Conversa negra a la Biblioteca Jaume Fuster

En el marc de les celebracions dels 50 anys de la fundació d’Edicions 62, ahir se celebrà a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una “conversa negra”. És a dir, una trobada amb alguns autors del gènere criminal en català (en aquest cas Jordi de Manuel, Teresa Solana i Carme Riera), que ens convidaren a participar en una xerrada ben fosca. Moderats per Rosa Mora, la periodista d’El País, unes poques persones (desgraciadament l’acte coincidia amb un partit del Barça) ens vam reunir ben engrescades.

Com que estàvem en petit comitè, la taula va ser rodona de veritat. Asseguts en cercle, vam assistir a una conversa agradable i íntima on tothom va poder dir-hi la seva. Rosa Mora presentà els tres escriptors i ens va fer cinc cèntims de la seva trajectòria i de les característiques de la producció de cadascun. No cal que a vosaltres, seguidors del bloc, us expliqui gaire cosa. Les novel·les de tots ells estan ressenyades aquí i, a més, de  Jordi de Manuel i de Teresa Solana us n’he parlat a bastament i sovint. Evidentment, Carme Riera ha estat la menys tractada, atès que només ha escrit (i diu que no hi tornarà) una novel·la negra, Natura quasi morta. En tot cas, us enllaço les ressenyes dels últims títols de Solana i De Manuel, L’Hora Zen i La mort del corredor de fons (que, a més, vaig tenir l’honor de presentar), per si les voleu remembrar.

Els tres autors van comentar la seva experiència, el seus inicis, els seus objectius. Per a Riera, escriure novel·la negra és un difícil exercici. Considera que tot ha de quadrar de manera mil·limètrica. L’autèntic afeccionat –que sol posseir molta competència lectora i un profund coneixement– mereix molt respecte. No se’l pot engalipar amb recursos inversemblants o poc creïbles. Evidentment, crec que Carme Riera té raó. I m’agrada molt que ho digui algú amb tanta solvència acadèmica i literària. Les seves paraules no fan altra cosa que prestigiar el gènere, tan maltractat i desqualificat a certs nivells.  

Tot seguit, Teresa Solana ens va explicar com va debutar amb la sèrie dels seus bessons Borja i Eduard. Per a ella, la mirada àcida i humorística és un estratagema inigualable a l’hora de criticar les xacres i els problemes socials. Li resulta molt útil per tal de posar damunt la taula, de manera explícita i clara, tot allò que no li agrada, tot allò que creu susceptible de ser qüestionat o denunciat. També va parlar de la seva novel·la Negres tempestes, primera de la sèrie protagonitzada per la mossa d’esquadra Norma Forester, on afronta sense pèls a la llengua un tema tan delicat com el de la memòria històrica.   

Rosa Mora s’esplaià en descriure el protagonista de la nissaga negra de Jordi de Manuel, el nostre amic Marc Sergiot. Ja sabeu que és la meva debilitat i que em té atrapada en la seva teranyina. Per tant, queda clar que em sembla un personatge interessantíssim dins d’un corpus narratiu de primer ordre. Vam parlar de la gran novel·la que és L’olor de la pluja. I l’autor també esmentà la seva intenció quan va compondre El raptor de gnoms. De Manuel sempre ens explica que la literatura li resulta molt útil per palesar tot allò que l’inquieta, totes les coses d’aquesta societat que no comprèn, que el neguitegen, que no tenen una explicació lògica. No sé si, en el seu cas, la tasca de l’escriptura té un cert regust catàrtic, però de qualsevol manera (i des dels inicis dels temps), l’art i el fet literari sempre han servit a l’home per analitzar l’entorn i intentar trobar sentit a allò que l’envolta.    

Tal vegada una mica decebuts per la migradesa de l'assistència, a partir d’un cert moment la reunió va derivar cap a l’estat delicat del món editorial i de l’encara escassa quantitat de lectors de novel·la negra en català, no només original sinó també traduïda. És una qüestió que aquí ja hem tocat diverses vegades, la darrera la podeu llegir aquí (en un esdeveniment a la Llibreria Catalònia en el marc de la Setmana Petita del Llibre en català). Jordi de Manuel fou molt crític amb la situació, tot emparant-se, per iniciar el tema, en un text de Jaume Fuster. Va sorgir la problemàtica de la diglòssia lingüística, la dificultat d'un país amb una llengua dominant que no és la pròpia, el problema del negoci editorial, del llenguatge literari, de la traducció, de l’argot.

