Primera tanda de lectures des de juliol de 2019

Sabeu que des de l'estiu passat no he penjat ressenyes al blog. Em feia molta falta descansar i desconnectar. Continuo necessitant un reset, però també és cert que em tortura el desgavell de la meva llista de lectures. El blog sempre em va resultar molt útil per tenir-les controlades. Així que he arribat a una solució intermedia, que no em sembla malament. Com que a Facebook i a Twitter he anat penjant breus opinions de cada llibre, les aniré publicant aquí, agrupadas. Serà la manera de no abandonar totalment el blog i de deixar constància dels llibres que llegeixo. En aquest post hi posaré totes les novel·les negres llegides enguany fins avui (11 de març). En posts successius recuperaré les que falten de 2019 des de la darrera ressenya, que data del dia 11 de juliol. 

Espero que us sembli bé la idea, negrots. 

Teoria del gall, de Margarida Aritzeta

Acabada la darrera entrega de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. He xalat com una vedella. Personatges extraordinaris (amb una nana d'ulls liles que m'ha robat el cor), absoluta maduresa narrativa, recursos infinits, excepcional utilització dels registres lingüístics. Imaginació, tendresa, intertextualitat, homenatges, erudició, crítica, defensa de la cultura popular i la literatura oral, desinhibició, duresa, negror, violència, denúncia. Tot això i molt més és la novel·la. No us la perdeu. 

La condición animal, de Valeria Correa Fiz

Relats de terror que, a priori i per la coberta, semblen paorosos. Però no. M'han agradat, però de por, poca. Són dotze històries que impacten i que, com passa sempre en tots els reculls, unes m'han arribat més que unes altres. El llenguatge i el to narratiu, de clara tradició argentina, m'ha encantat. Si alguna cosa li falta, són els finals inesperats. Els relats excel·leixen més durant el seu desenvolupament que no pas per una conclusió contundent. No és el que l'autora buscava. En qualsevol cas, la lectura m'ha resultat molt plaent. 

La mà de ningú, de Vicent Usó

Amb un retard inclassificable (atès que la primera edició és d'octubre de 2011), acabo aquesta interessant novel·la de Vicent Usó. Estava fent cua pacientment a la meva pila interminable, però per sort tot arriba. I com que els llibres no caduquen, us la recomano. Un trencaclosques de personatges curiosos (i alguns esgarrifosos) que aconsegueixen atrapar-nos des de la primera pàgina.  

Restaurant Caníbal, de Gabriel Magalhaes 

Una novel·la delirant i sorprenent, ambientada a Porto i narrada en un to força poètic, malgrat el tema terrible que tracta. Mentre la llegia pensava: i si una cosa així està passant de veritat? Espero que no! M'ho he passat molt bé. 

L'hivern del coiot, de Ferran Grau

Finalitzada la lectura, et felicito, Ferran Grau, per aquest true crime tan especial. Una història esgarrifosa que no us pot deixar indiferents. Una molt bona contribució a l'encara escàs inventari del non-fiction en català. No us el perdeu. 

Asesinato en la planta 31, de Per Wahlöö

He llegit per fi un altre dels que feien cua. Una distopia lleugerament futurista, escrita el 1964, ambientada en un règim totalitari que ha destruït la recerca, la creativitat i la cultura. Un règim que ha imposat la censura sense que gairebé no es noti i que ha convertit la població en una massa conformista, avorrida i acrítica. La similitud ideològica i de plantejament amb algunes de les novel·les de Manuel de Pedrolo m'ha semblat indiscutible i m'ha encantat descobrir-ho. És obvi que ambdós autors, de la mateixa generació, compartien interessos, malgrat la distància geogràfica i política dels seus països, Espanya i Suècia. Homes d'esquerres, honestos i intel·ligents, m'hauria agradat que s'haguessin llegit mútuament.   

