Atomka, de Franck Thilliez

Després de La síndrome E i GATACA, ara ens arriba la tercera entrega de les aventures del comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Hennebelle, Atomka. Una terrible història, tan recargolada com les anteriors, que explora una de les qüestions més problemàtiques que pateix l’home actual: l’existència de les centrals nuclears i les seves conseqüències.

Tot emprant novament mecanismes de la ciència-en-ficció (que no de la ciència-ficció), Thilliez parteix d’un fet tan real i colpidor com la tragèdia de Txernòbil i ens aboca a una especulació molt interessant al voltant de la suspensió temporal de la vida, de la crionització i, per descomptat, dels efectes de la radioactivitat. El mateix autor resumeix, en un epíleg, la impressió que li van causar els descobriments que va fer mentre es documentava. La insuportable certesa que el mal derivat del desastre ucraïnès, que ha destruït milers de vides, ha enverinat la natura i s’ha estès per mig món, durarà pels segles dels segles. L’estupor i el dolor, també, quan en plena escriptura de l’obra es produí l’accident de Fukushima, el març de 2011. Thilliez va quedar en estat de shock, astorat pel fet que allò que estava descrivint i que sabia tan terrible, estava tornant a succeir.

Des d’aquest punt de vista, el de la crítica i la conscienciació social, la novel·la m’ha semblat fantàstica, amb un desenllaç perfecte, sens dubte el més realista i el més adient. Dóna molta informació i ens ensenya moltes coses. Arran de la lectura d’Atomka, jo també he fet recerca. I us puc assegurar que allò que he descobert, les imatges que he vist, m’han deixat sense alè. Per tant, un punt per a Franck Thilliez. Despertar consciències és un exercici lloable.

Una altra cosa és la qüestió purament literària. La novel·la, al meu entendre, resulta massa extensa. És àgil i dinàmica, però excessiva. Com que presenta alguns tret típics del bestseller, he de pensar que la llargària n’és un. Però ja coneixeu la meva opinió. Que un autor retalli a temps, ho considero un plus. La justa mesura, la brevetat, per a mi són fonamentals.

D’altra banda –i malgrat que, en el fons, estem parlant d’una novel·la d’aventures– alguns aspectes, sobretot el comportament dels personatges, no m’han resultat creïbles. No me’ls empasso, simplement. No crec que, d’aquesta manera, es poguessin produir en el món real. Quan ho veiem en una pel·lícula, ho suportem millor. Però en la lectura, ens assalta més profundament la sensació de manca de decòrum i de versemblança.

Amb tot, cal reconèixer que jo sóc una mica primmirada. Una mica massa exigent. Al cap i a la fi, aquesta manera de fer ja apareixia en les dues primeres entregues. Potser tot té un límit i, personalment, una tercera vegada ja m’ha semblat massa. En qualsevol cas, estic convençuda que els amants de les peripècies perilloses i de l’acció trepidant xalaran de valent. A més, la vida privada dels protagonistes també avança... per la qual cosa sospito que no ens trobem davant de la darrera de les seves històries.

Us convido a enfrontar-vos a Atomka. Sé que alguns dels negrots sou lectors de Thilliez. I m’agradaria molt conèixer la vostra opinió.

Que tingueu un feliç divendres.

La síndrome E, de Franck Thilliez

Fa pocs dies, quan vaig ressenyar Gataca, ja us vaig avisar que la meva ment cartesiana em corsecava per dins. La veueta interna em deia que hauria estat millor llegir en l’ordre correcte les dues novel·les que conformen la reflexió de Franck Thilliez al voltant de la violència i l'origen de la maldat. Després d’acabada La síndrome E (el primer dels dos títols), em reafirmo en la meva opinió. Conèixer esdeveniments cabdals del futur dels protagonistes no m’ha permès gaudir de la lectura de la mateixa manera, perquè en certs aspectes (no en la trama central, però sí en les qüestions costumistes i de personatges) m’ha fallat un element per a mi vital, el suspens. En qualsevol cas, i com que no hi ha remei, no paga la pena caure en la lamentació.