Tots plegats en dèiem la nostra, malgrat que penso que, en realitat, hi havia més d’un focus de conversa. D’una banda, la terrible situació sociolingüística que vivim i el cercle viciós que representa que es venguin més llibres en castellà. Mentre això passi, les editorials i els llibreters es decanten per aquesta llengua. I així sempre. Per tant, tots plegats, tots els implicats, estem obligats a posar el nostre gra de sorra. Necessitem bones novel·les, és clar, però també necessitem una seriosa aposta editorial (arriscada i valenta, com defensà De Manuel), el suport dels llibreters, dels divulgadors, dels mitjans de comunicació. Necessitem bones traduccions, inversió i col·leccions en llengua catalana. Es tracta de crear l’hàbit de la lectura en català en el context d’un públic plenament capaç, però que ha estat educat en la llengua dominant. No hi ha més.

 

Tanmateix, també teníem obert un altre focus de conversa. En aquest cas, relacionat amb la idoneïtat lingüística del català per als gèneres com el negre o la ciència-ficció. Això, que jo us podria argumentar llargament des d’un punt de vista professional, té a veure amb els registres i els usos de la llengua, amb la manca d’argot, amb la omnipresència del castellà en certs àmbits d’ús. La policia parla castellà, no ens enganyem. I l'hampa, també. Per tant, tot acaba desembocant en la mateixa anomalia que comentàvem en el paràgraf anterior: la diglòssia, la no normalització del català, el fet que no ostenti l’estatus que li pertoca en el propi territori. Teresa Solana ho va definir molt bé. Hem d’arribar a una mena d’entente cordiale  per tal de donar a la prosa un aire de realisme versemblant. No podem fer parlar els personatges com marca el manual. El lector ho troba irreal, no s’ho creu, no correspon a la veritat. Però tampoc no podem caure en la devaluació de la llengua. Gens fàcil tot plegat.

Escrivint això, em ve al cap el mestre Joan Solà, que ho va explicar tan clarament en centenars d’articles i llibres. Us remeto a la seva veu autoritzadíssima. I bé, crec que ja m’he estès massa. Com veieu, el gènere negre dóna molt de si. I aquestes engrescadores converses (que, per l’escassetat de públic, no deixen de palesar l’estat de la qüestió), no tenen gens de banals. Al contrari. Em semblen utilíssimes i molt reveladores.

A reveure, negrots.

BCNegra 2012: Collita en català

Ahir dia 6 de febrer, a la Capella, la BCNegra 2012 va celebrar la trobada d’autors en llengua catalana, “Collita en català”.

A la taula, moderada amb la seva simpatia habitual per Àlex Martín Escribà, s’hi trobaven Marta Banús, Jordi de Manuel, Carme Riera i Vicent Usó.

Tots quatre han publicat novel·la nova en els darrers mesos. Pel mateix ordre: El safareig dels morts, La mort del corredor de fons (ressenya aquí), Natura quasi morta (ressenya aquí) i La mà de ningú. 

A la sala hi havia força gent, malgrat el fred i l’aspror d’un vespre de febrer ben inhòspit. Els escriptors van començar fent-nos cinc cèntims de la gènesi de les seves novel·les, val a dir que molt diferents les unes de les altres. Aquest em sembla un bon motiu de satisfacció, ja que ens demostra que el gènere és viu i que té la capacitat de generar obres molt variades. Amb tot, tots quatre van coincidir en el fet que, com a detonant de les obres, s'havien inspirat en algun esdeveniment de la realitat. 
Això lliga perfectament amb la idea, totalment acceptada, que la narrativa negra actual ha esdevingut la literatura realista, la literatura  que, en paraules de Jordi de Manuel, "intenta posar la lupa en les esquerdes de la societat".   