Perdoneu les nostres culpes, de Marie Vindy

Inspirada en una sèrie de crims reals, l'autora fa un reivindicació en forma de novel·la. La necessitat de visibilitzar la violència de gènere i la poca contundència de la justícia en algunes situacions o pel que fa a certes víctimes. L'autora coneix el tema de primera mà perquè és cronista judicial a Dijon. La traducció l'ha perpetrat la Maria Llopis.

Escapisme, de Marc Moreno

La darrera novel·la de Marc Moreno, publicada per Més Llibres. Una crook story descarnada i realista, amb personatges desnonats per la vida, que no et deixarà indiferent. 

El seu inesperat final, tampoc. 

La favorita de l'Harem, d'Andreu Martín 

La favorita de l'Harem és la darrera novel·la d'Andreu Martín, la segona de les aventures de l'histriònic Mili Santamarta, amo i senyor del bordell més llustrós del món mundial, o si més no de Barcelona. Un text divertit, amb moltíssima acció i molt imaginatiu, amb el qual el seu autor és evident que s'ho ha passat pipa. 

    

Temps de rates, de Marc Moreno

Temps de rates, de Marc Moreno, obra guanyadora de la darrera edició (la vuitena) del Premi Crims de Tinta, és una novel·la del subsòl. No descobreixo res, ja ens ho palesa el títol. Les rates són animals del subsòl, com ho són els personatges d’aquesta història, habitants marginals d’un barri marginal de Barcelona. Es tracta de La Verneda, un lloc que l’autor coneix molt bé. Aquest és un dels encerts del llibre, l’evident aproximació al real.

El text és dur, duríssim, amarat d’un indefugible aire de fatalitat. Està construït a partir d’uns diàlegs àgils i punyents i d’una curiosa veu narrativa que ens explica la història: en Charly, un dels personatges. En realitat, però, aquest narrador amaga un omniscient clàssic, ja que ens explica la totalitat de les escenes sense haver participat en la majoria.    

No revelaré res del contingut, evidentment, però ens trobem davant d’una formulació on la trama, encara que aparentment no ho sembli, té un paper secundari. De fet, hi passen poques coses a la novel·la, i això que s'hi succeeixen una sèrie de moviments amb un ritme intens. És una proposta bàsica, esquemàtica, on el més important és el missatge que hi ha al darrere. Un missatge terrible. De desesperança, de violència, de misèria, de sofriment. La pobresa pertot. L’existència enfocada des d’un determinisme impossible (o quasi impossible) de superar.

Els personatges, almenys a mi, no m’han generat empatia, tot i que es trobin abocats a un destí terrible. Majoritàriament son rates. I les rates, per molt que siguin animalons de la cadena tròfica, fills de la natura com tots nosaltres, d’empatia en causen poca. L’Eloi, l’Andreu, en Mentens, la Jèssica, el pare de l’Eloi, el 23, els mossos corruptes, etcètera, etcètera. s’acomoden al subsòl amb una facilitat que fa esfereir. El delicte, la violència, el crim i l’autodestrucció són la seva única manera d’entendre la vida. Es belluguen en un macabre espai on no importa res, res ni ningú. Només la supervivència més essencial. Suposo que com passa amb les rates, si fa no fa.   

El final també s'esdevé  poc edificant, encara que estigui mig disfressat de happy end. D'altra banda, el registre lingüístic juga dins la novel·la un paper fonamental. Els diàlegs, com he comentat més amunt, resulten especialment brutals. Però també les parts descriptives, on la veu narrativa indaga amb profunditat en la vàcua i amoral interioritat dels personatges. Temps de rates és una novel·la negra, molt negra, negríssima. I, de tan negra, arriba a fer mal. 

Nota: El pròxim dijous dia 2 acompanyaré l'autor en la presentació de la novel·la. A la Central del Raval, 19.00 hores. Espero que hi vingueu.

Marc Moreno, guanyador del VIII Premi Crims de Tinta

Com ja sabeu, el guanyador de la VIII Edició del Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català ha estat enguany Marc Moreno. La novel·la que ha merescut el guardó es titula Temps de rates i ja es pot trobar a totes les llibreries. Tinc moltes ganes de llegir-la, com us podeu imaginar. Però el meu post d'avui no vol ser tan literari com personal. L'ocasió s'ho mereix.   

