Lectures negres segon trimestre 2022

 

Les ànimes sordes, d'Albert Villaró  

És un text de l'any 2000 que ara ha recuperat l'Editorial Medusa, d'Andorra. El cert és que m'ho he passat genial. Un Villaró sempre és un Villaró: àcid, irònic, àgil, ocurrent i carregat de segones intencions. Perfecte per a l'estiu. 

Ventura & Co.,  de Lev. R. O'Leory 

Una novel·la breu, pràcticament una nouvelle. Delirant, delirant, delirant. Un perdiguer faldiller al màxim ens explica les seves peripècies en primera persona des de la hipèrbole caricaturesca. Ambientada en un futur proper, amb la gent que es pot teletransportar amunt i avall (això m'encanta) i amb la possibilitat de trasplantament il·limitat d'òrgans, el final ens sorprendrà. Un joc metaliterari molt ocurrent. Com són aquests valencianas! 

El color dels coloms, de Rubèn Intente 

Un procedural on res no és el que sembla, amb uns quants personatges singulars que conformen un  univers de variats matisos. Una lectura agradable i curiosa, amb un sotsinspector poc simpàtic i una sergent molt més intuïtiva i desperta. L'autor reflexiona, enmig d'un estol de referències culturals, i ens fa reflexionar també a nosaltres. 

Anna Grimm. Xarxes criminals, de Montse Sanjuan 

La quarta entrega de les aventures de la sergent Anna Grimm. Una novel·la de procedimient policial, on seguim fil per randa la investigació d'un cas molt brut, que posa damunt la taula la part més fosca de l'ésser humà. La cobdícia, el maltractament, la violència de gènere: tot en el si de la família i dels amics propers, que encara ho fa més terrible. Una àgil lectura que fa passar molt bona estona. Quantes coses que succeeixen a Lleida!  

Crims. Llum a la foscor, de Carles Porta

El segon volum de no ficció que ens fa arribar Carles Porta arran del seu èxit amb el programa de ràdio i de televisió. Alguns dels casos del llibre ja els coneixia, precisament per la versió televisiva. Lectura planera d'una narració rigorosa que no especula, sinó que ens mostra els fets tal com són. 

La gran serp, de Pierre Lemaitre   

La primera novel·la negra de Pierre Lemaitre, escrita el 1985. Una història molt inesperada, negra negríssima, plena de morts per totes bandes. Sicaris que ja són vells, però no per això menys freds i calculadors. Causa una certa hilaritat, i té un final que ningú no podia esperar, senectud inclosa (no puc ser més clara). Es nota que és una primera novel·la, però en Lemaitre és en Lemaitre. M'ha enganxat i m'ha divertit prou. 

Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre

Recursos inhumans, novel·la de Pierre Lemaitre publicada a França el 2010, arriba set anys després a casa nostra de la mà de Bromera, en una magnífica traducció d’Albert Pejó, embolcallada sens dubte per l’èxit rotund de la resta d’obres de l’autor, algunes de les quals escrites amb posterioritat.

Recursos inhumans duu el segell inconfusible de Lemaitre i aquest és un dels motius pels quals ens costa vincular-la amb claredat a una etiqueta de gènere. No és una novel·la negra a l´ús, malgrat que la trama i el rerefons són extraordinàriament foscos. No és una novel·la carcerària, tot i que una part dels esdeveniments transcorren rere els murs de la presó. No és una novel·la d’acció, però conté escenes que podrien formar part del més trepidant (odio aquest adjectiu, tan gastat, però aquí s’escau com un guant) cinema de Hollywood. I tampoc no podem considerar-la una novel·la psicològica, per bé que les veus narratives (n’hi ha dues) s’expressen en primera persona i les seves motivacions, sensacions, flaqueses i sentiments ens arriben ben endins, de manera directa i sense filtres. Recursos inhumans no és res del que podríem suposar, però alhora és totes aquestes coses. El talent de Lemaitre ens permet acostar-nos-hi des de diferents nivells de lectura i gaudir-la a parts iguals.   

