Continuem llegint negror

 

Ombres a la foscor, d'Arturo Padilla de Juan

Una novel·la juvenil que, no recordo per què, vaig comprar fa anys al Mercat de Sant Antoni. Tot i que està carregada de tòpics, m'he divertit. Joves en un bosc fosc una nit de Sant Joan, amb algú que els persegueix i els vol fer mal. Un secret del passat, amistat, amor... En fi, tota la trama i la intriga que pot agradar als joves lectors. Tots els llibres de la meva pila de pendents acaben trobant el seu moment. 

Un assassí, de Llort

Com sempre, Llort ens sorprèn en cada llibre. Un assassí és una novel·la diferent, la història d'Aquil·les, una persona com qualsevol de nosaltres si no fos perquè neix amb el desig inel·ludible de matar. Així, simplement. Li agrada matar. No sabeu tot el que pot passar a partir d'aquí. Molt interessant la proposta que fa Llort, ja que, en certa manera, ens acaba humanitzant algú com l'Aquil·les perquè a la vida hi ha molts matisos i res no és blanc ni negre. 

Veus de mort als Encants Vells, de Sylvia Lagarda-Mata

Novel·la guardonada amb el Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona. Un text de lectura molt agradable. Una ficció metaliterària, ambientada en la Barcelona de 1840, on hi trobem de tot: personatges inesperats (el protagonista és l'August Dupin d'Edgar Allan Poe), assassins sanguinaris, llibres valuosos, biblioteques i llibreries, bibliotecaris i llibreters, molt de misteri i, per damunt de tot, la història de Barcelona i de part de Catalunya, amb el monestir de Poblet al capdavant. Un llibre ple de sorpreses. 

L'herència del dimoni, de Biel Cussó

Ambientada als Estats Units, és la història d'una venjança, una història dura i terrible. Però també és un cant a l'amistat, a la tendresa, a la família. La unió fa la força, diuen. I els protagonistes d'aquesta novel·la ho demostren a bastament. Amb tot, Biel Cussó no pot evitar que la seva bonhomia traspui per tots els poros de la seva escriptura, per més violenta i sagnant que sigui. Marca de la casa.

El asesinato de los marqueses de Urbina, de Mariano Sánchez Soler 

En un dels clubs de lectura que condueixo vaig programar aquest llibre, que va ser Premi L'H Confidencial 2013. L'autor converteix en novel·la de ficció el sonadíssim crim dels marquesos d'Urquijo, de mediàtica memòria. Els llibres no caduquen, negrots. 

Pasta fàcil, d'Emili Bayo 

Em fa molta il·lusió haver fet de lectora prèvia d'aquesta fantàstica novel·la i d'haver contribuït amb la frase de la faixa. És la segona entrega de les aventures dels protagonistes de Puta pasta, la novel·la que va guanyar el VI Premi Crims de Tinta el 2015. No sabeu com m'ho he passat de bé llegint aquesta Pasta fàcil, que de fàcil no en té res. En gaudireu.   

L'home de Praga, de Jaume Albert Ollé

Una ficció d'espies que ens transporta des de Praga a Premià de Dalt, que sembla que al Maresme s'hi amaguen moltes coses perilloses. És el número 4 de la col·lecció Falciot Negre de Voliana Edicions, dirigida per Salvador Balcells. Molt entretinguda. 

 

 

Tercera i última tanda de lectures des de juliol de 2019

I per fi, tal com vam quedar, aquí teniu la darrera tanda de llibres negrots des del dia 11 de juliol de 2019. A partir d'ara, estic al dia. I aniré agrupant les lectures per mesos, més o menys. Així estaran totes controlades i us en podré dir alguna cosa, la mateixa que avançaré a les xarxes socials.  

Som-hi.

Octubre, de Teresa Solana

Una nova aventura de la inspectora Norma Forester, la investigació d'un crim amb problemes d'identificació del cadáver en el marc dels esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. No és una novel·la política, el rerefons és només l'escenari que recull els moments que vam viure. De lectura molt ràpida i dinàmica. 

Més que ràbia, d'Emili Bayo

Una novel·la coral, estructurada a partir de les veus en primera persona de tots els seus personatges. Puzzle ben muntat, molt actual, que aprofundeix en la psicologia humana i en la deriva política i social. El resum: no hi ha un pam de net. Us agradarà. 

Els llops, de Francesc Puigpelat

La novel·la data de 2005, any en què va guanyar el XIII Premi Carlemany. Una obra atemporal, que utilitza el motiu de la nissaga familiar típica, amb odis, amors, violència i moltes revenges, per fer un recorregut històric des de principis del segle XIX fins a l'actualitat. Ben escrita, ben documentada, l'acció se situa a Balaguer (on va néixer l'autor) i a les terres de Lleida. Una ficció como les de tota la vida, que pot agradar a un públic molt ampli. Això sí, la lletra minúscula de les edicions de butxaca és una vergonya i un insult al lector.  

