Ginesta per als morts d'Agustí Vehí: la recuperació d'un títol ja clàssic

Quan fa pocs dies vaig mirar la bústia i vaig trobar-hi, directament sortida del forn, la nova edició que l'Editorial Alrevés ha fet de la novel·la d'Agustí Vehí Ginesta per als morts, no vaig poder evitar una punxada d'emoció. Era una punxada agredolça i tendra, però molt dura. Em van venir al cap, a borbollons, tot un munt de records impossibles de controlar. Records que guardo com un tresor, d'un vàlua incalculable, però que encara (quan han passat ja més de dos anys del traspàs de l'Agustí) m'afecten molt. 

 

Entre aquests records, el d'un dia d'agost calorosíssim, en una terrassa davant del Museu Dalí de Figueres. Jo entrevistava l'autor per al meu llibre Les veus del crim i ell, entre riures, bromes i conversa, em va lliurar un exemplar de l'anterior edició de l'obra. Llavors es deia (erròniament) Ginesta pels morts i l'havia editat Mare Nostrum, una petita editorial del sud de França que tenia una pèssima, per no dir inexistent, distribució. Us podeu imaginar la meva alegria, perquè el llibre era dificilíssim de trobar. Jo sabia que era una gran novel·la i, evidentment, no me la volia perdre per res del món. 

 

Ara, a mitjan 2015, l'Editorial Alrevés ha tornat a publicar-la. 

Revisada, mimada, estimada. Ho ha fet com a homenatge a un dels escriptors estrella de la Col·lecció Crims.cat (abans hi havia publicat Torn de nit i Remor de serps), però també com un acte de justícia literària i de deferència als lectors. No podia ser que una novel·la tan interessant, tan remarcable, resultés quasi impossible de localitzar. L'edició va precedida per un emotiu pròleg del director de la col·lecció, Àlex Martín Escribà. 

Ara mateix tinc el llibre aquí, al meu costat, damunt de l'escriptori.  I em sento amargament feliç. Penso en tu, Agustí, i en el goig que et faria.

El teu blues empordanès, estimat amic. El teu blues. 

 

Si voleu llegir la ressenya que, en el seu moment, vaig escriure, només heu de prémer aquí.

 

Moltes gràcies, negrots.    

 

 

I Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí

Com que anem escalfant motors pel que fa al Tiana Negra, aquí us recordo que, dins del Festival, hi haurà el lliurament del Primer Premi de novel·la negra en català "Memorial Agustí Vehí", organitzat per l'Associació En Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'Editorial Alrevés/Crims.cat.

Serà l'acte de cloenda del Festival i ens farà molta il·lusió perquè servirà per recordar com es mereix el nostre estimat amic.

 

Aquí us reprodueixo la notícia publicada al bloc del Festival.  

 

 

 

 

L'Associació EN Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'editorial Crims.cat han convocat el Primer Premi de Novel·la Negra Memorial Agustí Vehí. El guanyador es coneixerà durant el festival Tiana Negra, s'endurà 1.500 euros i la publicació de la novel·la el setembre de l'any vinent. 
 

La primera edició del Premi Memorial Agustí Vehí ha tingut una gran acollida. S'han presentat 12 obres inèdites de gran qualitat. El guanyador es coneixerà el proper 25 de gener dins el festival Tiana Negra. Els jurat del premi està format per Àlex Martín Escribà, Jordi Canal, Paco Camarasa i Sebastià Bennasar. El premi està dotat amb 1.500 euros, i la novel·la guanyadora es publicarà a l'editorial Crims.cat el setembre de 2014. El premi neix amb la voluntat d'homenatjar un dels escriptors més importants de la novel·la negra catalana, Agustí Vehí, desaparegut la primavera de 2013. 

 

 

 

Remor de serps, d’Agustí Vehí

Ja fa uns quants mesos, des que va sortir al setembre, que tinc damunt la taula la novel·la pòstuma d’Agustí Vehí, Remor de serps. Els mateixos mesos que la contemplo sense trobar  prou força per confegir-ne la ressenya, la qual havia emparaulat amb en Bernat Puigtobella de Núvol i que, evidentment, volia penjar en aquest meu bloc. Ho he anat posposant, ajornant, dilatant en el temps. No sabia què dir ni com començar, però, sobretot, no sabia si seria capaç de posar-me a escriure sense passar una molt mala estona. Evidentment, no m’equivocava. Avui m’he decidit. I ara que hi sóc, sento el dolor a flor de pell, intacte, com si l’Agustí hagués marxat ahir mateix.

