Adéu a Andrea Camilleri

Avui és un dia trist, per més esperat que resultés des de fa unes setmanes. Ens ha deixat un dels mestres, el conegut escriptor Andrea Camilleri, creador (entre d'altres obres i gèneres) del famós comissari de policia Salvo Montalbano, figura de primera fila del giallo italià.  

Tots sabem allò que, a casa nostra, han representat les novel·les de Camilleri, especialment per als afeccionats al gènere, però jo m'atreviria a afirmar que no només per als afeccionats. Camilleri va ser dramaturg, guionista, assagista i un excel·lent cronista de la realitat de Sicília. Per això penso que reduir-lo a la novel·la de crims no resulta pertinent. Camilleri va ser un gran escriptor i així ho hem de consignar.    

Tot i això, no podem obviar la celebritat que va adquirir, a nivell mundial, amb el seu Montalbano (com sabem, cognom en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri va crear personatges inoblidables (com l'inefable Catarella) i casos imaginatius i propers a l'estil de la Mediterrània, pàgines i pàgines que ens han regalat hores de suspens, intriga, diversió, humor i riures. Hores incomparables que podem remembrar sempre que vulguem amb la relectura de tants i tants títols. Endemés, com a lectors en català gaudim de la fortuna d'un luxe afegit: les inigualables traduccions de Pau Vidal, el traductor preferit de Camilleri, el traductor que, segons ell, ha captat millor l'esperit dels seus personatges i l'ànima (tan difícil de reproduir) del seu dialecte sicilià. 

Camilleri ha mort amb 93 anys, després d'una vida llarga i profitosa. El trobarem a faltar, perquè va estar treballant incansablement fins al final, malgrat l'edat i la malaltia. Amb tot, i encara que resulti tòpic, la gent com ell mai no marxen. Resten incòlumes, per sempre, en les seves obres. 

Que la terra et sigui lleu, mestre. 

   

  

L’edat del dubte, d’Andrea Camilleri

 

 

Quan hom està indecís, cansat, trist o deprimit, la cultura ens ofereix algunes fórmules que no fallen mai. No són exactament les mateixes per a tothom, és clar. Els gustos personals hi tenen molt a veure. Però el cert és que la majoria de nosaltres comptem amb un conjunt de pel·lícules, sèries, poemes, llibres o autors que acostumen a resultar-nos molt útils com a mètode de consol.

Un dels que no falla és Andrea Camilleri i la seva nissaga del comissari Montalbano. I si és en català i amb la traducció superesplèndida de Pau Vidal, encara més. Quan sents la punxadeta del “baixon” anímic, posa un Montalbano a la teva vida. Ja veuràs com tot canvia de color.

L’edat del dubte no és una gran novel·la. Es tracta tan sols d’un títol més de la sèrie, ben travat i imaginatiu, però senzill i lleuger. L’obra palesa sens dubte el bon ofici de Camilleri, però també acusa el pas del temps i el llarg nombre de novel·les que constitueixen el conjunt. No hi ha gaire sorpreses, tot es desenvolupa dins de les coordenades habituals, però precisament per això la lectura resulta tan propera i agradable com tornar a casa després d’un mal dia.   

 

 

Andrea Camilleri no pot amagar la seva avançada edat. Ni pel que fa al mètode de la investigació (resulta poc versemblant la importància dels documents en paper, el fet que gairebé no s’usi Internet o l’escassa presència dels telèfons mòbils, etc.) ni pel rerefons que la trama traeix. La queixa pel pas del temps, la idea de la vellesa com a element castrant, la presència constant de les referències a l’edat del protagonista. Aquesta qüestió ja apareixia a l’anterior títol de Montalbano, Foguerada d’agost, i era el tema central d'El vestit gris, novel·la no negra independent de la nissaga.    

