Carvalho: problemas de identidad, de Carlos Zanón

Assumir el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I encara m’ho sembla menys quan es tracta de reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho: problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com aquest. 

Em preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles, alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà? Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir? 

Doncs ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any 2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques, els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat, més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre escriptor, Carlos Zanón. 

Imagineu-vos el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.

Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell mateix. L’exili interior. 

D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat, d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.

El Carvalho de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal, Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge molt bonic). 

Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un poeta.

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres 

Vázquez Montalbán a l’Empordanet

Si em coneixeu, no us estranyarà que manifesti que l’Empordà és la meva comarca d’adopció. Sóc barcelonina, sí. I urbanita, també. Però, alhora, adoro aquesta terra del nord, bella entre les belles, en la qual fa anys i anys que hi passo les vacances i llargues temporades. Sempre que puc.

La conec força bé, sobretot l’Empordanet (és a dir, el Baix Empordà). Hi tinc una casa llogada i, a més, d’allà prové un dels tresors de la meva vida, la meva gata Colette.

Tanmateix, l’Empordà és un lloc ampli i farcit de cultura, anècdotes, persones... Com tot lloc tan ric, també té cops amagats. El cas és que, malgrat que casa meva és a tocar del petit poble de Cruïlles, jo desconeixia totalment una qüestió vinculada a aquest llogarret  i a la novel·la negra. Una qüestió que he descobert tot just aquest estiu.

Resulta que a Cruïlles, encantadora població típica d’un pessebre, hi va ser molt de temps en Manolo Vázquez Montalbán. Suposo que, com jo, hi anava de vacances i sempre que en tenia ocasió. O potser fins i tot hi va viure. Segons la placa que campeja al mur de la casa on s’estava, hi consten dues dates que impliquen molts anys (1975-2003, el de la seva mort). També segons la placa, allà hi va escriure gran part de les seves obres. Ignoro fins a quin punt va escriure molt o poc en aquell indret (ja sabem que aquestes coses se solen mitificar). Però no m’estranyaria gens que s’hi hagués recreat, ja que el silenci, la tranquil·litat i la bellesa lluminosa del paisatge ho afavoreixen i molt (això us ho puc garantir per experiència pròpia).  

Aquest cap de setmana m’he acostat a Cruïlles i he fet fotos de la casa i de la placa en qüestió. M’ha semblat que seria bonic recollir aquesta dada en aquest bloc. Una cosa més per compartir amb tots vosaltres, negrots.

Que passeu un feliç diumenge!  

Crim i gastronomia a la Biblioteca Montbau

 

 

A la Biblioteca Montbau de Barcelona (especialitzada en gènere negre) s’han celebrat unes jornades sobre “Crim i gastronomia mediterrània”. Han estat a càrrec de dos dels grans coneixedors del gènere, Sebastià Bennasar i Àlex Martín Escribà, dels quals us n’he parlat sovint en aquest bloc.

Sebastià Bennasar (periodista, investigador, escriptor, divulgador, etc. etc.) va fer la seva conferència el passat divendres dia 26 d’octubre. Per desgràcia, no hi vaig poder assistir. I ja em fa ràbia, perquè em consta que fou molt interessant i amena. Bennasar (com ell mateix indica en el seu bloc, que us enllaço aquí) es va ocupar de les relacions entre el menjar i el desenvolupament de la novel·la, especialment a les obres de Simenon, i va arribar fins a Vázquez Montalbán.

Precisament aquí ho va reprendre ahir, dia 29, Àlex Martín Escribà (investigador, professor a la Universitat de Salamanca, codirector del prestigiós Congrés de Novela y Cine negro de Salamanca, director de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, etc. etc.). Per sort, en aquesta ocasió jo sí que era a Barcelona, de manera que no m’ho vaig perdre. En un ambient distès i agradable, Martín es va dedicar a fer un recorregut gastronòmic/literari que encapçalà amb el títol “Investigadors a la salsa”.       

