Darreres lectures de 2021

  

Bon dia, negrots. Aquí teniu les darreres lectures de 2021. Així ens posem al dia per començar de nou amb la llista de 2022. 

Són les següents: 

Rey de picas, de Joyce Carol Oates. Una novel·la llegida en un dels clubs de lectura que condueixo. Llibre sorprenent, personal, un homenatge metaliterari a tots els grans autors del terror i el misteri del món bàsicament anglosaxó, entre els quals Edgar Allan Poe i Stephen King, però no només. Ja sabeu que Oates va guanyar el Premi Pepe Carvalho en la passada edició de la BCNegra. Les usuàries del meu club, i jo, ens ho hem passat molt bé. 

Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Relectura d'aquest conegut recull de contes breus de Highsmith, que destaquen per l'acidesa, la caricatura, la hipèrbole i l'esperpent. La crítica desfermada de l'autora envers el paper de la dona en la nostra societat. Res no es queda per analitzar en unes històries que ens deixen groguis i que, sovint, hem de llegir més d'una vegada. Highsmith no decep mai. 

El pantà maleït. Les morts de Susqueda, de Tura Soler. Un true crime de la gran periodista Tura Soler sobre el terrible cas de l'assassinat d'una parella de joves a l'entorn del pantà de Susqueda. Un cas que va sacsejar la societat catalana i que, malauradament, encara no s'ha resolt. Tura Soler ens explica amb un gran detallisme tot el que sabem fins ara i que ella ha investigat exhaustivament. Esfereïdor.        

Policies, de Joan Miquel Capell i Andreu Martín. Una novel·la probablement més extensa del que calia, que ens explica amb un cert to documental els inicis dels Mossos d'esquadra en l'època preolímpica. La meva percepció és que hi ha un excés d'informació sobre la feina de la policia que no té gaire interès per al lector alié al cos. Però potser a certa gent li pot interessar.      

Nova tanda de lectures

Torno a fer-me ressò de les darreres lectures, encara confinades. Continuo sense voler parlar del confinament. Allà van.  

Desconfia de tothom, de S.J.Watson  

És una novel·la de suspens típica i, a mesura que llegia, vaig pensar que l'havia vist convertida en pel·lícula. La vaig triar de la pila de llibres pendents perquè buscava alguna cosa que no em fes pensar massa. En aquest sentit, la vaig encertar. Tot i ser relativament previsible, em va distreure. El tema de la pèrdua de memòria és un tema fascinant, que s'ha tractat en moltes ocasions a la literatura i al cinema. A Desconfia de tothom ens trobem amb una dona indefensa que no recorda res de la seva vida, exceptuant el dia en què viu. Quan se'n va a dormir, ho oblida tot i l'endemà es desperta absolutament ignorant del seu passat. Escriure un dietari l'ajudarà a superar-ho i a descobrir els perills que l'envolten. La pega més gran d'aquesta novel·la és l'extensió. Podria haver funcionat molt millor amb unes quantes pàgines menys. 

Amb tot, està ben travada i no li falta enginy.     

Crims, de Carles Porta

Després del seu èxit amb el programa de ràdio i televisió, ens arriba la versió literària de Crims. Carles Porta ens fa avinents set casos que a la televisió no havíem vist. Ara que sembla que el true crime (també dita literatura non fiction) ha fet un esclat a casa nostra, ningú millor que Porta per provar de posar, com diu ell, "llum a la foscor". El seu to és desenfadat i proper, sense cap pretensió literària, però el contingut sempre està ben documentat i ben desenvolupat. Ha estat una lectura molt distreta, malgrat que resulta impossible no pensar en la maldat que ens envolta i que sovint ens espera a l'altre cantó de carrer. 

  

  El paradís a les fosques, de Vicent Usó

Una novel·la bestial, molt dura, molt descarnada, molt realista, que no respon al gènere "negre" a l'ús. Es tracta d'un retrat ferotge de la societat que ens envolta, una baixada als inferns del seu protagonista, Maties, en una ficció sense concessions. La novel·la va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la l'any 2018, i a la contra s'hi pot llegir: "És la història d'una família en què els silencis han pesat massa i durant massa temps, però també una crida a reflexionar sobre l'èxit i el preu que estem disposats a pagar per aconseguir-lo"  

La prosa de Vicent Usó és extraordinària. Lectura recomanada. 

