Nova tanda de lectures

Torno a fer-me ressò de les darreres lectures, encara confinades. Continuo sense voler parlar del confinament. Allà van.  

Desconfia de tothom, de S.J.Watson  

És una novel·la de suspens típica i, a mesura que llegia, vaig pensar que l'havia vist convertida en pel·lícula. La vaig triar de la pila de llibres pendents perquè buscava alguna cosa que no em fes pensar massa. En aquest sentit, la vaig encertar. Tot i ser relativament previsible, em va distreure. El tema de la pèrdua de memòria és un tema fascinant, que s'ha tractat en moltes ocasions a la literatura i al cinema. A Desconfia de tothom ens trobem amb una dona indefensa que no recorda res de la seva vida, exceptuant el dia en què viu. Quan se'n va a dormir, ho oblida tot i l'endemà es desperta absolutament ignorant del seu passat. Escriure un dietari l'ajudarà a superar-ho i a descobrir els perills que l'envolten. La pega més gran d'aquesta novel·la és l'extensió. Podria haver funcionat molt millor amb unes quantes pàgines menys. 

Amb tot, està ben travada i no li falta enginy.     

Crims, de Carles Porta

Després del seu èxit amb el programa de ràdio i televisió, ens arriba la versió literària de Crims. Carles Porta ens fa avinents set casos que a la televisió no havíem vist. Ara que sembla que el true crime (també dita literatura non fiction) ha fet un esclat a casa nostra, ningú millor que Porta per provar de posar, com diu ell, "llum a la foscor". El seu to és desenfadat i proper, sense cap pretensió literària, però el contingut sempre està ben documentat i ben desenvolupat. Ha estat una lectura molt distreta, malgrat que resulta impossible no pensar en la maldat que ens envolta i que sovint ens espera a l'altre cantó de carrer. 

  

  El paradís a les fosques, de Vicent Usó

Una novel·la bestial, molt dura, molt descarnada, molt realista, que no respon al gènere "negre" a l'ús. Es tracta d'un retrat ferotge de la societat que ens envolta, una baixada als inferns del seu protagonista, Maties, en una ficció sense concessions. La novel·la va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la l'any 2018, i a la contra s'hi pot llegir: "És la història d'una família en què els silencis han pesat massa i durant massa temps, però també una crida a reflexionar sobre l'èxit i el preu que estem disposats a pagar per aconseguir-lo"  

La prosa de Vicent Usó és extraordinària. Lectura recomanada. 

  

Líbranos del mal, d'Empar Fernández y Pablo Bonell

Empar Fernández i Pablo Bonell ja han col·laborat en l'escriptura a quatre mans de diverses novel·les policíaques, les aventures del policia Santiago Escalona. A Líbranos del mal han tornar a reunir-se per oferir-nos un original i divertit exercici que explora, com en un joc de miralls, els límits entre la realitat i la ficció. Ambdós autors són, amb els seus mateixos noms i professió (professors d'institut), els protagonistes de la història, i fins i tot sospitosos de ser uns assassins. Els crims que es cometen a la novel·la també els investiga Escalona, el personatge creat per ells, en un embolic endogàmic molt ben aconseguit. Si algú no sap com funciona un institut per dintre, ho podrà saber. Això també és un punt a favor del llibre, a veure si així aconseguim que la feina 

dels docents es valori com cal.     

M'ho he passat molt bé. 

A Bàrcino, de Maria Carme Roca

No sé del cert si a aquesta novel·la li correspon ser en aquest blog de literatura criminal, perquè és evident que es tracta d'una novel·la històrica. Tanmateix, ja sabem que els gèneres no sempre són purs. La trama d'A Bàrcino és fosca, plena d'intrigues, curulla de maldat i de revenges, de manera que no em sembla del tot inadequat. A Bàrcino és la continuació de Barcino, una de les novel·les més exitoses de Maria Carme Roca, que publicà fa deu anys. Aquí trobem les peripècies de la vida de Minícia, situades en temps de l'emperador i filòsof Marc Aureli, al segle II després de Crist. L'excel·lent documentació, la narració de Minícia en primera persona, la descripció de Barcino, Tarraco, Roma... M'he cruspit la novel·la en un tres i no res. 