Tradicionalment, s’ha considerat que amb Vázquez Montalbán s’inicia la presència significativa del tema gastronòmic en la narrativa negra, però Martín Escribà va demostrar que ja en la novel·la d’enigma hi ha prou referències a la qüestió. Miss Marple feia pastissets, Poirot s’entaulava de valent, Nero Wolfe era un gran amant de la cervesa. Més endavant, el Maigret de Simenon fou caracteritzat com un menjador i un bevedor compulsiu. Per no parlar de la importància de les begudes alcohòliques en la vida dels grans investigadors de la novel·la negra americana clàssica (Spade, Marlowe), que tots hem pogut comprovar en les seves adaptacions cinematogràfiques.

Martín Escribà també va indicar que, en la narrativa hispànica, no tot comença amb Vázquez Montalbán, sinó que a les aventures de Plinio, el guàrdia de Tomelloso creat per García Pavón, també hi apareixen força referències a la cuina, en aquest cas als plats típics manxecs (“pisto”, “migas”, “churros”, “buñuelos del Rocío”, formatges, etc.). Amb tot, és evident que el detectiu Carvalho esdevé el primer gran gastrònom del gènere negre, imitat, copiat i parodiat per molts autors. Va manifestar Martín Escribà, no sense humor, que, amb Carvalho, Vázquez Montalbán va demostrar que “es podia ser d’esquerres i menjar bé”.

L’empremta de Montalbán es detecta en un bon nombre d’autors, especialment de la zona mediterrània (però no només). Destaquen Jean Claude Izzo (amb el seu detectiu de Marsella Fabio Montale), Andrea Camilleri (amb en Salvo Montalbano a Vigata, Sicília), Petros Màrkaris (i el seu policia d’Atenes Kostas Kharitos). Tots són autors que comparteixen una ideologia d’esquerres i una visió crítica; i que creen personatges que tenen en comú l’hedonisme i l’afecció pel plaer del menjar. Molt vinculats a la memòria i a les seves ciutats.

 

Martín Escribà qüestiona l’etiqueta “novel·la negra mediterrània”. I jo hi estic d’acord. Per a ell, aquestes obres es poden caracteritzar millor a partir de la idea del desencant, de la crítica. Plantegen una manera diferent d’explicar la història. La cuina serveix per mostrar les particularitats de cada lloc a partir d’un sentiment d’identitat. Evidentment, hi ha una gran diferència amb els costums gastronòmics de la narrativa nòrdica. I, per oposició, s’ha encunyat l’expressió “novel·la negra mediterrània”. Tanmateix, Martín Escribà considera que aquesta manera de fer, similar a la dels autors mediterranis, la trobem així mateix en escriptors de l’Amèrica hispana. Tot i que gairebé tots s’emmirallen en Montalbán de manera reconeguda, l’aparició de la gastronomia en la seva novel·lística també és un tret propi. Entre d’altres, va citar Leonardo Padura (Cuba), Ramón Díaz Eterovic (Xile) i Rubem Fonseca (Brasil); i alguns de la Península Ibèrica, com el gallec Domingo Villar. La mediterraneïtat traslladada a l’Atlàntic. També Donna Leon, que és nord-americana per molt que faci anys que viu a Venècia, es recrea àmpliament en el tema culinari en les seves novel·les del comissari Brunetti.

Tal vegada la proposta terminològica més adient seria parlar de “novel·la negra del sud”, una novel·la on els costums culturals de l’Europa del vi contrasten amb la “novel·la negra del nord”, en el marc de l’Europa de la cervesa. En el debat posterior, Sebastià Bennasar va apuntar que no és estrany que aquests països d’Amèrica, atès el seu substrat colonial europeu (italià, portuguès, espanyol) recullin l’aspecte de l’hedonisme gastronòmic. I aquesta visió em va semblar força interessant.
 

