordi 2015







Com recordareu, l’any passat vaig escriure una crònica prou detallada del meu accidentat Sant Jordi (la podeu llegir aquí). Mai havia viatjat tant en metro en un sol dia, mai havia moquejat, plorat i esternudat tant per culpa del pol·len i del polsim dels plàtans. Tanmateix, he de reconèixer que enguany la cosa ha estat més calmada. Els pol·len i els plàtans, contra tot pronòstic, s’han portat molt bé. No he patit desventures, sinó més aviat aventures. Aventures càlides, plaents, plenes de companyonia i d’amistat.
Barcelona es va posar el seu millor vestit de festa: el cel blavíssim, el solet calent sense cremar, la lluminositat de la ciutat per tot arreu, la companyia inigualable dels llibres, el color de les roses. I la gent, la gent que tot ho emplena i que, per un dia, hom tolera agradosament.
No us negaré que em vaig cansar. Ahir vaig tirar més del camí de Sant Fernandu (un ratu a pie i un ratu andandu), de manera que avui tinc els peus cuits. Només vaig agafar el metro en una ocasió. I també un taxi, en el darrer tram, de la Llibreria “Al peu de la lletra” a la fàbrica Moritz. No hi havia gaire distància, però les possibles combinacions en transport públic no resultaven gaire senzilles. A aquelles hores, de 8 a 9 del vespre, ja no estava jo per gaires transbordaments. De manera que sí, ho confesso. Vaig fer aquest trajecte en taxi. I amb un taxista la mar de simpàtic, per cert.
Les meves peripècies van començar de 11 a 12 a la Parada de “Llegir en Català” (Passeig de Gràcia). Abans, però, havia passat per la “Llibreria Montseny”, al meu mateix carrer, amb la intenció de saludar en Víctor, el llibreter, i de fer-me amb ell les primers fotos de la jornada. De 12 a 13 vaig ser a la parada d’Edicions Xandri (Rambla de Catalunya). Com ja sabeu, l’antologia de contes Els crims nostrats acaba de sortir i molts negrots volien aprofitar el Sant Jordi per fer-se amb el seu exemplar.        












Fins aquí no em puc queixar, però els problemes comencen a manifestar-se quan t’adones que el teu programa de signatures et situa sense treva (solapant les hores) a dos llocs prou allunyats. És a dir: de 12 a 13 a Xandri i de 13 a 14 a l’Ateneu Barcelonès. Ja em direu com es fa, això. Jo encara no he aconseguit el do de la ubiqüitat, per més que ho provo i ho provo. Total, que a l’Ateneu vaig arribar una bona estona tard. Què hi farem. És una cosa que em va fer ràbia, perquè havia vingut a veure’m la meva alumna Laia Benavent i la pobra va haver de marxar. Paciència.




Després del parèntesi del dinar, la meva següent cita era a la parada de la Llibreria “La Impossible” (Rambla de Catalunya). Allà vaig tenir un encontre molt especial. Al meu costat signava llibres un noi jove, de nom Carles Pradas, autor de La setena vida de Kasper Schwarz. Els exemplars del llibre anaven acompanyats de la màscara d’un gat negre i simpàtic (vegeu  la foto), que em va cridar l’atenció (com podeu suposar). No és difícil deduir la conseqüència de la trobada. El protagonista del llibre és el gat de l’autor, Kasper, i ell és un “gatuno” de primera. Tot i que jo m’havia promès no comprar cap llibre (ja sabeu que en tinc centenars fent cua i, a més, no volia anar carregada el dia de Sant Jordi), la temptació va ser forta. Jo, que sóc dèbil i faig cas als clàssics, no m’hi vaig resistir, tal com aconsellava l’admirat Oscar Wilde. És a dir, vaig adquirir el llibre, en Carles me’l va dedicar i jo vaig tornar a casa amb l’exemplar (publicat per “Males Herbes”, molt bones vibracions) i la carota.   