Mai més, de Susana Hernández 

Una sòrdida i crua història del suburbi. Personatges al límit, determinats per un destí indefugible i/o per unes nefastes eleccions. Els marges, el subsòl, els espais on no hi ha esperança. Un retrat que trasbalsa pel seu realisme inqüestionable en uns barris de Barcelona que mai no surten a les guies turístiques. 

Rossi, d'Assumpta Margenat

El volum consta de dues novel·les protagonitzades per aquesta Rossi que li dona títol: Escapa't d'Andorra i Manolo. Publicadas a la Biblioteca Andreu Martín, de l'Editorial Efadós, representen l'obra completa de l'autora, Assumpta Margenat. Àcides, crítiques, personals i diferents, segur que a l'època de l'escriptura (anys 90) eren una rara avis. De lectura molt agradable. 

La teoria de l'imbècil, de Pep Prieto

No tinc altra manera de dir-ho. M'ho he passat pipa amb la novel·la d'en Pep Prieto. Àgil, original, imaginativa, amb l'atractiu impagable de la brevetat. Intriga i suspens amb tocs fantàstics. M'ha enganxat i l'he llegit en poques hores. Perfecte per a una tarda d'estiu, amb una beguda fresca i sota un arbre. Us la recomano.  

La sarbatana, d'Isabel-Clara Simó

La darrera novel·la que Isabel-Clara Simó va publicar en vida. Una ficció de crims familiars, amb un bon punt d'humor negre. Narrada a dues veus que van desgranant la història, cadascuna des del seu punt de vista, resulta un exercici interessant.   

El sindicat de l'oblit, d'Albert Villaró

És possible matar Franco dues vegades? Doncs sí. Albert Villaró ho fa en aquesta sensacional ucronia que recomano vivament. Seqüela de la seva novel·la Els ambaixadors, que fou premi Josep Pla 2014, Villaró recupera especulació històrica i personatges per construir una ficció que no us podeu perdre i que es pot llegir independentment de l'anterior. Prosa rica i curosa, ironia finíssima i un humor d'orc muntanyenc. Extraordinària. 

Un altre dia antic, de Sebastià Bennasar

Una ficció ambientada entre Lisboa i Mallorca amb sicaris, càrtels de la droga, tràfic d'armes, empresaris corruptes i desaprensius de tota mena. També hi ha policies i gent altruista, hi ha literatura i llibreries i un indubtable cant d'amor a la ciutat del Tejo. De com es conjuminen aquestes coses, aparentment tan desaparellades, només ho podreu saber llegint-les.  

Contes de terror (Bayo, De Manuel, Fernández, Marín)

M’he liquidat en poques hores els Contes de terror publicats per la jove Editorial Apostroph i gestats en el marc del I Festival de Literatura de Terror de Torrebesses, al Segrià. L’octubre passat, quatre autors catalans es van recloure en el seu Castell-Palau per emular la cèlebre tancada de Villa Diodati (Suïssa) l’estiu de 1816. Se’n complien dos-cents anys i la celebració de l’efemèride va semblar una bona ocasió per recrear a petita escala aquest esdeveniment, importantíssim en la història literària universal, del qual van sorgir l’immortal Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley, i l’inici de la ficció de vampirs amb El Vampir, de Polidori. Com veieu, el repte dels nostres escriptors no era menor: trobar la inspiració per escriure cadascun, exactament com va succeir a Diodati dos segles enrere, un relat de terror. En aquest cas relacionat amb el poble de Torrebesses i el seu castell, de terrífica i llarga tradició.      

No negarem que es tractava d’una empresa ambiciosa, però també divertida i ocurrent. Els nostres autors ‒Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín‒ s’ho van passar molt bé. I van complir. Tots ells van escriure el seu relat. Ara, aquests relats ens arriben reunits en un llibre, i us asseguro que paguen moltíssim la pena.

Les quatre històries són terrorífiques, però diametralment diferents. El concepte del terror és molt ampli i així ho demostren els textos. Més clàssics els de Bayo i Marín (des del punt de vista de la por tradicional, aquest és el més canònic, fins i tot amb un regust del segle XIX); més vinculat a la història real el de Fernández, amb justícia poètica inclosa; més híbrid i distòpic, amb tints de ciència-ficció, el de Jordi de Manuel. Com us podeu imaginar, no revelaré cap secret, sobretot perquè el recull acaba de sortir i penso que encara no l’ha llegit pràcticament ningú. La meva intenció no és destapar misteris, sinó tot el contrari: generar amb aquesta ressenya el desig de llegir.

