Resum de lectures (i un nou any que comença)

 

Ja som al 2021 i encara tenia pendent la darrera tongada de lectures negres de 2020. Les detallo tot seguit. A falta de temps, només les catalogaré amb una frase. Però com a mínim quedaran consignades. 

  

Temps mort, Llort             

    Entre la negror, la ciència-ficció i el deliri. 

                          L'origen del pecat, Marta Alòs

Bona novel·la, crítica amb el poder i amb l'Església, que sempre s'ho mereix. 

                     L'esguard de la bèstia, de Quim Gómez

Bona òpera prima, guanyadora del I Premi Vilassar de Noir. En volem més. 

Dones sense nom, de Silvestre Vilaplana

Dura, actual, ben escrita i molt crítica. L'Església tampoc no hi surt gaire ben parada.  

Entre murs, de Marta Segura

D'època, fosca i amb un psicòpata que fa feredat. 

Appletown, de David Marín

Divertida, breu, curiosa, àgil. De lectura molt plaent. El volum inclou quatre relats de l'autor, publicats en diversos reculls.  

Greal de sang, de Gregori Royo

Sectes i Església en entredit en una València trepidant. 

ARA JA SEGUIREM AMB LES LECTURES DEL 2021, NEGROTS.

Purgatori, de David Marín

Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d'una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística. M'ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany. Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així. Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d'exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir. 

A la portada posterior de Purgatori ens diuen: 

El pare Moragues, director d'una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l'arribada a un petit poble de la Vall Fosca d'una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l'aparició d'animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l'agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 

Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l'Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l'explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar. 

David Marín no fa focs d'artifici, no es descontrola, no busca l'enlluernament ni el foc d'encenalls. Al contrari. Des d'una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d'aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d'aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair. 

Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir. 

Enhorabona, David. Pel premi i pel text. 

I que la calor us sigui lleu, negrots. 

       

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada a L'illa dels llibres

Ciutat fantasma, de David Marín

Ciutat fantasma, de David Marín, és la novel·la número 22 publicada per l’Editorial Llibres del Delicte. Una història breu (139 pàgines) que m’he cruspit en poques hores.

Abans de res, no vull deixar de manifestar una tendència que, cada cop més, detecto en la línia editorial de la col·lecció. De mica en mica, com una formigueta laboriosa i imparable, Llibres del Delicte està assolint un lloc propi ben definit. Segurament amb errades i encerts, amb uns títols més afortunats que uns altres, amb lluita i aprenentatge, però a aquests alçades amb una innegable aposta capdavantera. Sense complexos, amb esperit de defensar les innovacions, els nous autors i les veus femenines. Crec que és un exercici molt necessari. I comptar en el seu catàleg amb escriptors del renom i l’experiència de Margarida Aritzeta i Jordi Tiñena, sumar-hi el talent únic i trencador d’Esperança Camps, acceptar l’heterodòxia de la meva dona de gris i del meu Darwin, defensar a capa i espasa les antologies de relats i publicar tots els autors novells (sobretot dones) que hi podeu trobar, indica clarament una voluntat d’abandonar cànons casposos i posar-se a treballar.  

Aquesta meva afirmació torna a quedar demostrada amb la novel·la que ressenyo ara: Ciutat fantasma, de David Marín.  

Hi ha molts motius que justifiquen que Ciutat fantasma m’hagi agradat molt. En primer lloc, perquè és diferent, original i mostra una veu pròpia. En segon, perquè té molts punts en comú amb la meva dona de gris. A mesura que avançava en la lectura, no m’ho podia creure. És ben cert que tot està escrit i que no hi ha res nou sota el sol (nihil novum sub sole), perquè em consta que Marín no ha llegit la meva novel·la. Tanmateix, resulta evident que compartim imaginari.

A Ciutat fantasma hom pot identificar el ressò admiratiu d’autors com Paul Auster i la seva fantàstica Trilogia de Nova York. Hi podem trobar una història pausada i fosca on la trama criminal (per dir-ho d’alguna manera) juga tan sols el rol de pretext, d’excusa necessària per explicar coses més importants i profundes. Un personatge solitari, perdut en la grisa i gran ciutat, desarrelat i desorientat, a la recerca de si mateix des d’un passat marcat per la mort del pare (tot i que ell no en sigui del tot conscient). Un personatge que escriu en una llibreta (vermella, com la d’Auster) tot allò que fa referència a un seguiment i a una obsessió que prendran insospitats camins.  