De “La Impossible”, de nou a “Llegir en català”. Tot el dia del Passeig de Gràcia a Rambla Catalunya i viceversa. Tant al matí com a la tarda, vaig fer aturades estratègiques a la paradeta dels meus entranyables amics de l’Editorial Alrevés. Vaig poder abraçar molta gent, ja us ho podeu imaginar. Alguns, com Alexis Ravelo o Piluca Vega, crec que no van quedar immortalitzats fotogràficament. Però de l’abraçada no se’n van lliurar. De fet, en el cas d’Alexis em sembla que no sóc jo qui l’abraça, sinó ell a mi. Mai m’han atxuxat tan fort com quan me’l trobo a ell. Aquests canaris, oh, són un encant.    












Era jo feliç a la parada de “Llegir en català” (amb l’alegria afegida de veure que el meu editor, Marc Moreno, s’havia sentit prou fort per anar-hi), però el temps va passar volant. A la mateixa hora (tornem amb la manca d’ubiqüitat!) havia de ser a “Al peu de la lletra” (Calàbria, 281). Evidentment, vaig tornar a fer tard. Em sap molt greu, però no hi havia altra manera d'anar cobrint etapes. En Joan Antoni Pérez, el llibreter, va muntar dues taules molt ben nodrides amb exemplars de La dona de gris i d’Elles també maten. Des d’aquí li vull agrair el seu interès, ja que va ser idea seva promoure especialment la meva novel·la des que la va llegir i li va agradar molt.    

I, en fi, d’allà a la Moritz (amb el taxi i el taxista simpàtic). I aquí es quan hi trobem l’anècdota d’enguany. Així com l’any passat va ser en Pepe Colubi i el seu Chorromoco, aquest 2015 tots els autors que signàvem a la Moritz en el darrer torn vam topar amb un fenomen absolutament al·lucinant. Gernacions d’adolescents que feien cua tot brandant un llibraco de tapes toves i aspecte “simpló” escrit per un tal Auronplay. No em pregunteu res. Només sé que és un youtuber que fa furor i que jo no he resistit ni dos minuts mirant-lo en un vídeo. Accepto que tinc prejudicis, però és clar, la cosa que vaig viure ahir sembla d’una altra galàxia. Ja, ja, ja sé que els adolescents viuen en un món paral·lel i que això ha passat sempre, però ho hauríeu d’haver vist. Els empleats de la Moritz, els altres autors (inclòs en Martí Gironell) i jo mateixa no ens ho podíem creure.
I és que el famós youtuber... No hi era!
Es veu que arrossegava tanta cua en les parades anteriors que anava amb hores de retard a tot arreu. No cal que us digui que el seu llibre s‘havia exhaurit, però sí que us comentaré la resignació amb la qual els empleats de la Moritz van acceptar que haurien de fer hores extríssimes per esperar el dit Auronplay i que signés tot allò. Una cosa era certa: els adolescents no pensaven marxar. La solidaritat entre els treballadors de la Moritz i tots els altres autors va ser evident i va demostrar que la gent s’uneix davant l’adversitat. Sí, senyor. Per cert, que a la Moritz em van regalar una agenda amb el meu nom. Toma!             



Com defineixo el meu dia, a banda d’haver signat un nombre prou engrescador de llibres? Doncs com un dia feliç, que m’ha demostrat un cop més la sort que tinc. Alumnes fidels i “carinyosos” (joves i grans) que et vénen a veure passi el que passi i omplen de sentit la teva vida; amics del facebook que et desvirtualitzen i deixen anar unes llagrimetes d’emoció; gent del ram (escriptors, traductors, editors, llibreters, agents literaris) que s’han convertit en amics entranyables; negrots i negrotes que et segueixen per tot arreu, compren tot el que publiques i et regalen punts de llibre de Tintín; negrots amics que han sobrepassat el límit de la pura coneixença i s’han convertit en imprescindibles (de vegades et regalen flors, o et porten granissat de llimona); gent que s’acosta i et diu que et segueix i que els agrada molt tot el que fas; amics nous que trobes pel camí; coses que descobreixes dels altres i de tu mateixa; i veure que comets errors, que t’equivoques de nom amb algunes persones i que ells ho entomen amb humor i filosofia mentre a tu et cau la cara de vergonya.