Marta Banús és una autora debutant. El safareig dels morts, que es va presentar fa poc a la llibreria Negra y Criminal (crònica aquí), és la seva primera novel·la. Una ficció ambientada en una colònia tèxtil els anys 20 del segle passat. El seu personatge, Esteve Ruscalleda, ha d’entrar (a la manera de Guillem de Baskerville a El nom de la rosa, paral·lelisme que s’ha comentat en un parell d’ocasions) en l’ambient clos de la colònia per investigar uns crims. Novel·la negra costumista que poua en els secrets d'un tancat microunivers on el patró de la fàbrica encara actuava com un senyor feudal.   

Malgrat la seva extensa i reconeguda carrera literària, també Carme Riera va debutar fa uns mesos en el gènere negre. Natura quasi morta fou la seva iniciació en el món del crim. I tal vegada serà l’última, ja que sembla que no està gaire animada a tornar-hi. Va confessar que escriure la novel·la havia estat un gran repte per a ella i va reconèixer que conrear aquest gènere resulta dificilíssim: no et pots distreure, tot ha de quadrar, no pots prendre el pèl al lector, has de trobar el registre lingüístic adequat. Personalment opino que té tota la raó. D’alguna manera, la intervenció de Riera va contribuir a prestigiar el gènere, sempre tan desqualificat des del món acadèmic. Va fer una comparació que em va semblar molt interessant i que em permeto subscriure. Va dir que, si visquessin avui,  aquells autors realistes francesos del xix que pretenien posar el dit a la llaga dels problemes socials, escriurien novel·les negres.

Ben diferents foren les intervencions de Jordi de Manuel (que fa més de deu anys que conrea el gènere criminal i al qual, com tots els negrots sabeu, he disseccionat força en aquest bloc) i de Vicent Usó. De Manuel ens va fer avinent la darrera aventura del seu inspector Marc Sergiot, la setena entrega de la sèrie (que jo considero molt àgil i trepidant).   

Usó, procedent de terres valencianes, va parlar de La mà de ningú, una història on s’entrecreuen les peripècies de sis personatges que poc tenen en comú però que, com és d’esperar, acaben convergint. Em va transmetre molt bones vibracions. Encara no n’he llegit res, d’ell, però espero fer-ho aviat.  

La xerrada fou d’allò més interessant, amb força interacció entre públic i autors. Es van succeir preguntes diverses, que van acabar propiciant una reflexió seriosa al voltant de l’estat actual de la narrativa negra en català i de les mancances i problemes que arrossega. Vam estar tots d’acord que la situació no és la idònia. La diglòssia resulta  evident i l’omnipresència de la llengua dominant, inqüestionable. Però, tanmateix, vam tenir clar que d’autors no en falten. Evidentment, és fonamental l’aposta de les editorials, tant pel que fa a publicar traduccions al català d’autors estrangers com a donar sortida a les obres pròpies. Però, sobretot, convé apel·lar a la bona recepció dels lectors. No tenim prou lectors habituals en català. No és un tòpic. Les xifres de vendes no enganyen.   

I aquí entro jo, lletraferits negrots. Des d’aquest bloc us commino a llegir en llengua catalana. Us ho he recomanat moltes vegades. Conec perfectament la situació de molts de vosaltres, perquè, al cap i a la fi, també ha estat la meva. L’etern problema de les tristes generacions que vam rebre l’ensenyament únicament en castellà. Però es tracta de posar-hi una miqueta d’esforç. Quan se superen la por i la recança, tothom se’n surt.   

La literatura es nodreix bàsicament dels lectors. Si no hi ha lectors, si els llibres no es venen, bona nit i tapa’t, com deia la meva àvia. Per tant, endavant les atxes. Com a receptors, acostumem-nos a llegir en català. Penseu que, dels covards, mai no se n’ha escrit la història.

Dones amb poder (tercera part... i última)

Bona tarda, negrots. No patiu, que aquesta serà la tercera i última entrega de les "Dones amb poder". Ens vam quedar en Maria Antònia Oliver. Doncs apa, continuem.