La història resulta duríssima. Un retrat sòrdid de la societat neocapitalista, del nostre draconià entorn neoliberal: la dolorosa realitat de la crisi, de l’atur de llarga durada, de la impossibilitat de trobar feina més enllà dels cinquanta, de la desesperació i la pèrdua de l’autoestima, de la ràbia i la incomprensió, de la devastació humana més absoluta. La trama resulta volgudament hiperbòlica, és el recurs que empra Lemaitre per assegurar-se que el seu missatge ens arribi sense lenitius, sense bàlsams, sense interferències. Per assegurar-se de fer-nos mal. I ens en fa, perquè allò que caracteritza l’escriptura del francès és precisament la seva capacitat per situar-nos, sempre, al bell mig de la ficció. Mentre llegim, ens hi sentim decididament implicats, com si visquéssim dins les pàgines del llibre.

Algun aspecte de l’argument m’ha semblat deutor d’El mètode Grönholm, la qual cosa no seria gens estranya atès l’èxit arreu del món de la peça teatral de Jordi Galceran. Lemaitre acostuma a incloure a les novel·les un bon nombre de referències i picades d’ullet intertextuals, i aquí també n’hi ha unes quantes. Des de Sartre a Scott Fitzgerald i des de Kant a Marcel Proust.

La novel·la m’ha agradat. A banda del seu factor de denúncia, de crítica ferotge, també m’ha semblat imaginativa i àgil. Però he d’admetre que alguna cosa m’ha grinyolat. Crec que Lemaitre es podia haver estalviat la seva concessió a la comercialitat. Jo hauria preferit un text més ombrívol i encalmat, potser més intimista i filosòfic, potser amb un final més cru. I sobretot sense curses a tota pastilla per l’autopista ni solucions de cine d’acció. Personalment, a mi ja m’hauria estat bé. 

Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital Núvol.

Tres dies i una vida, de Pierre Lemaitre

Qui hagi llegit les ressenyes que vaig escriure sobre les anteriors novel·les de Pierre Lemaitre, ja sap que em van agradar força. Unes més que les altres, evidentment, però no puc negar que de seguida vaig esdevenir “fan” del personatge de Camille Verhoeven, el petit comandant de la policia de París. M’agrada l’escriptura de Lemaitre. M’agrada com dosifica la intriga i la tensió, m’agraden els seus girs inesperats i m’agrada la seva indagació al voltant de la societat i la naturalesa humana.

Ara m’he empassat la darrera novel·la que ha publicat, Tres dies i una vida, la primera després d’haver tancat la sèrie Verhoeven (amb prou intel·ligència per no allargar-la en excés). No cal dir que els “fans” vam quedar una mica orfes, a l’expectativa, tot esperant descobrir per on pensava tirar. I vet aquí que la seva nova proposta no pot ser més esplèndida.

Tres dies i una vida conté tot el que jo li demano a una novel·la vinculada al gènere criminal. I dic “vinculada” perquè l’autor francès no ha escrit un “noir” canònic ni de bon tros, sinó que, per felicitat meva i d’alguns altres escriptors i estudiosos del gènere, s’ha decantat sense fissures per construir una ficció moderna, evolucionada, on la policia hi juga un paper secundari, on no hi trobem gairebé cap dels tòpics i llocs comuns del negre convencional, on el més important són els personatges i el seu interior. On la història, tal com a mi sempre m’ha agradat, funciona de dins enfora, des de la interioritat dels protagonistes cap a l’exterior.

La trama és duríssima, perquè té a veure amb la violència exercida per un nen de dotze anys i les seves terribles conseqüències. L’estudi de la psicologia d’aquest personatge, el petit Antoine, és tan profunda i esfereïdora que el lector no pot fer altra cosa que treure’s el barret davant del talent de Lemaitre. Feia molt de temps que no em sentia tan absorbida per una novel·la. No exagero gens, perquè ho he experimentat de manera literal: he tingut la sensació de viure dins del llibre, d’acompanyar els personatges, d’identificar-m’hi, de seguir-los, de sentir pietat, disgust, sorpresa i, per acabar-ho d’adobar, de compartir amb Antoine un parell de sentiments clarament contraposats i una mica perversos.