En fi, negrots. L’alegria de compartir Barcelona, les flors, els colors, els llibres i la literatura. I una sensació per damunt de totes. Aquella que ens diu que als humans ens seria molt fàcil entendre’ns si tots ho volguéssim.
Que passeu un bon dia.    


dimarts, 21 d’abril del 2015

Premi Ledesma 2015 per a Andreu Martín, el puto amo





El festival València Negra, que se celebra a València durant la segona setmana de maig, ja ha anunciat avui que el Premi Francisco González Ledesma (preciosa tria del nom) és per a Andreu Martín, en reconeixement a la seva carrera literària.
 
Amb tota l'admiració, me n'alegro moltíssim, mestre. No pot ser més merescut.
 
No debades alguns et considerem, amb tots els respectes, "el puto amo".
 
Un petó ben fort.
 
 

dilluns, 20 d’abril del 2015

Anna Maria Villalonga: la meva graella de Sant Jordi






Un any més, ha arribat Sant Jordi. El temps passa volant.

Com que alguns negrots m'ho heu preguntat, aquí us detallo la graella d'horaris i llocs on em podreu trobar signant llibres:

De 11 a 12: Parada de Llegir en català (Passeig de Gràcia, 49)
De 12 a 13: Parada d’Edicions Xandri (Els crims nostrats) (Rambla de Catalunya amb Provença)
De 13 a 14: Ateneu Barcelonès (Canuda, 6) 

De 17 a 18: Llibreria La Impossible (Provença, 232)
De 18 a 19: Parada de Llegir en català
De 19 a 20: Llibreria Al peu de la lletra (Calàbria, 281)
De 20 a 21: La Central (Fàbrica Moritz)


I que els déus m'emparin, perquè encara recordo l'odissea de l'any passat, que podeu recordar (i riure) llegint AQUÍ.

Una abraçada a tots. Ens veiem!

 

dimecres, 8 d’abril del 2015

Una novel·la pulp, de Damià del Clot




 

Una novel·la pulp, de Damià del Clot, és la darrera proposta de Llibres del Delicte. Un text extremadament sui generis que crida l’atenció pel que diu i, sobretot, per com ho diu.
Entrar en el món d’Una novel·la pulp (el títol m’agrada, el trobo molt escaient) és com entrar en un univers paral·lel. La lectura produeix alhora somriures, ganyotes de perplexitat i molta sorpresa. Et preguntes com el seu autor ha arribat a confegir una ficció tan pròpia, tan connotada, tan àcida. I t’ho passes molt bé. És interessant anar descobrint els referents externs que l’han inspirat, reconèixer els estímuls, assistir (amb divertit astorament) als extravagants noms dels personatges.     
Una escala de veïns a la zona alta de Barcelona, un grup humà d’allò més variat i eixelebrat, un munt de gent sense escrúpols, una lluita fratricida, sang i fetge a dojo, sexe, humor, personatges duplicats (o triplicats), un zoo urbà en tota la regla, alguns tocs de fantasia, nenes que nos saps si t’agraden o t’espanten, escriptors fantasmes, sicaris, festes, judicis i crims. Un còctel explosiu i molt original que et fa avançar pàgina rere pàgina preguntant-te on et portarà aquella delirant història.
Resulta evident que aquesta editorial continua sorprenent-nos cada dia.
Enhorabona a l’autor i a l’editor i endavant les atxes!   

dimarts, 7 d’abril del 2015

"La dona de gris" nominada a millor novel·la negra en català al Festival València Negra 2015



 
 
De vegades a la vida és com si algú et toqués amb una vareta màgica, de la mateixa manera que de vegades és al contrari. Ara estic molt contenta per una notícia que mai no m'hauria esperat. M'han fet FINALISTA DEL FESTIVAL VALÈNCIA NEGRA, a la millor novel·la en català. Només això, sense pensar en guanyar, ja és un regal increïble.  La veritat és que ara mateix no sé què dir ni per on tirar, però estic contentíssima. Ser FINALISTA ja és guanyar.
 
Sens dubte, dedico la nominació, aquesta gran alegria, al Marc Moreno, l'editor de Llibres del Delicte. Ell sí que s'ho mereix. Perquè treu forces de l'adversitat, perquè hi posa pit i collons.  
 
