Ja tornava a tocar un post

 

Ja feia molts dies que no tornava a escriure aquí. La feina se'm menja, però no vull deixar de consignar el recompte de les novel·les llegides, encara que sigui amb una frase, 

Per tant, allà van.  

Objectes perduts, de Quico Vilaró

Una novel·la extraordinària, molt recomanable, plena de personatges entranyables, humor i tendresa. Una novel·la coral que és el milloret del "negre" que he llegit darrerament, encara que sigui d'un "negre" molt sui generis. 

Llibre de morts, de Jordi Colonques

Darrer premi de narrativa Antoni Bru Ciutat d'Elx. Una novel·la crítica i fresca, on el lector aprendrà moltes coses de la ciència forense i de la tanatopràxia. Gent al límit, mirada de denúncia envers la societat actual i una lectura, alhora, molt distreta i plaent. 

  

       Ara direu que estic boig, d'Andreu Martín

Una nova novel·la divertida i delirant que ens arriba de la mà d'Andreu Martín. Una ficció breu i lleugera, on hi trobem una mica de tot. Fins i tot un protagonista de dubtosa cordura. Està malament del cap? O tal vegada no? L'haurem de llegir per descobrir-ho, negrots. 

               Dies de tempesta, de Sara Bilotti

Una novel·la ambiciosa i diferent, amb girs i sorpreses i un ambient opressiu. Tracta temes difícils, com els traumes de la infantesa, el maltractament en el si de la família i la violència a diversos nivells. Tanmateix, no tot és el que sembla. Com sempre, Pau Vidal fa una traducció fantàstica d'un giallo recent que no deixa indiferent ningú. 

        

De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort 

Al meu entendre, el seu màxim valor és l'ús d'un nivell de llengua i un estil impecables. La trama té lloc en una urbanització de poca volada plena d'individus inversemblants. La fauna humana desfilant en un llibre molt personal, tan personal com la veu de Jordi Dausà. 

Crímenes imaginarios, de Patricia Highsmith

En l'any del centenari de l'autora, una de les seves novel·les emblemàtiques, al marge de la sèrie de Ripley. Un text marca de la casa, amb un crescendo formidable, que indaga en la profunditat de la naturales humana des de posicions absolutament sorprenents. Què fan els personatges? Per què ho fan? Com és possible que actuïn com actuen? Una sèrie de preguntes que la novel·la ens planteja per acabar deixant-nos amb un magnífic sabor de boca. 

Sus...pense, de Patricia Highsmith 

L'únic assaig de l'autora. Un text de lectura entenedora i molt interessant, on la reina del suspens desgrana les seves experiències creatives i ens fa cinc cèntims dels recursos, els estratagemes, les dificultats, les inquietuds i el goig d'escriure. Molt recomanable per conèixer de primera mà el posicionament de Highsmith enfront de la tasca de l'escriptura.   

           Justícia quasi poètica, de Jordi Cervera

Una novel·la que enganxa i no pots deixar, amb personatges brutals i circumstàncies terribles. Sexe i violència al servei d'una finalitat: obrir el debat al voltant de si la justícia és justa. Ho és? O de vegades només ens quedarà la venjança? Llegiu-la i ho sabreu, negrots.  

La música dels camaleons, de Jordi Cervera

“Avarícia i revenja”. Aquests són els dos supòsits dels quals Jordi Cervera parteix a la seva darrera novel·la (La música dels camaleons, publicada per Bromera) com a mòbils del crim. I els posa en joc, ja ho crec que sí. Els posa en joc en una ficció dura, sòrdida i original que manté el lector amb l’ai al cor des de les primeres pàgines i que utilitza la música (molt heterogènia i diversa) com a curiós fil conductor. 

La música dels camaleons mostra una de les veus de Jordi Cervera com a escriptor. De la mateixa manera que és capaç d’usar un registre àgil i lleuger quan escriu per a joves (La mort a sis vint-i-cinc o La mort a dos-cents deu), també podem veure com es transforma quan conrea una narrativa negra per a adults. Ho va fer a Mosques i ara ho ha fet a La música dels camaleons. La seva prosa es converteix en un magma fosc, ampul·lós i recurrent que no té altra finalitat que inquietar el lector. Un estil retòric i obscur que incideix ˗com un pes que ofega˗ en la tragèdia i la brutor de la història que explica.       