 

Martín Escribà va fer referència, des del punt de vista narratiu, a la utilització literària del “menjar”. No només com un tret costumista o una manera de reflectir el fet cultural propi, sinó també com a condicionant del desenvolupament de l’acció. Sovint, el menjar atura l’acció de la novel·la i serveix de moment de reflexió per als personatges, de relaxació, de pensament. Personalment, crec que a Montalbano els seus àpats abundosos li serveixen per després anar passejant fins a la vora del mar a pair i a meditar. És allà on, moltes vegades, se li acuden les idees que acabaran ajudant a resoldre el cas.  

Àlex Martín Escribà va dir moltes més coses, totes igualment interessants. Va parlar de la importància del menjar i la taula en les novel·les de la màfia (que tots tenim claríssim per les pel·lícules) i va citar alguns autors catalans (Agustí Vehí, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Sebastià Bennasar) amb exemples de la utilització del tema gastronòmic en algunes de les seves obres. Com a contraposició, va usar la novel·la Pròtesi, d’Andreu Martín, per mostrar una altra cara del fet culinari. La cuina i el menjar com a brutícia (llet feta malbé, aliments en mal estat), per tal d’aconseguir unes sensacions concretes en el lector.

El nostre conferenciant va cloure la xerrada amb un cop d’efecte. I va obrir la porta a una cuina ben especial: la del canibalisme. Caníbals gourmets com Hannibal Lecter també poden tenir un paper (ben macabre) en la narrativa negra. Fins i tot existeix un Manual del caníbal, de Carlos Balmaceda. Poca broma.  

I no m’estenc més. Em queden algunes coses dins del tinter, però em sembla que per avui ja en teniu prou, negrots. Només afegiré que són molts els llibres que s’han dedicat a parlar de la cuina i a recollir les diverses receptes de les novel·les negres. Senyal que el tema interessa. I molt.

Feliç dia, negrots.  

 

 

 

Michael Eaude i Vázquez Montalbán als Juliols de la UB

Reprenem les cròniques dels magnífics Juliols negrots de la UB i ens trobem, encara en l’incomparablement oportú escenari de la Bòbila, amb la intervenció de l’anglès Michael Eaude, historiador, escriptor i traductor. Eaude, com ja vaig recollir en el moment de la seva publicació, és l’autor de Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona, un volum que indaga en la relació del creador de Carvalho amb la seva ciutat (i la nostra) al llarg de tota la seva producció.

L’exposició d’Eaude va ser clara, interessant i agradable. És un home simpàtic i molt afable que va saber involucrar l’auditori perfectament. El públic dels Juliols (com passa sempre a mesura que els cursos avancen) se sentia cada vegada més còmode a l’hora d’atrevir-se a intervenir i a donar la seva opinió. La ponència d’en Mike va representar, diria jo, un punt d’inflexió. Endemés, tothom se sent molt vinculat a Vázquez Montalbán i, evidentment, a Barcelona, amb la qual cosa no resulta estrany que hi haguessin força coses a dir.

El títol de la conferència era: Per què molts enyorem tant Manuel Vázquez Montalbán? Una mirada crítica a Barcelona en l’obra de Manuel Vázquez Montalbán.  

Eaude va constatar la condició de cronista social de Vázquez Montalbán, sobretot en les novel·les de Carvalho (tot i que també ho va ser en la resta de la seva obra). Com així mateix apuntà el professor Colmeiro en la intervenció sobre l’autor que va dur a terme el passat mes de gener a la UB (llegir aquí), no resulta gens fàcil afrontar l’escriptura, en clau absolutament coetània, d’una crònica social tan estricta. I, encara menys, sortir-se’n bé. Normalment, és en el distanciament temporal i emocional on trobarem allò que ens atorga una perspectiva prou vàlida per recrear els fets amb rigor.

Tanmateix, Vázquez Montalbán reeixí en l’empresa, qüestió que indubtablement s’ha de remarcar. Eaude considera molt important la complicitat entre qualsevol autor i els seus lectors, circumstància evident en aquest cas. Resulta clar que el personatge de Carvalho va envellir al mateix ritme que els seus seguidors, la qual cosa els apropà d’una manera especial. Van patir, sincrònicament, els mateixos problemes, les mateixes preocupacions.