D'ella i de la seva protagonista, la pròpia autora va dir: "Una dona singular. Primer, perquè en la ficció és filla d'un gran personatge històric i nostrat: Luci Minici Natal Quadroni Ver (protagonista de Barcino). Que en la ficció també sigui amiga de l'emperador Marc Aureli (comparteixen el gust per l'escriptura) i amant de Luci Cecili Optat (un altre notable de Barcino) condiciona el seu estatus. Però la Minícia té vida pròpia i n'agafarà les regnes, des de gestionar el negoci familiar de les curses de quadrigues per les quals sent passió, a estimar sense límit a qui tria com a destinatari dels seus afectes. Un error de joventut, però, li passarà comptes, uns comptes que traspassaran l'àmbit personal i afectaran tot l'imperi".    

Fins a la pròxima, negrots. 

Primera tanda de lectures des de juliol de 2019

Sabeu que des de l'estiu passat no he penjat ressenyes al blog. Em feia molta falta descansar i desconnectar. Continuo necessitant un reset, però també és cert que em tortura el desgavell de la meva llista de lectures. El blog sempre em va resultar molt útil per tenir-les controlades. Així que he arribat a una solució intermedia, que no em sembla malament. Com que a Facebook i a Twitter he anat penjant breus opinions de cada llibre, les aniré publicant aquí, agrupadas. Serà la manera de no abandonar totalment el blog i de deixar constància dels llibres que llegeixo. En aquest post hi posaré totes les novel·les negres llegides enguany fins avui (11 de març). En posts successius recuperaré les que falten de 2019 des de la darrera ressenya, que data del dia 11 de juliol. 

Espero que us sembli bé la idea, negrots. 

Teoria del gall, de Margarida Aritzeta

Acabada la darrera entrega de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. He xalat com una vedella. Personatges extraordinaris (amb una nana d'ulls liles que m'ha robat el cor), absoluta maduresa narrativa, recursos infinits, excepcional utilització dels registres lingüístics. Imaginació, tendresa, intertextualitat, homenatges, erudició, crítica, defensa de la cultura popular i la literatura oral, desinhibició, duresa, negror, violència, denúncia. Tot això i molt més és la novel·la. No us la perdeu. 

La condición animal, de Valeria Correa Fiz

Relats de terror que, a priori i per la coberta, semblen paorosos. Però no. M'han agradat, però de por, poca. Són dotze històries que impacten i que, com passa sempre en tots els reculls, unes m'han arribat més que unes altres. El llenguatge i el to narratiu, de clara tradició argentina, m'ha encantat. Si alguna cosa li falta, són els finals inesperats. Els relats excel·leixen més durant el seu desenvolupament que no pas per una conclusió contundent. No és el que l'autora buscava. En qualsevol cas, la lectura m'ha resultat molt plaent. 

La mà de ningú, de Vicent Usó

Amb un retard inclassificable (atès que la primera edició és d'octubre de 2011), acabo aquesta interessant novel·la de Vicent Usó. Estava fent cua pacientment a la meva pila interminable, però per sort tot arriba. I com que els llibres no caduquen, us la recomano. Un trencaclosques de personatges curiosos (i alguns esgarrifosos) que aconsegueixen atrapar-nos des de la primera pàgina.  

Restaurant Caníbal, de Gabriel Magalhaes 

Una novel·la delirant i sorprenent, ambientada a Porto i narrada en un to força poètic, malgrat el tema terrible que tracta. Mentre la llegia pensava: i si una cosa així està passant de veritat? Espero que no! M'ho he passat molt bé. 

L'hivern del coiot, de Ferran Grau

Finalitzada la lectura, et felicito, Ferran Grau, per aquest true crime tan especial. Una història esgarrifosa que no us pot deixar indiferents. Una molt bona contribució a l'encara escàs inventari del non-fiction en català. No us el perdeu. 