La trama de la novel·la resulta molt atractiva, sobretot perquè és com un trencaclosques de peces que han d’anar encaixant i també perquè tracta un tema poc habitual en el gènere negre de casa nostra. Els franctiradors i els cossos policials d’elit semblen cosa dels americans, però aquí també en tenim i Jordi Cervera els treu a la llum. Ens mostra les entreteles dels GEI, la unitat més preparada dels Mossos d’Esquadra, aquells que només fan la seva aparició en casos molt greus de difícil resolució.

La novel·la n’és plena, de situacions complicades. Té un vessant molt assumible, de drama familiar típic, però també té un vessant de caràcter força inusual, molt de pel·lícula, en especial cap al final. A mesura que ens acostem al desenllaç, el puzle va agafant forma  i nosaltres, com a lectors, anem quedant a cada nova pàgina amb la boca més oberta.

Destaco per damunt de tot l’originalitat del tema tractat i del seu enfocament sense complexos. Em sembla perfecte que la novel·la negra en català tingui testimonis variats, de tota classe i mena, com passa en les literatures consolidades. Aquest és el camí que cal seguir. També lloo la imaginació de Cervera, que Déu n’hi do les coses que s’empesca. La credibilitat i la versemblança adquireixen un to propi i exigeixen del receptor un paper actiu i una certa tolerància. És l'opció de Cervera, la seva tria. 

Estem davant d'una novel·la  llarga, inquietant, sorprenent i tèrbola que encantarà als amants de l’acció i del risc.

I no explico res més. Si voleu saber més coses, us esperem el dia 7 de setembre a la Setmana del Llibre en català. Allà, a la taula rodona de Bromera, que tinc la fortuna de moderar, podrem parlar amb l’autor en directe.

Feliç dia, negrots.      

Entrevista al vídeoblog de Jordi Cervera: es veu que sóc la "negrota oficial"

Fa unes quantes setmanes en Jordi Cervera em va fer l'honor d'entrevistar-me per al seu conegut vídeoblog, la qual cosa li agraeixo enormement. L'entrevista la vam filmar en una antiga impremta de Gràcia, un indret màgic i preciós que encara manté tot el caliu dels caràcters mòbils, les lletres de fusta i els motlles de metall. Es diu L'Automàtica i em va agradar molt tenir l'oportunitat de ser-hi. Hi feia un fred glacial i ara, visionant la filmació, recordo que duia capes de roba i un jerseiot gruixut que em va ajudar molt. 

 

Vam parlar de novel·la negra, del gènere en català, de relats, de nous projectes editorials, de la meva novel·la. Una mica de tot. En Jordi Cervera diu que sóc la "negrota oficial". I mira, m'encanta que ho digui.

 

Au, negrots, aquí us la deixo. Si pitgeu sobre la foto, hi anireu directes.

Espero que en gaudiu.

 

 

 

  

Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!

24 hores de: Badalona Negra

Ja us he avisat que novembre es presenta farcit de negror. Badalona serà el lloc de la pròxima trobada. Durant 24 hores, es convertirà en una ciutat de crims. 

Des de dijous dia 3 a divendres dia 4 se celebra la tercera edició de 24 hores: Badalona Negra, on tindran lloc tot una sèrie d'actes molt interessants (una taula rodona, una tertúlia), que culminaran a la Llibreria Saltamartí amb la presentació de la novel·la de Jordi Cervera, La mort a dos-cents deu, que vaig ressenyar fa pocs dies. Per desgràcia, no hi podré ser (la llei de Murphy de les coincidències), però us ho recomano  si us hi podeu acostar. Serà divendres a dos quarts de 8 del vespre. Presentaran l'inspector Salvador Rossell, sots-cap de l'ABP dels Mossos d'Esquadra de la ciutat, Jordi Villacampa, president del CJB i Carles Sagués, regidor i responsable de l'àrea social de La Penya. *

* Aquests presentadors tan esportius no us han d'estranyar. Tant La mort a dos-cents deu com l'anterior novel·la de Jordi Cervera, La mort a sis vint-i-cinc, es desenvolupen a Badalona i tenen molta relació amb el club de bàsquet de la ciutat.   

