Besòs Mar, de Lluís Bosch

La novel·la Besòs Mar, del barceloní Lluís Bosch, va ser la guanyadora de la segona edició (2015) del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat el passat mes de gener en el marc del Festival Tiana Negra. Com que vaig formar part del jurat, jo ja l’havia llegit (i votat), però les lectures de cara a un concurs es fan massa de pressa i no solen tractar les obres amb justícia. És per això que ara l’he rellegida amb calma i em sento disposada a escriure’n la ressenya.

Besòs Mar és una novel·la ambiciosa, de volada, extraordinàriament escrita des del punt de vista estilístic i narratiu. Al meu entendre, un dels títols més potents que podem trobar dins la col·lecció Crims.cat. Bosch s’allunya de les convencions de manera intel·ligent, i el resultat esdevé negríssim per una banda però també prou identificable (o potser fins i tot més) des de supòsits que sobrepassen el gènere.

La història no us l’explicaré, evidentment. Tan sols avançaré que narra uns esdeveniments que succeeixen el 2003, just abans de la inauguració del Fòrum de les Cultures i en el moment en què, a la ciutat de Barcelona, s’està produint el traspàs de competències de la Policia Nacional als Mossos d’Esquadra. El protagonista és un policia de la vella escola a punt de jubilar-se,  l’inspector Crespo, que ha de resoldre un darrer cas d’assassinat que sembla estendre els orígens al seu propi passat. Un passat fosc i violent al País Basc, on també va estar destinat durant un temps.

Dit així, el tema sembla extremadament realista, gairebé de caire històric o de recuperació de la memòria. I ho és, sens cap mena de dubte. Però el tractament que l’autor en fa s’endinsa més en els viaranys de la novel·la psicològica i de personatges, en l’enfocament intern i pregó, que no pas en la literatura negra típica, amb reminiscències de crònica.

Bosch aboca dins del text totes les seves obsessions i el farceix de grans picades d’ullet intertextuals que, per si algú no les ha acabat de copsar, estan molt ben explicades en un Apèndix final intitulat Els miralls del Besòs. No cal que us digui, si em coneixeu o m’heu llegit, com m’agraden els recursos metaliteraris (i el del “mirall” especialment). També vull lloar que existeixi aquest apèndix, ja que molts cops he reivindicat la inclusió dins les novel·les de pròlegs, annexos o altres addendes al text de ficció on (com s’estilava dècades enrere) l’autor pugui confessar-nos coses. Actualment no se sol fer, però a mi m’interessa, què voleu que us digui. Serà a causa del meu vessant d’investigadora.  

Fa pocs dies, mentre encara em trobava a mitja novel·la, vaig visionar l’entrevista que l’escriptor Jesús Maria Tibau va fer a Lluís Bosch en el seu programa Tens un Racó Dalt del Món, de la televisió de les Terres de l’Ebre Canal 21. Allà, Tibau manifesta ja d’entrada que l’inspector Crespo, el protagonista de Besòs Mar, és un personatge que es fa estimar, amb el qual el lector empatitza sense remei. Em va sobtar molt, perquè a mi Crespo em sembla un paio odiós, d’aquells que més val que no haguessin existit mai. I precisament m’ho sembla per raons allunyades dels estereotips (ho dic per si a algú se li acut titllar-me de simplista o d’ideològicament rígida). La seva profunda humanitat (en el sentit calidoscòpic del terme), que Bosch descriu amb precisió mil·limètrica i amb una perícia encomiable, em produeix un rebuig profund precisament perquè està tan analitzada. I no m’agrada el que hi veig, per més que sàpiga (com sabem tots) que els éssers humans som contradictoris, heterogenis i diversos en el nostre interior. Crespo representa el model de policia d’una Espanya que jo voldria oblidar: masclista, caspós, violent, primitiu, rude, incapaç de guardar fidelitat a res ni a ningú. Fatxenda caigut en desgràcia que no em fa pena.