Asesinato en la planta 31, de Per Wahlöö

He llegit per fi un altre dels que feien cua. Una distopia lleugerament futurista, escrita el 1964, ambientada en un règim totalitari que ha destruït la recerca, la creativitat i la cultura. Un règim que ha imposat la censura sense que gairebé no es noti i que ha convertit la població en una massa conformista, avorrida i acrítica. La similitud ideològica i de plantejament amb algunes de les novel·les de Manuel de Pedrolo m'ha semblat indiscutible i m'ha encantat descobrir-ho. És obvi que ambdós autors, de la mateixa generació, compartien interessos, malgrat la distància geogràfica i política dels seus països, Espanya i Suècia. Homes d'esquerres, honestos i intel·ligents, m'hauria agradat que s'haguessin llegit mútuament.   

Perdoneu les nostres culpes, de Marie Vindy

Inspirada en una sèrie de crims reals, l'autora fa un reivindicació en forma de novel·la. La necessitat de visibilitzar la violència de gènere i la poca contundència de la justícia en algunes situacions o pel que fa a certes víctimes. L'autora coneix el tema de primera mà perquè és cronista judicial a Dijon. La traducció l'ha perpetrat la Maria Llopis.

Escapisme, de Marc Moreno

La darrera novel·la de Marc Moreno, publicada per Més Llibres. Una crook story descarnada i realista, amb personatges desnonats per la vida, que no et deixarà indiferent. 

El seu inesperat final, tampoc. 

La favorita de l'Harem, d'Andreu Martín 

La favorita de l'Harem és la darrera novel·la d'Andreu Martín, la segona de les aventures de l'histriònic Mili Santamarta, amo i senyor del bordell més llustrós del món mundial, o si més no de Barcelona. Un text divertit, amb moltíssima acció i molt imaginatiu, amb el qual el seu autor és evident que s'ho ha passat pipa. 

    

La collita catalana més negra a TV3

Enguany la BCNegra està que treu fum, com podreu comprovar per les cròniques que he escrit i les que encara falten. Per sort, els mitjans de comunicació també se n'estan fent molt de ressò. I no només de les figures literàries internacionals, sinó també dels nostres escriptors, que, per a mi, en són la joia més preuada. Aquí us deixo un reportatge, breu però engrescador, que els va dedicar TV3. Vaig tenir la possibilitat de ser amb ells durant la filmació i els vaig fer algunes fotos. Els podeu considerar uns herois, perquè feia un fred que pelava.

Espero que tot plegat us agradi, negrots.   

http://www.324.cat/video/3942092/ociicultura/La-BCN-Negra-descobreix-escriptors-catalans-del-genere

BCNegra 2012: Collita en català

Ahir dia 6 de febrer, a la Capella, la BCNegra 2012 va celebrar la trobada d’autors en llengua catalana, “Collita en català”.

A la taula, moderada amb la seva simpatia habitual per Àlex Martín Escribà, s’hi trobaven Marta Banús, Jordi de Manuel, Carme Riera i Vicent Usó.

Tots quatre han publicat novel·la nova en els darrers mesos. Pel mateix ordre: El safareig dels morts, La mort del corredor de fons (ressenya aquí), Natura quasi morta (ressenya aquí) i La mà de ningú. 

A la sala hi havia força gent, malgrat el fred i l’aspror d’un vespre de febrer ben inhòspit. Els escriptors van començar fent-nos cinc cèntims de la gènesi de les seves novel·les, val a dir que molt diferents les unes de les altres. Aquest em sembla un bon motiu de satisfacció, ja que ens demostra que el gènere és viu i que té la capacitat de generar obres molt variades. Amb tot, tots quatre van coincidir en el fet que, com a detonant de les obres, s'havien inspirat en algun esdeveniment de la realitat. 
Això lliga perfectament amb la idea, totalment acceptada, que la narrativa negra actual ha esdevingut la literatura realista, la literatura  que, en paraules de Jordi de Manuel, "intenta posar la lupa en les esquerdes de la societat".   

