Segona tanda de lectures des de juliol de 2019

Tal com vaig prometre, aquí teniu una segona tanda de les meves lectures negrotes des del dia 11 de juliol de 2019, data de la darrera ressenya. Per no fer posts interminables, encara hi haurà una tercera i s'haurà acabat. Gràcies, negrots.    

Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Segon capítol de les aventures d'Enric Cazeneuve, el primer detectiu privat de la ciutat de Barcelona. Un llibre ben escrit, ben documentat, ben ambientat, que té cura de tots els detalls. La crítica de la societat del moment (1913) lliga perfectament amb la crítica social que podríem fer ara, paral·lelisme que no deixa de neguitejar. L'excel·lent dibuix dels personatges és un fet a destacar. Els principals, ja són amics que estimem. Els secundaris o circumstancials sovint són "tipus" que ens ajuden a reproduir el marc històric. Picades d'ullet literàries i agradables tocs d'humor arrodoneixen una molt recomanable lectura. Ja estic esperant el tercer!

Els crims de la taula periòdica, de Xavier Duran i Jordi de Manuel

Novel·la juvenil però apta per a tots els públics, molt agradable en la lectura i prou divulgativa en temes científics i temes socials. Molt recomanable si teniu fills, nebots o nets adolescents. Vosaltres també en gaudireu. 

Em diuen Fletxa, de Joan Carles Ventura

Novel·la guanyadora del VI Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Una ficció divertida i fresca, crítica i àcida, ambientada als anys 80 del segle XX. Abans dels mòbils, abans de l'euro. En temps de pessetes, cabines telefòniques i contestadors automàtics. Amb un toc woodyallenià molt a l'estil de "Misterioso asesinato en Manhattan" i aquella poca vergonya  del valencià col·loquial, hi trobem uns personatges delirants, fins i tot una Miss Marple valenciana de primer nivell. Vaig formar part del jurat del premi i ara que l'he rellegit encara m'ha agradat més.   

Els àngels em miren, de Marc Pastor

Una fusió entre el negre, el fantàstic i la política-ficció que s'insereix de ple en l'univers Corvo/Pastor. Jo, que el segueixo des de La mala dona i que vaig entrevistar-lo àmpliament per a Les veus del crim, m'hi sento còmoda en aquest univers. M'agrada, encara que, com és normal, algunes novel·les m'arriben més que d'altres. Aquesta m'ha agradat molt, la negror que destil·la, els homenatges que conté (molts noms amb al·lusions diverses), la singularitat, retrobar personatges antics. Un text plenament postmodern i recomanable, que podeu llegir independentment de la resta del corpus.  

El despertar del navegant, de Maribel Torres

Un text ben escrit i ben travat, llegidor, amè i actual. El robatori d'un quadre, un Miró molt valuós, és l'inici d'una peripècia que ens enfonsarà en un "mar" de corrupció empresarial i política. I mai millor dit això de "mar", us ho puc garantir. Crec que és una novel·la per a un públic ampli.   

Ella, de Damià del Clot 

Un llibre inquietant, original, sorprenent, amb històries creuades que acaben lligant i un estol de personatges molt especials. Es llegeix en un sospir, amb l'agilitat que el propi llibre ens planteja com a tret principal. Per a mi ha estat una agradable sorpresa. 

Farishta, de Marc Pastor

Farishta és la cinquena novel·la de Marc Pastor, després de Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de la plaga (2010) i Bioko (2013). Segons indica la contraportada de l’edició feta per Amsterdam, trobarem que «amb un punt de partida apassionant, girs argumentals imprevisibles i una imaginació pròpia dels mestres del thriller fantàstic, la nova novel·la de Marc Pastor conjuga intriga i aventura per atrapar el lector i mantenir-lo aferrat sense treva a les seves pàgines».

Vagi per endavant que m’ho he passat molt bé llegint Farishta. M’ha servit per distreure’m i per evadir-me, i això sempre és molt important. Mai no he amagat que la fusió de gèneres em resulta molt plaent, i aquest és un dels encerts que sempre destaco en la producció de Marc Pastor. A Farishta hi trobem aventures, intriga, fantàstic, terror, ciència-ficció, fins i tot un cantó romàntic que juga en el desenvolupament de la trama un paper més significatiu del que en un principi podríem pensar.