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera, és la segona entrega de les peripècies de la jove mossa d’esquadra Carla Pons, del seu pare, el sergent Joan Pons, i de tot el seu equip. Si la primera novel·la de la sèrie, La mort a sis-vint-i-cinc, estava ambientada en el món del bàsquet, ara l’acció la trobem vinculada a les motos, les curses i la velocitat. En ambdós casos, l’esport hi té molt a veure (aquí continua gaudint d’una certa presència, tot i que secundària, el Joventut de Badalona). L’esport resulta molt adequat per connectar amb el jovent, a qui, en primera instància, va adreçada la novel·la. I dic en primera instància perquè, com ja vaig comentar arran de la primera entrega, Jordi Cervera munta una ficció llegible per a totes les franges d’edat. En qualsevol cas, no es tracta de novel·les per a adolescents de la primera volada, sinó, com a mínim, per a joves amb una bona competència lectora.

La trama és molt amena. El desenvolupament dels fets, trepidant. Dues germanes bessones que estudien per a mosses d’esquadra apareixen assassinades en estranyes circumstàncies, envoltades d’una posada en escena que sembla tenir relació amb possibles rituals satànics. Tanmateix, les aparences sovint enganyen, de manera que la policia les passarà magres per aconseguir lligar caps i encertar el camí de la investigació. Sort de l’agudesa, l’atreviment i la valentia de la Carla, que tindrà una intervenció decisiva. No explico res més, perquè cal que la llegiu.

La mort a dos-cents deu està molt ben travada, amb una ficció dinàmica i vivaç d’inspiració inequívocament cinematogràfica. És molt fàcil imaginar-se la novel·la convertida en una pel·lícula d’escenes àgils i vibrants, en especial quan hi apareixen les curses de motos. L’acció té un to narratiu molt modern, molt actual, molt encertat per a un públic jove que de segur s’hi pot sentir força identificat. Hi trobem de tot: accidents, crims, segrestos. Unes mosses d’esquadra (Carla, Olga) agosarades i sense complexos i una noia afeccionada a les motos (Jackie), que no té res a envejar als motards més indòmits. Diria que els personatges femenins juguen en la novel·la un paper destacat. 

Cervera aposta també per un llenguatge molt actual i per una estructura en capítols breus que aconsegueix mantenir sempre amatent l’atenció del lector. Entretinguda, ràpida, moguda, La mort a dos-cents deu és ben adequada per a joves i per a no tan joves. Mentre restem a l’espera de la tercera entrega, us la podeu plantejar com a regal de Nadal o de Reis per als vostres fills, nebots i néts. I, si no, per a vosaltres mateixos. Us divertireu.

Que passeu un bon diumenge, negrots.

Breu (La mort a sis vint-i-cinc digital)

Només un breu, negrots, per comunicar-vos una nova notícia sobre la novel·la de l'amic Jordi Cervera, ja comentada aquí, La mort a sis vint-i-cinc. I és que ja es pot llegir també en format d'ebook. Us n'envio l'enllaç per tal que, si hi esteu interessats, seguiu totes les passes i la llegiu.

Endavant les atxes amb la novel·la negra en català!

Enhorabona, Jordi.

ttp://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?itemid=31593

Bonica notícia

Recordeu el meu amic Jordi Cervera, del qual he comentat en aquest bloc les seves novel·les Mosques i La mort a sis vint-i-cinc? Doncs ara us vull comunicar una bona nova, perquè aquesta darrera obra ha estat seleccionada per optar a ser traduïda a la llengua anglesa. Com podeu imaginar, això no passa cada dia i sens dubte indica l'èxit i la vàlua del llibre.

És una bonica notícia per a en Jordi, però també per a la llengua catalana, que de mica en mica va assolint una major projecció internacional en tots els gèneres literaris.

Per tant, felicitem-nos tots i felicitem en Jordi. Tant de bo aviat la possibilitat esdevingui una realitat definitiva. Si és així, us prometo publicar-ho ràpidament en aquest bloc.