  

Líbranos del mal, d'Empar Fernández y Pablo Bonell

Empar Fernández i Pablo Bonell ja han col·laborat en l'escriptura a quatre mans de diverses novel·les policíaques, les aventures del policia Santiago Escalona. A Líbranos del mal han tornar a reunir-se per oferir-nos un original i divertit exercici que explora, com en un joc de miralls, els límits entre la realitat i la ficció. Ambdós autors són, amb els seus mateixos noms i professió (professors d'institut), els protagonistes de la història, i fins i tot sospitosos de ser uns assassins. Els crims que es cometen a la novel·la també els investiga Escalona, el personatge creat per ells, en un embolic endogàmic molt ben aconseguit. Si algú no sap com funciona un institut per dintre, ho podrà saber. Això també és un punt a favor del llibre, a veure si així aconseguim que la feina 

dels docents es valori com cal.     

M'ho he passat molt bé. 

A Bàrcino, de Maria Carme Roca

No sé del cert si a aquesta novel·la li correspon ser en aquest blog de literatura criminal, perquè és evident que es tracta d'una novel·la històrica. Tanmateix, ja sabem que els gèneres no sempre són purs. La trama d'A Bàrcino és fosca, plena d'intrigues, curulla de maldat i de revenges, de manera que no em sembla del tot inadequat. A Bàrcino és la continuació de Barcino, una de les novel·les més exitoses de Maria Carme Roca, que publicà fa deu anys. Aquí trobem les peripècies de la vida de Minícia, situades en temps de l'emperador i filòsof Marc Aureli, al segle II després de Crist. L'excel·lent documentació, la narració de Minícia en primera persona, la descripció de Barcino, Tarraco, Roma... M'he cruspit la novel·la en un tres i no res. 

D'ella i de la seva protagonista, la pròpia autora va dir: "Una dona singular. Primer, perquè en la ficció és filla d'un gran personatge històric i nostrat: Luci Minici Natal Quadroni Ver (protagonista de Barcino). Que en la ficció també sigui amiga de l'emperador Marc Aureli (comparteixen el gust per l'escriptura) i amant de Luci Cecili Optat (un altre notable de Barcino) condiciona el seu estatus. Però la Minícia té vida pròpia i n'agafarà les regnes, des de gestionar el negoci familiar de les curses de quadrigues per les quals sent passió, a estimar sense límit a qui tria com a destinatari dels seus afectes. Un error de joventut, però, li passarà comptes, uns comptes que traspassaran l'àmbit personal i afectaran tot l'imperi".    

Fins a la pròxima, negrots. 

Olot, crònica d'un segrest, de Jacinto Vicente Hernández

He llegit en poc temps l'obra de non-fiction publicada per Edicions Xandri sobre el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot. Es titula Olot, crònica d'un segrest i la signa Jacinto Vicente Hernández, que va viure l'afer de primera mà perquè en va ser el secretari judicial. El llibre inclou un pròleg de Jesús García-Fustel, tinent coronel de la UCO, i un epíleg de la periodista Tura Soler, tots dos estretament relacionats amb el terrible segrest per motius professionals. El text es llegeix de pressa i amb interès, sobretot si som dels que vam seguir les notícies amb neguit al llarg d'aquells mesos interminables. 

Jacinto Vicente narra els esdeveniments des d'un escrupolós respecte envers Maria Àngels Feliu i envers la ciutat d'Olot. No explota cap element morbós i es limita a relatar la resolució del cas. Ho fa, això sí, amb tota la implicació del món, perquè des del començament confessa que aquest cas el va marcar profundament i per sempre. 

No puc amagar que al lector li agradaria conèixer més detalls. Els humans som així. Però he d'admetre també que em sembla fantàstic que l'autor no hagi caigut en la temptació de fer-ho. En aquest sentit, el llibre resulta impecable. 

Com sempre dic, en un panorama literari on no abunden els non-fiction (que tanta prèdica tenen en altres latituds) totes les noves aportacions les considero molt benvingudes.  

Que tingueu un bon dia, negrots. 

29 balas y una nota de amor, d'Alfonso Egea

He llegit, guiada per una morbositat que tots tenim, el volum de non-fiction publicat per l'Editorial Alrevés i signat pel periodista Alfonso Egea, intitulat 29 balas y una nota de amor. Un text duríssim que narra la història real de l'assassinat de l'agent de la Guàrdia Urbana Pedro Rodríguez. El cadàver de Pedro va aparèixer calcinat dins del maleter d'un cotxe i el seu reconeixement va ser possible gràcies a una pròtesi que li havien col·locat a l'esquena en una intervenció quirúrgica de feia un temps. La seva parella i el seu ex estan empresonats a l'espera de judici i el crim ha estat causant molt d'enrenou en tots els mitjans de comunicació. 

