Més llibres, apunteu!

 

Vindrà un altre hivern, de Massimo Carlotto

Molt bona, com sempre, la darrera novel·la de Massimo Carlotto. Una amalgama de delictes encadenats en una vall allunyada de la ciutat. Una vall que representa a la perfecció un microcosmos de la societat on vivim. Personatges de tota mena amb una cosa en comú: l'individualisme, l'interès, les mans brutes. De vegades, brutes de sang. M'agrada molt la capacidad de l'autor per escriure novel·les tan particulars i diferents. Sempre ens sorprèn i ens fa gaudir. Sempre. Publicat per Crims.cat. 

Vapor negre, Barcelona steampunk 1911, de diversos autors  

Un fix-up steampunk que es desenvolupa a Barcelona l'any 1911. Un llibre diferent i original, el primer d'aquestes característiques en llengua catalana, coordinat per Jordi de Manuel i Àlex Martín Escribà i publicat per Crims.cat. 11 autors, cadascun amb el seu estil propi, han escrit 11 històries que fugemen entre el vapor. 

Disparen sobre el pianista, de David Goodis

Un clàssic que vaig programar dins del club de lectura de novel·la negra que condueixo a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. La traducció no m'ha agradat gens, però la novel·la, que no crec que hagi envellit del tot bé, té malgrat tot punts que t'atrapen, especialment la caracterització del protagonista, un pianista vençut per la fatalitat de la vida. 

Els trenta-nou esglaons, de John Buchan

És el primer llibre de la nova col·lecció Biblioteca Clandestina de l'Editorial Clandestina. M'he sentit com si estigués tota l'estona dins d'una pel·lícula de Hitchcock, tot i que l'adaptació que ell en va fer va ser molt lliure. Però queda clar que Buchan li va servir d'inspiració moltes vegades, per exemple (i de manera inequívoca) a Perseguit per la mort. El llibre té tot el regust de les novel·les d'espies antigues, publicades per entregues, que es  van fent i creixent a mesura que avancen. Com el mateix autor manifesta en la dedicatòria, està al límit de la versemblança, però ja es tracta d'això. Parteix en certa manera d'un macguffin i el més important és el gaudi, l'acció, l'atmosfera, enganxar el lector fins que s'acaba. Quin gran encert publicar aquesta història. M'ha retornat al passat.    

Rebecca, de Daphne du Maurier

Quin plaer sempre llegir la Daphne du Maurier. Quina capacitat d'aprofundir en els personatges i les situacions, quina mestria per mantenir-nos sense alè, lligats a la història, per més que aquesta la coneixem sobradament gràcies a la pel·lícula de Hitchcock. De mica en mica estic llegint tot el seu corpus, i encara no m'ha decebut mai. Reivindico Du Maurier de totes totes! 

Un tret a l'aire, de Francesc Puigpelat

Novel·la molt breu, llegida en un pim pam. Es tracta de la guanyadora del I Premi Margarida Aritzeta-Vila de Creixell. Un text que funciona, llegidor i carregat de l'ofici del seu autor, Francesc Puigpelat. Personalment, hauria preferit que s'allargués una mica més. Crec que la trama i el rerefons donaven més de si, demanaven més. Amb tot, és de lectura molt agradable. Bona per a l'estiu. 

El gran misteri de Bow, d'Israel Zangwill 

Novel·la de 1891 que recupera la Biblioteca Clandestina. És un text molt remarcable, publicat a l'època com un fulletó per entregues (fet força habitual) i que representa la primera novel·la que mostra un crim succeït en una habitació tancada. Teníem el precedent d'Els crims del carrer de la Morgue (1841), d'Edgar Allan Poe, però era un relat. I després, obres que van fer fortuna com la novel·la de Gaston Leroux El misteri de l'habitació groga, de 1907. El gran misteri de Bow està impregnat d'humor i d'ironia, i és un text intel·ligent i crític al voltant de la lluita de classes, del paper de la ciència o de la situació social de la dona. Sí, en aquella època. Molt interessant per a qui vulgui furgar en els orígens injustament oblidats de la literatura de gènere. Un encert la seva recuperació. 

Los animales de ciudad no lloran, de Graziella Moreno  

M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. Una intriga judicial molt ben travada, que t'atrapa des del minut 1. La corrupció, l'amor, el poder, el sexe, la justícia, l'engany... totes les entreteles de la naturalesa humana al descobert, en una trama i amb uns personatges molt ben construïts. 

Invisibles, de Graziella Moreno

Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.

     

Flor seca, de Graziella Moreno

Flor seca és la tercera novel·la de Graziella Moreno (Barcelona, 1965), la segona protagonitzada per la jutgessa Sofía Valle, que va debutar el 2015 amb Juegos de maldad. Entremig, un altre títol que no forma part de la sèrie, El bosque de los inocentes, que s’ocupa del terrible tema, malauradament molt actual, de l’abús a menors.

Graziella Moreno és jutgessa a Barcelona, especialitzada en Dret Penal. Per tant, la seva coneixença dels protocols i dels procediments policials i judicials és total. Això només pot redundar en una indubtable versemblança de la trama i dels esdeveniments, que resulten absolutament creïbles. Flor seca és una ficció de procediment molt a l’estil del que avui triomfa, amena i agradable de llegir, que s’endinsa en el món de la corrupció policial.

El protagonisme és coral. Sofía Valle apareix envoltada de tot un seguit de tipus que conformen l’equip investigador (policies, forense, secretari judicial, fiscal). Les seves vides, les seves incerteses i inseguretats es barregen amb el cas criminal (sense caure en excessos costumistes) i ens fan els personatges molt propers. No explicaré la trama, ja sabeu que no ho faig mai, però sí que diré que hi ha morts, hi ha gent molt dolenta, hi ha desapareguts... tot l’estol de possibilitats delictives vinculades a un entramat de policies corromputs que fan vertadera la frase que tothom té un preu.

Ben escrita, encapçalant cada capítol amb una citació molt adient, algunes memorables, i amb una intriga relacionada amb la mitologia grega i el món estrany i curiós dels tatuatges, Graziella Moreno confegeix un text que té un final prometedor. Diria que el darrer capítol, amb tot el que comporta de cara a futures entregues ("y hasta aquí puedo leer”) deixa al lector a l’expectativa, amb ganes de més.