Estructurada en tres moments temporals distints (1999, 2011 i 2015), Lemaitre no fa una novel·la urbana, sinó que situa l’acció en un petit poble de muntanya, just abans de les festes de Nadal. El micromón que descriu i dissecciona esdevé una evident al·legoria de la societat on vivim. Per bé i per mal, hi trobem tots els tipus humans. Amb les seves misèries, hipocresies, rareses i sentiments. En situacions extremes, ningú no sap de què serem capaços. És difícil saber com podem reaccionar.

No vull fer cap spoiler, però prepareu-vos per deslligar-vos del món real així que entreu dins la ficció. Els capítols de l’enorme tempesta que descriu Lemaitre són tan vívids i intensos que, quan els vaig concloure, em vaig sorprendre molt en veure que aquí, a Barcelona, a casa meva, no estava plovent, sinó que feia un sol de justícia. Sé que us semblarà estrany, però és absolutament cert. No m’ho podia creure. Quan ets adult i ja han passat molts llibres per les teves mans, aquestes coses et reconcilien amb l’inigualable plaer de la lectura.     

Meravelles de les bones lletres, negrots. 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital Núvol

Camille, de Pierre Lemaitre

Camille, del conegut autor francès Pierre Lemaitre, és la novel·la que clou la sèrie protagonitzada pel comissari Camille Verhoeven. Els altres tres títols, tots comentats aquí, són Irène, Alex i Rosy & John. Actualment, no és habitual tancar una nissaga policíaca a la quarta entrega, però Lemaitre, amb intel·ligència i perspicàcia, ho ha fet. Acaba amb el seu heroi quan encara no l’ha cremat, el deixa al cim de l’èxit i pot dedicar-se a escriure altres coses. A mi em sembla molt bé. Allargar les sèries sine die ‒com estan fent ara mateix Andrea Camilleri o Donna Leon‒ em recorda una mica el cant del cigne. Millor plegar quan encara no has esgotat ningú, ni els personatges ni els lectors. D’altra banda, Lemaitre ha declarat en diverses ocasions que el gènere negre és molt esclau, que tot ha de quadrar excessivament i que se sent un pèl coartat en la seva llibertat creativa. Entenc perfectament què vol dir i crec que ha de seguir els camins que consideri oportuns.     

Camille, al meu entendre, resulta un pèl desigual. Comença amb força i, a partir de mitja novel·la, recupera la grapa àgil i trepidant marca de la casa, la marca Verhoeven. Hi ha girs inesperats, moviments sorprenents i un desenllaç que no puc revelar. Tanmateix, la part intermèdia, amb Anne Forestier a l’hospital, m’ha semblat massa llarga. Intueixo que Lemaitre ha quedat atrapat pel seu propi llistó, la qual cosa li ha jugat en contra. No és fàcil mantenir un nivell tan elevat de singularitat quant a la complexitat de les trames (extremadament especials, insòlites, impensades i crues). Irène i Alex, sobretot Alex, van trencar un cert motlle. I això no sempre surt igual de bé. Estic segura que la novel·la hauria rutllat millor amb unes quantes pàgines menys. No en tinc cap dubte. Amb tot, Lemaitre ens ha conduit allà on volia. I se n'ha sortit.  

Sigui com sigui, no us ho penseu dues vegades. Si us agrada el petit Verhoeven, si voleu saber què passa, si heu seguit la resta de les seves peripècies, heu de llegir Camille. A mi m’agrada cloure les coses adequadament. I he de confessar que haver de dir-li adéu a aquest homenet tan estrany, intel·ligent i díscol; a aquest policia que, com el pare del mateix Lemaitre, no arriba al metro i mig; a aquest home que ha patit tant i que té una gata a la qual, textualment, “s’estima amb bogeria”, m’ha fet una mica de pena. No ho he pogut evitar.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Digital Núvol

Rosy & John, de Pierre Lemaitre

Rosy & John, de Pierre Lemaitre, és la tercera novel·la de la sèrie del comissari Camille Verhœven arribada a casa nostra, després de les aclamades Irène i Alex. En català, l’edició és de Bromera i tot just acaba d’aterrar entre nosaltres, coincidint amb la celebració del Festival BCNegra i amb la visita de Lemaitre a Barcelona.

