Més llibres llegits

  Una nova tanda de llibres llegits, negrots. Aquí els teniu. 

De mica en mica s'omple la pica, de Jaume Fuster

La relectura d'un clàssic que m'ha fet xalar com la primera vegada. El recordava massa vagament i m'ha causat molt plaer tornar-lo a llegir. 

La segona estrella, d'Albert Plans

Un thriller futurista (ambientat en un futur proper que no se'ns fa avinent de manera explícita), fusionat amb una trama de ciència-ficció. Una persecució incansable que també posseeix una part de novel·la de carretera. Amb un to narratiu molt picat, muntat a partir de fragments breus encapçalats cadascun per un títol, el text va al gra i no té floritures. Es llegeix a un ritme imparable. A mi m'hauria agradat saber l'any dels fets i que el desenllaç hagués estat més pausat. La societat que descriu és distòpica, marcada per la catàstrofe climàtica. Em sembla que, per desgràcia, això ja ho tenim tots coll avall. Perfecte per passar una bona estona.  

 El adulto, de Gillian Flynn

Una obra molt breu, que vaig llegir d'una tirada en una sola tarda. Homenatge a les històries gòtiques i de terror psicològic, destaca per la imaginació, l'humor i les situacions més terribles. Flynn desplega la seva capacitat de crear atmosferes i personatges curiosos en una trama que ens farà passar una estona senzillament fantàstica. No pretén res més, però no és poc.   

Mi prima Rachel, de Daphne du Maurier

Com he pogut viure fins ara sense haver llegir més Daphne du Maurier? Mi prima Rachel és una novel·la senzillament magistral. El domini de la dosificació del suspens, l'ambigüitat que ens manté lligats a la història, la saviesa en la construcció dels personatges, la descripció acurada dels ambients i les situacions... Tot és tan perfecte que no pots parar de llegir. Només dir que m'he comprat tota la seva obra per anar assaborint-la de mica en mica. Ja friso, així que pugui, per abocar-me a un altre títol de l'autora. Feu-me cas. 

 Els bons fills, de Rosa Ribas

Segona entrega de la sèrie de la família de detectius Hernández. Una Rosa Ribas diferent, més casolana, més propera, que ens mostra les interioritats privades i professionals d'uns personatges amb unes característiques prou atractives. La novel·la passa amb més o menys amabilitat fins que un gir inesperat i brutal ens trenca l'encanteri. Com un cop de mall al cap. Llegiu-la i ho veureu. 

La venjança és meva, de Marie NDiaye

Una novel·la especial, amb una veu narrativa focalitzada en la protagonista, una advocada que es troba amb un cas que li remou el passat. Un estil personal i diferent, una història contada amb un to gens habitual no exempt d'ambigüitat. Només assistim a la visió de la protagonista, de manera que no sabem quant del que explica és cert o simplement passat pel sedàs de la seva interioritat i dels seus traumes. Interessant. 

Camí de cendres, de Biel Cussó

Una novel·la polida, com una petita joieta. Curta, amb veu pròpia, dura i tendra alhora, ben escrita i amb una trama poc habitual pels nostres verals. L'he gaudit i m'ha semblat personal i diferent. Segur que pot agradar a un públic ampli. 

Confusión, de B.A. Paris 

Un thriller típic, amb una trama que, sense ser original, no pot evitar atrapar-nos. L'autora juga amb el lector, el provoca. No creiem que ens estigui explicant allò que ja ens imaginem i pensem que no és possible, però després... Lectura d'hivern a la vora del foc. Entretingudíssima. 

Entre les ombres, de Xulio Ricardo Trigo

La segona entrega de la difícil vida de l'Erika Ernemann, una novel·la que els lectors estàvem esperant després d'haver llegit L'objectiu del crim. Amb el rerefons del maig del 68 a París, una dura història de foscor que ens manté a l'expectativa. De foscor i de llum, com les fotografies de la protagonista, aquesta policia alemanya amb ànima de fotògrafa. Un llibre d'aquells que fan lectors. Us agradarà.   