Tot seguit, Elena Losada va referir-se a Alicia Giménez Bartlett, sens dubte la més coneguda escriptora de novel·la criminal de l’Estat. Ella va crear el personatge de Petra Delicado, ben diferent de la detectiva Lònia Guiu. Petra Delicado (observem l’oxímoron del seu nom i cognom) no té problemes amb les armes. S’estima la seva pistola i l’exhibeix ben satisfeta. Està caracteritzada com una dona policia amb totes les de la llei (i disculpeu la frase feta poc afortunada). No s’aparta de la violència i, si convé, en fa ús. També és la primera policia amb un bon càrrec. Recordeu que té un subordinat masculí, Garzón, força més primmirat, diplomàtic i sensible que la seva cap. Hi ha una certa inversió de rols en els trets d’ambdós personatges i en la relació que els uneix.

Mercedes Castro és una escriptora que haig de confessar que jo no coneixia. Losada ens va mostrar el seu llibre, intitulat Y punto, un totxo impressionant que, segons la conferenciant, supera les expectatives estilístiques i artístiques del gènere. En canvi, no es pot dir que sigui una típica lectura de distracció. La dona policia que ens mostra, de nom Clara Deza, pateix molt clarament la pressió de l’ambient masclista en el qual treballa. No li resulta fàcil controlar el seu món.

Losada ens va apropar també a l’escriptora Rosa Ribas, catalana resident des de fa molts anys a Frankfurt, que ha donat vida a la comissària d’homicidis Cornelia Weber-Tejedor. Precisament en aquests moments estic llegint la primera novel·la de la sèrie, Entre dos aguas, i, per tant, aviat us en podré parlar més extensament. Cornelia Weber també és una policia amb poder. Dirigeix un grup d’homes i el seu company habitual (i subordinat) és un policia home i d’una certa edat. A l’hora de manar, se’n surt prou bé.

Teresa Solana va ser molt aplaudida per Losada. Evidentment, només va esmentar de passada els personatges de la sèrie dels bessons, perquè allò que li interessava era referir-se a la sotsinspectora dels mossos d’esquadra Norma Forester (enllaço la ressenya). Per a Losada, el personatge de Solana ja ha abandonat feminismes reivindicatius estil anys 80 (Maria Antònia Oliver) i es defensa com pot en un món on no només ha d’enfrontar-se amb el sexisme masclista. Les dones ja han assolit alguns llocs veritablement poderosos i Norma Forester també ha de lluitar contra una “cap” ben molesta. La ironia i l’humor de Solana van ser destacats per la conferenciant.  

Finalment, va referir-se a la incursió en el gènere d’escriptores que no el conreen habitualment, com Carme Riera (Natura quasi morta) i Maruja Torres (Fácil de matar). En el primer cas, no va divergir gaire de la meva opinió publicada fa unes setmanes aquí mateix, però matisà que la policia que hi apareix, Manuela Vázquez, reflexiona força sobre el bé i el mal. Crec que té raó, la qual cosa no deixa de confirmar la volada de l’autora.

En el segon cas, la protagonista de Maruja Torres (Diana Dial) és una mena de paròdia d’ella mateixa. Una periodista prejubilada que s’ha retirat a Beirut. L’obra  (que tinc per llegir) no presenta interès com a novel·la criminal, però a Losada li ha cridat l’atenció des del punt de vista de la pintoresca autoparòdia (gens creïble, però molt divertida).

En conclusió, el gènere admet molts tractaments de la figura femenina en el seu paper de dona amb poder. Ja no és estranya l’existència d’escriptores “negres” i, lògicament, tampoc no ho és que siguin dones els seus principals personatges. Losada, que investiga  la qüestió des de la crítica feminista, admet que el tema li dóna molt de joc. Considera que, de mica en mica, la normalitat va arribant a tots els àmbits i per això les escriptores d’avui ja no tenen la necessitat d’utilitzar els seus textos per exposar la qüestió femenina d’una manera tan reivindicativa.

I fins aquí hem arribat. Jo he intentat bonament fer-vos un resum d’una sessió densa i interessant. A partir d’ara, quan surti a la palestra tot el que hem après, en podrem tornar a parlar.

Gràcies per la paciència, negrots.        