Però tampoc el relleu és molt millor. Bosch ens ho deixa ben clar, i hi estic d’acord, per més que, a l’hora de descriure alguns tipus, sí que caigui en un cert clixé. La novel·la sembla escrita des de la ràbia, amb una cadència lenta i feixuga i una mirada desencisada i desesperançada que frega el surrealisme. Barcelona és grisa i bruta, inhòspita, miserable, sòrdida. El pessimisme i la mesquinesa envolten la descripció –poètica, d’elevat registre– d’un paisatge urbà que ni el mar ni el cel (també tractats des de la lletjor) poden millorar. En contraposició, el locus amœnus que representa per al personatge el record idealitzat de la seva terra natal juga un paper rellevant, li serveix d’esperó, d’al·licient. Amb tot, no sé si en nom d’una suposada justícia poètica, difícilment la vida oferirà a ningú la salvació.

Una boníssima novel·la que, per sincera i valenta, en alguns moments fa mal. Necessitem autors con en Lluís Bosch. Així de clar.  

 

 

Ja tenim aquí Besós Mar, de Lluís Bosch

Ja tenim aquí Besós Mar, la novel·la de Lluís Bosch que va guanyar la II edició del Premi Memorial Agustí Vehí de novel·la negra en català.

 

Com que vaig formar part del jurat, jo ja l'he llegida. Tanmateix, ho tornaré a fer amb la calma normal, no amb la pressió de llegir tants originals per decidir el guanyador del premi.

 

Ara simplement us deixo aquí la notícia de la seva aparició. Quan la torni a llegir, confegiré la meva ressenya.   

 

Aneu-vos preparant. Es presenta una tardor ben mogudeta, negrots.
 

Segon combat de boxa a la Llibreria Excellence

 

Ja hi tornem a ser, negrots. Ja tenim el segon combat de boxa organitzat per la gent de Crims.cat, Editorial Alrevés, a la Llibreria Excellence de Barcelona. Si en el primer hi vam tenir l'enfrontament entre Sebastià Bennasar i Andreu Martín, amb una servidora en el paper d'àrbitre, ara ens trobarem en Lluís Bosch enfrontat a Carlos Quílez i mediats pel sofert Víctor del Árbol. Serà el pròxim dilluns dia 25 i jo, malgrat la feinada que tinc, intentaré assistir.

Us garanteixo que resulta molt entretingut i enriquidor.    

 

 

 

 

 

 

Ja que hi som, aprofito l'avinentesa per enllaçar-vos (llegir aquí) la divertida crònica que, del primer combat, va escriure el gran Andreu Martín. I de pas, us penjo alguna foto de l'acte. 

 

Si veniu, parlarem de novel·la negra catalana i ens ho passarem molt bé. Això segur.

Fins aviat, negrots.

 

 

Entrevista amb Lluís Bosch, autor d'Aire brut

 

Ens reunim amb en Lluís Bosch a la Plaça d'Osca, al barri de Sants.

Fa una tarda calorosa. 

Bon comunicador i de tracte extremadament afable, en Lluís és una persona intel·ligent, sensible i d'idees clares. Docent, escriptor i negrot de pro, estic molt contenta que tinguem una conversa sobre la seva novel·la Aire brut, número 9 de la Col·lecció Crims.cat. 

En Lluís es troba immers en la promoció del llibre, que tot just comença.

I diu que té la intenció de passar-s'ho molt bé.   

 

 

Quan comences a escriure?

De molt petit. No sabria dir-te el moment. Jo anava a una escola d’aquestes on et potenciaven molt la creativitat. Altres companys dibuixaven i a mi m’agradava molt inventar-me contes. Me’ls inventava sobre la marxa i els explicava. Era una cosa molt oral, al principi. Això encara m’agrada, que hi hagi oralitat en els llibres.

Sempre deus haver llegit molt, no?

Sí, sí. Fins i tot a l’hora d’escriure m’he de reprimir per no treure massa referències de les meves lectures. És una cosa que s’ha de dosificar. Si no, no funciona.

Com vas començar a publicar?

Jo vaig començar escrivint contes per a Cavall Fort. Vaig guanyar un premi que Cavall Fort organitzava i després hi vaig continuar publicant contes. Arran d’això, Ala Delta em va comprar dues novel·les juvenils breus. Però després ja vaig pensar que havia de passar a la literatura per a adults... i, mira, en això estem.

La literatura juvenil no és fàcil, no?

No, no. No és fàcil. Simplement jo tenia ganes d’escriure en un altre registre.       

Com arribes al “negre”?