Marc Moreno (Barcelona, 1977)  és periodista, escriptor, divulgador cultural i editor. El meu editor. Fundador fa quasi quatre anys de la petita (i alhora gran) editorial Llibres del Delicte, dedicada a la publicació i divulgació de la narrativa negra en llengua catalana, a la descoberta de nous autors que, en paraules del mateix Marc, es dediquessin a la negror de quilòmetre zero, ja ha tret al mercat 21 títols, el darrer signat per mi (El somriure de Darwin). Abans, em va fer confiança per tal que coordinés dues antologies de relats criminals escrits per dones (Elles també maten -2013- i Noves dames del crim- 2015) i va apostar fort l'any 2014, a ulls clucs, per la publicació de La dona de gris, la primera novel·la escrita per mi que abandonava els calaixos i sortia a la llum.

  

La meva relació amb en Marc Moreno és molt especial. Ens vam conèixer durant la primera edició del Festival Tiana Negra i de seguida vam congeniar. Ens ho vam passar molt bé, en aquella trobada, sense que cap dels dos no pogués imaginar tot allò que la vida, capriciosa de mena, ens tenia reservat.

Quan ell va decidir tirar endavant el projecte editorial, esperonat per les ganes d'emprendre aventures noves i de treballar per la literatura i la llengua catalanes, es va posar en contacte amb mi. Ens vam trobar a la Llibreria Laie (per sempre més el nostre despatx "oficial"). En Marc volia demanar-me l'opinió, preguntar-me què em semblava la seva idea. No cal dir que em vaig sentir molt afalagada. D'altra banda, la idea la vaig trobar fantàstica i el vaig animar a posar-la en marxa. 

D'ençà d'aleshores ens han succeït moltes, moltíssimes coses. Algunes molt agradables, D'altres, en una quantitat difícil d'entomar, absolutament terribles. Tanmateix, n'hi ha una que em fa molt feliç. La consolidació absoluta d'una preciosa amistat. Diuen que les persones que patim problemes ho tenim més fàcil per empatitzar amb altres persones que també en pateixen. No sé si és veritat, però intueixo que sí. En qualsevol cas, en Marc i jo complim la màxima, perquè hem après a ajudar-nos l'un a l'altre, a recolzar-nos sempre, a ser sincers, a ser feliços amb les mútues alegries i a compartir un munt de penes i de sentiments.

En Marc és, essencialment, una bona persona. Un lluitador, un treballador, un supervivent. Un home que no tira la tovallola i que no es deixa amilanar. Un tio valent. Sempre diu que jo formo part de Llibres del Delicte, una part de ple dret, perquè m'explica totes les coses i me les consulta. Això m'honora. Hem compartit hores i hores de cotxe, fent bolos per Catalunya per anar a vendre, molts cops, només dos o tres llibres. Però cada vegada amb la mateixa il·lusió, renovada i intacta. Rient, perdent-nos pels pobles, passant calor, fred, pluja i una boira terrible no fa gaires mesos, tornant de Lleida.

           

Com us podeu imaginar, no tinc paraules per descriure l'emoció que sento davant d'aquest premi que ha obtingut. És el més important de la novel·la negra en català, el tret de sortida del festival també amb més ressò i més internacional, la BCNegra. Un pas de gegant en la seva carrera com a escriptor, però sobretot una satisfacció que es mereixia com a persona, com a treballador per les nostres lletres, com a amic estimat. 

Saps de sobres que em sento absolutament partícip de la teva alegria, Marc. Espero de tot cor que això sigui només el començament d'un canvi de rumb a la teva vida. Salut, sobretot salut. I endavant les atxes, triomfador, que dels covards no se n'escriu la història.