Sigui pel motiu que sigui, no he pogut evitar que m’agradés més Gataca. La trama de ciència-en-ficció és més potent, més agosarada, es troba al bell mig de la història. La situació dels protagonistes, Lucie Hennebelle i Franck Sharko, passa per un instant molt més torturat. Des del principi (potser també pel factor “descobriment”) em vaig sentir més involucrada en la trama de la segona entrega. D’altra banda, i encara que pugui resultar una mica sorprenent, em va semblar més versemblant, malgrat que especuli molt més i sigui més fantasiosa. Ja sabem que la ficció ben construïda pot esdevenir més creïble que la realitat.

La síndrome E s’acosta més al model canònic de novel•la criminal. La història és fosca, duríssima. A Franck Thilliez, per tal d’indagar en els mecanismes de la violència humana, no li tremola el pols. Basteix un escenari de terror amb majúscules, descarnat i brutal. Els experiments i la utilització per a malignes finalitats d’un mitjà tan present en la nostra societat com és la imatge (cinema, televisió, Internet, vídeojocs, etc.) donen lloc a una trama que posa els pèls de punta.

·

La primera meitat de la novel·la m’ha semblat molt bona. L’inici és molt potent, aspecte que jo valoro molt, i la construcció del personatge de Franck Sharko (encertadíssim), t’enganxa de valent. Sharko es mou entre l’heroïcitat i l’antiheroïcitat. Té febleses, algunes molt greus, però no és un antiheroi. Em sembla particularment atractiva la seva fluctuació entre justícia i llei, que, a voltes, es concreta inexorablement en l’aplicació de la justícia de manera, diguem-ne, poc ortodoxa. Sharko és un personatge complex i contradictori, polaritzat entre la tendresa i la follia, el sentit del deure i l’esperit d’independència, la fascinació malaltissa per l’aspecte fosc de la seva feina i l’anhel d’amor i de normalitat.  

Les vuit marques en un arbre del parc del seu carrer m’han subjugat (i fins aquí puc llegir). Però demostren fefaentment que Franck Thilliez no és un nyicris quan alena els seus personatges. Bravo. També Lucie Hennebelle resulta molt atraient, una fràgil figureta femenina que, a l’hora de la veritat, de fràgil no en té res. 

A partir de mitja novel·la, la trama perd una mica d’empenta i s’embolica amb un cert desordre. Tanmateix, reconec que aquesta és una opinió extremadament personal, mediatitzada per la meva crispació, cansament i mal humor a causa d’una calor i d’una sequera infernals, que converteixen en lava les pedres dels camins i ennuvolen els sentits (si més no els meus). És per això que vull ser totalment honesta: no sé segur si he estat realment objectiva. Espero que la gent que l’ha llegida hi digui la seva (eh, Maria negrota?).  

Sigui com sigui, la idea de Thilliez és ben interessant. Em pregunto què hi pot haver de cert en les especulacions mèdiques i científiques de la història. Segurament molt més que no ens pensem. I això, negrots, fa feredat.     

   

En fi, no les deixeu passar. Si podeu, llegiu primer La síndrome E. Després, Gataca. Estic segura que en gaudireu molt. Fins aviat.      

GATACA, de Franck Thilliez

Enmig d’aquest estiu de calor insuportable, la meva amiga Maria (la primera negrota) em va fer arribar una de les seves valuoses recomanacions. Això, per a mi, és sinònim indefectible d’aire fresc. I és que, tret d’excepcions insignificants, la negrota Maria l’encerta sempre.

El cas és que em va parlar de Gataca, del francès Franck Thilliez, un thriller trepidant, d’especulació científica, a mig camí entre la negror més canònica i allò que els entesos (els meus també amics de la Societat Catalana de ciència ficció i fantasia- SCCFF) anomenen “ciència-en-ficció”. Una manera molt adequada per definir un gènere que, situant l’acció en el món real, se serveix de la ciència per construir una trama que suggereix, imagina o especula situacions “possibles” (sovint esglaiadores) vinculades a diferents disciplines científiques.