Els quatre autors prenen elements de la història real del castell i del poble i els mesclen en una coctelera. Al fons de la coctelera ja existia un pòsit amb les dèries i preferències personals, els estils propis, els llocs comuns i els personatges de l’imaginari col·lectiu de la por, els tòpics del catastrofisme i el futurisme distòpic (amb autoreferències sergiotianes), les ficcions antropofàgiques i apocalíptiques -desmembracions incloses-, i les picades d’ullet a la tradició literària, sense la qual no podríem existir. No aclariré en quins relats, ho haureu de buscar vosaltres, però no he pogut evitar pensar en El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde, El Gat negre d’Edgar Allan Poe, Le malentendu, d’Albert Camus o El Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo, per citar només algunes de les obres que m’han passat pel cap.

Si tot va bé, tindré l’honor de presentar el recull el dia 19 de maig, juntament amb Antoni Munné-Jordà, a la Llibreria Nollegiu. Em reservo la presentació per explicar moltes més coses dels relats i aclarir amb més detall les meves impressions. Mentrestant, aneu-vos animant. Contes de terror: Emili Bayo (Ones de líquid vermell), Jordi de Manuel (Els hostes), Empar Fernández (La memòria de la sang) i David Marín (El bagul). Em sembla que més suggeridors els títols no poden ser.    

Tan tuyo como tu muerte, d’Emili Bayo

Tan tuyo como tu muerte és la darrera novel·la d’Emili Bayo, escrita en aquesta ocasió en castellà. Una ficció policíaca ubicada a Lleida i protagonitzada pel sergent Abel Claramunt, un personatge amb un càncer de pròstata molt avançat que, personalment, m’ha agradat molt.

La història pivota entre el cas criminal, gens fàcil, i la pressió que uns esdeveniments del passat exerceixen sobre el personatge. La seva jove companya a la comissaria, Azucena, serà per a Abel un revulsiu i un esperó, i contribuirà decididament a posar-lo en antecedents d’aquest passat inconegut. 

La novel·la està molt ben escrita. Alterna els capítols en primera persona, protagonitzats pel policia i que ressegueixen la investigació, amb els capítols en tercera, que són els fragments de la víctima. No explicaré res que pugui revelar secrets, però podeu estar segurs que us enganxareu a la lectura.

Em sap molt greu la malaltia d’Abel Claramunt, ja que és un personatge que podria tenir molt de futur. Bayo va confessar durant la presentació que probablement hi haurà alguna novel·la més. Això esperem, malgrat que saber que el protagonista està tan fotut fa patir una mica el lector.

No us enganyaré: m’ha sobtat llegir Bayo en castellà, en una ficció que es desenvolupa a Lleida i amb noms i indrets d’aquí. Després de Puta pasta, la novel·la que va obtenir el V Premi Crims de Tinta, la veu de l’autor en una altra llengua m’ha resultat estranya. També una mica els diàlegs amb Azucena, que m’han semblat excessivament enginyosos. Ningú no sol  deixar anar tantes frases lapidàries de manera espontània. Aquesta part és l’única que m’ha semblat menys versemblant. Tanmateix, la veritat és que m’ho he passat molt bé.  

Us recomano Tan tuyo como tu muerte. Una bona contribució al “negre” que ve de Ponent. Us agradarà.    

Puta pasta, d'Emili Bayo

La novel·la Puta pasta, de l’autor lleidatà Emili Bayo, s’erigí enguany amb el VI Premi Crims de tinta de novel·la negra en català (llegir aquí la meva crònica), lliurat en el marc dels actes de la BCNegra 2015.

Des del primer moment, l’obra em va generar molt bones vibracions i ganes de llegir-la. I ara puc dir que el meu olfacte no em va enganyar gens.

Puta pasta, de títol prou explícit i amb esperit provocador, és una novel·la de tall clàssic, efectiva, engrescadora i amb un ritme àgil i proper. Es nodreix versemblantment de les convencions del gènere per fer bona la dita aquella, tan coneguda: “segueixi els diners”. Tots els personatges, d’una manera o d’una altra, “segueixen els diners”. La pasta. La puta pasta. I tots, com que són una colla d’antiherois i perdedors en el més pur sentit de la paraula, acaben “pringant”. Com tots els “mindundis” del món, val a dir.  

Puta pasta és una novel·la barcelonina i coral. Construïda a partir de les peripècies de diversos protagonistes ˗un filòleg en hores baixes, un solitari i obcecat inspector d’hisenda, un policia caigut en desgràcia i fins i tot un periodista arraconat˗, la trama té estructura de trencaclosques. Sense complicacions espectaculars ni embolics superflus, la ficció resulta prou imaginativa. Les peces del puzle van encaixant successivament i, entremig, assistim al desplegament de les pulsions internes d’una galeria de personatges molt ben aconseguits.