Eaude va plantejar: per què un intel·lectual marxista com Vázquez Montalbán fa novel·la negra?
Jo, personalment, potser li hauria respost amb una altra pregunta: i per què no? A hores d’ara ja hem acceptat (i si no ho hem fet, cal fer-ho i de pressa) que el gènere negre dóna molt de si. Sovint esdevé un instrument per tractar tot allò que ens preocupa i ens neguiteja, tot allò que no acabem de comprendre o que volem denunciar. Històricament, socialment, humanament.

El pare de Carvalho conrea el gènere per alliberar-se. La seva opció genèrica és un cant a l’alliberament. No debades havia manifestat en diverses ocasions que ell volia escriure allò que voldria llegir. Ningú com ell, però, excel·leix a l’hora de confegir una anàlisi marxista tan sofisticada. Des d’aquesta posició, era un activista polític que volia arribar amb l’escriptura a tanta gent com fos possible. Eaude pensa que, malgrat l’important camí que va obrir (de fet es pot considerar l’origen de la moderna novel·la negra hispànica), ningú no ha jugat després el seu mateix paper d’intel·lectual tan políticament compromès.

 

Vázquez Montalbán s’estima Barcelona, la descriu, l’amanyaga. Però també li troba tots els problemes, tots les tares, totes les mancances. M’atreviria a dir que li fa ràbia veure-la tan imperfecta (com quan no pots suportar els defectes d’un fill) i per això la critica sense pietat. Per redimir-la. Per dir-nos a tots que pot ser millor. Evidentment, s’ha de carregar moltes coses.

La seva oposició demolidora al model de la Barcelona dels Jocs Olímpics (palesada en un munt de textos, inclosos articles i llibres de no ficció) resulta molt evident. No suporta la proposta de desenvolupament de la ciutat i insisteix que hom podria haver construït, després de la Transició,  una altra Barcelona, més humana, més autèntica. Lluny d’aquesta urbs d’aparador que viu dels serveis, dels congressos i del turisme.

També critica altres ambients molt vinculats a Barcelona. A la novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer carrega contra la classe dominant, la seva corrupció, la seva cobdícia, situant la ficció en les bambolines de la presidència del club de futbol més famós de la ciutat.   

És contradictòria aquesta polarització dels sentiments envers Barcelona que mostra Vázquez Montalbán? Aquest amor-odi constant? Eaude parla de les "complexitats d’un autor complex". De la seva idea de Barcelona com a lloc del present però també del passat. Colors i olors per evocar les sensacions generades per una ciutat que ja no existeix.

A mi em sembla molt normal. Jo sóc filla de Barcelona, estic boja per Barcelona, però em sento igual. I el mateix els passava a la gran majoria d’assistents a la ponència, que ho van exterioritzar des de punts de vista molt diversos, però tots enriquidors. Estic segura que aquesta és una ambivalència que afecta, arreu del món, els habitants de les ciutats grans (llocs esquizofrènics per excel·lència, construits a partir del contrast, la contradicció i la multiplicitat).    

Eaude va llançar a l'aire certs interrogants: per què enyorem Vázquez Montalbán? Només és nostàlgia? Només l’enyorem si hem viscut la Transició? L’enyorem perquè encara ens pot aportar coses?

Si he de respondre jo, ho faré amb sinceritat. Jo no l’enyoro. Mai no he estat una gran addicta a la sèrie de Carvalho, malgrat combregar ideològicament amb el seu autor i respectar-lo moltíssim com a persona i com a intel·lectual.

Per què? Doncs mireu, apel·lo a la meva "complexitat de persona complexa". Perquè em fa mal. Perquè, mentre Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la Transició, jo l’estava vivint en directe. Les aventures de Carvalho em posaven la realitat davant dels nassos amb tanta cruesa que em feien sofrir. M’hi sentia massa identificada, massa. Amb el temps, continuo sense enyorar-lo. I pel mateix motiu. Si em situo en el desastre social, polític i econòmic actual, encara em dol més l’esforç de tanta lluita. Els anys esmerçats, les esperances perdudes.