Natura quasi morta, de Carme Riera

He de reconèixer que m’esperava més de la incursió de Carme Riera en el gènere negre. Serà perquè la considero una molt bona escriptora i perquè m’ha agradat força tot allò que li he llegit. Serà també perquè, en concret, les dues darreres novel·les de Riera que van passar per les meves mans, L’estiu de l’anglès i Amb ulls americans, em van fer xalar a cor què vols. Podem admetre, si així ho voleu, que hi havia unes elevades expectatives per part meva. Però, en qualsevol cas, no seria sincera si digués que Natura quasi morta m’ha semblat que assoleix el mateix nivell.

No és que el llibre no estigui bé. Ho està. Ben construït, resulta distret i agradable de llegir. L’autora crea una ficció policíaca, de plantejament coral, al voltant d’un seguit de crims terribles que es produeixen en el si de la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiants d’Erasmus, professors, alumnes. Assassinats a dojo, amb el seu corresponent ingredient ritual i tot. Mossos i mosses d’esquadra, forenses, policia científica, investigacions i una aproximació versemblant al real.

 

Tanmateix, la novel·la m’ha semblat freda, distant. Quan em pregunto el motiu, atès que la resta d’obres de l’autora són ben càlides, se m’acuden dues raons bàsiques, a més d’una gratuïta suposició (absolutament infundada), que em ve al cap: fins a quin punt Riera s’ha sentit realment còmoda o interessada en un gènere com aquest? Reconec que aquest dubte, per principi, no sembla tenir sentit, a menys que la trama criminal només sigui un pretext per parlar d’altres coses. Però, si és així, tampoc no ho veig massa clar.

En qualsevol cas, m’interessa exposar les dues raons que abans esmentava i que, personalment, considero vàlides.

D’una banda, Riera no construeix la intriga amb el “ganxo” suficient, si em permeteu un mot poc literari però força entenedor. No genera suspens, no crea el clima adequat de neguit, nerviositat o inquietud que, per a mi, ha de ser consubstancial al gènere. El lector no se sent involucrat, no viu la història des de dins. No pateix per veure qui és l’assassí o a qui més matarà. En part, crec que això passa per tres motius. El primer, el caràcter coral de l’obra. En no focalitzar la trama en un personatge central, tot plegat es dilueix una mica.

El segon, alguns descobriments cabdals es posen inesperadament i directament en boca del narrador, sense haver creat  les necessàries expectatives prèvies. El lector, per anar bé, hauria d’estar més neguitejat i encuriosit, esperant amb interès l’esdevenir de la història, però aquesta tessitura no es produeix i, de sobte, es troba amb un narrador omniscient que li desvetlla quelcom important que hauria d’haver generat  un escalfament  previ.

El tercer, les incursions paral·leles (per més que  breus) en la idiosincràsia i la vida dels personatges. Com que són tants, el lector té la sensació que a voltes resulten sobreres, ja que distreuen una mica de la trama principal. Seria tot molt diferent si ens referíssim a un únic protagonista que portés a les espatlles el pes de la història.

D’una altra, trobo a faltar l’humor, la ironia i el sarcasme que una escriptora com Carme Riera domina tan bé. La novel·la és excessivament seriosa, massa solemne, cosa que m’ha sorprès molt. No es tracta que hi manqui l’acidesa o la crítica. Al contrari. L’autora arrabassa finament i elegantment amb tot allò que l’envolta, tant pel que fa a l’ambient universitari, que coneix a la perfecció, com al conjunt de la societat catalana i del món actual. Però no basteix la ficció, com en altres ocasions, a partir de la vena humorística. I em sembla una llàstima. Quan, en algun moment escadusser, se li escapa una mica la mà, topem amb els instants més inspirats de l’obra. És com si, expressament, s’hagués contingut i, amics negrots, la contenció no li ha ofert, en la meva modesta opinió, el resultat desitjat.

Amb tot, Natura quasi morta és llegible i amena. No us penseu que avorreix. Tal vegada, per molt que Carme Riera sigui una autora consagrada, hem de pensar que, pel que fa al gènere negre, aquesta novel·la no deixa de ser una òpera prima.