    

I al novembre: Vilassar de Noir

Comença el mes de novembre amb una notícia que ja hem anat sabent, però que ara ja és a punt de convertir-se en un fet real. Els dies 11 i 12 se celebrarà la primera edició del Festival negrot Vilassar de Noir, que ha organitzat en Marc Moreno juntament amb l'Ajuntament i les institucions de la bonica població del Maresme. Allà ens hi aplegarem tots els del gremi, però esperem també que estigui a vessar de lectors, seguidors, afeccionats, curiosos, etcètera, etcètera.

Us deixo aquí l'enllaç on hi trobareu totes les activitats. Jo crec que estarà molt i molt bé.

No us ho perdreu, oi que no?

Contra l’aparador, de Marc Moreno

Alguns de vosaltres pensareu, i tindreu raó, que no sembla del tot adequat que jo confegeixi la ressenya de les novel·les que escriu Marc Moreno, el meu editor de Llibres del Delicte, amb qui tinc una gran amistat. Anem junts a milers d’actes, presentacions, tastets literaris, parlem de les coses de l’editorial, etcètera, etcètera. Tanmateix, jo escric algun apunt de totes les obres que llegeixo, absolutament totes. Per tant, he decidit que això és el que faré ara: escriure un apunt. En nom de l’objectivitat i l’honestedat que us mereixeu com a seguidors del bloc, no publicaré una ressenya crítica, sinó que us explicaré alguna cosa de Contra l’aparador.

Es tracta de la quarta novel·la en solitari de Marc Moreno, després de Cabdills, Independència d’interessos i Els silencis dels pactes. Entremig, hi trobem el llibre a vuit mans intitulat La reina de diamants, signat per Llort, Bennasar, Moreno i Macip. Els textos de Moreno solen ser breus i directes, amb un estil molt periodístic i poca complicació descriptiva.

Amb Contra l’aparador, Moreno torna a la gran ciutat, a Barcelona, després de l’ambientació mataronina d’El silencis dels pactes. La seva és una novel·la que transita per una ciutat amb barris deprimits, famílies desestructurades, comunitats gitanes, jovent sense expectatives, policies amb problemes familiars, ambients mèdics i pares que pateixen. Una mena de relat coral, molt realista, que no evita la violència i que ens mostra parts molt fosques de la nostra societat. Abunden els diàlegs, hi apareixen diversos registres segons els personatges i no hi falta un cert emmirallament de l’autor en algunes qüestions personals que coneix molt bé.

I fins aquí puc avançar. Si voleu saber més coses, us esperem a la presentació el pròxim dia 10 de desembre, a la Llibreria Ona de Gràcia, 19:30.

Feliç inici de setmana, negrots.  

 

 

La reina de diamants (Bennasar, Llort, Macip, Moreno)

La reina de diamants és el títol número 8 de la col·lecció de novel·la negra en català de l’Editorial Llibres del Delicte. Com sabeu, una editorial jove, amb només un any i mig de vida, però molt activa. El seu fundador, Marc Moreno, és una persona d’extraordinària empenta, amb ganes d’innovar i de posar en marxa iniciatives originals. Un dels resultats d’aquest propòsit, val a dir que molt engrescador, és aquesta reina de diamants que ara ressenyem: un text compost a vuit mans per quatre escriptors prou significatius.

La tasca no ha de ser fàcil, però els quatre autors han arraconat els seus egos i s’han posat d’acord, de manera que han reeixit en la construcció d’una història breu, molt ben travada, i sense necessitat de renunciar del tot a les seves veus particulars. Com comprendreu, per a mi ha resultat divertidíssim enfrontar-me a la novel·la, atès que conec molt bé els quatre participants. Són amics, els he llegit repetidament i sé de quin peu calcen. En la lectura, he identificat fàcilment els seus tics i manies, però també he pogut valorar amb coneixement de causa l’exercici que han fet. El resultat és un text sòlid, sense llacunes i molt agradable de llegir.