El llibre es llegeix ràpid. No té pretensions literàries, sinó simplement d'investigació de successos. Però el que hi passa és tan bèstia, que no el pots deixar. Egea no és manté a distància, sinó que s'implica i fa judicis de valor. No sé si és el millor per a un llibre així, però en qualsevol cas se'n surt prou bé de cara a enganxar els lectors.

Atesa l'escassetat de textos de no ficció de la narrativa negra en català i castellà, tots els que arribin han de ser benvinguts. Aplaudim doncs aquesta iniciativa de l'Editorial Alrevés. 

Feliç dimarts, negrots. 

  

  

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich

Sense cadàver, de la periodista Fàtima Llambrich, és un bon exemple d’allò que coneixem com a literatura de crims de no ficció, un true crime que en diuen en anglès, un non-fiction típic que, malauradament, prolifera molt poc a casa nostra. Per això em sembla molt remarcable l’aparició d’aquest llibre, un testimoni de primera mà sobre el conegut cas de Ramon Laso. Com molts ja sabeu, es tracta d’un cas amb una particularitat insòlita: Ramon Laso va ser condemnat per la mort de dues persones sense que els seus cadàvers hagin aparegut mai.

Fàtima Llambrich ha escrit una obra entenedora, que atrapa i impressiona, des d’una distància asèptica que és molt d’agrair. L’autora s’ha entrevistat amb Ramon Laso (i encara s’hi entrevista) periòdicament, el visita a la presó i ha resseguit la seva història fil per randa. El resultat ha estat no només el text escrit, sinó també un àgil reportatge de 30 minuts que no vaig poder evitar de visionar un cop vaig acabar la lectura del llibre.

La investigació policial, d’una extrema dificultat atesa la manca dels cadàvers, està reproduïda amb enorme minuciositat. Llambrich s’entreté en l’anàlisi psicològica dels mossos d’esquadra que hi van intervenir, gairebé diria que molt més que en l’anàlisi psicològica del protagonista dels fets. Tal vegada perquè vol que arribem a les nostres pròpies conclusions, tal vegada perquè li ha semblat més atractiu mostrar la història amb alguns recursos novel·lescos. En qualsevol cas, el ritme funciona perfectament i no decau en cap moment.  

M’ha interessat molt conèixer des de dins algunes qüestions vinculades a les tasques judicials i policials, malgrat que Llambrich només reflecteix les dades que considera imprescindibles. No té interès en emplenar les pàgines de referències excessivament tècniques que podrien convertir la lectura en un acte feixuc. Prefereix enganxar-nos als esdeveniments, que ja resulten prou sorprenents per se. No som als Estats Units i els casos com aquest no els veiem sovint.

Us encoratjo a llegir el llibre. I encoratjo altres autors a dedicar-se seriosament al conreu del true crime. Si hom defuig els sensacionalismes gratuïts i reprodueix el real amb claredat i rigor, aquest gènere esdevé molt interessant. Així ho ha fet Fàtima Llambrich. Enhorabona.

Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal

Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal, és una novel·la especial, dura i colpidora, composta directament des de les entranyes. Reporta un cas real, de manera que la podríem enquadrar dins del subgènere non-fiction, malgrat que la història està clarament novel·lada i els noms i les dates han estat modificats per no comprometre les persones que de veritat la van viure. Amb tot, l’autora va decidir-se a escriure-la per encàrrec explícit de la principal afectada pels fets, una mare que es va trobar davant d’una experiència insòlita i demolidora (que no revelaré). Aquesta mare, amb esperit generós, ha volgut compartir la seva vivència per tal que resulti útil a d’altres persones. Realment, l’objectiu el poso humilment en dubte. No sé si la seva experiència pot servir de lenitiu o d’exemple a ningú: el que va viure va ser tan inaudit i espantós que, en cas de produir-se algun afer similar, em sembla que cada implicat el trampejaria a la seva manera, mirant de tirar endavant com fos possible. 