No he llegit la versió publicada per Crims.cat i de moment no ho faré. Continuo sense veure-m’hi amb cor. Però això no importa, perquè jo ja fa molt temps que vaig gaudir de la novel·la. Com acostumava a fer, l’Agustí em va enviar l’original encara verge, sense correccions ni intermediaris, tal com havia sorgit de la seva ploma. Sempre em distingia amb aquest privilegi, amb aquest honor, perquè volia saber la meva opinió sincera.

No vaig ser a temps de dir-li què en pensava, d’aquesta història negra ambientada al París de 1940, quan la Segona Guerra Mundial assolava el món i els alemanys eren a punt d’envair la capital francesa. Només vaig poder transmetre-li, a través de la seva esposa Marie, que la trama m’havia atrapat des del començament. Després, la infame malaltia va començar a avançar de pressa i ja no en vam parlar. Sempre m’ha quedat dins la recança de no haver-ho fet, perquè sé que l’Agustí es posava molt content quan jo li feia arribar les meves impressions.

No vaig poder dir-li que Remor de serps és un text imaginatiu i trepidant, molt ben ambientat (recordeu que ell era Doctor en Història). Una novel·la de crims, policies, soldats, nazis i feixistes que, malgrat succeir en un període tan dur com el de la Guerra Mundial, en molts moments feia somriure (i riure) a l’enganxat lector. No vaig poder explicar-li que la novel·la resultava excessivament tendra per al meu gust, perquè la bonhomia de l’autor es detectava en cada línia, en cada paràgraf, en cada personatge. No vaig poder cridar-li: home, posa-hi més mala llet, que ets un romàntic, tio!   

No vaig poder, perquè no hi era. Ja no hi era. Per això tampoc no puc, ara mateix, continuar endavant amb aquesta ressenya. No sé com afrontar-la. Només us recomano vivament la lectura de Remor de serps. I no perquè, com totes les seves, l’obra s’ho valgui, sinó també com a homenatge, com a comiat, com a reconeixement. L’Agustí era un home jove, que encara tenia moltes coses a dir, molts textos a escriure, molta saviesa a aportar. Un autor intel·ligent, culte, un gran amic, una bona persona. Llegiu-lo i m’entendreu.

Vull dedicar aquest text a la seva família, que sé que el troben molt a faltar. Perquè la vida és injusta i sempre s’endu els millors. Per a vosaltres: Marie, Mireia, Laia, Pau, Benja, Nico. Sempre, sempre el recordarem.       

 

 

Aquesta ressenya també ha estat publicada a Núvol  

L’homenatge a un home bo: Agustí Vehí

El divendres dia 27 de setembre, a les 19:30 de la tarda, va tenir lloc a Barcelona, en l’ampli i còmode Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna, un sentit homenatge a l’escriptor empordanès Agustí Vehí, desaparegut prematurament el 20 de març d’enguany.

Érem un grup d’amics que ens estimàvem ˗que ens estimem˗ l’Agustí i que teníem molt clar que es mereixia aquell acte. La seva dimensió humana i professional, sempre estretament lligades, abraçava camps molt diversos. En tots ells, l’Agustí Vehí  excel·lia, però sobretot excel·lia com a persona. Era un home extraordinàriament bo, generós, planer, simpàtic, intel·ligent, xerraire. Un gran lector, erudit i culte. Amb tots aquests antecedents, no és estrany que tothom volgués demostrar-li públicament el seu reconeixement.

 

 

 

Agustí Vehí i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, Doctor en Història Contemporània, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i, en els darrers anys, un escriptor de novel·la negra de gran talent. Totes les facetes de les seves activitats van estar representades en el seu homenatge. L’acte el va conduir Rafel Vallbona i hi van participar Àlex Martín Escribà, director de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat; Jordi Figuerola, professor de la UAB i director de tesi de l’Agustí; el comissari de policia Joan Miquel Capell. Tots van destacar la seva personalitat i la seva vàlua, la seva tenacitat a l’hora de lluitar per allò que creia necessari i just, la seva honestedat i bonhomia.