Si algú de vosaltres em vol votar, ho pot fer. Aquí us deixo l'enllaç. Sense cap compromís, només si us ha agradat la novel·la.
 
 
 
 
Gràcies a tothom!
 
 
 
 

III Premi de novel·la "Pata Negra" per a Víctor del Árbol

 
 
 
 
 
 
Em plau comunicar-vos que el III Premi de novel·la "Pata Negra" que atorga el Congreso de Novela y Cine negro de Salamanca (al qual assistiré la setmana vinent, ja que se celebra del 14 al 17 d'abril) l'ha rebut enguany el nostre amic Víctor del Árbol per la seva celebrada novel·la Un millón de gotas. 
 
Tenia uns boníssims contrincants (Rosa Ribas i Sabine Hoffman, Julián Ibáñez, Nacho Cabana, Alexis Ravelo, Toni Hill, Lorenzo Silva, Berna González Harbour, Eugenio Fuentes, Román Piña, David Llorente i Claudio Cerdán). Poca broma, com veieu. 
 
La meva enhorabona, Víctor. Encara no he llegit la novel·la, com moltes altres, bàsicament  perquè té 700 pàgines i normalment vaig ajornant la lectura de les obres llargues de cara a l'estiu. Tanmateix, el seu èxit aclaparador l'avala per tot arreu.  
 
Repeteixo: moltes felicitats i ens veiem a Salamanca, on podré viure en directe el lliurament del Premi!
 
 
 
 
      

divendres, 3 d’abril del 2015

EL VI FA SANG: NOU FESTIVAL DE NOVEL·LA NEGRA CATALANA





Avui em complau moltíssim recollir en el bloc aquesta notícia. L'anunci d'un somni consolidat que l'estimat Salvador Balcells s'ha entestat a dur a terme, juntament amb altres negrots, fins que ho ha aconseguit.
Es tracta del primer Festival internacional de novel·la negra de l'Espluga de Francolí, que tindrà lloc de l'1 al 3 de maig. El Festival es basa en un maridatge amb l'immillorable vi de la zona. Aprofitant que queda tan bé, el seu nom és "El vi fa sang". Aquest nom coincideix amb el títol de la segona novel·la de Salvador Balcells i les aventures del seu protagonista Emili Espinosa. Molt adequat.     
Seran uns dies molt intensos, amb un munt de trobades, taules rodones, ponències, celebracions. Hi haurà negrots de tot el territori, entre els quals tinc l'honor de ser-hi amb enorme il·lusió.  
Aquí us deixo l'enllaç amb la pàgina web del Festival. Ho trobareu tot. Els ponents, els sospitosos, l'agenda, els actes. Tot, tot i tot.
Enhorabona als organitzadors per una iniciativa com aquesta. Ja estic frisant per tal que arribi el dia. Tothom que pugui, que s'animi. Vi boníssim, novel·la negra i un munt de negrots plens de ganes de passar-s'ho bé. Què més es pot demanar?

dimecres, 1 d’abril del 2015

Entrevista al vídeoblog de Jordi Cervera: es veu que sóc la "negrota oficial"



Fa unes quantes setmanes en Jordi Cervera em va fer l'honor d'entrevistar-me per al seu conegut vídeoblog, la qual cosa li agraeixo enormement. L'entrevista la vam filmar en una antiga impremta de Gràcia, un indret màgic i preciós que encara manté tot el caliu dels caràcters mòbils, les lletres de fusta i els motlles de metall. Es diu L'Automàtica i em va agradar molt tenir l'oportunitat de ser-hi. Hi feia un fred glacial i ara, visionant la filmació, recordo que duia capes de roba i un jerseiot gruixut que em va ajudar molt. 
 
Vam parlar de novel·la negra, del gènere en català, de relats, de nous projectes editorials, de la meva novel·la. Una mica de tot. En Jordi Cervera diu que sóc la "negrota oficial". I mira, m'encanta que ho digui.
 
Au, negrots, aquí us la deixo. Si pitgeu sobre la foto, hi anireu directes.

Espero que en gaudiu.
 
 
http://blogs.ccma.cat/jordicervera.php?itemid=55535