Pel que fa a la intriga criminal, L’edat del dubte toca un tema punyent i molt actual, com sempre passa amb les obres de Camilleri. Ens aboca al tràfic de pedres precioses procedents del continent africà, els diamants de sang, que tantes vides i patiment arrosseguen al seu darrere.

La novel·la, com ja és costum, posseeix un vessant agredolç. L’humor desfermat, en ocasions decididament caricaturesc (no desvetllaré res per tal que en pogueu gaudir en primera persona, però que tingueu clar que les intervecions d'en Catarella són per sucar-hi pa), es barreja amb una reflexió seriosa al voltant de l’amor, la vida i la mort. Això sí, malgrat tots els disgustos, en Montalbano continua alimentant-se la mar de bé.

 

 

Negrots, lectura indubtablement recomanable. I vull tornar a destacar la traducció d’en Pau Vidal. Sense la seva adaptació/reinterpretació del llenguatge de Sicília, res no seria igual. De fet, si algun cop heu llegit Montalbano en castellà, sabreu perfectament de què parlo.   

Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli

En un parell de dies he acabat Amb l’aigua al coll, la novel·la negra i breu (només té 99 pàgines + una nota de l’editor que en té 7), escrita a quatre mans per Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. La cosa, a priori, pintava molt bé. Els dos autors italians més importants del gènere unint el seus singulars talents per confegir una ficció epistolar on els protagonistes eren ni més ni menys que els seus respectius i emblemàtics personatges, Salvo Montalvano i Grazia Negro.

Semblava una bona idea. Montalbano i Negro resolent plegats un desagradable crim.  Absoluta intertextualitat policíaca. Per tant, vaig començar la lectura molt motivada. I el cert és que l’inici funciona molt bé, fins i tot podem assistir a alguna d’aquelles situacions inigualables que ens depara l’inefable Catarella. Tanmateix, a mesura que avança la trama i avancen les pàgines, l’invent no acaba de rutllar. La intriga resulta buida i poc creïble, per no dir absolutament inversemblant. El desenllaç es precipita en excés. La resolució del cas i l’estat de la qüestió final no lliguen en absolut amb l’abast de les suposades implicacions criminals que s’havien insinuat durant tota la novel·la.  

Com he comentat, es tracta d’una ficció epistolar. Els dos policies es comuniquen d’amagat a causa de la prohibició dels seus superiors de tirar endavant amb una investigació que convé més silenciar. Trobem, doncs, una llarga gamma de cartes tapadora, cartes reals, retalls de diari, missatges xifrats, informes de tota mena, amagatalls. Cripticitats diverses que van descabdellant, de mica en mica, el desenvolupament dels fets.

Al meu entendre, el pitjor és la Nota de l’editor, que s’entesta a fer-nos creure, amb un abús de mitomania, que els dos autors han creat una mena d’obra superba amarada de talent i de complicitat. Doncs em sap greu, però no s’aprecia. La novel·la més aviat sembla un producte de màrqueting (que, no ens enganyem, tenia l’èxit assegurat), confegit amb massa pressa. La mateixa novel·la, fins i tot amb la mateixa trama, però molt més treballada i elaborada, hauria estat una altra cosa.

No  ajuda a descartar l'idea d'operació comercial el fet que trobem el llibre ple d'il·lustracions (fotos de les cartes, fotos dels informes, fins i tot fotos dels protagonistes, representats amb el físic dels actors que els encarnen a la televisió). Si això no és una estratègia editorial, què ho és? En realitat, le 99 pàgines queden reduïdes, enmig de tanta imatge, a un simple relat llarg.  

Tot plegat em fà ràbia. Jo no vull que ningú no em digui com ha de ser el meu  Montalbano. Per això no miro mai les sèries de la tele. El meu Salvo el tinc molt clarament dibuixat al cap.
Com us atreviu a espatllar-me l'imaginari! 

En fi,  aquest és el panorama. Res més a dir, excepte que no m'agrada que pensin que poden jugar tan descaradament amb la capacitat d’anàlisi crítica dels lectors.   