Que jo no enyori Vázquez Montalbán representa, segur, una mostra de la seva excel·lència. Si algú fa una crònica social tan veraç com per generar aquesta reacció, és que la fa bé. Fins a la pròxima, negrots.   

L'obra de Vázquez Montalbán al seminari "Negre i Femení" de la UB

Dins del Seminari Negre i Femení de la Universitat de Barcelona, del qual abans d’ahir ja us en vaig fer una primera crònica, vam tenir la sort de poder comptar amb la participació del professor José Colmeiro, de la University of Auckland (Nova Zelanda). El tema de la seva ponència, molt interessant, fou De la transición a la globalización: Vázquez Montalbán y la reinvención de la novela negra.

El professor Colmeiro va arrencar la seva intervenció partint de la idea, que ja hem comentat algun cop en aquest bloc, que durant la dictadura semblava difícil que pogués existir la novel·la policial hispànica. Per il·lustrar-ho, va citar l’article que Juan del Arco publicà a “El Español” (4 de març de 1944) intitulat El detective no puede llamarse Fernández. Només els primers canvis polítics i socials van permetre albirar el debut del gènere, sobretot a partir de la mort del dictador i de la transició. La novel·la negra es desplegava mostrant el malestar social en una urbs moderna, suposadament ja democràtica, tasca en la qual Vázquez Montalbán va excel·lir.

Tanmateix, l’autor barceloní mai no va admetre que les seves novel·les estiguessin adscrites canònicament al gènere. De fet, la sèrie de Pepe Carvalho se centra en la desconstrucció de la novel·la policíaca, tal com el mateix escriptor recull al seu article No escribo novelas negras.

En qualsevol cas, Vázquez Montalbán fa una literatura heterodoxa, híbrida, mutant, plena de referències socials i polítiques, amb ressons de gèneres com la novel·la picaresca (quant a l’antiheroi intrús i voyeur obert als baixos fons de la societat, cosa que li serveix per esbudellar-la) i amb una fusió de materials literaris (aventures, viatges, assaig sociològic), que li atorguen un caràcter de collage narratiu.

A mesura que la sèrie avança, Montalbán obre els horitzons i la situa, espacialment, en un àmbit  més global (europeu, nord-americà) i, temporalment, en un marc que sobrepassa la transició. La sèrie de Carvalho parteix dels anys 60 i dels fenòmens socials del moment, però mai no deixa enrere la memòria del franquisme com a antídot contra l’oblit i contra el pacte de silenci instaurat a la societat espanyola. Vázquez Montalbán, amb una perspectiva sempre crítica, va mostrant progressivament el desencant davant d’una societat on res no arriba a funcionar. Evidentment, aquest sentiment inclou el desencís envers un projecte d’esquerres que sempre va recolzar però que el va acabar decebent.

Carvalho com a personatge li serveix per distanciar-se i poder parlar de la realitat críticament, a manera de crònica. La sèrie es converteix en el correlat ficcional dels canvis polítics i socials de Catalunya i de l’Estat. La sèrie es mou amb l’esdevenir històric, gairebé en temps real, amb una mirada directa sobre el present estricte. Montalbán s’empara en la ironia, la converteix en el seu recurs narratiu principal, en el fil que ressegueix l’evolució històrica. La ficció de la sèrie és cada cop més esperpèntica i farsesca, tan esperpèntica i farsesca com per a Montalbán s’està convertint la realitat pública de la transició (corrupció, escàndols polítics i financers, etc.).

Colmeiro va fer un recorregut pels títols de la sèrie, del primer a l’últim, demostrant que passen de reflectir la realitat més restringida de la transició espanyola a oferir una mostra, molt més àmplia, d’un espai globalitzat fora de les fronteres peninsulars.   

Colmeiro considera que les novel·les de Vázquez Montalbán representen l’alternativa, plena d’interrogants, a una història oficial que s’ha entestat a dibuixar una transició aparentment idíl·lica.