Bé, jo crec que sempre ho he tingut al cap. Sempre se m’han acudit arguments negres. De tota manera, Aire brut inicialment no ho era, fins que em vaig adonar que el millor seria enfocar-la cap al gènere. Primer estava pensada com una novel·la de personatges. Dos personatges molt oposats que es troben, que estan obligats a conviure... però vaig veure que hi feia falta una trama policíaca o negra per encarrilar-la. I ara crec que realment vaig seguir l’opció correcta. A més, m’ha donat peu per fer la novel·la que estic fent ara, més convencional i tot, on assumeixo més el gènere. O sigui que al primer capítol ja apareix un cadàver enmig d’un prat... 

Caram. De tota manera, Aire brut és ben fosca. No només per la trama, sinó per l’ambient i l’època que descriu...

Sí, sí, i tant. Em vaig documentar molt i vaig veure moltes fotos. I les fotos mostraven clarament una degradació social tremenda.

Per què ambientar-la en els inicis de la postguerra?

Perquè penso que una de les coses que ha de fer la literatura és recuperar episodis històrics. Jo no vull fer novel·la històrica, però sí que trobo molt interessant aprofitar la història més o menys recent i recrear moments de canvi intens, moments conflictius... La primera postguerra dóna molt de si. S’han d’explicar coses de la realitat i donar-les a conèixer. És una de les funcions de la literatura. Ajuda a explicar d’on venim. Ara estem vivint circumstàncies i situacions que se semblen terriblement a aquella època. Vaig descobrir coses dels falangistes i d’aquell ambient que em van deixar astorat. Eren molt idealistes, pràcticament estaven volats. De bogeria: que si les estrelles, que si el destino.  Resulta flipant. Es pensaven que de veritat podrien transformar la societat.   

Com neix el personatge de Martín Marín?

Mira, el nom té un origen curiós. Hi ha un historiador, professor de l’Autònoma, que es diu Martí Marín. Té un llibre sobre la postguerra, sobre la repressió franquista, que em va semblar molt bo i el vaig consultar molt. I a força d’anar apuntant cites de Martí Martín, vaig trobar que el nom tenia molta força, amb aquesta repetició. A la literatura ja n’hi ha de noms així, com el Jean Valjean d’Els Miserables. Li vaig demanar permís i em va dir que sí. Tot i que em va comentar: “Ostres, no em pensava que em convertiries en un falangista”, però em va dir que sí.

El personatge no està inspirat en ningú real. El que m’interessava era crear el perfil psicològic d'un idealista que s’adona que els seus ideals no els podrà aplicar mai.

Quan vas trigar a gestar i escriure la novel·la?

Molt de temps. Després de documentar-me, vaig estar escrivint dos anys. I després refent, és clar.

Es nota molt clarament la teva voluntat d’aconseguir un bon registre lingüístic i un estil depurat.

Sí, sí. Aquest és un tema que em preocupa molt. Com a lector, m’interessa més trobar un nivell de llenguatge alt que una bona història. Ja m’entens. Les històries estan totes explicades. L’única cosa que varia és “com l’expliques”. I aquí és on es poden aportar coses. No estic insinuant que la novel·la negra tingui un registre més baix que la novel·la generalista perquè hi ha mil exemples que ho desmenteixen, però sí que existeix una certa tendència a simplificar. Jo crec que s’ha de fer un esforç en aquest sentit. I encara més si escrius en català. Som una llengua petita i amb problemes i hem d’intentar cuidar aquest aspecte. No ens hem de passar com van fer els noucentistes, però es tracta de trobar el punt. Hem d’utilitzar paraules o construccions que no siguin sempre tan estàndard ni tan col·loquials perquè això fa que, de mica en mica, anem rebaixant el nivell.             

En castellà no es planteja que la literatura ha d’usar un registre més elevat que la parla. Que nosaltres ho estiguem fent constantment traeix l’empobriment del català. Ja no coneixem una sèrie de mots que han caigut en desús i que no són tan elevats com sembla. Simplement, el poc domini que tenim de la nostra pròpia llengua fa que ens semblin estranys. Perdona, ja ha parlat la filòloga.  