Com no podia ser d’una altra manera, també es van llegir fragments de les seves novel·les: Sebastià Bennasar va començar amb Ginesta pels morts; després jo mateixa vaig enfrontar-me a un passatge de Torn de nit; i, en darrera instància, el seu amic de tota la vida, Josep Torrent, va avançar-nos, molt emocionat, unes quantes línies de la seva obra pòstuma, Remor de serps, recentment publicada.      

 

 

Els fills de l’Agustí assistiren molt afectats, però feliços, al comiat en reconeixement del seu pare. Van resultar inevitables unes quantes llàgrimes (en especial quan es va projectar un audiovisual on vam poder contemplar l’Agustí parlant de la novel·la catalana) i també algunes rialles, provocades –com no!˗ per la lectura de les seves pròpies obres. I és que el sentit de l’humor de l’Agustí Vehí no tenia igual. Era capaç d’arrencar la riallada de qualsevol persona en qualsevol circumstància.

Per acabar, un seu amic de l’Empordà va llegir abrandadament un poema que li havia dedicat.

En conjunt, l’acte va resultar molt emotiu, però també sobri, contingut, de tall intel·lectual. Un homenatge preciós, que estic segura que li hauria agradat molt. L’Agustí, un savi, un humanista, un gran professor, un home de la cultura, era també un bon vivant i un conyon, com a ell mateix li agradava definir-se. Un empordanès de soca-rel, compromès amb el país i amb la gent que estimava.

 

 

Al meu amic Agustí Vehí, In Memoriam

 

 

 

No sé per on començar. Des d’ahir que hi dono voltes, però sento el cervell absolutament erm. Com ara mateix, davant del paper. Demano humilment que ningú no s’imagini que plantejo aquesta circumstància com una típica captatio. Seria imperdonable i maldestre, diria molt poc de mi. La realitat és que només puc enfrontar aquesta semblança des del dolor de la pèrdua, des del convenciment profund que cap paraula que escrigui farà justícia al meu amic Agustí.

Va morir el dia 20 de març, prematurament i per sempre. Digerir aquest “per sempre” és una tasca molt difícil, gairebé impossible. Mil detalls el mantenen, al meu voltant,  insistentment viu: la bústia farcida de correus, el bloc de comentaris, l’ordinador de fotos, el cap de records. I ja em perdonareu que em mostri tan directa, tan casolana, tan pròxima. Però ell era així. I així serà el meu homenatge.  

Agustí Vehí i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, Doctor en Història, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, escriptor de talent i un lector empedreït. També era, per damunt de tot, un empordanès de soca-rel. L’Empordà li marcava la vida. En l’entrevista personal que em concedí per al meu llibre Les veus del crim, em deia: «Als empordanesos ens agrada molt badar. A mi em van “aparcar” aquí i m’encanta. Seria incapaç de viure en un altre lloc del món. La meva Figueres i el meu Empordà».    

Com a escriptor, esdevingué en pocs anys un dels noms més sòlids de la narrativa negra en català. Ens ha llegat un interessant corpus on demostra que la novel·la negra, sense abandonar les convencions del gènere, pot contribuir a recuperar el passat i a explicar la nostra història. L’any 2009, va guanyar el Premi Ferran Canyameres amb Abans del silenci i després van venir Ginesta pels morts (2010) i Quan la nit mata el dia (2011), que obtingué el IV Premi Crims de Tinta. Tres esplèndides novel·les de rerefons històric, rigoroses i ben documentades. El cercle, malauradament, es tanca amb la seva obra pòstuma, Remor de serps, recentment publicada per l’Editorial Alrevés i que també posseeix una ambientació històrica.

