Més llibres, apunteu!

 

Vindrà un altre hivern, de Massimo Carlotto

Molt bona, com sempre, la darrera novel·la de Massimo Carlotto. Una amalgama de delictes encadenats en una vall allunyada de la ciutat. Una vall que representa a la perfecció un microcosmos de la societat on vivim. Personatges de tota mena amb una cosa en comú: l'individualisme, l'interès, les mans brutes. De vegades, brutes de sang. M'agrada molt la capacidad de l'autor per escriure novel·les tan particulars i diferents. Sempre ens sorprèn i ens fa gaudir. Sempre. Publicat per Crims.cat. 

Vapor negre, Barcelona steampunk 1911, de diversos autors  

Un fix-up steampunk que es desenvolupa a Barcelona l'any 1911. Un llibre diferent i original, el primer d'aquestes característiques en llengua catalana, coordinat per Jordi de Manuel i Àlex Martín Escribà i publicat per Crims.cat. 11 autors, cadascun amb el seu estil propi, han escrit 11 històries que fugemen entre el vapor. 

Disparen sobre el pianista, de David Goodis

Un clàssic que vaig programar dins del club de lectura de novel·la negra que condueixo a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. La traducció no m'ha agradat gens, però la novel·la, que no crec que hagi envellit del tot bé, té malgrat tot punts que t'atrapen, especialment la caracterització del protagonista, un pianista vençut per la fatalitat de la vida. 

Els trenta-nou esglaons, de John Buchan

És el primer llibre de la nova col·lecció Biblioteca Clandestina de l'Editorial Clandestina. M'he sentit com si estigués tota l'estona dins d'una pel·lícula de Hitchcock, tot i que l'adaptació que ell en va fer va ser molt lliure. Però queda clar que Buchan li va servir d'inspiració moltes vegades, per exemple (i de manera inequívoca) a Perseguit per la mort. El llibre té tot el regust de les novel·les d'espies antigues, publicades per entregues, que es  van fent i creixent a mesura que avancen. Com el mateix autor manifesta en la dedicatòria, està al límit de la versemblança, però ja es tracta d'això. Parteix en certa manera d'un macguffin i el més important és el gaudi, l'acció, l'atmosfera, enganxar el lector fins que s'acaba. Quin gran encert publicar aquesta història. M'ha retornat al passat.    

Rebecca, de Daphne du Maurier

Quin plaer sempre llegir la Daphne du Maurier. Quina capacitat d'aprofundir en els personatges i les situacions, quina mestria per mantenir-nos sense alè, lligats a la història, per més que aquesta la coneixem sobradament gràcies a la pel·lícula de Hitchcock. De mica en mica estic llegint tot el seu corpus, i encara no m'ha decebut mai. Reivindico Du Maurier de totes totes! 

Un tret a l'aire, de Francesc Puigpelat

Novel·la molt breu, llegida en un pim pam. Es tracta de la guanyadora del I Premi Margarida Aritzeta-Vila de Creixell. Un text que funciona, llegidor i carregat de l'ofici del seu autor, Francesc Puigpelat. Personalment, hauria preferit que s'allargués una mica més. Crec que la trama i el rerefons donaven més de si, demanaven més. Amb tot, és de lectura molt agradable. Bona per a l'estiu. 

El gran misteri de Bow, d'Israel Zangwill 

Novel·la de 1891 que recupera la Biblioteca Clandestina. És un text molt remarcable, publicat a l'època com un fulletó per entregues (fet força habitual) i que representa la primera novel·la que mostra un crim succeït en una habitació tancada. Teníem el precedent d'Els crims del carrer de la Morgue (1841), d'Edgar Allan Poe, però era un relat. I després, obres que van fer fortuna com la novel·la de Gaston Leroux El misteri de l'habitació groga, de 1907. El gran misteri de Bow està impregnat d'humor i d'ironia, i és un text intel·ligent i crític al voltant de la lluita de classes, del paper de la ciència o de la situació social de la dona. Sí, en aquella època. Molt interessant per a qui vulgui furgar en els orígens injustament oblidats de la literatura de gènere. Un encert la seva recuperació. 

Los animales de ciudad no lloran, de Graziella Moreno  

M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. Una intriga judicial molt ben travada, que t'atrapa des del minut 1. La corrupció, l'amor, el poder, el sexe, la justícia, l'engany... totes les entreteles de la naturalesa humana al descobert, en una trama i amb uns personatges molt ben construïts. 

Nova sessió de mini-ressenyes negrotes

 

He trobat un moment per a les mini-ressenyes pendents. Allà van, negrots. 

La avería, de Friedrich Dürrenmatt 

Friedrich Dürrenmatt demostra un cop més el seu talent en aquesta nouvelle extraordinària que recomano vivament. Un text que enfronta, des de posicions gairebé esperpèntiques, una reflexió profunda al voltant del concepte de justícia en la societat occidental. La diferència entre justícia i llei queda al descobert quan quatre ancians (un fiscal, un jutge, un advocat defensor i un botxí) afirmen que és ara, en un joc teatral i després de jubilats, quan podran administrar realment justícia. És fal·laç la seva posició? És nomes la capacitat d'argumentar millor allò que fa guanyar un judici? On rau la veritat, on rau la mentida? L'obra s'inicia amb una mena de preàmbul que ja ens situa en l'oposició entre realitat i ficció. Però... tots som culpables d'alguna cosa? Hi ha diverses formes o graus de culpa? Ja veieu tot el que poden contenir unes poques pàgines. No explico més. Ho haureu de llegir. 

Estira el fil, Ariadna, de Joan Carles Ventura  

Una novel·la per a joves que també agrada als adults, amb l'agilitat i el llenguatge amè de Joan Carles Ventura, que fou guanyadora del Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent 2019. La protagonista, Ariadna, és una joveneta urbex i youtuber que es pren molt seriosament aquestes activitats. Damunt de la seva bici, fa quilòmetres a la recerca de troballes interessants, però mai no s'hauria esperat topar amb un assumpte tan espinós com el que trobem a la novel·la, un afer delictiu que l'acaba posant en seriós perill. Ajudada de dos amics, cadascun amb habilitats diferents, acabarà resolent un cas criminal molt important. La novel·la, que inclou diversos recursos narratius, combina l'aventura amb la crítica social, col·locant a l'abast del lector jove alguns dels problemes més sensibles de la nostra societat actual.   

L'assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez 

Una novel·la molt recomanable, que es llegeix en un sospir i que ens aboca a aquell humor valencià únic i intransferible que a mi tant m'agrada. Un text acolorit i de mirada intel·ligent, un fresc vivíssim de las societat actual, en clau valenciana, on l'autor no deixa pedra per remenar. Classes baixes, classes altes, el món universitari, editorial i acadèmic, personatges joves, personatges no tan joves, empresaris sense escrúpuls. De tot una mica, embolicat en una trama que negreja i que ens manté lligats, en un text que ens ajuda a desconnectar de tot. O... o potser no, si pensem que nosaltres també formen part d'aquest maremàgnun social que denuncia sense pèls a la llengua.

El mal pare, de Pep Prieto

Novel·la que se situa en la tradició cada cop més freqüent de la fusió de gèneres, a mig camí entre el negre i el fantàstic, amb una trama de rancunies i secrets familiars molt efectiva. Tot i un cert aspecte massa pel·lículero (sobretot cap al final), que lliga sens dubte a la perfecció amb el caràcter d'expert i addicte seriòfil i cinematogràfic de l'autor, el text també posseeix un vessant filosòfic i profund que m'ha semblat molt interessant. Els tres personatges principals (tres germans) estan curosament treballats, de manera que el conjunt s'allunya d'intranscendències sensacionalistes per ocupar-se de qüestions gens banals. D'altra banda, hi apareix un personatge mitològic, que serveix de fil conductor, que a mi em subjuga perquè el conec molt bé. Es tracta de Tirèsies, el misògin endevinador cec de Tebes, sobre el qual tinc molta informació a causa dels meus articles acadèmics. És un personatge que, a més, apareix a Lo somni de Bernat Metge (segle XIV) i a Poderosa Afrodita, de Woody Allen (segle XXI). Què més podem demanar? 

Que els clàssics no moren mai, negrots!

  Halley 2042, d'Anna Carreras

Aquesta és una novel·la difícil de ressenyar a causa de la seva irregularitat. Està muntada a partir de dos fils narratius. Un m'ha enganxat molt, l'altre, personalment, no l'he sabut gaudir. També es troba a mig camí entre la negror i la fantasia futurista, i tracta un tema interessant: la robòtica. Fa feredat imaginar què ens depararà el futur en aquest sentit, però sé de bona tinta que coses molt complexes. Anna Carreras fa la seva aposta en aquesta novel·la breu on també hi aboca quasi en primera persona algunes de les seves preocupacions contemporànies.   

La senyora dels dimarts, de Massimo Carlotto

Una delícia. Una nova delícia d'un Massimo Carlotto madur i original que a aquestes alçades de la seva carrera literària es permet el luxe de portar-nos per on vol i allà on vol. Una trama d'embolics d'un cert to vodevilesc, un cant a la llibertat humana, una defensa de la debilitat i la fragilitat que ens caracteritza, una volguda ruptura dels tabús i uns personatges entranyables i únics. Tot això i molt més és aquesta senyora dels dimarts que es llegeix amb fruïció i que, després de mantenir-nos força desorientats durant gran part de la lectura, ens deixa un tendre i agradable regust de boca. 

   Els llops sempre tornen, de Jaume Albert Ollé

Amb un títol així, jo havia de llegir aquesta novel·la tant sí com no. I he de dir que no em va decebre en absolut, i molt menys sabent que es tracta d'una òpera prima. És un text de tall clàssic, ben narrat i construït, una novel·la d'espies amb dos tempos cronològics. Hi trobem  la incidència del passat en el present i en les relacions familiars, els secrets no revelats, les coses amagades. També la traïció, el dolor i l'amor. Una novel·la on els personatges són molt importants, que beu d'una extensa tradició literària i cinematogràfica que tots nosaltres compartim. Hi destaca també la descripció del paisatge i queda palès que l'autor s'ha documentat amb atenció. M'ha agradat molt.   

El món no em deu res, de Massimo Carlotto

El món no em deu res, de Massimo Carlotto, és el títol número 33 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Traduïda de l'italià per Pau Vidal, es tracta d'una petita delicadesa que pot fer les delícies de qualsevol lector, sigui amant del gènere negre o no. 

Dic "petita" per l'extensió, ja que es tracta d'un text que ronda les 100 pàgines, però no per la seva vàlua. El món no em deu res m'ha semblat una obra molt  intel·ligent i personal, que sens dubte explora (tal i com a mi m'agrada) els límits del "negre" actual, allunyant-se de cotilles canòniques. 

De fet, en una entrevista prou interessant que el director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà, li va fer a l'autor i que està transcrita com a colofó del llibre, Carlotto diu el següent:

Sí, la literatura ha d'estar sempre sotmesa a l'experimentació, i sobretot la novel·la negra, que té una relació directa amb la contemporaneïtat. Els escriptors hem de ser sensibles a les transformacions socials i antropològiques i poder interpretar-les i introduir-les a les novel·les. Hi ha una tendència evident a repetir patrons i personatges a les trames, una errada greu que no només cansa el lector, sinó que indica una dificultat de proposar alternatives. Prefereixo arriscar-me a sorprendre encara que decebi el lector que renunciar a trobar contínuament noves formes per a la literatura de gènere.    

Com sabeu els qui em coneixeu, no puc estar-hi més d'acord. I aquest és un dels aspectes que marca la diferència entre els qui intenten fer literatura de debò (se'n surtin més o menys, no és un procés fàcil) i els qui simplement s'asseuen davant de l'ordinador a escriure tot de coses. 

El món no em deu res és un text de caràcter marcadament teatral, on predomina el diàleg. Tres únics personatges, només dos com a veritables protagonistes. Un duel entre un lladregot de baixa estofa desgraciat i perdedor i una dona fascinant però acabada, una crupier de luxe que ja no és la que era. 

Amb un embolcall amable, que a moments ens arrenca més d'una rialla, El món no em deu res és un text de personatges, intens i ple d'humanitat, que reflexiona amb perspicacia sobre el passat, la societat, els sentiments, les emocions, la justícia i la possibilitat de salvació.

No us el deixeu perdre, negrots.    

La oscura inmensidad de la muerte, de Massimo Carlotto

La oscura inmensidad de la muerte, de l’italià Massimo Carlotto, és una novel·la atípica i negríssima que explora els límits de la justícia, la llei, la culpa, la revenja, el remordiment i la redempció. Una mare i un nen assassinats en un robatori. A partir d’aquí, ja tenim la història.

Diu la dita que “la venjança és un plat que se serveix fred“. I així ho fa un dels protagonistes, Silvano, que s’espera quinze anys per posar en pràctica la seva particular revenja. Tanmateix, ni tan sols no es tracta d’un pla preconcebut. De vegades els fets es precipiten. I és que les fronteres entre la violència i la calma, entre la cordura i la follia, poden ser extremadament febles.  

La oscura inmensidad de la muerte no té res a veure amb el gènere negre de procediment policial. Narrada a dues veus, la del culpable i la de la víctima, la novel·la excel·leix en el detallat estudi psicològic d’uns personatges abocats a la tragèdia. Sense ornaments ni paraules supèrflues, Carlotto ens brinda 178 pàgines extremadament intenses on tot es troba perfectament mesurat. Cada mot és útil i imprescindible. Els personatges són inquietants, complexos, rodons. I no només els protagonistes, sinó tot un conjunt de secundaris que hi juguen papers vitals.  

Contundent, intel·ligent, dura, la novel·la ens situa, com a lectors, en posicions compromeses. És per aquest motiu que el desenllaç podia haver estat perfectament un altre. O un altre. O un altre. No crec que sigui massa rellevant. Emprant un embolcall de gènere, la pretensió de Carlotto ha estat en realitat  escriure una novel·la que desfermi el pensament. No importa la trama argumental (d’altra banda magnífica), sinó totes les incerteses que, inevitablement, genera en el lector.  

La veritat, la idea de la justícia, el bé i el mal... tot plegat trontolla davant dels nostres ulls. La part fosca de l’ànima és consubstancial a la condició humana. La portem dins. Tots som àngels, tots som dimonis. És justa la presó? Ha d’actuar com un mecanisme de reinserció social? Quins drets tenen els presos? Serà cert que l’home pot arribar a salvar-se? Una bona acció ens pot alleugerir de les culpes passades? Podem exercir la justícia individualment? On són els límits de la venjança, de la llei, de la corrupció, de l’odi, de la tolerància? Cal perdonar? Es pot perdonar?   

La oscura inmensidad de la muerte, com gairebé totes les novel·les criminals, posseeix diversos nivells de lectura. Si som prou llestos per trencar la primera crosta, toparem frontalment amb un text profund i descarnat que posa damunt la taula la immensa foscor de la mort, però sobretot de la vida. Socialment i individualment.

Res no és el que sembla. La víctima pot esdevenir botxí. I potser l’assassí, en un acte de generositat, aconseguirà, qui ho sap, redimir i redimir-se.