Marc Pastor té al seu favor una imaginació enorme, un gran bagatge de lectures i hores de cine i de televisió, una cultura musical que a Farishta se’ns fa molt evident (al meu entendre tants fragments de cançons en anglès potser no calien) i una voluntat de crear un corpus literari complet i complex on s’estableixi una relació ‒més obvia unes vegades, més subtil unes altres‒ entre tots els seus elements. Aquest propòsit em sembla molt interessant, i sens dubte fa falta en el marc de la nostra literatura. És un signe de normalitat molt necessari per acostar la ficció de gènere en català a la ficció de gènere que s’escriu arreu del món. En aquest sentit, només existeix un problema: la diferència de temps entre la lectura de les obres. Això motiva que, als lectors, alguns detalls se’ns puguin escapar (ningú no té tanta memòria). Per captar-ho tot, hauríem de fer una relectura seguida de la totalitat dels textos.  

He llegit altres ressenyes de la novel·la i no em convenç que tothom hagi avançat que el llibre parla dels viatges en el temps. Jo no ho hauria revelat, perquè un dels punts forts de Farishta rau precisament en el factor de la intriga, en el no saber, en les lentes anticipacions i picades d’ullet (m’encanta la paradoxa temporal sobre Kurt Cobain) que l’autor va deixant anar i que ens introdueixen de mica en mica en el seu univers. Marc Pastor mai no té pressa, gaudeix de dilatar la informació. I és per això que jo no hauria revelat res. Tanmateix, ara la meva queixa resulta irrellevant. Quan ja s’ha dit a tot arreu, no cal donar-hi més voltes.

Farishta és moltes més coses que una novel·la de viatges en el temps, que per a mi és la part menys interessant, fins i tot diria que negligible (en realitat genera uns certs embolics que el lector desisteix d’intentar ordenar).  L’important és que planteja tot un seguit de qüestions gens banals en un ambient clarament distòpic. Des dels límits de la maternitat i la paternitat (fins on som capaços d’arribar pels nostres fills?) a la dificultat per confiar en els altres (tothom menteix o què?), passant per la incapacitat de la humanitat per autogestionar-se amb honestedat (tornem a trobar una “plaga”, però aquesta no ve dels extraterrestres) i els riscos de la manipulació a través de l’educació. Un dels punts més colpidors de la novel·la se centra en el sistema que la gran corporació criminal Iefremov-Strugatski empra per alienar mentalment els seus “empleats”, als quals adoctrina des de la més tendra infantesa. Com a metàfora del món en el qual vivim i com a crítica d’allò que alguns nens del planeta estan patint ara mateix, no està gens malament. 

M’agrada molt el joc que planteja l’autor de col·locar el seu ambient terrorífic i distòpic enmig de la bellesa del paradís, un arxipèlag imaginari de la Polinèsia francesa on tot és llum, benignitat climàtica i calma silenciosa. Així trenca el nostre horitzó d’expectatives (ho va fer Hitchcock a Perseguit per la mort), destruint el tòpic de la foscor i de les tempestes com a imprescindibles en l’imaginari del terror. Sens dubte, tothom ha pensat en Lost quan ha llegit Farishta.

També m’entusiasmen les nombroses referències literàries i culturals que salpebren la ficció, tant cultes com populars. Des d’Anna Karènina i Els Miserables (tendresa infinita respecte a la tria del nom Valjean) a Robinson Crusoe (inevitable si l’acció passa en una illa, millor dit en un arxipèlag) o a L'illa del doctor Moreau, la inoblidable novel·la d’H.G.Wells. Farishta al·ludeix a escriptors, musics, pel·lícules, poemes. Marc Pastor confegeix un atractiu exercici d’intertextualitat i inclou enmig del text epístoles, mapes, informes, dibuixos, missatges xifrats i, per damunt de tot, un clar element metaliterari. L’element metaliterari, naturalment, consisteix en la pròpia veu narrativa: la protagonista del llibre, la jove Farishta, que explica els esdeveniments en primera persona a través del seu dietari i que fa reflexions sobre la tasca de l’escriptura.