Ah, i no us estranyi la foto d'aquest peix. És un Betta splendens, i té a veure amb els assassinats. No debades la novel·la s'intitula Amb l'aigua al coll. Cosa de peixos.

    

Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

A la pàgina 106 de Foguerada d’agost, parlant del comissari Montalbano, Andrea Camilleri escriu:

Després es va estar fins a les onze llegint una novel·la de lladres i serenos de dos autors suecs que eren marit i muller, molt entretinguda, on no passava pàgina que no carreguessin fort i merescudament contra la socialdemocràcia i el govern. Va dedicar la lectura a tota aquella gent que troben indigne llegir novel·la policíaca perquè diuen que només és un passatemps intranscendent.

O sigui que en Montalbano llegeix Sjöwall i Wahlöö. A banda del plaer que m’ha causat la picada d’ullet intertextual, m’ha entusiasmat comprovar com Camilleri, en un fragment tan breu i –en aparença– tan irrellevant dins la història, és capaç de resumir el seu posicionament. Perquè no cal dir que les seves novel·les negres, i Foguerada d’agost en representa una mostra de primer ordre, són molt més que simples llibres per passar l’estona. Camilleri, a través de l’humor i la ironia, esdevé un cronista d’excepció de la realitat social de Sicília i, per extensió, de tot Itàlia.

Totes les disquisicions entorn del realisme en el gènere negre actual que hem desenvolupat recentment en aquest bloc, se’n van en orris en parlar de Camilleri. Escriptor intel·ligent i d’exímia ploma, és sens dubte un autor de qualitat inqüestionable, amb una obra variada i complexa que va molt més enllà de la literatura de gènere.

Camilleri converteix la població de Vigata en un vívid correlat de tot un país. Un país colgat i immobilitzat, pràcticament inutilitzat, pel pes de la corrupció, del nepotisme, del tripijoc, del xantatge, del suborn i de la deshonestedat. En un estiu paorós i ardent, el nou cas de Montalbano no resulta cap meravella de la intriga criminal. Però ni falta que fa. Perquè la intenció real de l’obra no hi té res a veure amb complicades trames de lladres i serenos. A través d’un senzill plantejament de tall clàssic, Camilleri dóna vida a una ficció que no defuig la comicitat caricaturesca i histriònica que fa xalar el lector, però que tracta sense pèls a la llengua, gairebé diria que amb acarnissament, la situació de la Itàlia, de l’Europa, del Món globalitzat i desesperançat.

Arremet contra la mafia, el frau immobiliari, la corrupció judicial i política, l’abús sexual infantil i el turisme sexual amb menors de països llunyans, la xenofòbia, la injusta situació dels immigrants. Hom pot sentir, gairebé com un clau roent clavat a l’esquena, el dolor de les escasses persones honestes que queden: Montalbano i alguns dels seus homes. En realitat, molt poca gent. No se'n salva pràcticament ningú. Per descomptat, ni la mateixa policia.

Amb tot això no vull donar a entendre (res més lluny de la realitat) que ens trobem davant d’una novel·la fosca i dura. Al contrari. El lector s’ho passa d’allò més bé amb l’ambientació mediterrània, gastronomia inclosa, que recrea Camilleri. Això sí, el seu heroi ja comença a tenir una edat. I, com li passà a Kurt Wallander en les darreres novel·les de la sèrie de Henning Mankell, Salvo Montalbano no podrà defugir un cert fatalisme i... algun tendre i agredolç desengany.

Molt bona nit, negrots.

