Més llibres, apunteu!

 

Vindrà un altre hivern, de Massimo Carlotto

Molt bona, com sempre, la darrera novel·la de Massimo Carlotto. Una amalgama de delictes encadenats en una vall allunyada de la ciutat. Una vall que representa a la perfecció un microcosmos de la societat on vivim. Personatges de tota mena amb una cosa en comú: l'individualisme, l'interès, les mans brutes. De vegades, brutes de sang. M'agrada molt la capacidad de l'autor per escriure novel·les tan particulars i diferents. Sempre ens sorprèn i ens fa gaudir. Sempre. Publicat per Crims.cat. 

Vapor negre, Barcelona steampunk 1911, de diversos autors  

Un fix-up steampunk que es desenvolupa a Barcelona l'any 1911. Un llibre diferent i original, el primer d'aquestes característiques en llengua catalana, coordinat per Jordi de Manuel i Àlex Martín Escribà i publicat per Crims.cat. 11 autors, cadascun amb el seu estil propi, han escrit 11 històries que fugemen entre el vapor. 

Disparen sobre el pianista, de David Goodis

Un clàssic que vaig programar dins del club de lectura de novel·la negra que condueixo a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. La traducció no m'ha agradat gens, però la novel·la, que no crec que hagi envellit del tot bé, té malgrat tot punts que t'atrapen, especialment la caracterització del protagonista, un pianista vençut per la fatalitat de la vida. 

Els trenta-nou esglaons, de John Buchan

És el primer llibre de la nova col·lecció Biblioteca Clandestina de l'Editorial Clandestina. M'he sentit com si estigués tota l'estona dins d'una pel·lícula de Hitchcock, tot i que l'adaptació que ell en va fer va ser molt lliure. Però queda clar que Buchan li va servir d'inspiració moltes vegades, per exemple (i de manera inequívoca) a Perseguit per la mort. El llibre té tot el regust de les novel·les d'espies antigues, publicades per entregues, que es  van fent i creixent a mesura que avancen. Com el mateix autor manifesta en la dedicatòria, està al límit de la versemblança, però ja es tracta d'això. Parteix en certa manera d'un macguffin i el més important és el gaudi, l'acció, l'atmosfera, enganxar el lector fins que s'acaba. Quin gran encert publicar aquesta història. M'ha retornat al passat.    

Rebecca, de Daphne du Maurier

Quin plaer sempre llegir la Daphne du Maurier. Quina capacitat d'aprofundir en els personatges i les situacions, quina mestria per mantenir-nos sense alè, lligats a la història, per més que aquesta la coneixem sobradament gràcies a la pel·lícula de Hitchcock. De mica en mica estic llegint tot el seu corpus, i encara no m'ha decebut mai. Reivindico Du Maurier de totes totes! 

Un tret a l'aire, de Francesc Puigpelat

Novel·la molt breu, llegida en un pim pam. Es tracta de la guanyadora del I Premi Margarida Aritzeta-Vila de Creixell. Un text que funciona, llegidor i carregat de l'ofici del seu autor, Francesc Puigpelat. Personalment, hauria preferit que s'allargués una mica més. Crec que la trama i el rerefons donaven més de si, demanaven més. Amb tot, és de lectura molt agradable. Bona per a l'estiu. 

El gran misteri de Bow, d'Israel Zangwill 

Novel·la de 1891 que recupera la Biblioteca Clandestina. És un text molt remarcable, publicat a l'època com un fulletó per entregues (fet força habitual) i que representa la primera novel·la que mostra un crim succeït en una habitació tancada. Teníem el precedent d'Els crims del carrer de la Morgue (1841), d'Edgar Allan Poe, però era un relat. I després, obres que van fer fortuna com la novel·la de Gaston Leroux El misteri de l'habitació groga, de 1907. El gran misteri de Bow està impregnat d'humor i d'ironia, i és un text intel·ligent i crític al voltant de la lluita de classes, del paper de la ciència o de la situació social de la dona. Sí, en aquella època. Molt interessant per a qui vulgui furgar en els orígens injustament oblidats de la literatura de gènere. Un encert la seva recuperació. 

Los animales de ciudad no lloran, de Graziella Moreno  

M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. Una intriga judicial molt ben travada, que t'atrapa des del minut 1. La corrupció, l'amor, el poder, el sexe, la justícia, l'engany... totes les entreteles de la naturalesa humana al descobert, en una trama i amb uns personatges molt ben construïts. 

Més llibres llegits

  Una nova tanda de llibres llegits, negrots. Aquí els teniu. 

De mica en mica s'omple la pica, de Jaume Fuster

La relectura d'un clàssic que m'ha fet xalar com la primera vegada. El recordava massa vagament i m'ha causat molt plaer tornar-lo a llegir. 

La segona estrella, d'Albert Plans

Un thriller futurista (ambientat en un futur proper que no se'ns fa avinent de manera explícita), fusionat amb una trama de ciència-ficció. Una persecució incansable que també posseeix una part de novel·la de carretera. Amb un to narratiu molt picat, muntat a partir de fragments breus encapçalats cadascun per un títol, el text va al gra i no té floritures. Es llegeix a un ritme imparable. A mi m'hauria agradat saber l'any dels fets i que el desenllaç hagués estat més pausat. La societat que descriu és distòpica, marcada per la catàstrofe climàtica. Em sembla que, per desgràcia, això ja ho tenim tots coll avall. Perfecte per passar una bona estona.  