Cada autor ha escrit un capítol. I cada capítol fa referència a un dels personatges de la ficció. Llort arrenca la novel·la i Macip la clou. Entremig, Bennasar i Moreno en desgranen els esdeveniments. Cadascú empra el seu propi to narratiu, amb una diferent persona verbal. Llort i Macip ens parlen en tercera, però Bennasar s’arrapa a la segona (això li encanta) i Moreno a la primera. Tot plegat redunda en un remarcable joc retòric que atrapa el lector, que des del començament té ganes de descobrir com dimonis s’ho faran per donar sentit a aquell trencaclosques.

I ho fan. Li donen sentit. Però no només això. Li donen sentit adscrivint la història als codis del negre d’arrel més clàssica. La reina de diamants és un relat pulp, extremadament pulp. Un relat decididament masculí, amb tots els ets i uts del gènere:  sicaris, mafiosos, empresaris corruptes i femmes fatales. El tractament de la dona esdevé terrorífic, ja que conté tots els ingredients de la tradició misògina més recalcitrant. En alguns moments de la lectura se m’han posat els pèls de punta i gairebé he estat temptada d’escriure als quatre autors i engegar-los a pastar fang.

 

 

Però no. Al final no ho he fet. I que ningú no s’espanti. La novel·la és un exercici lúdic, un divertiment, un repte que volia  pouar en les entreteles de la tradició pulp, d’aquelles tremendes històries que es publicaven per entregues a revistes com Black Mask durant les primeres dècades del segle XX. En el fons, un homenatge.

Llenguatge argòtic, fresc i sense restriccions. Cobdícia, enganys, violència, duresa, sang i fetge. Sexe del més sòrdid i depravat. Però també la capacitat de quatre escriptors amants del negre per projectar les  convencions del propi gènere (el més clàssic) i demostrar-nos que, a banda d’elaboracions purament literàries, molt del que ens expliquen està passant de veritat. Ara i aquí. La corrupció econòmica, les xarxes de prostitució, el crim organitzat. Poca broma. La reina de diamants corrobora que la literatura de gènere, complaent-se lúdicament en els tòpics i els estereotips del passat, encara pot mostrar-nos les xacres socials del present.

Feliç diumenge, negrots.        
 

 

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital de Cultura Núvol

 

 

 

 

Els silencis dels pactes, de Marc Moreno

Els silencis dels pactes, sisè títol publicat per l’Editorial Llibres del Delicte, és la tercera novel·la del barceloní Marc Moreno. Un text relativament breu (205 pàgines), àgil i lleuger, que es llegeix en un tres i no res i que sens dubte fa passar al lector una estona molt agradable.    

Moreno està decidit a posar negre sobre blanc tots els draps bruts de la societat actual. Per aquest motiu, cada una de les seves incursions en el gènere estan revestides d’un inequívoc aire de denúncia. En aquest cas, la impunitat amb què actuen certs membres de l’empresariat; el joc brut (intents de suborn, calúmnies, mentides) que empren per sortir-se amb la seva i legalitzar certs negocis no gaire nets; l’ús de la violència (tenim sicaris en el més pur sentit de la paraula); i la depravació sexual, que pot desembocar en el crim.  

L’acció té lloc al Maresme, concretament a Mataró, i allà topem també amb una mossa d’esquadra amb molt males puces, una periodista que es troba enmig d’un embolic monumental, i una política professional que, sortosament, decideix ser honesta. Tothom està molt crispat. I em pregunto si aquesta circumstància, que queda reflectida en tots i cadascun dels personatges de la novel·la, serà també el reflex de la societat que Marc Moreno vol plasmar. Realment vivim en aquest estat de nervis, d’incomoditat, de mal humor? Si és així, més val que, tots plegats, ens ho fem mirar.

Alguns dels personatges estan dibuixats des de la ironia. D’altres, amb una certa calidesa. Uns tercers, des de la crítica més evident. Però tots, absolutament tots, representen un model de l’heterogènia fauna amb la qual, a voltes sense saber-ho, tots nosaltres convivim.   

En resum: un llibre amè i proper, amb una trama ben aconseguida, que representa una baula més en aquesta narrativa negra de proximitat a la qual Moreno ja ens té acostumats. Espero que en gaudiu.