 

 

 

Tanmateix, Agustí Vehí tenia una altra dimensió molt important: l’humor. Del seu sentit de l’humor, enormement personal, van sorgir uns personatges delirants i entranyables, protagonistes de la novel·la Torn de nit (2012) i d’alguns relats breus, entre els quals  Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins de l’antologia de diversos autors Crims.cat). Els personatges, policies locals de Vilaclara (transposició literària de la capital de l’Alt Empordà) s’han convertit en amics estimats de tots els lectors d’Agustí Vehí. I és que, com ell mateix em deia a l’entrevista: «Els policies, professionalment parlant, devem ser molt semblants als metges. Amb què treballem? Amb la  misèria. El cinisme d’un poli és el termòmetre perfecte per saber com està la societat. Ens salva el sentit de l’humor. Si no, ens tornaríem bojos. Som uns grans conyons». 

 

Aquesta tarda, a les 19:30, celebrarem un homenatge a Agustí Vehí. L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna  (c/Valldonzella, 12, Barcelona) i ens hi trobarem un bon grapat d’amics. Serà conduït per Rafel Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció Crims.cat; Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); el comissari Joan Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i jo mateixa. Us hi esperem.  

 

Agustí Vehí era un bon home, una persona especial. Intel·ligent, erudit, afable, hospitalari, proper, bromista, generós. El dia del seu traspàs, colpida fins a l’indescriptible, vaig escriure uns mots al bloc. Avui em resulta curiós haver estat capaç de fer-ho, enmig de la tragèdia, amb tanta precisió. Sis mesos després, irremissiblement buida i resseca, el temps m’ha donat la raó, perquè sens dubte «el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen».

 

 

Semblança escrita per al Portal Cultural Núvol

 

 

Homenatge a Agustí Vehí

 

 

 

Una notícia de Crims.cat

El proper dia 27 de setembre a les 19.30 tindrà lloc un acte d’homenatge a la figura d’Agustí Vehí, mort prematurament el mes de març d’enguany. L’esdeveniment pretén ser un sincer reconeixement al llegat literari i personal d’aquest il·lustre escriptor empordanès, en el qual participaran tant representants de la literatura catalana contemporània, especialment de l’àmbit de la novel·la negra, com les seves amistats i familiars.
 

L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna a (c/Valldonzella, 12, Barcelona). Serà conduït per Rafel Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció crims.cat; Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); Anna Maria Villalonga, estudiosa i divulgadora del gènere: i, a més a més del comissari, Joan Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i Laia Vehí.

Us hi esperem a tots,

  

 

Un cop divulgat el missatge oficial, no cal que us digui què representa per a mi aquest homenatge, aquest reconeixement a la humanitat, la saviesa i l'honestedat del meu enyorat amic Agustí Vehí.

 

M'agradaria que l'homenatge fos multitudinari, que tothom que s'estima la llengua i la literatura catalana hi fes acte de presència. Però, sobretot, que no hi faltés ningú del món negrot, dins del qual ell és una veu potent que encara tenia moltes coses a dir.  
 

Serà bonic i emotiu. L'Agustí i la seva família s'ho mereixen. Aquí us detallo l'escaleta del programa previst. I us hi espero, negrots.

 

Escaleta

 

Rafael Vallbona.- Presentació de l'acte                         

Àlex Martín.- 'El policia que escrivia novel·les de policies'               

Lectura de text.- Sebastià Bennasar                                                                  

Jordi Figuerola (U.A.B).- 'La història per entendre la novel·la negra'        

Projecció del vídeo                                                                                   

Lectura de text.- Anna Maria Villalonga                                               

Joan Miquel Capell.- (Comissari). 'El policia al servei del ciutadà'

Lectura de text.- Josep Torrent                                                              

Jaume Simón.- La persona                                                                                 

Laia Vehí.- Cançó                                                                                      

Rafael Vallbona.- Comiat    

 

Un anunci en primícia: portades d'un setembre molt negrot

Bona tarda, negrots

Enmig d'aquesta insuportable canícula, em complau molt fer un anunci que espero que us resulti refrescantment engrescador (o engrescadorament refrescant). No puc amagar que a mi em fa molta il·lusió.

L'Editorial Alrevés ja ha dut a la impremta les tres novetats que, pel que fa al gènere negre en català, presentarà durant el mes de setembre. Es tracta dels números 8 i 9 de la Col·lecció de novel·la negra Crims.cat, i del meu llibre de converses amb autors catalans del gènere, intitulat Les veus del crim. Evidentment, del meu llibre ja us en parlaré amb detall. Ara només volia posar-vos la mel als llavis.