En qualsevol cas, Entre dos fills és un text excel·lent, de la mesura adequada, que ens enganxa des del començament i no ens permet deixar-lo. Jo el vaig llegir en unes hores, amb el cor trist i la sorpresa a flor de pell, preguntant-me com és possible que succeeixen certes coses. Tractada com una tragèdia, no és gratuït que les diferents parts de la novel·la vagin introduïdes amb citacions de tragèdies clàssiques: Èdip rei, Antígona, Els set contra Tebes, Èdip a Colonos, Otel·lo, Macbeth, Prometeu encadenat, Ifigènia a Àulida i Romeo i Julieta. Amb diverses mirades i veus narratives, Maria Vilanova l’encerta de ple. A les pàgines del llibre no hi ha res sobrer. Tot i estar centrat de manera intimista en el dolor del personatge principal, no es recrea en el desastre més del necessari. L’autora intenta apropar-s’hi, escriu un text ple de reflexions filosòfiques i preguntes vitals, interpel·la constantment el lector, però aconsegueix, malgrat la duresa del tema, mesurar suficientment el drama. D’altra banda, atorga a la trama un crescendo d’intriga, oferint la informació a petites dosis, que moltes novel·les de crims voldrien aconseguir.

Us recomano Entre dos fills. Un cant a l’amor matern, a l’acceptació del patiment que la vida ens depara, a la resiliència que ens permet no tirar la tovallola per més desesperats que puguem estar. Un bon encert de Llibres del Delicte, que ha publicat el títol en la seva col·lecció generalista, DeLite, amb el número 3.

     

Vertigen, d'Esperança Camps i Empar Marco

Vertigen, publicada per Sembra Llibres, és una obra ˗diferent i prou engrescadora˗ escrita a quatre mans per Esperança Camps i Empar Marco. Ambdues autores són periodistes (a banda del ja extens currículum de Camps com a escriptora) i, en conseqüència, viuen intensament tots els afers de l’actualitat (convulsa, embogida i punyent) més peremptòria. Són perseguidores de la notícia: Empar Marco com a corresponsal de TV3 al País Valencià (tots la coneixeu de sobres) i Esperança Camps com a treballadora de Canal 9.  

Amb aquestes característiques, i atès que Camps va ser una afectada directa del tancament de la Televisió Valenciana ara fa justament un any, no és estrany que hagin tingut la temptació d’afrontar literàriament el terrible afer. Tal vegada la novel·la ha acomplert més d’una funció. D’una banda, la d’explicar-nos els fets tal com van succeir, intentant mostrar-nos-en els motius profunds, els antecedents, la intervenció dels personatges públics que hi estaven relacionats, etc. És a dir, la funció de reflectir i analitzar seriosament la notícia i la seqüència dels esdeveniments. D’una altra, parlar-nos de les conseqüències culturals, polítiques, socials i humanes que la clausura d’una televisió pública amb tants anys de recorregut significa per a un territori. Tanmateix, jo encara hi afegiria una tercera utilitat, més personal i dura: la de servir de catarsi a les autores (i de retruc als lectors implicats) per superar un trasbals tan enorme, tan increïble, tan difícil de pair.

El llibre està construït gairebé com un non-fiction. Hi ha la realitat novel·lada, que representa la part més substancial del text, emmarcada dins d’una història de ficció. El vessant de la ficció, amb personatges que viuen una sèrie de tràgics incidents enmig dels atabalats moments del tancament de Canal 9, tampoc no renuncia a palesar els greus problemes de la societat valenciana. Així, Camps i Marco no desaprofiten l’ocasió i teixeixen una trama sobre la creixent presència d’elements nazis i d’extrema dreta en aquells indrets (i val a dir que en tot Europa) i la intervenció no sempre ortodoxa de les forces de l’ordre.

La lectura de Vertigen ens impacta per la seva proximitat espacial i temporal, pel seu absolut realisme i pel seu decebedor balanç de la societat que ens envolta. La conclusió és que “no hi ha un pam de net”, que no hi ha esperances de resoldre res. Com apareix a la contraportada del llibre: A Vertigen, s’hi barregen diverses trames que ens arrosseguen cap a la caiguda lliure dels seus protagonistes, però també la d’una societat que s’aboca al caire del precipici.

Doncs això. No es pot dir més clar. Un text intel·ligent i ben escrit, adequat especialment per als amants del periodisme d’investigació i per a tothom que tingui interès en la història estrictament coetània, explicada sense concessions, draps  calents ni pèls a la llengua.     

Ben recomanable, negrots.