Cal explicar, però, que Rosy & John no ostenta vertaderament el tercer lloc en l’ordre lògic de la sèrie, sinó que abans hi trobem un altre capítol, en català titulat Camille, que podrem tenir, també de la mà de Bromera, aquesta primavera.  

Rosy & John ha estat una obra oportuna, fàcil de publicar de cara a la BCNegra perquè és significativament més breu que la resta de lliuraments de la nissaga. De fet, fou concebuda com una novel·la per entregues encarregada per una firma de telèfons mòbils. En aquell moment va passar una mica desapercebuda, però ara Lemaitre l’ha recuperada i, com no podia ser d’una altra manera, els seguidors del petit/gran comissari parisenc li agraïm força.  

Malgrat que, en comparació amb Irène i Alex, Rosy & John pot ser considerada una peça menor, la història manté intacta la càrrega imaginativa, intrigant i sorprenent a la qual Lemaitre ens té acostumats. És un text àgil, plàstic, vibrant, que es devora en poques hores i que no ens estalvia girs ni patiment. Com sempre, Lemaitre aprofundeix sense embuts en l’ànima dels seus personatges, en aquest cas en la complicada i malaltissa relació entre una mare i un fill. El conflicte entre ells condueix, per camins que no puc revelar, a posar en perill la ciutat de París, que pot acabar volant pels aires. Com podeu veure, la trama ja està servida. Des de la primera pàgina, Verhoeven i el seu equip hauran de lluitar amb un munt de dificultats, i a contrarellotge, per evitar la massacre.

Mentre esperem Camille, jo us aconsello llegir Rosy & John. Els fans de Verhoeven, i de Lemaitre, n’estem obligats. Ah, i per fer-vos una mica de ràbia, que sapigueu que vaig dinar amb ell la setmana passada. M’ho vaig passar molt bé. És un home rialler, simpàtic i encantador.

Feliç dilluns, negrots.  

Aquesta ressenya ha aparegut també al digital Núvol

Alex, de Pierre Lemaitre

Fa pocs mesos vaig ressenyar, aquí mateix, Irène, la novel·la amb la qual Pierre Lemaitre inaugura la sèrie policíaca del comandant Camille Verhoeven, aquest petit (de talla) i gran (d’esperit i capacitat) policia parisenc que a hores d’ara ja ha enganxat milers de seguidors, jo inclosa.

Que Pierre Lemaitre prestigia el gènere ja ho vaig comentar en aquell moment, però amb aquesta segona entrega ho reafirma de manera brillant. Feia temps que no llegia una novel·la capaç de trencar amb tanta finesa l’automatisme perceptiu del lector. Amb aparença de procedural típic, i sense deixar de ser-ho, la sèrie Verhoeven contempla el noir a la cara i es permet esmicolar un cop i un altre el nostre horitzó d’expectatives. A Alex res, absolutament res, no és el que sembla d’entrada, fins el punt que, un cop acabada la novel·la, he decidit tornar enrere i rellegir un capítol cabdal (no puc explicar quin) per comprovar com Lemaitre tracta les anticipacions. I ho fa impecablement. Tot està lligat, justificat, pensat al mil·límetre. Em trec al barret.  

 

 

La trama és potent: una noia segrestada i salvatgement torturada, una recerca policial contra rellotge, una fugida en condicions extremes... i tot un seguit d’esdeveniments inesperats i impactants que ens impedeixen apartar-nos del llibre. El suspens i la intriga amaren la ficció, tot convertint-la en un entreteniment de primer ordre, però la crítica social és ferotge. La violència de gènere, l’abús a menors, la sordidesa de certs ambients familiars. I la venjança. La més pura, subtil i merescuda venjança. Hi ha un diàfan esclat de la justícia poètica en el desenllaç d’Alex, una necessitat de reparació de la maldat que arriba a posar d’acord dos personatges (Verhoeven i el fiscal) que en realitat no es poden sofrir.