 

Pel que fa a les dues novel·les, són Remor de serps, la darrera obra de l'estimat Agustí Vehí, i Aire brut, del negrot Lluís Bosch. En Lluís és un seguidor des de sempre (i molt actiu) d'aquest bloc. En ambdós projectes m'hi sento força involucrada, per motius que ja us explicaré quan sigui el moment. Ara, com a mínim, tinc el plaer d'avançar-vos les imatges de les cobertes. 

 

Espero que us agradin tant com a mi.

 

Una forta abraçada i no patiu, negrots.  Continuarem informant. 

 

 

 

 

 

La novel·la negra catalana en un altaveu de luxe: la Revista de Catalunya

Benvolguts negrots, 

Sovint he defensat, tant en aquest bloc com en presentacions i trobades diverses, la necessitat d'aconseguir que la novel·la negra rebi un tracte de normalitat en tots els àmbits. És un tema pendent a Catalunya (i en general a tot l'Estat espanyol). 

Un d'aquests àmbits -per a mi molt rellevant- és el món acadèmic. Que la narrativa negra sigui objecte d'investigació -com qualsevol altre tipus de narrativa- i que jugui un paper en els plans docents de les universitats del país, representa un repte importantíssim. Val a dir que no aspirem a cap cosa estranya. Ja sabeu que als Estats Units i a la major part dels països europeus, el gènere s'estudia amb total normalitat.  

Amb aquests antecedents, no us estranyarà que estigui molt contenta que la Revista de Catalunya, prestigiosa publicació de solvència contrastada, inclogui en el seu darrer número (281) dos articles que s'ocupen de la novel·la negra escrita en català. 

Un s'intitula Cap a on va, "La Negra"? La desfeta d'una experiència literària i està signat per Àlex Martín Escribà i Jordi Canal (tots dos prou coneguts d'aquest bloc). L'altre l'he escrit jo i porta per títol La novel·la negra catalana del segle XXI: mirall del passat, del present i del futur. 

Si d'una banda Martín Escribà i Canal analitzen la deriva d'un projecte editorial, en el meu cas faig una anàlisi d'algunes obres i autors que, amb una clara voluntat crítica i testimonial, aprofiten les possibilitats del gènere per assajar una aproximació al fet històric i a la realitat poltícosocial.  

Em fa molt il·lusió compartir la bona nova amb els fidels negrots. També volia, amb un nus a la gola, dedicar aquest post a l'Agustí Vehí, les novel·les del qual tenen una presència molt significativa dins del meu article.

De mica en mica anem avançant. Per sort, l'esforç d'algunes persones va fent camí. Un camí encara lent, encara balbucejant, però imparable. 

Estem en la lluita, negrots. Fins aviat i gràcies. 

 

Entre nosaltres hi seràs sempre: Mor Agustí Vehí i Castelló (1958-2013)

Després dels focs, després del depriment espectacle en gris i negre que veurem cada dia a partir d'ara, necessito tancar-me en els llibres. El cansament físic marxarà, les inacabables hores de servei amb sensació d'impotència s'oblidaran però... on és el meu país? On queda el verd? I la màgia dels boscos? La música de la tramuntana als arbres? Que li han fet al meu país? De la mateixa manera que estimàvem profundament una terra verda i ufanosa, ara estem aprenent a estimar cendra i carbó, desolació i silenci. L'Empordà només ens té als empordanesos i ara estimarem la terra més que mai, ara que és més lletja que mai. Cada bri d'herba que veiem sortir, l'amanyagarem com la més preuada de les criatures, com l'esperança certa que els nostres fills tornaran a tenir el nostre país com ha estat sempre. Ho sento però només tinc ganes de plorar!

Agustí Vehí i Castellò (1958-2013) ens enviava aquest correu conjuntament a en Sebastià Bennasar i a mi aquest estiu, després dels terribles incendis del seu Empordà, que el trasbalsaren profundament. Era un correu recomanant-nos llibres, com feia sempre, perquè l’Agustí era un gran escriptor, però, per damunt de tot, era un gran lector.