  

L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo

Quan ens endinsem en la lectura de L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo, de seguida comprenem que serà una gratíssima experiència. A les poques pàgines sentim que ens hem inserit de ple en la ficció i sabem que hem arribat a una obra sòlida i acollidora, de solvència contrastada. Res de matusseries precipitades, res de paraules mig dites o sintaxis desballestades. No. La novel·la ens atrapa com ho feien els textos de les nostres primeres lectures, com aquelles històries interessants i compactes que recordarem sempre i que ens han convertit en les persones que som. Personalment, m’ha fet pensar en trames d’espies, de persecucions, de nazis i jueus, en aquell plaer irrepetible de submergir-te per primera vegada en la lectura de Graham Greene, o de Leon Uris, o de John le Carré. I no vull dir amb això que L’objectiu del crim tingui gaire en comú amb els textos d’aquests autors (prou diferents, també, entre si). No és res d’això. Senzillament estic apel·lant a l’estètica de la recepció. De la meva pròpia i unilateral recepció. I representa una gran lloança per a la novel·la, perquè entre les seves pàgines m’he sentit encara una lectora novella (o potser renovada) que podia xalar de valent, mantenir expectatives, fregar-se les mans esperant un desenllaç, lliurar-se a l’aventura del llibre sense pensar en res més.  

Xulio Ricardo Trigo du a terme un exercici molt interessant, perquè té la voluntat de tirar endavant un projecte doble. En primer lloc, fusionar la literatura amb una altra disciplina artística, la fotografia. Tots coneixem la seva faceta com a fotògraf, a la qual s’està dedicant intensament en els darrers anys. A L’objectiu del crim ‒com han fet altres autors amb la pintura o amb la música‒ es proposa unificar les seves dues grans passions, demostrar-nos que l’art, la inspiració i l’impuls creatiu són pulsions compartides, transversals, quelcom permeable que s’escriu en majúscules i que es concreta en una fita principal: expressar la bellesa, generar plaer estètic, nodrir l’esperit. La fotografia, que sovint ha quedat eclipsada des del punt de vista artístic per altres disciplines més reconegudes, té un paper fonamental a la novel·la, però dosificada en la mesura justa. No embafa, no s’extralimita, flueix amb naturalitat. S’integra a la perfecció des del punt de vista de la forma i del contingut.

En segon lloc, Xulio Ricardo Trigo volia fer-nos arribar una història terrible, colpidora. La vida de la fotògrafa Erika Ernemann, amb la qual va entrar en contacte per una de les moltes casualitats de la vida (algú potser prefereix parlar de destí, però en realitat tant se val). La novel·la ens remet a uns fets històrics molt dolorosos i gairebé desconeguts per a tots nosaltres, ja que poc sabem del gran nombre d’aberracions que van tenir lloc a Europa tot just acabada la Segona Guerra Mundial. La novel·la, en aquest sentit, atresora un important vessant de document històric. L’autor la construeix a partir de dues veus narratives. L’horror del passat ens arriba en forma de dietari de la protagonista, lògicament en primera persona. En canvi, la trama del present de l’acció (Barcelona, 1961) recau en la veu d’un narrador omniscient i té a veure amb una sèrie d’assassinats inesperats que fan reviure els records i la foscor. 

L’objectiu del crim s’ajusta a una estructura de novel·la negra, però el gènere tan sols serveix de pretext per explicar un seguit de coses molt més importants. De fet, quan més amunt he parlat de projecte, també m’estava referint a això, ja que la història d’Erika Ernemann no s’acaba aquí. L’objectiu del crim només és una primera entrega, que ens ha deixat amb la mel als llavis i el desig de saber més. Però per a Xulio Ricardo Trigo i la seva protagonista (la de carn i ossos), el projecte va molt més lluny. Es tracta de posar damunt la taula el patiment de tota una vida, de donar veu a un passat silenciat. Es tracta d’explicar la Història. 

No vull acabar aquesta ressenya sense esmentar l’encert de l’autor pel que fa a la construcció dels personatges (alguns realment entranyables, d’altres aterridors) i, sobretot, a l’hora de confegir un text bellíssim, elegant, accessible, ric i enormement atractiu. Gràcies, Xulio. Estic esperant la segona novel·la amb candeletes.     