 El adulto, de Gillian Flynn

Una obra molt breu, que vaig llegir d'una tirada en una sola tarda. Homenatge a les històries gòtiques i de terror psicològic, destaca per la imaginació, l'humor i les situacions més terribles. Flynn desplega la seva capacitat de crear atmosferes i personatges curiosos en una trama que ens farà passar una estona senzillament fantàstica. No pretén res més, però no és poc.   

Mi prima Rachel, de Daphne du Maurier

Com he pogut viure fins ara sense haver llegir més Daphne du Maurier? Mi prima Rachel és una novel·la senzillament magistral. El domini de la dosificació del suspens, l'ambigüitat que ens manté lligats a la història, la saviesa en la construcció dels personatges, la descripció acurada dels ambients i les situacions... Tot és tan perfecte que no pots parar de llegir. Només dir que m'he comprat tota la seva obra per anar assaborint-la de mica en mica. Ja friso, així que pugui, per abocar-me a un altre títol de l'autora. Feu-me cas. 

 Els bons fills, de Rosa Ribas

Segona entrega de la sèrie de la família de detectius Hernández. Una Rosa Ribas diferent, més casolana, més propera, que ens mostra les interioritats privades i professionals d'uns personatges amb unes característiques prou atractives. La novel·la passa amb més o menys amabilitat fins que un gir inesperat i brutal ens trenca l'encanteri. Com un cop de mall al cap. Llegiu-la i ho veureu. 

La venjança és meva, de Marie NDiaye

Una novel·la especial, amb una veu narrativa focalitzada en la protagonista, una advocada que es troba amb un cas que li remou el passat. Un estil personal i diferent, una història contada amb un to gens habitual no exempt d'ambigüitat. Només assistim a la visió de la protagonista, de manera que no sabem quant del que explica és cert o simplement passat pel sedàs de la seva interioritat i dels seus traumes. Interessant. 

Camí de cendres, de Biel Cussó

Una novel·la polida, com una petita joieta. Curta, amb veu pròpia, dura i tendra alhora, ben escrita i amb una trama poc habitual pels nostres verals. L'he gaudit i m'ha semblat personal i diferent. Segur que pot agradar a un públic ampli. 

Confusión, de B.A. Paris 

Un thriller típic, amb una trama que, sense ser original, no pot evitar atrapar-nos. L'autora juga amb el lector, el provoca. No creiem que ens estigui explicant allò que ja ens imaginem i pensem que no és possible, però després... Lectura d'hivern a la vora del foc. Entretingudíssima. 

Entre les ombres, de Xulio Ricardo Trigo

La segona entrega de la difícil vida de l'Erika Ernemann, una novel·la que els lectors estàvem esperant després d'haver llegit L'objectiu del crim. Amb el rerefons del maig del 68 a París, una dura història de foscor que ens manté a l'expectativa. De foscor i de llum, com les fotografies de la protagonista, aquesta policia alemanya amb ànima de fotògrafa. Un llibre d'aquells que fan lectors. Us agradarà.   

  

Avui: A propòsit de Daphne du Maurier

Avui tindrem un record per a Daphne du Maurier, escriptora anglesa nascuda a Londres el 1907 i traspassada l'any 1989. A causa de les conegudíssimes adaptacions al cinema d'algunes de les seves obres, sospito que actualment és més famosa per aquest motiu que per la seva tasca literària. No és que resulti estrany, en realitat, perquè Rebecca i Los pájaros són ja dos clàssics del setè art, dues esplèndides i inoblidables pel·lícules que hem d'agrair al geni d'Alfred Hitchcock.

Tanmateix, no podem deixar de banda que l'autora d'aquestes històries era Du Maurier, que va dedicar tota la seva vida a la literatura. Va conrear la narrativa gòtica i de terror, les novel·les de misteri, d'intriga psicològica i de temàtica sobrenatural. Hitchcock l'admirava des de jove i de fet ja va adaptar, al començament de la seva carrera, la primera novel·la d'èxit de Du Maurier, La posada de Jamaica.

Recordo que a casa meva, quan era petita, el meu pare tenia un munt de llibres amb unes cobertes d'il·lustracions absolutament irrepetibles, d'aquelles típiques portades dels anys 50. Estaven guardats dins d'un moblet baix, una tauleta de nit, i jo obria les portes de tant en tant, flairava l'aroma dels llibres i me'ls mirava extasiada. Aquells volums em parlaven. Em murmuraven a cau d'orella promeses de gaudi infinit. Per damunt de tot, destacaven dos títols que em van subjugar des del primer dia. Eren de Daphne du Maurier: Rebecca i Mi prima Raquel (també adaptada al cinema). Jo era molt jove, de fet una nena, i no tenia l'edat per llegir-los. De manera que sempre pensava que ho faria més endavant. Quan va arribar el moment, però, el meu pare se n'havia desfet: sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, havia venut tota la col·lecció a una llibreria de vell. Ell no ho sap (tot i que li he retret més d'una vegada), però encara no l'he perdonat. Va estroncar moltes esperances forjades al llarg de dies i dies, esperances de lectura que mai no he acabat (la vida és plena d'imponderables) de recuperar.
Per això avui, en un lloc tan acollidor com A l'ombra del crim, el moment del record és per a aquesta escriptora anglesa, que fou distingida l'any 1969 amb el títol de Dama de l'Imperi Britànic i que em sembla de justícia recuperar honrosament.

Al cap i a la fi, qui més ha pogut crear un personatge com la Senyora Danvers?

Ara, abans d'anar a dormir, un sospir i una veu de vellut: "Anoche soñé que volvía a Manderley"...

Que passeu bona nit, negrots.