Lectures negres segon trimestre 2022

 

Les ànimes sordes, d'Albert Villaró  

És un text de l'any 2000 que ara ha recuperat l'Editorial Medusa, d'Andorra. El cert és que m'ho he passat genial. Un Villaró sempre és un Villaró: àcid, irònic, àgil, ocurrent i carregat de segones intencions. Perfecte per a l'estiu. 

Ventura & Co.,  de Lev. R. O'Leory 

Una novel·la breu, pràcticament una nouvelle. Delirant, delirant, delirant. Un perdiguer faldiller al màxim ens explica les seves peripècies en primera persona des de la hipèrbole caricaturesca. Ambientada en un futur proper, amb la gent que es pot teletransportar amunt i avall (això m'encanta) i amb la possibilitat de trasplantament il·limitat d'òrgans, el final ens sorprendrà. Un joc metaliterari molt ocurrent. Com són aquests valencianas! 

El color dels coloms, de Rubèn Intente 

Un procedural on res no és el que sembla, amb uns quants personatges singulars que conformen un  univers de variats matisos. Una lectura agradable i curiosa, amb un sotsinspector poc simpàtic i una sergent molt més intuïtiva i desperta. L'autor reflexiona, enmig d'un estol de referències culturals, i ens fa reflexionar també a nosaltres. 

Anna Grimm. Xarxes criminals, de Montse Sanjuan 

La quarta entrega de les aventures de la sergent Anna Grimm. Una novel·la de procedimient policial, on seguim fil per randa la investigació d'un cas molt brut, que posa damunt la taula la part més fosca de l'ésser humà. La cobdícia, el maltractament, la violència de gènere: tot en el si de la família i dels amics propers, que encara ho fa més terrible. Una àgil lectura que fa passar molt bona estona. Quantes coses que succeeixen a Lleida!  

Crims. Llum a la foscor, de Carles Porta

El segon volum de no ficció que ens fa arribar Carles Porta arran del seu èxit amb el programa de ràdio i de televisió. Alguns dels casos del llibre ja els coneixia, precisament per la versió televisiva. Lectura planera d'una narració rigorosa que no especula, sinó que ens mostra els fets tal com són. 

La gran serp, de Pierre Lemaitre   

La primera novel·la negra de Pierre Lemaitre, escrita el 1985. Una història molt inesperada, negra negríssima, plena de morts per totes bandes. Sicaris que ja són vells, però no per això menys freds i calculadors. Causa una certa hilaritat, i té un final que ningú no podia esperar, senectud inclosa (no puc ser més clara). Es nota que és una primera novel·la, però en Lemaitre és en Lemaitre. M'ha enganxat i m'ha divertit prou. 

Tercera i última tanda de lectures des de juliol de 2019

I per fi, tal com vam quedar, aquí teniu la darrera tanda de llibres negrots des del dia 11 de juliol de 2019. A partir d'ara, estic al dia. I aniré agrupant les lectures per mesos, més o menys. Així estaran totes controlades i us en podré dir alguna cosa, la mateixa que avançaré a les xarxes socials.  

Som-hi.

Octubre, de Teresa Solana

Una nova aventura de la inspectora Norma Forester, la investigació d'un crim amb problemes d'identificació del cadáver en el marc dels esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. No és una novel·la política, el rerefons és només l'escenari que recull els moments que vam viure. De lectura molt ràpida i dinàmica. 

Més que ràbia, d'Emili Bayo

Una novel·la coral, estructurada a partir de les veus en primera persona de tots els seus personatges. Puzzle ben muntat, molt actual, que aprofundeix en la psicologia humana i en la deriva política i social. El resum: no hi ha un pam de net. Us agradarà. 

Els llops, de Francesc Puigpelat

La novel·la data de 2005, any en què va guanyar el XIII Premi Carlemany. Una obra atemporal, que utilitza el motiu de la nissaga familiar típica, amb odis, amors, violència i moltes revenges, per fer un recorregut històric des de principis del segle XIX fins a l'actualitat. Ben escrita, ben documentada, l'acció se situa a Balaguer (on va néixer l'autor) i a les terres de Lleida. Una ficció como les de tota la vida, que pot agradar a un públic molt ampli. Això sí, la lletra minúscula de les edicions de butxaca és una vergonya i un insult al lector.  