Tot seguit hi va haver un debat on no hi va faltar, lògicament (atès que el projecte organitzador del seminari pertany a l’àrea “Dona i literatura” de la UB), la reflexió al voltant de la figura femenina dins les novel·les de Pepe Carvalho. I, sobretot, al voltant del paper de Charo, la seva parella prostituta que en la ficció arriba a canviar de vida i a pujar d’estatus social gràcies al seu esforç.

Com veieu, el matí va resultar d'allò més estimulant. Espero que la crònica de la conferència us hagi interessat.

Ens tornem a veure aviat, negrots, que justament avui comença la BCNegra.     

Nota: a les fotos, el professor Colmeiro i la Doctora Elena Losada, responsable del projecte.

Novetat: un assaig sobre Barcelona i Vázquez Montabán

Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona és el volum que, calent calentíssim, acaba de publicar l'Editorial Alrevés. Alrevès ja fa temps que aposta per la literatura assagística i de ficció a l'entorn del gènere negre a casa nostra (ja us he parlat aquí de la col·lecció de novel·la negra en català, Crims.cat, el primer número de la qual apareixerà aviat).

El llibre que us anuncio avui, escrit per l'anglès Michael Eaude (que viu a Barcelona des de fa més de vint anys) fa un repàs a la producció de Vázquez Montalbán tot estudiant  les obres que tenen com a rerefons  la nostra ciutat, siguin o no novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho.

Acabo de rebre el volum i encara no l'he pogut llegir, però l'he fullejat amb atenció i m'ha semblat d'allò més interessant. Barcelona, la figura de l'escriptor, l'etapa política que va viure i que la seva literatura reflecteix. Una mirada que pot dir-nos moltes coses.  

De mica en mica, i a l'aixopluc de l'èxit del gènere, és satisfactori veure com van proliferant els estudis que se n'ocupen. Aquest fet contribueix a normalitzar la nostra narrativa criminal i també, per què no dir-ho, a revestir-la d'una importància que massa vegades se li ha negat.

És gratificant que alguns editors tinguin l'encert de tirar endavant amb aquests projectes i A l'ombra del crim es complau en poder-los anunciar a tots vosaltres.  

Aviat més notícies, negrots.   

       

Vázquez Montalbán: ja han passat 8 anys

Com passa el temps! Avui ja fa 8 anys que ens va deixar Manuel Vázquez Montalbán. Manolo, l'entranyable Manolo.  Recordo molt bé haver sentit la notícia a la ràdio i també la sensació de pensar que quina llàstima, que s'havia mort molt lluny. Massa lluny.

Tal vegada la seva desaparició -paradoxalment prosaica i poètica alhora- fou la que algú com ell, de tan marcada  personalitat, amb una ideologia tan clara i  tan explícit amb les paraules, hauria volgut. Recordo també l'homenatge que li va retre la Universitat de Barcelona, que aquell dia estava plena de gom a gom. 

Ja he dit en alguna ocasió que no he llegit la totalitat de la seva obra negra, encara que sembli estrany. Em genera angoixa perquè em remet a un període -la transició- que vaig viure en primera persona i que encara no he acabar de pair. Però això no té res a veure amb reconèixer que, en la nostra narrativa criminal, hi ha un abans i un després del personatge de Carvalho, el pare de tots els detectius del sud d'Europa. Tots (Montalbano, Brunetti, Kharitos) s'hi emmirallen d'una manera o d'una altra, tots tenen alguna cosa de Pepe Carvalho.

Des d'"A l'ombra del crim", avui volem recordar Vázquez Montalbán. Ell no hi és, però la seva creació hi serà per sempre. 

Recordem-lo, doncs, negrots. Descansa en pau, Manolo. 

   

Programa de la BCNegra 2011

Benvolguts negrots,

Per fi podem comptar amb el Programa de la BCNegra 2011. Enguany, el guanyador del VI Premi Pepe Carvalho serà el nostre amic Andreu Martín, que recollirà el guardó el dijous 3 de febrer al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (19 hores).

