Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera

 

Delirant.

Aquest és l’adjectiu que se m’acut després d’haver acabat El com del crim, la cinquena entrega de les aventures del detectiu barceloní Àngel Esquius. El meu heroi.

He engolit la novel·la en dos dies. Ni més ni menys.

He rigut a cor què vols en diversos moments i he comprovat, definitivament, l’enginy i la imaginació que, a mans plenes, gasten els dos perpetradors del llibre: Andreu Martín i Jaume Ribera.

Que sóc una fan de l’Esquius és ben sabut. De fet, la ressenya amb què vaig inaugurar aquest bloc, ja fa quasi dos anys, correspon al quart capítol de la sèrie, Si cal matar, matem. Si en aquella ocasió la cosa ja estava desbordada, a El com del crim hem arribat a cotes d’histrionisme hiperbòlic absolutament excelses. Els personatges no s’estan de res. Perfectes caricatures que descobreixen crims que ratllen la subversió, de tan inversemblants com són.

I, tanmateix, com que la realitat supera la ficció, el lector acaba empassant-se que tot és possible. Martín i Ribera en saben un munt. Els amos de la negror paròdica i àcida. Saben jugar com ningú amb la transgressió i posen damunt la taula, com si res, tota la porqueria del món que ens envolta. I ho fan sense perdre un to humà i proper que ens va situant en el real i que no permet que l’humor esbojarrat s’apoderi definitivament de tot.

La prosa és magnífica, àgil i viva, salpebrada amb tocs de sapiència que m’encanten. L’explicació del vertader significat del mot “enervar” (que porto anys intentant fer arribar a la gent com a croada personal), m’ha emplenat, lògicament, d'alegria. I les picades d’ullet cinematogràfiques. I la intel·ligència preclara de l’Esquius, a mig camí entre Sherlock Holmos, Columbo i Philip Marlowe. Ningú com ell les caça al vol, ningú com ell és capaç de traçar plans infalibles en pocs minuts. Ningú com ell (no oblidem que narra les seves peripècies en primera persona) pot resultar alhora tan cínic i tan tendre, tan mundà i tan quotidià, tan heroic i tan “d’estar per casa”.

 

I què podem dir de la fauna que l’envolta, tant la fixa –els seus companys de feina, la seva família, els seus “ligues” més o menys ocasionals–  com la de circumstàncies –els relacionats amb el cas del moment. Personatges dibuixats amb delicadesa, de vegades només un esbós, de vegades només destacats per un sol tret de personalitat, però sempre amarats d’enlluernadora vivesa.     

 

Evidentment, no us explicaré res de la trama. Després, ningú no m’ho podria perdonar. Tanmateix, us puc assegurar que El com del crim és una lectura perfecta per a les jornades estiuenques. Ens pot alegrar la vida, la qual cosa no significa, però, que sigui un llibre trivial. Amb aquests dos autors, impossible. I, si no, mireu com descriu un dels personatges el nostre món d’avui. Fa feredat.

Pàg. 134: No t’has adonat que la gent cada cop té més paciència? Fa cua per tot i no protesta. La sotmetem a proves contínues, injustícies, sacrificis, impostos... Tothom té clar que els pobres van a la presó i els rics no, i s’ho empassen com l’aigua... Els fotem el futbol i programes del cor i drogues i els convencem que, mitjançant el vot, són ells els qui controlen el país, i que els seus somnis es poden fer realitat, i viuen tan feliços, papant mosques, i no veuen per on els vénen les bufetades.

 

Claríssim, oi? Doncs això. Si en voleu més, ja sabeu què heu de fer.

Mentrestant, jo ja començo un altre llibre.

Bona vesprada, negrots.        

Missatge per als negrots: Maydey, Maydey!

Benvolguts negrots,

Sóc conscient que falten, com a mínim, tres cròniques dels passats Juliols. No han quedat en l'oblit, no patiu.

Feines més peremptòries m'han apartat momentàniament del camí negre.

Però prometo solemnement que d'aquí a un parell de dies m'hi poso. Això segur.

Mentrestant, us volia dir que torno a tenir sarau. Avui he anat de compulsió i els tres exemplars nous han estat molt mal rebuts pels seus companys de la lleixa d'espera. I aquest cop, amb raó. Els nouvinguts m'atrauen molt i em deleixo per llegir-los.

Són dos títols de Jordi de Manuel, escriptor al qual ja coneixeu: Mans lliures i L'olor de la pluja. Boníssimes vibracions.    

I una petita sorpresa que m'ha alegrat el dia. El cinquè lliurament de les aventures del meu detectiu favorit, l'Àngel Esquius, sorgit de la ploma de Jaume Ribera i Andreu Martín. S'intitula El com del crim i ja se m'està fent la boca aigua.