Mentrestant, us adjunto l'enllaç per tal que us ho mireu amb calma.

New Spanish Books : http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?itemid=30784

Petonets, negrots.

La mort a sis vint-i-cinc, de Jordi Cervera

Avui l'article fa referència a la novel·la guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil de l'any 2009: La mort a sis vint-i-cinc, de Jordi Cervera. Li havia promès a l'autor fa força temps, però els dies han passat amb una rapidesa sorprenent i vertiginosa. Ara que ja ha superat la tercera edició -cosa de la qual me n'alegro moltíssim-, vaig jo i em despenjo amb aquest comentari. Si que vaig a l'hora! En fi, només espero que en Jordi sigui benèvol i em disculpi el retard.

La mort a sis vint-i-cinc és una novel·la àgil i distreta, amb un ritme lleuger i engrescador. Si quan vaig comentar l'obra Mosques, del mateix autor, vaig manifestar que l'estil era dens, sens dubte adequat per a un drama rural i criminal d'aquelles característiques, ara també haig de remarcar que el llenguatge i l'estil s'adapten perfectament a les exigències. Amb un registre amè, planer i actual, el llibre traspua un tarannà ben diferent.

Em produeix una certa ambivalència l'opinió al voltant de la novel·la. No des del punt de vista de la qualitat ni de la sensació altament satisfactòria de la seva lectura, sinó pel fet que hagi guanyat un premi de literatura "juvenil". Sospito que de vegades aquestes etiquetes tenen més relació amb qüestions editorials que amb cap altra cosa. La mort a sis vint-i-cinc, si bé des del cantó narratiu i estilístic resulta d'accés relativament fàcil, no em sembla tan clar que ho sigui també pel que fa al contingut. Encara que els joves la llegeixin (i els hi agradi), és evident que no poden pertànyer a la primera volada. Esdevé imprescindible una certa competència lectora i, sobretot, un considerable bagatge social i cultural. Vaja, que la podem gaudir millor els adults, i sense cap problema. Hi ha moments d'una fina ironia (m'encanta la trobada dels policies amb els advocats "pijos" de la Rambla de Catalunya) que no crec que un jovenet acabi de copsar.

L'obra es debat entre la voluntat de reflectir (encara que sigui a través de la literatura de gènere) la societat actual, amb les seves mancances, contradiccions, febleses i vergonyes, i la intenció de fer-ho des d'un vessant entenedor per a tots els públics. Així, la resolució esquemàtica del cas policial, juntament amb la justificació no menys esquemàtica de tots els fets, s'imbrica amb una trama de violència extrema, truculència i venjança que no sembla del tot dirigida a un públic jove. És cert que l'autor fa unes certes concessions a aquest sector. Per exemple, l'artífex de l'èxit de la policia és la filla del sergent protagonista, la Carla, que està estudiant per a entrar en el cos però que no deixa de ser una aspirant. O l'escena final, que no explicaré, amb un regust molt americà.

En canvi, les circumstàncies del cas són prou dures: bandes marginals, assassins a sou que narren la seva història en primera persona (cosa que pot comportar l'empatia amb el públic), mares i criatures mortes, sang, presons, reformatoris i la revenja passada pel sedàs d'una idea: la venjança és un plat que se serveix fred...

Ingredients a dojo, com veieu, per gaudir del gènere, però especialment adequats per als negrots adults seguidors d'aquesta pàgina.

Com que jo ja ho sóc, d'adulta, m'ho he passat molt bé amb La mort a sis vint-i-cinc. Ambientada a cavall entre Badalona, Barcelona i (no us ho perdeu) Arenys de Mar i el seu cementiri de Sinera, també toca el tema de l'esport, dels skins i de la violència gratuïta que exerceixen. D'altra banda, com he comentat en força ocasions, ha esdevingut un plaer poder gaudir d'una novel·la negra creada en la llengua pròpia.

En fi. No vull desvetllar res més. S'ha de llegir. Només vull afegir tres mots: molt bé, Jordi.

Restem impacients a l'aguait de més crims i de més criminals.

La mort a sis vint-i-cinc de Jordi Cervera

Ed. Edebé, Barcelona 2009.