Mai més, de Susana Hernández 

Una sòrdida i crua història del suburbi. Personatges al límit, determinats per un destí indefugible i/o per unes nefastes eleccions. Els marges, el subsòl, els espais on no hi ha esperança. Un retrat que trasbalsa pel seu realisme inqüestionable en uns barris de Barcelona que mai no surten a les guies turístiques. 

Rossi, d'Assumpta Margenat

El volum consta de dues novel·les protagonitzades per aquesta Rossi que li dona títol: Escapa't d'Andorra i Manolo. Publicadas a la Biblioteca Andreu Martín, de l'Editorial Efadós, representen l'obra completa de l'autora, Assumpta Margenat. Àcides, crítiques, personals i diferents, segur que a l'època de l'escriptura (anys 90) eren una rara avis. De lectura molt agradable. 

La teoria de l'imbècil, de Pep Prieto

No tinc altra manera de dir-ho. M'ho he passat pipa amb la novel·la d'en Pep Prieto. Àgil, original, imaginativa, amb l'atractiu impagable de la brevetat. Intriga i suspens amb tocs fantàstics. M'ha enganxat i l'he llegit en poques hores. Perfecte per a una tarda d'estiu, amb una beguda fresca i sota un arbre. Us la recomano.  

La sarbatana, d'Isabel-Clara Simó

La darrera novel·la que Isabel-Clara Simó va publicar en vida. Una ficció de crims familiars, amb un bon punt d'humor negre. Narrada a dues veus que van desgranant la història, cadascuna des del seu punt de vista, resulta un exercici interessant.   

El sindicat de l'oblit, d'Albert Villaró

És possible matar Franco dues vegades? Doncs sí. Albert Villaró ho fa en aquesta sensacional ucronia que recomano vivament. Seqüela de la seva novel·la Els ambaixadors, que fou premi Josep Pla 2014, Villaró recupera especulació històrica i personatges per construir una ficció que no us podeu perdre i que es pot llegir independentment de l'anterior. Prosa rica i curosa, ironia finíssima i un humor d'orc muntanyenc. Extraordinària. 

Un altre dia antic, de Sebastià Bennasar

Una ficció ambientada entre Lisboa i Mallorca amb sicaris, càrtels de la droga, tràfic d'armes, empresaris corruptes i desaprensius de tota mena. També hi ha policies i gent altruista, hi ha literatura i llibreries i un indubtable cant d'amor a la ciutat del Tejo. De com es conjuminen aquestes coses, aparentment tan desaparellades, només ho podreu saber llegint-les.  

Obaga, d'Albert Villaró

Molts ja sabeu que, com tots els que som lectors compulsius, sempre em queixo d'arrossegar una extensa rècula de llibres pendents, els quals, sense que sembli possible frenar-ho, es multipliquen de manera alarmant cada dia que passa. Un dels meus pendents més vergonyants, atès que el seu autor és un dels meus escriptors preferits, era fins fa poc Obaga, de l'andorrà Albert Villaró. Obaga, una esplèndida novel·la de 2003, que a la desesperada he intentat rescabalar de la imperdonable mancança. I així, l'he programada com a lectura del mes de desembre en el club de novel·la negra que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Obaga és una novel·la breu (165 pàgines), una petita meravella de la negror pirinenca salpebrada de l'humor muntanyenc, àcid i únic, d'Albert Villaró. Ambientada en un indret imaginari (que d'imaginari en té poc perquè és evident que Andorra es troba pertot), es tracta d'una ficció de frontera, amb els seus contrabandistes de tabac, les seves bandes rivals de traficants, els seus carrabiners corruptes i la seva ben bonica història d'amor. En un petit poble on en aparença mai no hi passa res, el nostre protagonista en primera persona (en Tomàs de Cal Mostatxo) ha de fer front de sobte a uns esdeveniments inesperats que convulsionen per sempre la seva pacífica existència.     