Reconec que havia d‘haver fet més cas a la Maria fa uns mesos, perquè ella assegura (jo no ho recordo, no sé on tinc el cap) que em va recomanar un altre títol del mateix autor, La síndrome E, que també l’havia sorprès molt favorablement. En realitat, La síndrome E és la primera part de Gataca. Tot i que ambdues obres es poden llegir de manera independent, hi ha fets del primer llibre que tenen reminiscències i conseqüències en el segon. L’autor s’ha preocupat que tot s’entengui molt bé, però la meva ment cartesiana (que la tinc, encara que no us ho sembli) m’està torturant. Ja sabeu que m’agrada llegir-ho tot en ordre (ho he fet sempre que he pogut: Wallander, Millhone, Brunetti) i, per tant, també hauria desitjat seguir la norma en aquest cas. Poc remei té ja la cosa. Però ho resoldré dins del possible adquirint, així que passi per una llibreria, la famosa Síndrome.

Però bé, que m’estic empatollant excessivament. Anem al gra.

Gataca compleix el gran requisit que, per a mi, ha de tenir tota bona novel·la de gènere: enganxar irremeiablement el lector. Així que la comences, caus en un estat de trànsit que t’impedeix deixar-la i que aconsegueix que les 572 pàgines passin en un sospir. Tensió, intriga, girs inesperats, especulació científica que posa els pèls de punta, personatges complexos, ambients diversos i ben retratats. Des del punt de vista de la ciència, ignoro la versemblança de tot plegat. Espero que els meus amics metges i biòlegs (pico l’ullet especialment a Salvador Macip i a Jordi de Manuel), exposin el seu veredicte. Tanmateix, a mi ja em serà indiferent. Com a lectora profana en aquestes matèries, ja hauré gaudit intensament d’una història que, si més no en aparença, sembla ben documentada i argumentada.

Al cap i a la fi, la ciència-ficció (i la ciència-en-ficció) tan sols han de tenir present la importància de guardar la coherència interna. Quan Aristòtil, allà en la seva Poètica, ens parlava de versemblança, es referia a això. I el mateix feia l’amic Horaci, en l’Epístola als Pisons, quan defensava  el concepte de “decòrum”. La ficció ha de ser creïble en ella mateixa, ha de ser respectuosa amb el lector. Ha de crear la impressió que, allò que ens ofereix, pot passar de veritat. Gataca parteix de fonaments reals per després especular de manera ordenada i travada. Si això rutlla, ningú no tindrà res a dir.  

Com us podeu imaginar, no desvetllaré ni un borrall de la trama. Els meus llavis estan segellats. Però sí que us puc avançar que la novel·la es planteja una interessant reflexió envers la violència humana. La violència és innata o adquirida? La portem inserida en el codi genètic o es desenvolupa més endavant? Quina relació tenim amb avantpassats que van viure fa més de 30.000 anys? Què s’amaga darrere de la profunditat insondable del nostre cervell? Fins on podem arribar en nom de la ciència?

Thilliez construeix un edifici molt intel·ligent on posa en joc la teoria de l’evolució, els descobriments de la genètica més avançada, els estudis sobre la violència, la recerca mèdica i antropològica... i ho vincula tot plegat a una trama criminal dura, inquietant, imaginativa i ben estructurada que no pot deixar indiferent ningú.

Gataca posseeix alguns dels trets del bestseller, però del “bon” bestseller. D’aquell que no pren el pèl al consumidor, sinó que el fa xalar amb la legitimitat de la millor literatura d’entreteniment.

Personalment, m'encanta que l'acció tingui lloc a França, és clar. I un dels grans encerts: els dos personatges principals: en Franck Sharko i la Lucie Henebelle. Torturadíssims, això sí, però valents, eficients i resolutius. Thilliez condueix els dos protagonistes, sense miraments, en un duríssim viatge personal (cadascú pel seu cantó) que va de la follia a la cordura. I ho vehicula a través de la necessitat humana de saber, d’esbrinar, de tirar endavant. D’allò que, malgrat la maldat que ens acompanya com a espècie, ens ha fet evolucionar i convertir-nos en sapiens sapiens. Qui ho sap! Potser tan sols es tracta de l’atàvic desig de la supervivència.

No deixeu passar la novel·la, negrots. En gaudireu segur.