D'altra banda, podreu veure que en aquesta edició hi ha una forta presència de la figura del detectiu Pepe Carvalho, sorgit de la ploma de l'estimat Manuel Vázquez Montalbán, que inclou un cicle de cinema intitulat PEPE CARVALHO, EL NOI DE LA PEL•LÍCULA.

Per descomptat, no heu de patir, que jo us aniré fent cròniques de tots els actes als quals acudeixi. De moment, he previst no faltar a la Taula rodona del dia 3 de febrer, on es parlarà de la Collita Catalana de 2010, amb la presència de Jaume Benavente, Daniel Hernández, Àlex Martín Escribà, Jordi Pijoan-López i Teresa Solana (Modera: Sebastià Bennassar). Això serà a les 16 h, al Palau de la Virreina (La Rambla, 99).


 

D'altra banda, també m'interessa no perdre'm, per raons òbvies, la trobada intitulada PER QUÈ ES MATA TANT A SUÈCIA, que crec entendre (no està del tot ben especificat en el programa, però ho esbrinaré) que és el dia 4 de febrer a les 16 hores a La Capella (Carrer de l’Hospital, 56).

En fi, les activitats s'han multiplicat i són molt atractives. De mica en mica, en parlarem amb detall.
Mentrestant, fins aviat, negrots (i ara mateix també una mica groguencs). 

Efemèride i Vázquez Montalbán

Fa trenta anys de la publicació de Los mares del Sur, la tercera de les novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho, guardonada amb el Premi Planeta l'any 1979. Fins ara no ho havia fet, però avui, amb motiu de l'efemèride, he pensat que havia arribat el moment de dedicar-li un article a Manuel Vázquez Montalbán i al seu afamat detectiu.

Haig de reconèixer que no sóc una lectora empedreïda de les seves històries (crec recordar que potser n'he llegit tres, Los mares del Sur inclosa) i que d'altres les he mig vist en sèries televisives. La qüestió em produeix una dualitat personal estranya, que poc té a veure amb l'autor de les obres, al qual admirava i admiro profundament, ni amb la qualitat negroide de les mateixes.

M'explicaré. Vázquez Montalbán sempre va ser per a mi un home proper, tant des del cantó humà (malgrat que era força seriós) com ideològicament. Combregàvem des del punt de vista polític i em semblava un senyor valent en les seves declaracions i amb molta personalitat.

Les novel·les de Carvalho també les considero remarcables dins del gènere negre d'aquest país. Amb suficient nivell internacional per aconseguir que un autor de la talla d'Andrea Camilleri hagi batejat el seu protagonista amb el nom de Montalbano en honor del nostre escriptor, al qual cita més d'un cop en les seves pàgines. I no els hi nego el vessant de denúncia, el vessant humorístic, la projecció barcelonina. Res a dir.

Allò que a mi em passa té més a veure amb el període i els ambients que les novel·les reflecteixen. La transició política, els inicis de la democràcia, els guetos marginals dels afores de Barcelona, les dificultats dels partits d'esquerres, la corrupció política. Tot un seguit de temes que em porten records d'èpoques recent escapades de l'obscurantisme de la dictadura. No m'agraden aquestes remembrances en una literatura que per a mi és fonamentalment de distracció i que, per tant, prefereixo que m'allunyi de mals rotlles passats.

És per això que, quan tinc un Carvalho entre les mans, mai no trobo el moment d'obrir-lo i sempre torna a la lleixa d'espera. Com una mena de llimbs on s'hi està amb una certa indefinició temporal.

Però aquest és el meu problema, que no us ha d'afectar. Per tant, celebrem l'aniversari, celebrem que vam tenir entre nosaltres un escriptor com Manuel Vázquez Montalbán i dediquem-li l'homenatge que es mereix. Al cap i a la fi, recordo que la seva mort sobtada, en un país tan llunyà, em va afectar profundament.