Sí, sí, és així. I llavors aquests mots desapareixeran. I això és molt trist. A mi m’agrada usar paraules que feien servir el meu avi o el meu pare perquè no vull que es perdin. No s’han de perdre. Com a mínim, si les escrivim queden impreses. Com a lector, jo agraeixo molt trobar construccions ben meditades i, fins i tot, un cert llenguatge poètic.

El teu llibre ho és força.

Quan em poso a escriure, penso molt en allò que a mi m’agradaria llegir. Per exemple, dins la col·lecció Crims.cat, la novel·la de Flavio Soriga, Pluja negra, té molts elements poètics. I no per això la història deixa de ser negríssima. És l’estil també dels autors gòtics americans. Poe, Lovecraft, que a mi m’agraden molt. Ells fan una metàfora, fins i tot diria que metafísica, de la vida i del món. Aquest element fantàstic o esotèric que ells usen -i que jo també he fet servir a la novel·la- té molta potència simbòlica. Evidentment, jo no crec en esperits. Però sí en la seva capacitat per convertir-se en símbol, en sublimació del terror, en metàfora.

El gènere negre també pot ser molt periodístic. I també m’agrada molt. Retrat cru de la realitat. Pot resultar molt dur. Però personalment vinculo més el gènere actual amb la possibilitat de fusionar. És complicat, però es pot fer. I crec que el gènere s’enriqueix. Avui en dia em fa també la sensació que massa gent s’inspira en el cine i en les sèries. Com si escrivissin un guió.

M’agrada molt com fa Perucho el joc entre el real i el fictici. I també un relat de Sánchez Piñol, El Bosc, que n’han rodat una pel·li. O el que explica Guillermo del Toro a El laberinto del fauno. Superposar la realitat tal com és amb la construcció d’un imaginari. És el que jo he intentat a la novel·la. Tot i que el tema de la Guerra Civil i la postguerra està molt tocat, penso que encara pot donar força de si.  

 

 

Mirem la teva novel·la en profunditat. De què ens vols parlar? Existeix la dicotomia entre dos personatges enfrontats, que és un lloc comú força utilitzat i molt rendible, que pot jugar un paper important, però... de què més? De la por, del canvi, de l’idealisme impossible d’aplicar...?

Sí, aquest és un tema. El fracàs de les ideologies. També parlo de la por, tal com dius. I després sobre una altra cosa. Sobre la idea que, per sobreviure en aquells moments tan durs, havies de ser un altre. T’havies de convertir en un altre per poder tirar endavant. La postguerra va ser un moment molt dur, molt més del que s’explica. Hi havia una repressió brutal, el règim del terror. I per sobreviure es feia el que fos. Per això també té sentit explicar el terror des del terror.

 

Què ha significat per a tu publicar a Crims.cat?

És una empenta molt gran i em serveix per continuar endavant. El panorama és molt decebedor i saber que m’han publicat i que potser ho tornen a fer, és molt important. I després també m'agrada molt el feedback amb la gent. Poder parlar amb el lector. El contacte. Les xarxes socials, si em permeten això, em semblen fantàstiques.

Suposo que és una pregunta supèrflua, però no et planteges escriure en cap altra llengua que no sigui el català?

No, no. Ni m’ho qüestiono. El català és la meva llengua materna i, a l’hora de crear, no puc fer altra cosa. A més, si volem ser normals, hem de fer-ho.      

Estàs escrivint?

Sí, estic ara amb una altra novel·la, que passa onze anys abans que Aire brut. M’agradaria al final fer una mena de trilogia, situada a principis del segle xx. Un retrat de l’època, que em sembla un període de canvis molt interessant. Ja veurem si ho aconseguim!  

 

 

 

 

Aire brut, de Lluís Bosch

Aire brut, del barceloní Lluís Bosch (1964), és la novena obra publicada per l’Editorial Alrevés dins la seva col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Amb aquest títol, Bosch debuta en el gènere, ja que fins ara les seves publicacions havien anat per altres camins: dos llibres de relats juvenils, una obra de teatre i una novel·la no negra guardonada amb el Premi de Narrativa Ciutat de Lleida (Les petges invisibles, 2007).