A propòsit dels personatges, la feina de Lemaitre resulta molt interessant. Verhoeven és sens dubte el protagonista, però sense la presència coral dels seus companys (el cap i els subordinats) no podríem acabar de copsar la seva complicada psicologia. El seu terrible patiment intern (per motius que no vull revelar, per si algú encara no ha llegit Irène) rep el contrapunt de l’ajuda no sempre explícita dels amics que l’envolten. A Alex, el gasiu Armand protagonitza un detall tan tendre i inesperat que gairebé m’ha fet plorar.  

 

No cal dir que m’he convertit en fan indiscutible d’aquest grup humà tan heterogeni i especial. Lemaitre sap dosificar perfectament les informacions, barrejant harmònicament els aspectes personals (s’allunya totalment de l’indesitjable costumisme que altres s’entesten a col·locar dins del gènere) amb les qüestions policials. El resultat és novel·lesc però creïble, rocambolesc però versemblant, proper però dur. Funciona. Funciona molt bé. La sèrie té un cert toc a l’estil Mankell-Wallander, dels quals m’atreviria a suggerir que Lemaitre n’és admirador. Això sí, a la francesa. No cal dir que a mi m’encanta que tot plegat passi a França, un país on m’hi sento tan bé.

En fi, novel·la i sèrie altament recomanables. Enganxen de mala manera. Així que ja estic demanant públicament a la gent de Bromera que s’espavilin i ens delectin aviat amb el tercer capítol. L’estarem esperant amb candeletes.

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut al Digital Núvol

 

Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Ja va quedar clar, quan vaig escriure la ressenya d’Irène, que m’havia fet fan de l’autor francès Pierre Lemaitre. Ara, la lectura de Vestido de novia no ha aconseguit altra cosa que confirmar-ho. Vestido de novia és una novel·la distinta i original, un potent thriller psicològic que difícilment deixarà indiferent ningú.

La mateixa contraportada ens indica el següent: “No podemos desvelar nada más de este thriller para así mantener intacto el escalofriante placer de la lectura y la adictiva búsqueda de la verdad por parte del lector”. Procurarem obviar la nefasta redacció d’aquest paràgraf i centrar-nos en el seu contingut, que resulta absolutament cert. No podem revelar res de Vestido de novia. Qualsevol avançament no li faria justícia i es convertiria en un spoiler indesitjat.

Com comprendreu, en aquestes circumstàncies resulta molt difícil escriure una ressenya. Més que de costum, que ja és dir! Tots els negrots sabeu que sempre procuro ser molt curosa amb la possible filtració d’aspectes i detalls de les novel·les. Però en el cas de Vestido de novia l’efecte es multiplica per mil. 

Us preguntareu per què. Doncs precisament perquè el seu plantejament ˗i el seu desenvolupament˗ és tan enigmàtic, misteriós i inusual que pot passar qualsevol cosa. El lector no té elements per especular ni intuir, només pot elucubrar, però sense cap pista  objectiva que parteixi del llibre. Podem inventar qualsevol desenllaç, fins i tot podem encertar-lo, però sempre serà per casualitat i es tractarà només d’un dels múltiples desenllaços possibles. 

La novel·la ha obtingut un gran èxit de públic i un unànime reconeixement de la crítica. Em sembla molt just, sobretot pel que té d’innovadora i de desinhibida, pel fet que representa una alenada d’aire fresc en un gènere que darrerament abusa massa dels procediments, les proves forenses i les investigacions policials. Lemaitre és un gran escriptor i ho demostra amb escreix. Tanmateix, i sense voler ser “més papista que el papa”, hi ha un factor del final del llibre que no m’acaba de convèncer. Alguna cosa em trontolla i, en nom de la versemblança, m’hauria agradat que no em trontollés.

Sé perfectament quina cosa és, i no afecta en absolut al valor global de la novel·la, però de cap manera puc fer-la pública. Us ho espatllaria tot sense remei. Per tant, si hi ha algun negrot que ja l’hagi llegit i vulgui parlar amb mi d’aquesta qüestió concreta, seria bo que m’escrivís  en privat.    

Dit això, no puc acabar sense insistir en el plaer que ha representat per a mi el descobriment de Pierre Lemaitre, de manera que us recomano que no deixeu passar aquest thriller ni tampoc la resta de l’obra de l’autor. Estic segura que m’ho agraireu.