Conferència negrota a la UB

Tal com vaig anunciar fa poc, s’estan celebrant a la Universitat de Barcelona (octubre 2010-gener 2011) unes interessants Jornades sobre novel·la negra sueca: Una altra Suècia. El país de la novel·la negra. Construcció, traducció i personatges en la novel·la policíaca. Ahir divendres, amb la negrota Marta, vam assistir a una de les conferències, pronunciada per Alejandro Casadesús Bordoy, de la Universitat de les Illes Balears. El títol era: “¿Es Suecia lo que parece? La novela policíaca de Henning Mankell como instrumento de interpretación”.
Els negrots assidus sabeu que la mateixa pregunta ja l’he plantejada moltes vegades en aquest bloc. Es converteix gairebé en un interrogant inevitable quan algú s’aproxima en profunditat –especialment des del sud d’Europa– al gènere negre suec. Per tant, el tema m’interessava força. També em venia molt de gust compartir amb la Marta aquella estona en la nostra segona casa, la UB, i veure com, de mica en mica, el gènere policíac va ocupant a tots els nivells el lloc que jo crec que li pertoca.
La conferència va ser molt entenedora i entretinguda, allunyada de cripticitats acadèmiques i d’erudicions pretensioses. Casadesús va tenir l’encert de sistematitzar de manera ben estructurada tot allò que volia transmetre, refermant cada afirmació amb paraules del mateix Mankell o amb fragments extrets de les seves novel·les. He de dir que els meus plantejaments previs coincidien força amb els de Casadesús, però aquest fet no resulta estrany atesa la meva professió i la meva afecció per aquesta literatura. En canvi, la seva clara exposició i la seva amabilitat per suportar el posterior debat em van transmetre la sensació que es tracta d’un home intel·ligent i assequible.

El fet que ens mena a preguntar-nos: “És Suècia allò que sembla?” parteix de la concepció que, des d’aquí, posseïm des de fa anys d’aquest país (i jo afegiria de la majoria de territoris escandinaus: Noruega, Finlàndia, Dinamarca). La idea d’un estat del benestar modèlic i pròsper, amb una indústria tecnològica molt avançada i uns drets socials capdavanters. Una mena de "paradís", per dir-ho de la manera més gràfica possible. Interrogat sobre aquesta visió del seu país, Mankell ha respost en diverses ocasions que no són els suecs els qui transmeten aquest mite, sinó nosaltres. Que tenim una mena d’idea estereotipada d’una societat en la qual ell reconeix que s’hi viu bé, però que no és el Paradís. Diu exactament: “una societat decent per viure-hi”. Considera que Suècia té els mateixos problemes que la resta de països europeus, amb la diferència, això sí, que ells mai no han patit una dictadura.

Quan, en llegir les novel·les, ens adonem que a Suècia hi ha violència de gènere, masclisme i discriminació, crims cruelíssims, xenofòbia, problemes religiosos, etc. etc. comença a trontollar la nostra concepció del Paradís. I és aleshores quan podem qüestionar-nos si Suècia és allò que sembla i, de retruc, fins a quin punt el gènere negre reflecteix la realitat. És quan ens preguntem què pretén Mankell (i per descomptat “el matrimoni suec” que li serveix d’inspiració i també, sens dubte, el malaurat Stieg Larsson i molts d’altres) amb les seves novel·les policíaques.

Casadesús va apuntar que, en primer lloc, existeix una voluntat de denúncia. De posar damunt la taula un seguit de problemes, en alguns casos nous o, simplement, agreujats per quelcom que està canviant i que no resulta fàcil d’entomar. Va resumir el sentiment que destil·len les novel·les de Mankell amb diversos mots i expressions (que en general comparteixo). Va parlar del “desassossec suec” (subtítol que el mateix Mankell empra per definir la sèrie Wallander després de la vuitena entrega). Desassossec davant d’un estat del benestar que comença a davallar, la qual cosa genera pessimisme, desorientació, incomprensió, nostàlgia, resignació. Wallander no accepta fàcilment (i com ell molts dels personatges suecs de novel·la negra) el canvi de la societat occidental; un canvi que afecta tots els països, però que no resulta senzill d’assumir en un lloc com Suècia (creixement de les desigualtats socials i econòmiques, pèrdua de valors, augment de la criminalitat).