Avui és 11 de setembre. Per tant, us desitjo una feliç diada, negrots.         

Aquesta ressenya també s'ha publicat al Portal Digital Núvol

 

 

Segona edició d'Elles també maten: les dones assassines matem la mar de bé

En nom de Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, i en el meu propi com a autora i coordinadora del volum, no puc evitar mostrar el meu orgull. No han passat encara dos mesos des que vam presentar a la Llibreria Pròleg Elles també maten, el recull de 13 relats negres d'escriptores catalanes, i ja tindrem a les llibreries, molt aviat, la Segona Edició.

 

He de felicitar públicament en Marc Moreno per la seva capacitat de treball i la seva habilitat a l'hora de bellugar-se en l'àmbit dels mitjans de comunicació. Com tots sabeu, no parem de sortir a la premsa, a la televisió, a la ràdio. No parem de fer entrevistes, d'anar a trobades, xerrades, clubs de lectura... De ser títol recomanat a les webs. De manera que el llibre s'ha fet ràpidament molt visible. 

 

En segon lloc, vull agrair novament a les autores el seu talent i el seu entusiasme. Sense elles, res no hauria estat possible. Totes les sensacions que rebo és que la gent s'ho passa molt bé llegint el llibre. Com ja vaig intuir, el fet que sigui tan variat i heterogeni el fa molt atractiu.

 

És molt bonic viure aquesta experiència. Mai no me l'hauria imaginat tan i tan gratificant. 

 

Per damunt de tot, però, vull donar les gràcies als fidels seguidors i lectors. A tothom que ha apostat per Elles també maten. Sou genials. I quina meravella compartir amb la gent l'amor per la literatura. 

 

De manera que continuem... Tenim una agenda ben plena. I recordeu una cosa... Les dones catalanes, si cal matar, matem. 

 

Us deixo l'enllaç al Bloc de la Susana Hernández, una de les assassines, que també recull la notícia de la Segona Edició.

 

 

    

  

Tot parlant de col·leccions de novel·la negra a la Bòbila

Ahir a la tarda, a la Biblioteca la Bòbila, vam gaudir d’una agradable trobada amb els editors que, actualment, es dediquen a les col·leccions de novel·la negra en català. És a dir, Ilya Pérdigo de Crims.cat/Alrevés, Jordi Rourera de La Negra de La Magrana i Marc Moreno de Llibres del Delicte. Moderats pel Director de la Biblioteca, el nostre insigne negrot Jordi Canal, la conversa i el debat posterior van resultar molt enriquidors.

Entre els assistents hi havia els llibreters d’Esparraguera, Miquel Àngel Díaz i Vicente Corachan, als quals ˗per fi!˗ vaig aconseguir desvirtualitzar. Ells són els titulars de SomNegra, la botiga virtual especialitzada que us vaig presentar fa uns dies. 

Cada editor va plantejar el seu model de col·lecció. Evidentment, La Magrana, que forma part del gran grup RBA, no té gaire punts en comú amb editorials independents i de petit format com Alrevés i, sobretot, Llibres del delicte, que tot just comença a situar-se perquè acaba d’aparèixer. Tanmateix, la idea bàsica és compartida: fer créixer el número de lectors, revalorar el “negre” en català, trobar nous valors, fidelitzar el públic. En aquest sentit, sembla obvi que les col·leccions poden jugar un paper molt significatiu: que els seguidors desitgin veure tots els llibres de la mateixa col·lecció a les seves lleixes.

Es van tractar molts temes, amb visible interès dels assistents. El llibre digital, el funcionament intern d’una editorial, les portades, les tirades de les novel·les, el concepte de bestseller, etc. etc. També els llibreters van dir-hi la seva, tot explicant la problemàtica amb què es troben. I és que es publiquen tants títols i caduquen tan de pressa que el seu paper de prescriptors (al qual aspira tot bon llibreter) es fa molt difícil d’assumir correctament.