Exposició fotogràfica de Xulio Ricardo Trigo. Tema: El Valle de Baztán, paisatge d'una trilogia

Ahir l'escriptor Xulio Ricardo Trigo va presentar una exposició de fotografies a Barcelona, a la Llibreria de la Imatge. El tema, la seva magnífica visió sobre El Valle de Baztán, escenari de les novel·les de Dolores Redondo, El guardián invisible i Legado en los huesos. Són les dues primeres entregues d'una trilogia que aviat es completarà. En Xulio em va fer l'honor de demanar-me que presentés l'acte. Evidentment, jo mai no havia presentat una exposició fotogràfica, però vaig intentar fer-ho com millor vaig saber. La trobada finalment va resultar magnífica, plena d'amics, molt gratificant. Us deixo un bonic reportatge gràfic, que segur que us agradarà. D'altra banda, he pensat penjar la meva intervenció, que crec que pot resultar interessant de llegir, perquè fa referència a moltes qüestions artístiques i literàries. Gràcies, Xulio. Gràcies a tots.

  

Per cert, les fotos han estat manllevades dels reportatges de Maria Rosa Duran Albareda, Maria Dolors Sàrries i Coia Valls (gràcies, noies!).  

I alguna del mateix Xulio, no us penseu.

L’art visual, l’art de la paraula i les relacions que poden establir

La història de la creativitat humana sovint s’ha etiquetat i dividit en compartiments estancs. Tradicionalment hem estudiat literatura, pintura, escultura, arquitectura, música... però separadament. Quan érem petits i anàvem a l’escola o més tard a l’Institut, fins i tot a la Universitat, era difícil que les diferents assignatures contemplessin la relació detallada entre totes aquestes disciplines. De manera que el nostre coneixement i la nostra vinculació amb les diferents plasmacions artístiques sempre ha estat parcial, sense tenir en compte suficientment un concepte que avui jo diria que cap estudiós no pot obviar. Em refereixo a la noció d’episteme, sorgida de Plató però reformulada modernament a partir dels estudis i el pensament de Michel Foucault.  

Com sabeu, quan parlem d’episteme ens estem referint al conjunt de coneixements que condicionen la  manera d’entendre i d’interpretar el món en una època determinada. En cada època hi ha un substrat comú, una estructura de pensament pròpia, que compartim tots els territoris d’un mateix entorn cultural i geogràfic. Aquesta manera d’entendre el món queda reflectida en totes les activitats humanes, incloses les diferents formes artístiques. En conseqüència, aquestes formes artístiques estan estretament relacionades i les podríem entendre molt millor si les estudiéssim transversalment. Si ens hi aproximéssim així, sense tantes separacions, sense tants compartiments, la majoria d’aspectes ens quedarien molt més clars. En tindríem una visió global, relacional.

Amb això arribaríem al concepte d’intertextualitat, que normalment apliquem a la literatura en el sentit que cada text, cada obra literària, es construeix a ella mateixa recreant la tradició ja existent. Que no hi ha res nou sota el sol i que tots els textos estan bastits (amb b alta) a partir d’altres textos previs, però versionats o materialitzats de manera diferent.  

Avui em permetré aplicar aquesta idea a la relació literatura-fotografia. És a dir, la meva proposta rau en el fet que també podem parlar d’intertextualitat en un sentit molt més ampli. I diria que més engrescador i més intel·ligent. Un sentit que ens remet a la relació i a la interacció entre diverses formes d’art. Parlem d’influències mútues, d’inspiracions creuades, de circularitat.  

És aquest el factor que podem explorar en aquesta exposició. La literatura ha inspirat la fotografia i, ara, ambdós arts es retroalimenten i s’encomanen les possibilitats d’enriquiment que aporten, recíprocament, els seus diferents llenguatges. La imatge enfront de la paraula. La paraula enfront de la imatge. Imatge i paraula són dos mots que han servit per escriure alguna frase lapidària, del domini públic, que en aquests moments a tots ens ve al cap, però que jo, que sóc amant de destruir tòpics, no tindré el mal gust de repetir.

Perquè em reca fer comparacions. Perquè cada llenguatge artístic es nodreix del codi que li és propi, però amb la mateixa finalitat comunicativa, amb el mateix desig de transmetre sentiments, de fer-nos reflexionar, de generar-nos plaer estètic. Tenim un emissor que vol dir coses i que s’adreça a un receptor àvid de captar aquest missatge. L’únic que varia és el canal, el mitjà d’expressió de què s’alimenta l’emissor per arribar al receptor. 