En fi, de moment res més. Gràcies per la paciència, negrots. Ens retrobem en breu. Bé, això si els llibres que s'estan  agredint en aquest precís instant armats fins a les dents no acaben amb mi.  

L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral

Divendres, mentre esperava a Laie la trobada amb una persona, vaig passejar, lògicament, per la llibreria. Feia una inclement tarda de gener, amb un plugim suau que amarava els carrers. Un d’aquells dies hivernals, d’evident regust negrot, que m’encanten. Aixoplugada per l’escalforeta acollidora de Laie, vaig trobar parat, ben preparat per a la setmana que s’acosta, un taulell específic de la BCNegra. Naturalment, m’hi vaig acostar. De seguida (tinc un olfacte gairebé infal·lible) vaig adonar-me que acabava de fer una petita gran descoberta. Si més no per a mi, que no havia sentit cap notícia del llibre (encara).

Parlo de la primera novel·la de Nil Barral, L’home que dormia al cotxe. Una portada on hi apareix un gat em va enganxar el petit volum directament als dits, però aleshores me’l vaig mirar bé i vaig començar a endinsar-me, amb innegable plaer, en el seu misteri. Perquè... qui és Nil Barral? La contracoberta indica que es tracta d’un autor de renom dins les lletres catalanes que acaba d’estrenar-se, amb aquest pseudònim, en el gènere negre. Un escriptor que vol guardar l’anonimat com a part de l’enigma (no sé si per motius de màrqueting o per mantenir la seva personalitat real al marge del gènere). Jo sospito que hi ha una mica de tot, malgrat que, un cop llegit el llibre, també diria que el desconegut autor posseeix un humor àcid que es complau en la creació d’un extravagant joc d’expectatives. Un joc que pot resultar molt lucratiu (segur), però també molt divertit.

Vaig agafar el metro transportada per un d’aquells estats d’excitació que em dominen quan la meva veueta interna (ja parlo com els detectius del gènere, per Déu) m’anuncia que he fet una troballa. Arribar a casa i començar a llegir van ser dues accions, més que consecutives, gairebé paral·leles. En poques hores, L’home que dormia al cotxe va passar a formar part per sempre més del meu bagatge negrot. I ara ja espero la segona entrega que, segons que he llegit en una ficcionada entrevista a Internet (promoguda per l’editorial que publica l’obra), ja s’està coent.

Nil Barral no és únicament el pseudònim del misteriós autor nostrat, sinó també el nom del protagonista de la novel·la. Un perdiguer que treballa (com l’estimada Kinsey Millhone) en una agència d’assegurances. La seva tasca no resulta gaire galdosa: es tracta de mirar d’evitar, amb les seves investigacions, el pagament de les primes. Barral (personatge) és una mena d’heroi a l’estil mediterrani (li encanta menjar bé, el whisky de malt, la música clàssica, la vida refinada) tipus Pepe Carvalho, Salvo Montalbano i Guido Brunetti junts. Res a veure amb els amargats i torturats policies i detectius del nord d’Europa. Tanmateix, també és un home acostumat a tractar amb els baixos fons i l’escòria social. No debades havia estat policia, un passat (per a ell) ben negre... Una mixtura gens original, en realitat, però molt atractiva i que funciona la mar de bé.

La trama del llibre és prou imaginativa, amb un to que tampoc no pot (ni vol) ocultar que prové del sud. Els personatges secundaris són importants i estan apuntats amb delicadesa. S’endevina que aniran jugant el seu paper en les pròximes entregues. A partir de l’humor i de la ironia més càustica, en un llenguatge àgil, col·loquial i lleuger (en aparença descurat però en realitat absolutament treballat), Barral (l’autor) ens aboca a reflexionar sobre tot allò que ens envolta: la corrupció, els prejudicis, la mentida, els convencionalismes socials, l’absurd de l’existència, els tòpics. Tot i que escomet la tasca des de l’alegria de viure i sense evitar una certa tendresa, en una Barcelona on els espais concrets no estan gaire explicitats, la crítica no deixa de ser ferotge. A l’estil histriònic de l’Àngel Esquius (el detectiu creat per Andreu Martín i Jaume Ribera) o dels bessons Eduard i Borja/Pep de Teresa Solana, aquest Barral (personatge) ens fa riure, somriure i pensar. Mentrestant, el Barral (autor) se’n riu de nosaltres sabent que, aquells que tenim un cert bagatge lector, intentarem trobar pistes en la seva escriptura per poder aclarir el misteri de la seva identitat.

Estic molt contenta que la narrativa negra en català vagi trobant cada cop una veu més sòlida. Una veu pròpia que la consolida, dotant-la d’una volada prou remarcable que, sens dubte, l’allunya de la literatura de pur entreteniment.