  

Obaga no té un mort a la primera pàgina. De fet, l'única mort es produeix gairebé al final. En canvi, conté tot allò que jo puc subscriure: innovació (demostra que el "negre" funciona perfectament en el món rural, no oblidem que l'obra ja té quasi 15 anys), concisió, ironia, profunditat dels personatges, descripcions vives i àgils i un cert final obert que et deixa amb la mel als llavis. I, per damunt de tot, la finíssima mirada del narrador intel·ligent i perspicaç que és Villaró, aquest seu mostrar-nos com ningú -i sense pèls a la llengua- el món incomprensible que ens ha tocat viure.    

Altament recomanable, negrots. 

La Bíblia andorrana, d'Albert Villaró

 

La Bíblia andorrana, novel·la guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana 2015, és la tercera entrega de la sèrie protagonitzada pel policia andorrà Andreu Boix, després de Blau de Prússia (Premi Carlemany 2006) i L’escala del dolor (2012). La novel·la, amb un títol que ret un clar homenatge a La Bíblia valenciana de Rafael Tasis, pioner del gènere de lladres i serenos a casa nostra, unifica sense recança el conjunt de trets que, des del començament, han caracteritzat Villaró com a autor policíac. D’una banda, la seva voluntat de col·locar Andorra en el mapa, de demostrar que, malgrat la minúscula extensió del país dels Pirineus, allà hi podem trobar tantes intrigues àuliques i embolics criminals com a qualsevol indret del món. D’una altra, el desig de fer-nos avinent, des de supòsits alhora històrics (per tant, non-fiction) i costumistes (amb personatges familiars i quotidians), el modus de vida que s’hi cou.

La Bíblia andorrana posseeix moltes possibilitats de definició: és una novel·la de frontera, de crims, de policies, negra, històrica, fins i  tot arqueològica. És una novel·la d’espionatge, amb agents proverbialment inexperts que acaben reeixint en algunes missions que, a priori, semblaven impossibles. Villaró és un gran amant del subgènere d’espies i de l’especulació política. De fet, ja ens en va oferir una bona mostra a Els ambaixadors, la ucronia de política-ficció ambientada a mitjan segle XX que va rebre el Premi Josep Pla de l’any 2014. A La Bíblia andorrana recupera la temàtica, però ara situada en l’actualitat més estricta, enmig de l’enrenou provocat pels escàndols de corrupció dels polítics catalans, les vel·leïtats independentistes del Principat i la crispació que això provoca en els despatxos de la capital espanyola. Andorra en sortirà esquitxada ‒evidentment no és un “paradís” tan innocent com sembla‒ i caldrà prendre decisions i actuar amb cautela. Andreu Boix es veurà empès a viure al límit, a moure’s a la ratlla de la llei, a aparcar alguns escrúpols i algunes manies.    

Endemés, Villaró encara rebla el clau. No pot desempallegar-se de la seva formació d’historiador i del seu amor pels arxius i papers d’altres èpoques. Així, el seu pobre protagonista no en tindrà prou amb perseguir sicaris, protegir testimonis i bregar amb tota classe d’espies, sinó que haurà de recuperar un antic document, perdut en una luxosa biblioteca madrilenya, capaç d’acabar amb la sobirania del petit país pirinenc.

Villaró, com la majoria d’escriptors que pretenen sacsejar el lector, només utilitza els esquemes de gènere com un pretext. Li són útils perquè li permeten col·locar el seu personatge en posicions que a la gent normal, aquella que no treballa per a les forces de l’ordre ni per a les institucions, li resultarien d’accés impossible: les bambolines del poder, el rerefons de la vida política i econòmica, la correlació de forces, les exigències dels càrrecs. Villaró posa tot això damunt la taula per explicar-nos Andorra, però sospitem que també per explicar-se Andorra a si mateix. Tot allò que no acaba de comprendre, tot allò de rar que pot tenir un indret fronterer, ancestral i màgic com aquella petita parcel·la pirinenca, Albert Villaró intenta indagar-ho a través de la literatura. Usa el passat per explicar el present i, sobretot, per especular al voltant d’un futur ara mateix prou incert.  

No podem cloure aquestes línies sense destacar l’estil únic, ple de sornegueria, acidesa i finíssima ironia que, com ja és marca de la casa, ens regala Villaró. Sense la seva veu  característica, complement indispensable per al desenvolupament crític de la trama, la novel·la no aconseguiria el mateix nivell d'encís i ni d’excel·lència.