Mosques, de Jordi Cervera

Tot just he acabat la novel·la Mosques, nascuda de la ploma de Jordi Cervera, escriptor, periodista i amic feisbuquero. L'obra, tal com us vaig anunciar en un article anterior, fou la guanyadora l'any 2005 del XIV Premi de novel·la Ferran Canyameres.

Abans de res, vull consignar que m'ha agradat molt tenir novament entre les mans una novel·la negra escrita originalment en català. Després de tants productes importats, resulta gratificant gaudir d'un text creat en la nostra llengua, sense intermediaris que en puguin (no dic que sigui així, Déu me'n guard de criticar el gremi dels traductors) desvirtuar l'esperit de la redacció. Estilísticament, Mosques és un text amb un cert artifici, muntat a base de llargs períodes que no estalvien una profusa adjectivació ni un munt d'oracions subordinades. És el sistema utilitzat per dibuixar un clima prou adequat a la història.

Cervera teixeix una trama no exempta de truculència, més pròxima al drama rural que a la novel·la negra. En un poble petit de les comarques tarragonines, lloc agreste i de secà, s'arrossega en silenci una antiga tragèdia. Antiga tragèdia que portarà en el present conseqüències funestes i imprevisibles. Com reflexiona el narrador cap al final de l'obra: Secrets descoberts i el temps que torna, violent i venjatiu, per esclatar al mig del rostre dels protagonistes. Els drames no tenen mai final, només epílegs que s'encadenen i es van repetint pels segles dels segles.

La novel·la és curta. Tot just té 158 pàgines. Tanmateix, Cervera aconsegueix reeixir a l'hora d'indagar amb profunditat en la psicologia dels personatges. Sabeu que no m'agrada desvetllar detalls de la història, però puc assegurar que l'autor no s'està de col·locar-hi un crim del passat, un crim del present, una doble anagnòrisi i un final digne d'Agatha Christie, amb tots els sospitosos reunits en una sala i el policia, en aquest cas un mosso d'esquadra, desvetllant -amb la dosi de suspense necessària- la identitat de l'assassí. Això sense parlar del sexe, la passió, la violència desfermada i l'aparició de dos nens tan inquietants com els de Henry James o Mercè Rodoreda. I les mosques, maleïts insectes que estan per tot arreu com a símbol perenne de la misèria, de l'angoixa, de la foscor de l'ànima humana, amb una persistència imperturbable i eterna.

Mosques és un producte prou interessant, amb una correcta utilització dels recursos propis de la literatura del gènere i que resulta força plaent en la lectura. Sense convertir la crítica en el centre de la història, Cervera és capaç, endemès, de passar pel sedàs de la ironia no poques qüestions de la societat actual.

Felicitats, Jordi.
I a vosaltres, negrots, per què no la llegiu?
Mosques: Lleida, Pagès Editors, 2005.

BCNegra 2010, una notícia

Estimats negrots:

Escric aquesta breu nota, que segurament tindrà continuïtat en els pròxims dies, per anunciar un esdeveniment que s'ha de produir a Barcelona al mes de febrer.

Es tracta de la trobada de novel·la negra BCNegra 2010 (incloc l'enllaç de la pàgina oficial). Veureu que fins el proper dia 22 de gener no tindrem al complet el programa, però em sembla, per altres consultes que he fet a la xarxa, que l'escriptora sueca Asa Larsson i l'americà John Connelly, pare literari de l'investigador Charlie Parker, hi seran presents. Segurament hi haurà més escriptors, però en aquest moment, colgada d'altra feina, aquestes dades són les úniques que us puc avançar.

Encara no sé si hi podré assistir ni tampoc el lloc on ho celebren. Tanmateix, negrots, us demano que tots plegats ens mantinguem alerta per tal d'intercanviar informació. Estaria bé fer alguna incursió en els actes que s'organitzin.

Ah, per cert, que el meu amic del fèisbuc Jordi Cervera Nogués, periodista i escriptor (i al qual vergonyosament li dec un comentari del seu darrer llibre La mort a sis vint-i-cinc) ha estat triat per escriure una mena de serial negre a Twiter. Pot resultar força interessant.

Gràcies, amics negrots.

http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2010/ca/index.html