Només tinc una recança... que gairebé no puc suportar. Qui punyetes és Nil Barral?????

Si cal matar, matem (Andreu Martín i Jaume Ribera)

SI CAL MATAR, MATEM
Andreu Martín, Jaume Ribera
COLUMNA EDICIONS, S.A.
Col·lecció: Clàssica, 710

Pàgines: 266

Any d'edició: 2007

Si cal matar, matem és el quart lliurament de les novel·les protagonitzades pel detectiu privat Àngel Esquius. Creades en col·laboració per Andreu Martín i Jaume Ribera, representen la seva incursió en el gènere negre per a adults, després de l’èxit que van aconseguir amb els llibres juvenils del conegut Flanagan. Els tres primers títols de la sèrie són: Amb els morts no s’hi juga, Joc de claus i La monja que va perdre el cap; totes quatre novel·les escrites originalment en català.

Una norma que vull seguir en els articles del meu recent encetat bloc policíac, és no donar cap pista sobre la trama ni l’argument de les obres objecte de comentari. Es tracta d’una mesura que sembla imprescindible en relació amb un gènere on la intriga i el misteri hi juguen un paper principal. Per tant, no espereu que desvetlli detalls de la novel·la en qüestió.

Tanmateix, sí que us puc fer cinc cèntims dels nostres personatges, que per força han d’agradar qualsevol lector que tingui ganes de passar una bona estona. Les aventures tenen lloc en l’agència de detectius de Barcelona propietat del senyor Biosca, individu xerraire i eixelebrat absolutament imprevisible, amant dels diners i de la bona taula. A l’agència hi treballen l`Amèlia, recepcionista i dona de recursos que tot ho arregla; en Tonet, una mena de talòs de grans dimensions que fa de guardaespatlles del cap; en Ferran, homosexual més o menys discret però sempre amb problemes; la Beth, joveneta eficient i guapíssima gran admiradora de l’Esquius; l’Octavi, espècie masculina que podem titllar de maníac sexual sense inhibicions que, pel que fa a la feina, no n’encerta ni una; i el nostre protagonista, l’Àngel Esquius, al qual tots consideren superdotat perquè en realitat és l’únic que es dedica amb responsabilitat a la seva tasca.

Aquesta mena de fauna heterogènia es mou per Barcelona i per Catalunya resolent casos a tort i a dret i causant la hilaritat del públic lector. Les històries no deixen de ser originals i, a més, estan ben travades. Martín i Ribera, aprofitant tots els tòpics i llocs comuns del gènere, donen vida a un conjunt d’antiherois que serveixen per posar damunt la taula les xacres del món actual i de la nostra societat en particular. Algunes situacions esdevenen delirants o poc versemblants, però sempre estan tractades dins dels paràmetres de la novel·la negra. L’Esquius és un detectiu en tota l’extensió de la paraula, que té dubtoses relacions amb alguns policies i que, alhora, posseeix una família (filla, fill, nora i néts bessons) que el porten pel camí de l’amargura. Per no dir que la seva dona morta, la Marta, se li apareix regularment per prendre-li el pèl davant de les situacions que li toca viure.

El sexe també té un paper rellevant en totes les novel·les de l’Esquius. La promiscuïtat general és un fet que està a l’ordre del dia. A Si cal matar, matem els autors situen en un poble perdut del Pirineu de Lleida una femme fatale que parla el dialecte local i que, en aparença, no pot estar més desubicada. Però, en canvi, aconsegueixen l’efecte desitjat. Recreen les intrigues típiques del món rural, on les baralles pels terrenys, les herències, la requalificació del sòl i les qüestions ecològiques, es barregen amb les banyes, la gelosia i els amors desfermats. Els habitants del poble, en contrast amb la colla d’urbanites que normalment protagonitzen la sèrie, són absolutament “de manual”. Això sense oblidar una trama paral·lela, d’allò més surrealista, que afecta la família del detectiu. El llibre, que no arriba a les 300 pàgines, es llegeix a velocitat supersònica.

Tots els problemes de la societat actual van desfilant per les novel·les de l’Esquius. No resulten atemporals i per això la meva amiga Maria, que en sap molt de qüestions negroses, diria que només són productes menors i que no representen una fita dins del gènere. I tindria raó, evidentment. Però això no impedeix que la lectura sigui divertidíssima, que hom pugui reconèixer una crítica social de mordacitat aclaparadora i que l’enginy ostenti en el conjunt un lloc privilegiat.

En fi, que us recomano aquesta i les tres anteriors. Que us divertireu de veritat. Ah, i vigileu si aneu amb el llibre al metro o a l’autobús, que si rieu molt us poden prendre per bojos.