Els Ambaixadors, d'Albert Villaró

Fa exactament un any vaig rebre un correu inesperat de l’amic Albert Villaró. M’enviava una novel·la inèdita, en PDF, per tal que li fes una ullada. No cal dir que li vaig agrair molt. Era un honor i una responsabilitat. El seu gest indicava que, d’una manera o d’una altra, valorava la meva opinió. Naturalment, em vaig posar a llegir amb molta atenció. Allò que aleshores no em podia imaginar era que la dita novel·la, intitulada Els Ambaixadors, es convertiria en el Premi de narrativa Josep Pla 2014.   

No és un secret que m’agrada molt com escriu Villaró. Ho he comentat en diverses ocasions. M’agrada el seu estil, a mig camí entre la lleugeresa d’un humor molt intel·ligent i la volada d’un contingut que mai no és banal ni està exempt d’una particular sensibilitat. M’agrada l’ús que fa de la llengua i el registre de la seva prosa, així com aquesta mena d’enteresa insubornable, difícil de definir, que sempre traspua tot el que escriu.  

A aquestes alçades ja s’han publicat moltes ressenyes d’Els Ambaixadors. La novel·la és un èxit, un dels títols que va triomfar per Sant Jordi. Per tant, no sé si el meu petit text afegirà gaire res a les veus anteriors. Tanmateix, tinc ganes de comentar les sensacions que la lectura de l'obra em va provocar.

Com podeu comprendre, jo no posseïa, a priori, cap dada sobre la novel·la. L’Albert no em va avançar res. Cap indicació del tema ni del gènere. No és estrany, doncs, que en començar a llegir em quedés una mica ˗per no dir molt˗ sorpresa. Aquell home, andorrà i orc (com ell es defineix), havia escrit una ucronia! No era pas allò que el títol, així d’entrada, m'havia suggerit.

Per si algú va perdut, el DIEC2 defineix el terme ucronia de la següent manera:

Ucronia: “Concepció imaginària de fets esdevinguts en un temps ideal”

Tot rumiant a fons, em convenç la part de “concepció imaginària”, però no tant això del “temps ideal”, que em sembla una mica ambigu. En canvi, he d’admetre que, al meu entendre, està més aconseguida la definició del DRAE, que indica:

Ucronía: “Reconstrucción lógica, aplicada a la historia, dando por supuestos acontecimientos no sucedidos, pero que habrían podido suceder”.

Exacte. Això. Això és el que fa l’Albert Villaró a Els Ambaixadors. Sense encomanar-se ni a Déu ni al Diable, posa en una coctelera els fets històrics de la Guerra Civil, la primera Postguerra i la Segona Guerra Mundial i els sacseja a voluntat. No podem oblidar que és historiador de formació i que, per tant, coneix molt bé les dades i sap perfectament de què parla. Ens situa en ple 1949 i es posa a treballar sobre uns resultats de la guerra que, a hores d’ara, ens remeten a l’actualitat més rabiosa, ja que ens trobem en una Catalunya independent (una mica de pa sucat amb oli), assetjada constantment per una Espanya enemiga.

Els Ambaixadors és una ucronia que podria considerar-se d’història-ficció, amb alguns recursos de les novel·les d’espies i una bona càrrega d’especulació crítica, inventiva de primer nivell i humor. L’autor no s‘està de construir la novel·la que li ve de gust. Per tant, escriu una obra llarga, que supera àmpliament les 600 pàgines. Tanmateix, la seva lectura resulta plaent i fàcil. En primer lloc, perquè el registre emprat és perfectament entenedor. En segon, perquè la novel·la està estructurada en capítols breus que faciliten la seva relació amb el receptor.  

Jo vaig riure a cor què vols, la veritat. M’ho vaig passar d’allò més bé amb aquella colla de personatges reals i imaginaris que no paren de sorprendre'ns, amb els originals tombs d'alguns esdeveniments històrics, les especulacions a dojo, les idees delirants, les anades i vingudes, l’acció, els afers amorosos, els embolics, les escenes de violència. I, per damunt de tot, amb aquella ironia finíssima i a prova de bomba que caracteritza l'escriptura d'Albert Villaró. 