Des que el Xulio em va demanar que presentés aquesta exposició, no vaig poder evitar de sentir el ressò de les teories de Cortázar al voltant del conte i de la novel·la, als quals compara respectivament amb la fotografia (el conte) i amb el cinema (la novel·la). Evidentment, aquí no estem fent teoria del conte, que és el que pretenia Cortázar. Entre d’altres coses perquè les fotos del Xulio fan referència a una novel·la. De fet, més que a una novel·la. A una trilogia.  

Tanmateix, sí que m’interessa la idea de Cortázar en relació amb el tema de la intertextualitat que acabo d’abordar. Si un dels grans mestres de la literatura del segle XX utilitzava símils i paral·lelismes entre dues disciplines artístiques humanes per explicar les entreteles d’una d’elles, no estava fent altra cosa que el que jo acabo de defensar.  

I així, si em permeteu, llegiré directament el mestre: 

La novela y el cuento se dejan comparar analógicamente con el cine y la fotografía, en la medida en que una película es en principio un "orden abierto", novelesco, mientras que una fotografía presupone una ceñida limitación previa, impuesta en parte por el reducido campo que abarca la cámara y por la forma en que el fotógrafo utiliza estéticamente esa limitación. No sé si ustedes han oído hablar de su arte a un fotógrafo profesional; a mí siempre me ha sorprendido el que se exprese tal como podría hacerlo un cuentista en muchos aspectos. Fotógrafos de la calidad de un Cartier-Bresson o de un Brasai definen su arte como una aparente paradoja: la de recortar un fragmento de la realidad, fijándole determinados límites, pero de manera tal que ese recorte actúe como una explosión que abre de par en par una realidad mucho más amplia, como una visión dinámica que trasciende espiritualmente el campo abarcado por la cámara. En una fotografía o en un cuento de gran calidad se procede inversamente, es decir que el fotógrafo o el cuentista se ven precisados a escoger y limitar una imagen o un acaecimiento que sean significativos, que no solamente valgan por sí mismos, sino que sean capaces de actuar en el espectador o en el lector como una especie de apertura, de fermento que proyecta la inteligencia y la sensibilidad hacia algo que va mucho más allá de la anécdota visual o literaria contenidas en la foto o en el cuento. 

Tampoc no he pogut evitar (ja em perdonareu!) recordar un magnífic relat de Josep Maria Espinàs, quan encara escrivia ficció, intitulat Fotografieu els pobres. Està inclòs dins del recull de contes Varietés i us el recomano vivament. Fa referència a un home que, per participar de manera original en un concurs de fotografia sobre tema ciutadà, se’n va a una barriada de barraques a fer fotos als pobres. Els pobres surten de tot arreu, l’envolten en nombre creixent, el segueixen, esdevenen una multitud que ell creu perillosa. Li agafa molta por, por que li facin mal, que li vulguin robar la càmera, que l’agredeixin. Però al final l’únic que passa és que tota aquella gent només volen sortir a les fotografies amb una il·lusió infantil absolutament entendridora. Volen quedar fixats per sempre, volen demostrar que han existit. Realment, se’ns fa un nus a la gola, però la plasticitat visual del conte és indiscutible. I ens indica que la fotografia pot ser molt útil. Pot ser un arma social, un testimoni, un remei contra l’oblit.

La fotografia sempre m’ha subjugat, tot i que he de reconèixer que sóc molt maldestra. Potser per això admiro tant la paciència i l’encert de la gent que ho sap fer bé. M’entusiasma la possibilitat de captar un instant, només un instant. De deixar aquest instant, fugisser com la vida, immortalitzat per sempre de manera artística. Per a mi és un gran motiu de plaer estètic, realment.  

Per això admiro tantíssim la feina del Xulio. Ja em disculpareu que no hagi parlat gaire dels paisatges de les novel·les de Dolores Redondo, però m’estimo molt més que ho faci qui no només els ha visitat, sinó qui també els ha enquadrat amb una càmera per convertir-los en obres d’art.