Marta Banús és una autora debutant. El safareig dels morts, que es va presentar fa poc a la llibreria Negra y Criminal (crònica aquí), és la seva primera novel·la. Una ficció ambientada en una colònia tèxtil els anys 20 del segle passat. El seu personatge, Esteve Ruscalleda, ha d’entrar (a la manera de Guillem de Baskerville a El nom de la rosa, paral·lelisme que s’ha comentat en un parell d’ocasions) en l’ambient clos de la colònia per investigar uns crims. Novel·la negra costumista que poua en els secrets d'un tancat microunivers on el patró de la fàbrica encara actuava com un senyor feudal.   

Malgrat la seva extensa i reconeguda carrera literària, també Carme Riera va debutar fa uns mesos en el gènere negre. Natura quasi morta fou la seva iniciació en el món del crim. I tal vegada serà l’última, ja que sembla que no està gaire animada a tornar-hi. Va confessar que escriure la novel·la havia estat un gran repte per a ella i va reconèixer que conrear aquest gènere resulta dificilíssim: no et pots distreure, tot ha de quadrar, no pots prendre el pèl al lector, has de trobar el registre lingüístic adequat. Personalment opino que té tota la raó. D’alguna manera, la intervenció de Riera va contribuir a prestigiar el gènere, sempre tan desqualificat des del món acadèmic. Va fer una comparació que em va semblar molt interessant i que em permeto subscriure. Va dir que, si visquessin avui,  aquells autors realistes francesos del xix que pretenien posar el dit a la llaga dels problemes socials, escriurien novel·les negres.

Ben diferents foren les intervencions de Jordi de Manuel (que fa més de deu anys que conrea el gènere criminal i al qual, com tots els negrots sabeu, he disseccionat força en aquest bloc) i de Vicent Usó. De Manuel ens va fer avinent la darrera aventura del seu inspector Marc Sergiot, la setena entrega de la sèrie (que jo considero molt àgil i trepidant).   

Usó, procedent de terres valencianes, va parlar de La mà de ningú, una història on s’entrecreuen les peripècies de sis personatges que poc tenen en comú però que, com és d’esperar, acaben convergint. Em va transmetre molt bones vibracions. Encara no n’he llegit res, d’ell, però espero fer-ho aviat.  

La xerrada fou d’allò més interessant, amb força interacció entre públic i autors. Es van succeir preguntes diverses, que van acabar propiciant una reflexió seriosa al voltant de l’estat actual de la narrativa negra en català i de les mancances i problemes que arrossega. Vam estar tots d’acord que la situació no és la idònia. La diglòssia resulta  evident i l’omnipresència de la llengua dominant, inqüestionable. Però, tanmateix, vam tenir clar que d’autors no en falten. Evidentment, és fonamental l’aposta de les editorials, tant pel que fa a publicar traduccions al català d’autors estrangers com a donar sortida a les obres pròpies. Però, sobretot, convé apel·lar a la bona recepció dels lectors. No tenim prou lectors habituals en català. No és un tòpic. Les xifres de vendes no enganyen.   

I aquí entro jo, lletraferits negrots. Des d’aquest bloc us commino a llegir en llengua catalana. Us ho he recomanat moltes vegades. Conec perfectament la situació de molts de vosaltres, perquè, al cap i a la fi, també ha estat la meva. L’etern problema de les tristes generacions que vam rebre l’ensenyament únicament en castellà. Però es tracta de posar-hi una miqueta d’esforç. Quan se superen la por i la recança, tothom se’n surt.   

La literatura es nodreix bàsicament dels lectors. Si no hi ha lectors, si els llibres no es venen, bona nit i tapa’t, com deia la meva àvia. Per tant, endavant les atxes. Com a receptors, acostumem-nos a llegir en català. Penseu que, dels covards, mai no se n’ha escrit la història.