No m’hagués imaginat mai que en aquest bloc hauria de recollir una notícia com aquesta. Em vénen al cap milers de petits detalls, de correus, de trobades, d’intercanvis d’idees. És una amarga coincidència saber que, ara que publicaré el meu llibre d’entrevistes, ell, que el va inaugurar, que va ser el primer, no podrà gaudir de la presentació. Un somni meu. Reunir els meus dotze autors. El somni, avui ho sabem, no es complirà.  

Mentre escric tinc un nus a la gola i una terrible pesantor als dits. Em sento buida perquè m’han arrencat un tros de cor, un bocí d’ànima. Quan desapareix algú tan sensible, idealista, generós, rialler, senzill, simpàtic, intel·ligent, carismàtic, hospitalari i tendre com l’Agustí Vehí, l’equilibri del món trontolla. Perquè no tocava, perquè el necessitàvem aquí, perquè mai més res ja no serà igual.

Se’m fa molt difícil continuar escrivint. Podria explicar-vos moltes coses, però les guardo per a mi i per als amics íntims. Per aquells que, com acabem de dir per telèfon amb l’Àlex Martín Escribà, formàvem una petita família.

Catalunya perd un bon escriptor, Figueres un bon guàrdia urbà, la Universitat Autònoma un bon professor. La seva família perd el pare, la parella, el puntal. Els amics perdem una referència de tendresa inigualable. Però qui més perd és el món. Perquè el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen.

Fa dos dies que he acabat de llegir la seva darrera novel·la, Remor de serps. Encara no està publicada, ni tan sols corregida. Era la primera versió, la versió seva i de la família, que sempre m’enviava per demanar-me’n l’opinió, amb una demostració d’afecte i de confiança de valor incalculable. En la novel·la he sentit la seva veu, les seves paraules, les seves expressions empordaneses que m’arrencaven inevitablement un enorme somriure. No sabeu com em dol no haver-li pogut dir què m’ha semblat el llibre.   

He de cloure aquest escrit, perquè ja no tinc forces. La darrera vegada que ens vam veure, al mes d’octubre, ens vam abraçar molt fort mentre ens acomiadàvem. Ell ja estava malalt, però animós. Havíem passat un dia molt bonic. Li vaig donar les gràcies per la seva hospitalitat i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “No m’has d’agrair res, Anna. Però si ets un àngel!”.  

Sens dubte, Agustí, ara l’àngel ets tu. Que tinguis molt bon viatge, amic. Entre nosaltres, hi seràs sempre.    

 

Club de lectura Crims.cat a la Biblioteca la Bòbila

Com us podeu imaginar, res més engrescador que un Club de Lectura. Si aquest Club és de novel·la negra i l'organitza en Jordi Canal i la Biblioteca La Bòbila, encara millor. I si ara hi afegim una secció expressament adreçada a la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés, les ganes de participar-hi es fan immenses. La primera sessió fou amb Andreu Martín i la seva Història de mort, primer títol de la col·lecció. I el pròxim dia 15, divendres, tindrem Agustí Vehí i el seu divertidíssim Torn de nit. Vull aplaudir aquesta iniciativa i no us perdeu el vídeo. Us agradarà. Fins aviat, negrots. I visca la novel·la negra en català!

Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!

VIII Congrés de Novel·la i Cinema Negre a Salamanca: Crònica III

El dijous 22 a les 11 hores, a l’Aula Magna de la Facultad de Filología de la Universidad de Salamanca (poquíssima broma), estava prevista la taula “Novela negra espanyola (III)”, moderada per Javier San José Lera i en la qual jo hi participava. Com ja us havia avançat, la meva intervenció va versar sobre Negres tempestes, de Teresa Solana, i un dels aspectes que donen forma a la novel·la: el vessant de la memòria històrica, motiu dels crims i part integrant del caràcter dels personatges. Crec que va anar bé: jo allà conferenciant en castellà enmig dels retrats d’una rècula de monarques hispànics que m’observaven fixament. Què més puc demanar!