Feliç tarda d’estiu, negrots.     

Irène, de Pierre Lemaitre

Irène, de l’aclamat escriptor francès Pierre Lemaitre, és la novel·la que inicia la sèrie policíaca protagonitzada pel carismàtic comandant de la Brigada Policial de París Camille Verhoeven. L’obra, que data del 2006, ens arriba ara, en una magnífica traducció al català, de la mà d’Edicions Bromera. Un títol indispensable que ens col·loca damunt la pista del millor polar francès actual. 

Pierre Lemaitre és un autor amb una producció àmplia, que abraça altres àmbits més enllà del gènere criminal. No debades l’any 2013 va obtenir l’important premi Goncourt amb la novel·la Au revoir là-haut, amb la qual s’endinsa en la sordidesa de la Primera Guerra Mundial en un drama a mig camí entre la literatura culta i la literatura popular. La novel·la ha estat un veritable fenomen a França, on en poc temps ha venut més de mig milió d’exemplars. A Irène, on Lemaitre ja demostra la seva capacitat per fer conviure els registres, hom detecta  amb claredat la versatilitat d’un autor que té moltes coses a dir. 

El títol original d’Irène és Travail soigné. Em sembla molt encertat, perquè ens remet directament a les principals característiques de la novel·la. D’una banda, al metòdic i endreçat procediment policial (estem parlant d’un “procedural” canònic) i, d’una altra, a les terrorífiques accions, també perfectament planificades i executades, d’un despietat assassí en sèrie.

Que ningú no s’imagini que Irène és un típic producte d’aquests que tant abunden darrerament, amb un serial killer de manual a l’estil de las novel·les i de les sèries de televisió americanes. No, res d’això. Res de gratuïtes –i a voltes matusseres– carnisseries. Lemaitre és soigné, ordenat, i posa al servei de la ficció tot el seu bagatge de coneixements i lectures negres. El resultat és un excel·lent exercici metaliterari, de gran volada, que Lemaitre maneja magistralment i que aconsegueix sorprendre, d’una manera gens convencional, el lector més perspicaç. No es tracta només de fer-nos dubtar de la identitat de l’assassí o de l`èxit del seu pla macabre, sinó de convertir tota la novel·la en un enorme homenatge als autors del gènere criminal, homenatge que inclou un desenllaç imaginatiu i molt poc habitual (i fins aquí puc comentar).   

Com a estudiosa del noir, no sabeu com agraeixo la tria d’escriptors que, per a la seva particular lloança negra, ha fet Lemaitre: la preponderància dels europeus per damunt dels americans i l’omissió gairebé absoluta dels sempiterns Hammett, Chandler i etcètera. Hi apareix James Ellroy i algun altre, encara vius, i poca cosa més. No sé si aquest fet té a veure amb un rampell de xovinisme, però a mi, personalment, m’ha semblat un alenada d’aire fresc.

La novel·la és la primera de la sèrie i, per tant, l’autor ens presenta els personatges. Un conjunt de policies molt diferents entre ells, una mica a l’estil, malgrat les diferències geogràfiques, dels protagonistes de Sjöwall i Walöö. Com Martin Beck i el seu equip, també Verhoeven i el seu s’allunyaran de perfeccions i bondats inversemblants. Tindran els seus defectes i virtuts, les seves flaqueses i manies, fins i tot ens podran resultar antipàtics. Però seran creïbles i atorgaran a la ficció una coherent aparença de realitat.

D’altra banda, la trama d’Irène compleix totes les expectatives de la variada gamma d’afeccionats al gènere: hi ha acció, intriga, misteri, girs sorprenents, persecucions, suspens i sang i fetge. Com veieu, la novel·la té de tot.       

He de confessar que la lectura de Lemaitre era per a mi una assignatura pendent. M’he estrenat amb Irène. I m’han dit que les que vénen al darrere encara són millors. Us asseguro que jo ja friso per continuar. No us la perdeu, negrots.

   

Aquesta ressenya també s'ha publicat al Digital de Cultura Núvol