I aquí comencen algunes incerteses que m’agradaria que Marc Pastor ens expliqués. Perquè, tot i contenir una evident trama iniciàtica, em pregunto per què ha decidit que la noia tingués només divuit anys. Ho dic perquè la seva maduresa, la seva expressió escrita, les seves reaccions i el seu capteniment resulten sens dubte de persona bastant ‒però bastant‒ més gran. D’altra banda, constrènyer la narració al dietari resta versemblança al conjunt. Obliga a justificar per força certes qüestions, ja que de vegades la història resultaria molt més lògica si ens arribés a través d’una altra veu, situada en una altra posició. Marc Pastor n’és plenament conscient, per això fa mans i mànigues amb els informes, les cartes i etcètera, atorgant una superioritat informativa al lector que el personatge de Farishta no té. D’altra banda, també qüestiono la llargària de la novel·la, per a mi no calia tanta extensió. Les repetides escenes amoroses i altres digressions de la protagonista (per què els petons?) en ocasions ens allunyen sense necessitat d’allò que és essencial.

Sigui com sigui, aquestes pegues no desmereixen una novel·la que recomano, amb la qual us ho passareu molt bé i que mereix un lloc important dins la narrativa que avui es fa en català. Necessitem autors com Marc Pastor, que s’introdueixin en llengua catalana, i sense complexos, per la porta gran de la postmodernitat.

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital Núvol

Tertúlia literària amb Marc Pastor

Ahir a la tarda, en una de les precioses sales –folrada de llibres– de l’Ateneu Barcelonès i en el marc de les tertúlies literàries que organitza periòdicament el Club TR3SC, hom va poder gaudir de la presència de Marc Pastor. Com sabeu, Marc Pastor és l’autor de quatre novel·les ben especials: Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i la flamant Bioko, que vaig ressenyar fa un parell de dies.  

La trobada va resultar molt agradable. L’acte fou presentat i conduit per l’amiga Núria Ferré, a qui em va fer molta il·lusió tornar a veure. En un ambient distès, en Marc va parlar pels descosits i ens va explicar moltes coses. La gestació de la novel·la, les sorprenents casualitats que el van menar a ambientar-la a Fernando Poo (Bioko per als nadius), les influències rebudes, les picades d’ullet que hi ha col·locat, les seves intencions en escriure-la. Ens va parlar dels personatges, especialment de Moisès Corvo, i també del seu ambiciós projecte general, que inclou diverses obres –totes interconnectades– que ja té al cap. 

Per desgràcia, una part important dels assistents no havien llegit encara Bioko (o l’estaven llegint en aquell moment). Per tant, certs temes no es van poder tocar per no destapar res. Amb tot, el sentit de l’humor i l’enorme capacitat comunicativa de Marc Pastor foren suficient per emplenar la tarda, que es va escolar en un tres i no-res. Tothom estava entregat i en Marc va generar moltes expectatives, de manera que estic segura que la gent va sortir amb unes ganes boges d’empassar-se la novel·la.  

Com que jo ja ho he fet, puc garantir que en gaudiran. 

I res més, negrots, us deixo amb unes quantes fotos. Una nova tarda d’ambient literari al bell mig d’una Barcelona que, per fi, ja feia olor d’estiu. Fins ben aviat.

 

 

Bioko, de Marc Pastor

 

Des de fa uns anys –i malgrat que sigui lentament i no sense entrebancs–, hom pot afirmar que alguna cosa està canviant en el si de la literatura catalana. Comptem amb un grup d’autors – reduït però potent– que han decidit bellugar-se activament a favor de la renovació i la normalització del nostre panorama literari. Que han decidit treballar tots els gèneres, totes les tipologies, totes les formes d’escriptura de què disposa qualsevol cultura “normal”. Entre ells, s’hi troba sens dubte Marc Pastor (Barcelona, 1977), artífex de l’evolució gràcies a un corpus original i valent que a hores d’ara podem considerar decididament consolidat. 