Personalment, no em resulten gens creïbles les paraules de Mankell en el sentit que “no són els suecs els qui transmeten la idea del Paradís”. Potser no la transmeten, però la tenen clarament arrelada. Si hem llegit les novel·les, sabem del cert que Kurt Wallander i els seus companys (inclòs el seu pare), enyoren constantment els temps passats (Casadesús parla, com he dit, de “nostàlgia”). Enyoren precisament aquell país idíl·lic on ara tot ha canviat. El discurs implícit és: “com pot passar això aquí?”, discurs que sens dubte implica que “abans eren diferents”, que “certes coses a Suècia no passaven” i que la nova situació els acosta a altres països on “tot allò sí que passava perquè no es tractava de Suècia”.

Casadesús apunta que Mankell descriu i enumera els problemes, però que no aporta solucions. Aquesta reflexió no l’acabo de veure clara. No penso que, en una narrativa que al cap i a la fi pertany a un gènere tan concret, es puguin aportar solucions a problemàtiques tan generalitzades i globalitzades. Teresa Solana, que va assistir també a la xerrada, va manifestar que, d’alguna manera, l’aportació de solucions consistia en la voluntat del protagonista de fer la feina ben feta. De contribuir, des del seu paper de policia, a millorar les coses en la mesura que li resultés possible. Em sembla una encertada intervenció. Aquesta visió la podem reconèixer fàcilment com un tret del gènere, habitual tant en la literatura com en el cinema i en les sèries de televisió. Qui no coneix el típic policia idealista i insubornable, que lluita contra els elements amb tot en contra i amb la idea d’aportar sempre el seu gra de sorra? Un arquetipus genèric, m’atreviria a dir.

La conferència encara va suscitar una altra reflexió que em sembla prou important, però que afrontarem en un proper article. No trobo desitjable allargar més aquest, pobrets negrots.

Tanmateix, vull afegir una recomanació: el llibre que el conferenciant, Alejandro Casadesús Bordoy, acaba de publicar.

S’intitula Sobre Wallander y Montalbano: La novela policíaca de Henning Mankell y Andrea Camilleri, Palma, Objecto Perdido, 2010 (Estudios literarios, 2).

Evidentment, així que jo el llegeixi, el ressenyaré.

Mentrestant, gràcies per la paciència, negrots.

El color del sol, d'Andrea Camilleri

La ressenya d'avui serà necessàriament breu. El llibre al qual fa referència també ho és i, endemés, ha sortit fa molt poc. Per tant, la majoria de la gent no l'ha llegit. D'altra banda, tampoc no es tracta en realitat d'una novel·la negra, de manera que només us en faig cinc cèntims per animar-vos a llegir-lo.

Andrea Camilleri, tot i ocupar-se d'una temàtica ben allunyada de la criminal, no pot evitar envoltar d'un hàlit d'intriga i de suspens l'edició d'un estrany diari personal i inèdit de Caravaggio, el qual arriba a les seves mans per circuits força misteriosos en un lloc remot de l'illa de Sicília.

El personatge que li facilita la lectura del manuscrit és un fugitiu de la justícia, de manera que tot plegat, malgrat tractar-se d'un relat històric, culte i biogràfic, pren la forma d'una història de gènere. És una idea bona, perquè, amb aquest format, Camilleri aconsegueix segurament arribar a un públic més ampli. Un públic divers que, d'aquesta manera, tindrà l'oportunitat d'accedir al coneixement d'un personatge tan fascinant com el pintor capdavanter de la tècnica del clarobscur.

I ja no dic res més, tret del fet que el text només és un tast. M'ha deixat amb un regust de mancança i de buidor que m'obliga sense pèrdua de temps a continuar informant-me sobre la figura del pintor italià. Sobretot perquè apunta una sèrie de qüestions sorprenents i insòlites que jo desconeixia absolutament.

Per tant, us el recomano, negrots i no tan negrots. Però, com qui avisa no és traïdor, us repeteixo que us semblarà massa poc.