La tarda es va escolar amb l’ambient que sempre caracteritza aquestes reunions: distès, amè, còmplice. De fet, se’ns va fer tardíssim. Quan hom tracta temes agradosos, el temps passa en un sospir. Gairebé ens han de fer fora, però com a mínim vam concloure inequívocament que, a banda d’interessos concrets, tots viatgem en el mateix vaixell, el de la defensa de la narrativa de gènere en la nostra llengua.  

 

 

 

Presentació de “Coll avall”, de X. Díaz & M. Martínez

El passat dijous dia 5 es va celebrar a la llibreria Alibri de Barcelona la presentació del segon títol de la Col·lecció de narrativa negra en català Llibres del Delicte. Es tracta de la novel·la Coll avall, escrita a quatre mans per dos periodistes formats a la Universitat Pompeu Fabra: Xavier Díaz i Marc Martínez. L’acte, que fou presentat per Sebastià Bennasar, va comptar amb la presència de Xavier Díaz i amb una colla d’assistents força nombrosa.

Bennasar, amb el seu savoir faire habitual, ens va delectar amb una penetrant exposició al voltant de les característiques principals del llibre. Per a ell, resulta innovador per la seva estructura, però, alhora, s’insereix en una tradició molt nostra: la de les novel·les negres fetes per dos autors. Només cal recordar les sèries d’en Flanagan i del detectiu Esquius de Jaume Ribera i Andreu Martín; o les dues obres escrites per Jordi Pijoan i Manel Barrera (abans del seu traspàs) Sang Culé i Tu no m’estimes. Amb humor, Bennasar va fer-nos cinc cèntims de l’esperit crític que amara Coll avall, dels seus personatges, de l’encertada manera de plasmar, sense massa sang i fetge ni una extensió excessiva (la novel·la és breu), els problemes de la nostra societat actual.

Després va ser el torn de Xavier Díaz, un molt bon comunicador que va posar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. Val a dir que aquesta novel·la presenta un aspecte  curiós, digne de comentar: Xavier Díaz estava vivint a Suècia quan la va escriure, mentre que el seu company, Marc Martínez, era a Barcelona. A banda de les inevitables al·lusions a la novel·la negra nòrdica que van sorgir a causa d’aquesta circumstància, també va resultar molt interessant que Díaz ens expliqués el procés de creació del llibre: com ell i en Marc es passaven els capítols, com ho gestionaven, com ho decidien. Naturalment, van haver d’estar molt ben avinguts. I beneït correu electrònic, sens dubte!

Al meu entendre, la presentació fou molt enriquidora. Es van tocar molts temes, tant socials com literaris. I en Xavier Díaz va deixar la porta oberta a noves entregues amb els mateixos personatges. No puc explicar gaire més, perquè encara no he llegit la novel·la. Tanmateix, puc assegurar que m’ha suscitat molt bones vibracions. De moment, us deixo aquesta petita crònica perquè aneu obrint boca. Així que la llegeixi, arribarà la ressenya.

Que passeu un feliç diumenge, negrots.   

 

 

Presentació d'Independència d'Interessos a Alibri

El passat dia 23 va tenir lloc a la Llibreria Alibri del carrer Balmes la presentació de la novel·la de Marc Moreno Independència d'Interessos. Així mateix, l'acte va servir per presentar la seva nova editorial Llibres del delicte. Vaig tenir el plaer d'acompanyar-lo en una trobada molt agradable a la qual van assistir un munt de negrots de solvència contrastada (Àlex Martín Escribà, Sebastià Bennasar, Lluís Llort, Jaume Benavente, Lluís Bosch, Isidro Garrido).

Evidentment, no confegiré jo mateixa la crònica. Però sí que us deixo l'enllaç de dues cròniques que l'endemà van publicar Sebastià Bennasar a "Llegir en cas d'incendi" i Miguel Ares a "El poder de las letras escritas". Moltes gràcies a tots dos. D'altra banda, hi afegeixo unes quantes fotos.

 

Moltes gràcies i un feliç dissabte estiuenc, negrots.