Ciutat fantasma és una novel·la de personatges i d’atmosferes. Amb una estructura circular que lliga el principi i el final en l’espai i en el temps. El protagonista, Salvador Garcia, es busca intensament ‒enmig d’un ambient que m’ha recordat l’existencialisme més clàssic de Camus‒ entre les llambordes de la ciutat inhòspita. No és agradable ni bonica la Barcelona de finals dels anys 90, moment en què s’ambienta la ficció. I tanmateix, és la nostra. La ciutat mala, de Joan Maragall. De la qual no podem fugir, perquè ens engrapa. La gran encisera.

La dimensió ontològica de Ciutat fantasma és la que més m’ha interessat, construïda a partir del deambular nocturn del protagonista, perseguidor de gent real i dels propis fantasmes. Però en aquesta persecució hi apareixen coses, crítiques més o menys explícites al sistema, actituds reprovables que tots coneixem (la violència policial, per exemple). També hi ha altres picades d’ullet. La persecució per les clavegueres al més pur estil d’El tercer home de Graham Greene. Les escenes pels foscos i perillosos passadissos del metro (el metro! com no m’havia d’agradar?). I, per acabar-ho d’adobar, m'encanta el fet que gran part de l’acció transcorri al barri de Sants, als carrers i les places que jo transito cada dia.

No sé si m’he acabat de creure del tot l’escena final. Aquesta sí que m’ha semblat una mica de pel·lícula. Però no passa res. Com he dit, el cas criminal resulta absolutament secundari. Per a mi, de fet, totalment irrellevant.

Felicitats, David. I afanya’t, que n’esperem una altra.      

Contes de terror (Bayo, De Manuel, Fernández, Marín)

M’he liquidat en poques hores els Contes de terror publicats per la jove Editorial Apostroph i gestats en el marc del I Festival de Literatura de Terror de Torrebesses, al Segrià. L’octubre passat, quatre autors catalans es van recloure en el seu Castell-Palau per emular la cèlebre tancada de Villa Diodati (Suïssa) l’estiu de 1816. Se’n complien dos-cents anys i la celebració de l’efemèride va semblar una bona ocasió per recrear a petita escala aquest esdeveniment, importantíssim en la història literària universal, del qual van sorgir l’immortal Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley, i l’inici de la ficció de vampirs amb El Vampir, de Polidori. Com veieu, el repte dels nostres escriptors no era menor: trobar la inspiració per escriure cadascun, exactament com va succeir a Diodati dos segles enrere, un relat de terror. En aquest cas relacionat amb el poble de Torrebesses i el seu castell, de terrífica i llarga tradició.      

No negarem que es tractava d’una empresa ambiciosa, però també divertida i ocurrent. Els nostres autors ‒Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín‒ s’ho van passar molt bé. I van complir. Tots ells van escriure el seu relat. Ara, aquests relats ens arriben reunits en un llibre, i us asseguro que paguen moltíssim la pena.

Les quatre històries són terrorífiques, però diametralment diferents. El concepte del terror és molt ampli i així ho demostren els textos. Més clàssics els de Bayo i Marín (des del punt de vista de la por tradicional, aquest és el més canònic, fins i tot amb un regust del segle XIX); més vinculat a la història real el de Fernández, amb justícia poètica inclosa; més híbrid i distòpic, amb tints de ciència-ficció, el de Jordi de Manuel. Com us podeu imaginar, no revelaré cap secret, sobretot perquè el recull acaba de sortir i penso que encara no l’ha llegit pràcticament ningú. La meva intenció no és destapar misteris, sinó tot el contrari: generar amb aquesta ressenya el desig de llegir.

Els quatre autors prenen elements de la història real del castell i del poble i els mesclen en una coctelera. Al fons de la coctelera ja existia un pòsit amb les dèries i preferències personals, els estils propis, els llocs comuns i els personatges de l’imaginari col·lectiu de la por, els tòpics del catastrofisme i el futurisme distòpic (amb autoreferències sergiotianes), les ficcions antropofàgiques i apocalíptiques -desmembracions incloses-, i les picades d’ullet a la tradició literària, sense la qual no podríem existir. No aclariré en quins relats, ho haureu de buscar vosaltres, però no he pogut evitar pensar en El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde, El Gat negre d’Edgar Allan Poe, Le malentendu, d’Albert Camus o El Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo, per citar només algunes de les obres que m’han passat pel cap.

Si tot va bé, tindré l’honor de presentar el recull el dia 19 de maig, juntament amb Antoni Munné-Jordà, a la Llibreria Nollegiu. Em reservo la presentació per explicar moltes més coses dels relats i aclarir amb més detall les meves impressions. Mentrestant, aneu-vos animant. Contes de terror: Emili Bayo (Ones de líquid vermell), Jordi de Manuel (Els hostes), Empar Fernández (La memòria de la sang) i David Marín (El bagul). Em sembla que més suggeridors els títols no poden ser.