Enguany ens ha arribat Bioko, el seu quart títol després de Montecristo (2007), La mala dona (2008) i L’any de la plaga (2010). Una obra on Pastor s’atreveix de manera definitiva amb allò que ja apuntava en les anteriors: la fusió de gèneres. Bioko no és una novel·la d’aventures, ni de ciència-ficció, ni de rerefons històric. No conté un relat colonial ni una trama negra. Bioko és tot alhora: una hibridació molt ben aconseguida que demostra que les etiquetes poden ser molt útils, però que de vegades també fan més nosa que servei. 

L’autor té clar que una literatura normalitzada ha de poder satisfer les expectatives de tots els sectors del públic, inclosa la bona oferta d’entreteniment. Fidel a aquesta premissa, s’hi dedica en cos i ànima, conreant amb un evident plaer (estic segura que xala com un boig mentre escriu) el tipus de novel·la que a ell li agradaria llegir. El resultat esdevé especial, únic i altament engrescador.

La reformulació dels tòtems, dèries, influències, gustos i passions del seu imaginari és una de les marques de la casa. Així, a Bioko (com ja passava en els títols anteriors, especialment a L’any de la plaga) hi reconeixem una multiplicitat de ressons extensa i heterogènia. Des de la nissaga d’Indiana Jones o Regreso al futuro a sèries de televisió com Lost o C.S.I.; des de la narrativa de Joseph Conrad (El cor de les tenebres se m’ha fet molt patent) a Jules Verne (les al·lusions són directes i explícites) i Robert Louis Stevenson. Des de Conan Doyle i el western, al còmic i a l’humor (només cal veure els noms i sobrenoms que s’arriba a inventar). En desenes de gestos i d’expressions dels personatges hi trobem reflectit el bagatge cinematogràfic de Marc Pastor, totes les pel·lícules de tribus, de negres i d’expedicions que es va empassar de petit en les mítiques sessions televisives dels dissabtes a la tarda. Anotar la profusió de rastres i de picades d’ullet amb què ens delecta resultaria una tasca gairebé inacabable, però personalment em complau expressar que comparteixo gran part del seu imaginari, de  manera que em sento dins les seves novel·les com un peix a l’aigua.      

Bioko és una obra ambiciosa. Una baula important dins l’univers literari que l’autor ha decidit crear: un corpus molt personal construït a base d’una conscient i ben travada intertextualitat. A Bioko recuperem el personatge de Moisès Corvo, protagonista de La mala dona, en les seves vivències de joventut. Però també coneixem l’origen de Zeus Kruger, el personatge de Montecristo, o descobrim la identitat d’una figura mítica del segle xix (que no destaparé). 

L’acció té lloc a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius) l’any 1887. Una ambientació africana, una intriga insòlita, un desenvolupament arriscat, un desenllaç sorprenent. A Bioko res no és el que sembla, ni tan sols les coordenades del temps i de l’espai. La novel·la creix en agilitat a mesura que avança, tot abocant-nos a unes pàgines finals absolutament trepidants. Aquesta també és una marca de la casa: Marc Pastor no té pressa. Acostuma a fer un plantejament lent i detallat per tal de situar el lector i crear l’atmosfera idònia. Només aleshores enceta la vertadera història. Això pot desesperar alguns lectors, ansiosos d’acció. Però no cal patir. Tingueu paciència, que l’aventura arriba i esclata sense contemplacions. 

No afegiré res més, perquè sabeu que no faig mai resums que descobreixin detalls de la trama. Si Marc Pastor va excel·lir amb La mala dona (una de les millors novel·les negres de la narrativa catalana) o ens va esparverar amb uns eucaliptus alienígenes a L’any de la plaga, ara ens ofereix una peripècia brutal i intensa que ens farà baixar al cor de l’Àfrica més negra. Us la recomano, sobretot si sou amants de les novel·les d’aventures... o de les novel·les negres... o de les novel·les de ciència-ficció o...

Que en gaudiu, negrots.


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol