Nova sessió de mini-ressenyes negrotes

 

He trobat un moment per a les mini-ressenyes pendents. Allà van, negrots. 

La avería, de Friedrich Dürrenmatt 

Friedrich Dürrenmatt demostra un cop més el seu talent en aquesta nouvelle extraordinària que recomano vivament. Un text que enfronta, des de posicions gairebé esperpèntiques, una reflexió profunda al voltant del concepte de justícia en la societat occidental. La diferència entre justícia i llei queda al descobert quan quatre ancians (un fiscal, un jutge, un advocat defensor i un botxí) afirmen que és ara, en un joc teatral i després de jubilats, quan podran administrar realment justícia. És fal·laç la seva posició? És nomes la capacitat d'argumentar millor allò que fa guanyar un judici? On rau la veritat, on rau la mentida? L'obra s'inicia amb una mena de preàmbul que ja ens situa en l'oposició entre realitat i ficció. Però... tots som culpables d'alguna cosa? Hi ha diverses formes o graus de culpa? Ja veieu tot el que poden contenir unes poques pàgines. No explico més. Ho haureu de llegir. 

Estira el fil, Ariadna, de Joan Carles Ventura  

Una novel·la per a joves que també agrada als adults, amb l'agilitat i el llenguatge amè de Joan Carles Ventura, que fou guanyadora del Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent 2019. La protagonista, Ariadna, és una joveneta urbex i youtuber que es pren molt seriosament aquestes activitats. Damunt de la seva bici, fa quilòmetres a la recerca de troballes interessants, però mai no s'hauria esperat topar amb un assumpte tan espinós com el que trobem a la novel·la, un afer delictiu que l'acaba posant en seriós perill. Ajudada de dos amics, cadascun amb habilitats diferents, acabarà resolent un cas criminal molt important. La novel·la, que inclou diversos recursos narratius, combina l'aventura amb la crítica social, col·locant a l'abast del lector jove alguns dels problemes més sensibles de la nostra societat actual.   

L'assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez 

Una novel·la molt recomanable, que es llegeix en un sospir i que ens aboca a aquell humor valencià únic i intransferible que a mi tant m'agrada. Un text acolorit i de mirada intel·ligent, un fresc vivíssim de las societat actual, en clau valenciana, on l'autor no deixa pedra per remenar. Classes baixes, classes altes, el món universitari, editorial i acadèmic, personatges joves, personatges no tan joves, empresaris sense escrúpuls. De tot una mica, embolicat en una trama que negreja i que ens manté lligats, en un text que ens ajuda a desconnectar de tot. O... o potser no, si pensem que nosaltres també formen part d'aquest maremàgnun social que denuncia sense pèls a la llengua.

El mal pare, de Pep Prieto

Novel·la que se situa en la tradició cada cop més freqüent de la fusió de gèneres, a mig camí entre el negre i el fantàstic, amb una trama de rancunies i secrets familiars molt efectiva. Tot i un cert aspecte massa pel·lículero (sobretot cap al final), que lliga sens dubte a la perfecció amb el caràcter d'expert i addicte seriòfil i cinematogràfic de l'autor, el text també posseeix un vessant filosòfic i profund que m'ha semblat molt interessant. Els tres personatges principals (tres germans) estan curosament treballats, de manera que el conjunt s'allunya d'intranscendències sensacionalistes per ocupar-se de qüestions gens banals. D'altra banda, hi apareix un personatge mitològic, que serveix de fil conductor, que a mi em subjuga perquè el conec molt bé. Es tracta de Tirèsies, el misògin endevinador cec de Tebes, sobre el qual tinc molta informació a causa dels meus articles acadèmics. És un personatge que, a més, apareix a Lo somni de Bernat Metge (segle XIV) i a Poderosa Afrodita, de Woody Allen (segle XXI). Què més podem demanar? 

Que els clàssics no moren mai, negrots!

  Halley 2042, d'Anna Carreras

Aquesta és una novel·la difícil de ressenyar a causa de la seva irregularitat. Està muntada a partir de dos fils narratius. Un m'ha enganxat molt, l'altre, personalment, no l'he sabut gaudir. També es troba a mig camí entre la negror i la fantasia futurista, i tracta un tema interessant: la robòtica. Fa feredat imaginar què ens depararà el futur en aquest sentit, però sé de bona tinta que coses molt complexes. Anna Carreras fa la seva aposta en aquesta novel·la breu on també hi aboca quasi en primera persona algunes de les seves preocupacions contemporànies.   

La senyora dels dimarts, de Massimo Carlotto

Una delícia. Una nova delícia d'un Massimo Carlotto madur i original que a aquestes alçades de la seva carrera literària es permet el luxe de portar-nos per on vol i allà on vol. Una trama d'embolics d'un cert to vodevilesc, un cant a la llibertat humana, una defensa de la debilitat i la fragilitat que ens caracteritza, una volguda ruptura dels tabús i uns personatges entranyables i únics. Tot això i molt més és aquesta senyora dels dimarts que es llegeix amb fruïció i que, després de mantenir-nos força desorientats durant gran part de la lectura, ens deixa un tendre i agradable regust de boca. 

   Els llops sempre tornen, de Jaume Albert Ollé

Amb un títol així, jo havia de llegir aquesta novel·la tant sí com no. I he de dir que no em va decebre en absolut, i molt menys sabent que es tracta d'una òpera prima. És un text de tall clàssic, ben narrat i construït, una novel·la d'espies amb dos tempos cronològics. Hi trobem  la incidència del passat en el present i en les relacions familiars, els secrets no revelats, les coses amagades. També la traïció, el dolor i l'amor. Una novel·la on els personatges són molt importants, que beu d'una extensa tradició literària i cinematogràfica que tots nosaltres compartim. Hi destaca també la descripció del paisatge i queda palès que l'autor s'ha documentat amb atenció. M'ha agradat molt.   

La promesa, de Friedrich Dürrenmatt

Com sabeu perfectament els afeccionats, La promesa, novel·la de 1957 escrita per l’autor suís en llengua alemanya Friedrich Dürrenmatt, està considerada a hores d’ara un clàssic (modern) del gènere. L'aportació de l’autor, innovadora i renovadora, resulta imprescindible per entendre l’evolució de la narrativa negra en la segona meitat del segle XX. Subscric al cent per cent les paraules de Enrique de Hériz, recollides a la coberta posterior de l’edició ˗esplèndida per cert˗ que va fer l’editorial Navona l’any 2013.

La gran novela negra europea moderna, de alta calidad literaria, inquietud social y hondura moral, no existiría sin precursores como Dürrenmatt.

Efectivament, Friedrich Dürrenmatt (1921-1990) va col·locar les bases per al desenvolupament d’una diferent manera d’entendre el “negre”. Dramaturg, assagista, guionista, pintor, fou autor també d’un bon nombre de novel·les, entre les quals algunes joies del gènere. El jutge i el botxí i La sospita, ambdues de principis dels cinquanta, poden considerar-se l’avantsala de La promesa, títol amb el qual excel·lí de manera absolutament inqüestionable.

Evidentment, no escriuré ara una ressenya típica. La novel·la ja l’heu llegit molts de vosaltres (i, en cas contrari, què esteu esperant?). Tanmateix, vull parlar-ne en aquest bloc, ja que era una de les meves assignatures pendents. Durant molts mesos vaig anar fent un recorregut al voltant dels orígens del gènere, de les seves diferents característiques, dels autors, de les modalitats, de les èpoques. Però semblava que el moment de La promesa no acabava d’arribar. Enguany, aprofitant que l’he rellegida durant la meva estada acadèmica a la Universitat de Lille, he pensat que ja no podia allargar la mancança ni un minut més.

No hi ha dubte que la novel·la és una obra mestra. De manera senzilla, sense absurditats supèrflues, ens fa viatjar a l’interior de la psique humana. La força d’una promesa, la voluntat de reparar el mal, són capaces de capgirar per sempre la vida d’un home. La trama ens aboca a descobrir una dimensió filosòfica en l’exploració de les fronteres del crim.

No és gratuït el subtítol de la novel·la: Réquiem por la novela policíaca. El mot “rèquiem”, com us podeu imaginar, posseeix aquí un significat ben simbòlic: no es tracta del final d’un gènere, sinó del seu renaixement gloriós. Com l’Au Fènix quan ressorgeix, renovada, de les seves mateixes cendres. Dürrenmatt ens està indicant que pot fer una altra cosa, que vol fer una altra cosa. I ara tots sabem que ho aconseguí amb escreix. Per a ell, la deducció lògica, que no té en compte l’atzar, no pot resoldre els enigmes de l’ésser humà. Cal saber que existeix la casualitat, els imponderables de l’existència. El final de La promesa és inesperat i trencador, i encara ho devia ser més en el moment de la seva escriptura. Constitueix un revulsiu en relació amb l’antiga narrativa d’enigma, però també una manera sibil·lina i intel·ligent de vincular el gènere al vessant  psicològic de la literatura, tan en voga a mitjan segle xx.

S’han fet dues versions cinematogràfiques de La promesa. La primera, contemporània del llibre: El cebo, dirigida per Ladislao Vadja el 1958. La segona, molt més recent. És la versió de Sean Penn intitulada El juramento, de 2001.     

Per acabar, us copiaré les citacions que inclou l’edició de Navona. Em sembla una bona manera de confirmar la meva opinió i un bon colofó per cloure aquest petit article:

Un autor monumental y esencial injustamente olvidado. Asómate a sus páginas: no te arrepentirás (Rosa Montero).

Friedrich Dürrenmatt es un escritor insobornable (Óscar López).

Friedrich Dürrenmatt es el más grande indagador del presente (Luis Sepúlveda).

Una obra maestra...definitivamente. Imposible de olvidar (The New York Times).