Les meves companyes de taula eren també dones. Eva París, de la Universitat de Massachusetts-Amherst, va afrontar des dels paràmetres de la ginocrítica una anàlisi de la novel·la Curvas peligrosas, de l’escriptora Susana Hernández (“Curvas peligrosas y el feminismo del nuevo milenio”). Malgrat l’excés de detalls argumentals i la meva escassa confiança en la crítica feminista, la intervenció de París em va agradar. Estava força treballada.

Tot seguit, Jessica Suárez, de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, ens va introduir en l’escriptura del seu paisà José Luis Correa. Com que conec Correa de dues BCNegra i he ressenyat un parell de les seves novel·les, vaig poder copsar que allò que Jessica explicava estava ben argumentat. Només va ser una panoràmica general, però suficient per encuriosir la part del públic que no havia llegit mai aquest autor.   

La darrera intervenció fou a càrrec d’una professora de la casa, Emilia Velasco. Ens va parlar d’un escriptor que jo només havia sentit esmentar, però del qual no en sabia res: Isaac Montero (“La novel·la policíaca como testimonio del tránsito político: Pájaro en una tormenta, de Isaac Montero”). Em va semblar molt interessant, perquè Velasco va trencar una llança a favor d’aquest autor que, segons va dir, ha estat tradicionalment mal interpretat.  

Ràpidament vam haver de plegar veles i canviar d’escenari,  perquè a les 13 hores havíem d’assistir a una altra taula en el Saló d’actes de la Facultad de Traducción y Documentación. I aquí hi intervenia el nostre amic Sebastià Bennasar, que, com ell mateix diu, va col·locar una pica a Salamanca. La pica, donar a conèixer les novel·les d’Agustí Vehí, totes impregnades d’una dimensió històrica molt important. Bennasar, amb la seva simpatia habitual, va defensar la tesi que la novel·la negra és una font molt vàlida per a la història. Va fer memòria d’autors com Norman Mailer o Truman Capote i d’aquell gènere anomenat sovint Nou Periodisme, que fusiona l’assaig amb la novel·la de no-ficció. Vaig estar d’acord en allò de “cuando la historia imita a la no ficción” i en l’exemple d’A sang freda, l’esplèndida novel·la de Capote. Bennasar confegí un nostrat recorregut novel·lístic per mostrar com la literatura de ficció podia també explicar la història, en aquest cas el segle xx (des de La mala dona de Marc Pastor a Cabaret Pompeya d’Andreu Martín i a Emulsió de ferro de Sebastià Jovani). Tot fins arribar a Vehí i a una introducció de les seves obres.

Tot seguit, 4 intervencions més, que van convertir el matí en una jornada ben completa. La més destacable fou la de Daniel Linder (Universidad de Salamanca), que va tractar de manera engrescadora i clara un tema a priori àrid i molt especialitzat: “La compensación del argot en traducciones al español de Hammett y Chandler”. La qüestió de la traducció de l’argot (i de l’existència o no d’un argot policial i de la delinqüència en català) sempre m’ha interessat molt i, com sabeu, l’he comentat aquí més d’un cop. Fins i tot va motivar que l’amic Quico Romeu em dediqués el seu relat: Atura’t, malfactor! Tot i que la intervenció de Linder feia referència, òbviament, a la problemàtica de les traduccions al castellà, em va semblar que obria camins per a la comprensió del tema en relació a totes les llengües. Per tant, no descarto parlar-ne un dia en un article separat i amb tranquil·litat.    

També em va agradar la comunicació de Carme Farré Vidal, de la Universitat de Lleida, atès que va parlar de Sue Grafton i el seu abecedari del crim (com sabeu, una de les meves nissagues negres favorites). El nom de la conferència: “De ancianos, sabios y tontos en T is for Trespass de Sue Grafton y Fatal Voyage de Kathy Reichs”. Ei, també poca broma, que Kathy Reichs és la mare de Temperance Brennan, la superdotada antropòloga que protagonitza la sèrie Bones.  