Tot això i molt més és Els Ambaixadors. Un text que vaig llegir en primícia i que ja em va causar la mateixa sensació que experimento ara: la satisfacció de constatar que en el si de la literatura catalana actual comptem amb escriptors que, com passa en totes les tradicions, s’atreveixen a escriure allò que els ve de gust. Perquè sí. Perquè d'això es tracta.  

Enhorabona, Albert. I si no ho heu fet, a llegir la novel·la, negrots. Ningú no se'n penedirà.

Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!

L'escala del dolor, d'Albert Villaró

L’escala del dolor, d’Albert Villaró, és molt més que una novel·la negra. I, evidentment, no faig aquesta afirmació des de posicions sospitoses de menystenir el gènere, sinó perquè l’obra té tota una altra pretensió. L’esquema criminal només és un marc, un embolcall instrumental del qual l’autor se serveix per construir la seva ficció.

La novel·la és la segona entrega de la sèrie protagonitzada pel policia andorrà Andreu Boix. No he llegit la primera, Blau de Prússia, que li valgué a Villaró el premi Carlemany 2006, però sens dubte ho faré. L’escala del dolor –amb aquest títol tan suggeridor, metàfora clara d’allò que és la vida humana– m’ha semblat una novel·la extremadament interessant, plena de personalitat i molt intel·ligent.

Villaró vol dir coses. Vol dir moltes coses. I les diu. Té la intenció de donar a conèixer el seu petit país, aquest lloc que tots hem visitat i del qual en realitat no en sabem res. Andorra. Un indret singular, colgat entre muntanyes, on el clima i l’orografia han conformat el caràcter de les persones. Res no li resulta tan pràctic a Villaró com emprar la policia per poder bellugar-se amb comoditat entre les bambolines andorranes, per trepitjar els budells del minúscul Estat dels Pirineus des de tots els racons, des de tots els punts de vista.

Com he dit, el cas criminal és només una excusa per enganxar el lector i poder transmetre allò que realment importa. Perquè la novel·la, per damunt de tot, esdevé una reflexió profunda al voltant de la naturalesa humana. L’amor, l`odi, l’engany, la solitud, la família, la malaltia, la mentida, el poder, els convencionalismes socials, la violència, la incomprensió, la culpa. Villaró ens aboca a contemplar el nostre interior i, sobretot, a plantejar-nos la mort. La mort com a acte violent, però també la mort com a colofó natural d’un procés vital. Així, a L’escala del dolor hi ha assassinats, però també hi trobem una mort natural i un suïcidi. Totes les possibilitats conformen la mirada envers el conjunt, envers la idea d’aquesta mort amb majúscules, pròpia i aliena, que representa el contrapunt inevitable de l’existència.

Villaró construeix molt bé el seu personatge principal. El mima, l’estima, s’hi vincula. Boix és el nostre interlocutor i les seves preocupacions esdevenen les nostres. Perquè Boix és també l’interlocutor del seu creador, que s’hi emmiralla amb intensitat per interpel·lar-se personalment. Les reflexions del personatge són les reflexions de Villaró en un esplèndid exercici d’anàlisi del món. Villaró vol explicar-se i explicar-nos la realitat, que el sorprèn tant com a tots nosaltres. La realitat andorrana, la realitat humana, la realitat d’un món que massa vegades ens trenca els esquemes.

La trama és potent i amb un final magnífic, digne de la millor ficció criminal. Té ressons cinematogràfics, malgrat que no es tracta d’una novel·la on l’acció hi jugui un paper principal. Al meu entendre, s'hi estableix  un equilibri molt mesurat entre fets i reflexions, entre la negror del món i la tendresa que -per què no- també forma part del bagatge humà. La cadència narrativa m’ha agradat molt. El cert és que l’experiència de la lectura de L’escala del dolor ha representat per a mi una indubtable font de plaer.

 

Com ja sabeu, no penso desvetllar res. Tanmateix, no vull que us imagineu, ateses les meves paraules, que la novel·la és una mena de text trist i feixuc. Res d’això. La prosa de Villaró és amable, irònica, entenedora, amanida per un finíssim sarcasme que pot fer les delícies de qualsevol lector.