No puc amagar que ressenyar Aire brut em fa una il·lusió molt especial. M’hi sento agradablement implicada. Sabia des de feia temps que en Lluís l’estava escrivint (tot i que no me n’havia avançat absolutament res) i després he anat seguint l’evolució del llibre fins a la seva publicació. Bosch és un seguidor incondicional d’A l’ombra del crim, espai que ens ha permès conèixer-nos.  Els qui llegiu el bloc ja sabeu que les seves aportacions i els seus comentaris sempre són intel·ligents i contribueixen a enriquir el debat. El cas és que, després d’empassar-me la novel·la amb molt d’interès, puc assegurar-vos que en Lluís Bosch s’estrena en el gènere per la porta gran, sense manies, tot oferint-nos una novel·la de qualitat, singular, curiosa i extremadament personal.

Aire brut és molt més que un producte negre a l’ús. El vessant policíac està amarat d’elements del terror i del fantàstic al més pur estil dels clàssics del segle xix. No debades la citació que encapçala la novel·la prové d’un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher: “Jo llegiré i vostè m’escoltarà; i d’aquesta manera passarem junts la terrible nit”.

La història està ambientada a Barcelona poc després del final de la Guerra Civil, durant la primavera de 1941. Una Barcelona miserable, degradada i sotmesa que l’autor descriu a la perfecció i que acaba esdevenint un personatge més. Un falangista extremeny, del cos de policia, arriba a la ciutat amb el cap a vessar d’ideals i de projectes. Comença a treballar, però allò que troba no s’avé massa amb el que havia esperat...

La conjunció dels diferents aspectes de la novel·la llisca com un guant. El terror fantasmagòric, la trama policíaca i la recreació fidel de la crua realitat històrica se superposen i dialoguen amb eficiència. El text enganxa i resulta gratificant. Gratificant des d’un claríssim punt de vista: demostra que tenim gent amb talent, autors diferents, originals, amb estil propi. Demostra que en català podem conrear una narrativa negra d’alt nivell, innovadora, que fusiona gèneres i obre camins sense cap tipus de complex.      

No vull deixar de remarcar, perquè per a mi ha estat un indubtable incentiu, l’ambició estilística del text. Lluís Bosch no es limita a narrar uns fets, sinó que decideix fer-ho amb un registre elevat, ric i molt estilitzat. Tipa de la poca cura que molta gent mostra amb la llengua, el vull felicitar calorosament. També destaco l’encert d’una altra iniciativa. En nom de la versemblança, els falangistes i la policia franquista s’expressen en castellà. M’hi jugo el que sigui a que no tothom hi estarà d’acord, però és la solució idònia, la millor, la més valenta i la més apropada al real. La novel·la guanya moltíssim, perquè esdevé creïble. La mateixa decisió la va prendre Agustí Vehí a Quan la nit mata el dia i també em va semblar excel·lent. Ja que vivim la circumstància de ser bilingües, aprofitem-ho.

Gràcies, Lluís, per aquesta joieta. Ara ja resto a l’espera de la següent. Endavant les atxes, company!

   

 

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal Cultural Núvol

 

 

 

 

 

Un anunci en primícia: portades d'un setembre molt negrot

Bona tarda, negrots

Enmig d'aquesta insuportable canícula, em complau molt fer un anunci que espero que us resulti refrescantment engrescador (o engrescadorament refrescant). No puc amagar que a mi em fa molta il·lusió.

L'Editorial Alrevés ja ha dut a la impremta les tres novetats que, pel que fa al gènere negre en català, presentarà durant el mes de setembre. Es tracta dels números 8 i 9 de la Col·lecció de novel·la negra Crims.cat, i del meu llibre de converses amb autors catalans del gènere, intitulat Les veus del crim. Evidentment, del meu llibre ja us en parlaré amb detall. Ara només volia posar-vos la mel als llavis.

 

Pel que fa a les dues novel·les, són Remor de serps, la darrera obra de l'estimat Agustí Vehí, i Aire brut, del negrot Lluís Bosch. En Lluís és un seguidor des de sempre (i molt actiu) d'aquest bloc. En ambdós projectes m'hi sento força involucrada, per motius que ja us explicaré quan sigui el moment. Ara, com a mínim, tinc el plaer d'avançar-vos les imatges de les cobertes. 

 

Espero que us agradin tant com a mi.

 

Una forta abraçada i no patiu, negrots.  Continuarem informant.