Un jove mexicà, Fernando Daniel Durán Ruiz (Universidad de Salamanca), ens va fer cinc cèntims, de manera extremadament breu però efectiva, de la novel·la El complot mongol, de Rafael Bernal (crim a la mexicana, com us podeu imaginar). I potser la intervenció més fluixa fou la d’Isabel M. Barrios Vicente, també de la mateixa Universitat salmantina, que s’ocupà de la pel·lícula Perdición (conegudíssim clàssic del gènere) tot vinculant història, literatura i cinema. Jo diria que no va convèncer ningú. De vegades em pregunto perquè ens entestem a tornar i retornar sobre uns temes que, fet i fet, ja han estat estudiats ben clarament.

Bé, ho deixo per avui. Espero que tot plegat us estigui interessant. Demà més, negrots.   

VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca

M'ha semblat que avui ja era el moment d'anunciar-vos el VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca, en el qual enguany hi participo. El fil conductor d'aquesta edició, com podeu veure, és molt atractiu: "Memoria, historia y sociedad en el género negro", un dels vessants més seriosos que pot adoptar aquesta narrativa.

Us enllaço aquí la pàgina oficial, tot i que  crec que encara  hi  manquen  els  títols de les comunicacions i els noms dels ponents. Suposo que els col·locaran en breu.

En qualsevol cas, us diré que la meva intervenció s'intitula Crimen y memoria histórica: Negras tormentas, de Teresa Solana i que tindrà lloc el dia 22 a les 11 hores. Parlaré d'aquesta novel·la de Solana i de les seves implicacions històriques i ètiques. Espero que així poguem donar a conèixer una mica més els nostres testimonis i els nostres autors. 

Ah, també us recordo que el director del Congrés és el nostre amic Àlex Martín Escribà i que en Sebastià Bennasar, que evidentment no hi faltarà, ens parlarà de les novel·les d'Agustí Vehí.    

No patiu, que ja us faré força cròniques i força fotos. Fins aviat, negrots.

Crims.cat: Presentació en societat

Anit, en el confortable marc de la recuperada Fàbrica Moritz, va tenir lloc la Presentació en societat de la nova col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Amb la presència de la crème de la crème de la negror del país (escriptors, editors, periodistes, estudiosos, experts) vam viure uns moments distesos i agradables.

Jo hi vaig ser i vull agrair que m’hi convidessin. En realitat, la negror catalana està formada (com comenta Teresa Solana en el vídeo que adjunto) per un conjunt de gent diversa, alegre i extraordinàriament ben avinguda. S’hi respira un ambient fantàstic, de manera que les trobades sempre esdevenen quelcom molt agradable per a tothom.

Anem tots en un mateix vaixell. Tenim l’esperança posada en l’èxit de la nova proposta de l’Editorial Alrevés, que vol recollir el testimoni de “La cua de palla” i “La Negra” en un país on malauradament encara hem de lluitar per normalitzar tots els aspectes de la cultura, tots els àmbits del saber.

Per tant, som-hi, negrots. Al cap i a la fi, els lectors teniu (tenim) l’última paraula. Sense vosaltres (nosaltres: tots som lectors) mai no tirarem endavant.

No sé per quin motiu només es veu una ratlla en aquest vídeo, però si apreteu play, podreu visionar sense problemes l'enregistrament. Gràcies.


Continuem:

Anit: cerveseta, pica-pica, en Roger de Gràcia fent de presentador (em sembla que la novel·la negra no és el seu fort: es pensava que els afeccionats havíem de ser una mena d’éssers foscos i torturats amants de la sang, hehehe) i una simpàtica conversa entre tres grans del gènere: Andreu Martín, Teresa Solana i Agustí Vehí (ordre alfabètic de cognom, absoluta equanimitat). Ho vam passar molt bé.

Ara només cal que us animeu a fer la col·lecció. Recordeu que el seu director és l’Àlex Martín Escribà (amb mi a les fotos). Per tant, solvència contrastada. I recordeu també que els dos primers títols són Història de mort, d’Andreu Martín, i Torn de nit, d’Agustí Vehí. Però en breu n’arribaran més, incloses algunes traduccions de qualitat de boníssimes novel·les que no han estat traduïdes encara a cap llengua de l’Estat.

Endavant les atxes i que passeu molt bon divendres, negrots.     

Nota: Val a dir que en Roger de Gràcia potser té una mica de raó, perquè amb el color vermell de les fotos, una mica diabòlics sí que semblem.