Apa, endavant. Intriga engrescadora, crims, suspens, personatges magnífics, reflexions intel·ligents i tafaneries andorranes. Una boníssima lectura per a aquesta Setmana Santa. I no ho dubteu, una bona opció per a les adquisicions del pròxim Sant Jordi.

Fins ben aviat i bona nit, negrots.

BCNegra 2012: Personatges poc habituals: dos autors diferents, dues novel·les premiades

Tarda intensa ahir a la Capella del Carrer Hospital.

A primera hora, desafiant la temptació de la migdiada, una sala ben plena va poder assistir a la conversa entre “dos autors ben diferents”, amb “dues novel·les premiades”, conduïda tan hàbilment com sempre per Sebastià Bennasar. Dos autors diferents, pares literaris de personatges poc habituals.

Parlem de Pau Vidal, que acaba de publicar Fronts oberts, novel·la guardonada amb el Premi Marian Vayreda 2011, i d’Albert Villaró, autor de L’escala del dolor, segon lliurament de les aventures del seu inspector Andreu Boix. Cal recordar que la primera entrega, Blau de Prússia, va ser distingida amb el Premi Carlemany.  

Bennasar, un pou de ciència i de lectures, introduí la xerrada fent-nos cinc cèntims de la trama d’ambdues novel·les (sense desvetllar res que no es pogués desvetllar, òbviament), però amb el seu toc d’humor habitual.  

Fronts oberts també és la segona aventura de Miquel Camiller, el detectiu filòleg creat per Pau Vidal. Tinc la novel·la damunt la taula, a punt de començar la lectura, i ja us podeu imaginar que friso, atès que la personalitat del personatge se m’acosta tant. Encara més quan en Pau (autor de mots encreuats i esplèndid traductor d’Andrea Camilleri i de Roberto Saviano) es va definir com un “filòleg recreatiu”. És a dir, aquella espècie de filòlegs (amb els quals m’hi sento molt identificada) que no s’avenen gaire amb el típic tarannà seriós, caspós i desmesuradament solemne que hom relaciona amb la filologia (ehem... jo en conec alguns, però només alguns... que consti). Pau seria més de l’estil comunicatiu, àgil i xerraire tipus Màrius Serra (això ho dic jo, no ho va dir ell, però no crec que li faci res després d’haver confegit  amb en Màrius tants “crucigrames”).

Em va interessar molt la seva intervenció. Va manifestar que per a ell la novel·la negra és l’instrument que li permet tractar el tema que de veritat li interessa: la llengua, el seu ús, les seves variants. L’al·legat lingüístic em va arribar a l’ànima. Així que m’empassi Fronts oberts us en faré una ressenya ben acurada. Fins ara només havia llegit d’en Pau Vidal el relat Culers morts, inclòs dins del recull Crims.cat (ressenya aquí). Ja en aquella ocasió la història em va deixar ben clavada a la cadira (no podia ser d’una altra manera, com comprendreu si llegiu la ressenya).

També molt interessant fou la intervenció de Villaró, malgrat que el seu personatge no és tan inusual, ja que, al cap i a la fi, es tracta d’un inspector de policia. Això sí, d’Andorra. És clar, a Andorra tot és una mica sui generis. Un país tan petit que tothom es coneix i tothom té algun tipus de relació. Villaró va manifestar que escriure novel·la negra li serveix per conèixer el país, per fer-ne una reflexió personal, i que l’ús de l’humor li permet anar pel món intentant superar les coses. M’adono que molts escriptors usen l’humor com a lenitiu. En Pau Vidal, en canvi, va parlar d’esbudellar  la realitat. L’humor, motor narratiu imprescindible, li sembla important com a autor i com a lector. Es va referir a les novel·les de Montalbano, que coneix tan bé com a traductor, i a l'histriònic personatge d’en Catarella.  

Tot plegat, una hora molt ben aprofitada, amanida per les singulars intervencions d’en Sebastià. Una altra estona  de la BCNegra 2012 on la novel·la escrita en llengua catalana va esdevenir la protagonista.  Perfecte.   

Continuarà, negrots...