Emili Bayo mesura molt bé el factor sorpresa i la necessitat de versemblança. Amb un cert caràcter metaficcional, les referències cinematogràfiques i literàries de la novel·la afegeixen un punt d’interès al seu desenvolupament. I la presència d’alguns dels màxims exponents dels estereotips del gènere: el sicari, la secretària fidel, l’amic traïdor i, sobretot, la femme fatale (amb tots els ets i uts) es converteixen en un homenatge encantador.

Puta pasta surt reeixida del conjunt d’exigències que podem fer al gènere. D’una banda, és un text entretingut i distret, amb un punt d’ironia i d’humor àcid, i acompleix a la perfecció la funció de fer-nos passar una bona estona. D’una altra, descriu sense embuts el rerefons fal·laç i brut de la nostra societat. Els polítics i banquers corruptes, la manca d’escrúpols, el joc d’aparences (és més important semblar que ser), els enganys i les mentides (institucionals i personals), l’interès desmesurat. Que “no hi ha un pam de net”, ja ho sabíem tots. Però Puta pasta ho reflecteix molt bé.

No puc acabar la ressenya sense dir que l’estol de perdedors que Bayo ha creat m’ha generat una enorme tendresa. Sempre m’hi identifico, ja ho sabeu. I tampoc no puc obviar que l’aparició novament d’un filòleg en un paper important dins del gènere (ja teníem en Miquel Camiller, de Pau Vidal, i la Beatriz Noguer de Rosa Ribas) m’ha fet feliç. A veure si aconseguim revestir de glamour una professió injustament desprestigiada.

En fi, ja ho veieu. Heu de llegir la novel·la, negrots. Sens dubte, un títol important en l’evolució cap a la normalitat del gènere en català.

 

 

VI Premi Crims de Tinta: crònica amb nocturnitat

Emili Bayo, guanyador del VI Premi Crims de Tinta

La nit de Barcelona, ahir, va ser molt negra. L’auditori de l’Editorial RBA es va omplir, en un tres i no res, dels sospitosos habituals a la ciutat, altrament dits “negrots”. El motiu: el tret de sortida del festival BCNegra 2015 (la desena edició, poca broma), amb el lliurament del VI Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català. 

Qui no estigui acostumat a aquestes reunions criminals, no podrà imaginar-se l’ambient que s’hi respira: distès, amical, càlid i rialler. Els “negrots” (editors, escriptors, estudiosos, blocaires, periodistes, lectors fanàtics, etc.) pertanyem encara a un món petit i amable, format per un munt de bona gent. Segurament, matar en la ficció representa la nostra manera de canalitzar l’agressivitat. La literatura negra com a catarsi alliberadora i purificant, que en diríem. Total: després de posar el negre sobre el blanc (i mai millor dit, això de negre) esdevenim gent pacífica i alegre amb moltes ganes de compartir experiències i de passar-nos-ho bé.

L’inici de la festa va consistir en l’acte d’entrega del premi. El jurat, format per Jordi Canal, bibliotecari de La Bòbila; Paco Camarasa, llibreter; Carles Zanon, escriptor; Cristina Manresa, comissària dels Mossos d’Esquadra i Jordi Rourera, l’editor de La Magrana-RBA, va decidir atorgar el guardó, per unanimitat, a la novel·la Puta pasta, de l’autor lleidatà Emili Bayo. En un parell de mesos podrem llegir-la. Pel que sembla, ens ho passarem molt bé.

Personalment, la meva sensació al voltant del premi és molt positiva. M’ha agradat molt comprovar que s’ha pres una decisió justa i neta. S’havien presentat 40 novel·les, algunes pertanyents a escriptors de més recorregut dins del gènere. Tanmateix, el jurat ha optat per reconèixer la que els ha semblat millor, encara que fos una òpera prima (l’autor ha publicat altres llibres, però no formaven part de la categoria “negrota”) d’algú poc vinculat al món del noir. Considero que la descoberta de nous valors ha de ser una de les finalitats d’un premi com aquest.

Evidentment, no cal repetir la importància que té que el Premi Crims de Tinta, que després de la cinquena edició havia passat per moments dramàtics, hagi pogut recuperar-se. És una boníssima notícia per a la literatura catalana, per a la seva normalització des de tots els àmbits i totes les tipologies. És el que necessitem per  arribar a viure en un país “normal”. Per tant, congratulem-nos-en tots.

I als “negrots”, llarga vida! Ara tenim per endavant deu meravellosos dies en què la nostra ciutat, aquella tan famosa arreu del món per la lluminositat del cel i el blau del mar, es tornarà ben negra.  

Us deixo amb algunes fotos de l'acte.