Ofrenda a la tormenta, de Dolores Redondo

Podia no haver-ho fet. Després del poc que em va agradar el segon lliurament de la dita Trilogía de Baztán, de Dolores Redondo, podia haver decidit no llegir el tercer. Però l’he llegit. Entre d’altres coses, per dos motius bàsics: perquè em costa no acabar allò  que començo i  perquè no em sembla lícit opinar sobre un tema sense haver-lo exhaurit.

Per tant, fa pocs dies que vaig enllestir Ofrenda a la tormenta, el punt i final de la trilogia. Abans de res, repetir el que ja he dit en altres ocasions. Els llibres són de lectura grata i distreta. A la seva manera, enganxen. Quan dic “a la seva manera”, vull dir a la manera d’allò que serveix, bàsicament, per passar l’estona, per aconseguir l’entreteniment del lector. Aquesta qualificació no és negativa. Simplement, s’ajusta a la realitat. Divertir-se és magnífic. I si ens divertim llegint, doncs em sembla molt bé.  

Tanmateix, no hi trobareu res més en una obra que comença prometedora i interessant en el primer volum (malgrat el seu final fluixet), que cau en picat i destrempa en el segon (banal, estúpid i amb excessives concessions a la comercialitat) i que es remata en  un tercer -absolutament colgat dins d’una macabra i exagerada truculència- on el “gran dolent” de tota la història es veu  venir gairebé des del principi.

La Trilogía de Baztán és un producte artificiós i comercial, una gran maniobra editorial per guanyar diners. No dubto que, quan arribin al cinema i si les fan bé, les pel·lícules puguin resultar atractives. La violència, els éssers sobrenaturals, la mitologia, la foscor dels boscos, les tempestes, els embolics familiars, el satanisme, les sectes, els sacrificis, la sang i el fetge... Tot això enganxa molt (ei, a mi també m’agrada) i, vist en una pantalla tot menjant crispetes, pot funcionar perfectament. Un divertimento de dissabte a la tarda.

En contrapartida, dels llibres n’esperàvem alguna cosa més. Els lectors no volem gat per llebre. Ara que ja s’ha acabat, hi ha moltes coses a dir. No vull desvelar res, no vull fer spoilers, però les novel·les, un cop llegides, semblen plenes de trampes, de coses buides de sentit, de detalls innecessaris, de qüestions gratuïtes i inexplicables, d’exageracions inversemblants, de manca de decòrum. Per posar només algun exemple: personatges que no se sap ben bé quina necessitat d’existir tenen (el cèlebre contacte de la protagonista als Estats Units, un home misteriós i paranormal al qual, finalment, no arribem a conèixer com caldria); figures molt importants que creiem mortes i que, de sobte, resulta que no ho estan (la temible mare); filles il·legítimes que sorgeixen del no-res en les darreres pàgines.

La trilogia sembla un poti-poti de tòpics, estereotips, fragments d’altres obres. A la tercera entrega, Ofrenda a la tormenta, l’autora fa una cosa terrible. Passa gairebé de puntetes ˗o millor dit, no passa˗ per una escena que hauria d’haver estat la principal, la cabdal, la que havia de representar (posats a ser comercials) el moment àlgid de la trilogia. Em refereixo a un encontre entre Rosario i Amaia, entre mare i filla, entre les forces del mal i les forces del bé. Un encontre que mai no es produeix. Rosario, l’existència i la patologia de la qual són l’eix vertebrador de la trama i la part principal en la construcció del personatge protagonista, desapareix en dues línies sense més ni més. Apa, bon vent! No s’hi ha atrevit, la Redondo? No m’ho puc explicar, no ho entenc. Si evitant aquesta trobada (per a mi imprescindible) volia defugir la comercialitat, només puc dir una cosa: “A buenas horas mangas verdes”.      

La trilogia de Baztán no és una novel·la negra, sinó un best-seller en el sentit més conegut de la paraula. Molt bé, perfecte. Però que no ens la venguin com una altra cosa. El culpable més típic (que com dic es veu d’una hora lluny), el final tot lligat, l’ordre restablert, el happy end més flagrant. Fins i tot la mort d’un dels policies protagonistes és també un topoi.

I el pitjor, per a mi, el personatge principal, Amaia. No me la empasso ni amb gelatina. Americanada a la pamplonica. Recordo que vaig veure Dolores Redondo a la BCNegra de fa dos o tres anys i ens va explicar que amb la trilogia volia retre un homenatge a les dones de Baztán, al matriarcat que, en aquelles contrades, sempre havia jugat un paper molt significatiu. Doncs perdoneu-me, però esperem que no. La meitat dels personatges femenins són d'una maldat esfereïdora. Quina gent, per Déu!  

Aquí hi trobareu les meves dues ressenyes anteriors: El guardián invisible i Legado en los huesos. Així podreu comprovar la meva deriva respecte al text.

Bona nit, negrots.

     

 

Exposició fotogràfica de Xulio Ricardo Trigo. Tema: El Valle de Baztán, paisatge d'una trilogia

Ahir l'escriptor Xulio Ricardo Trigo va presentar una exposició de fotografies a Barcelona, a la Llibreria de la Imatge. El tema, la seva magnífica visió sobre El Valle de Baztán, escenari de les novel·les de Dolores Redondo, El guardián invisible i Legado en los huesos. Són les dues primeres entregues d'una trilogia que aviat es completarà. En Xulio em va fer l'honor de demanar-me que presentés l'acte. Evidentment, jo mai no havia presentat una exposició fotogràfica, però vaig intentar fer-ho com millor vaig saber. La trobada finalment va resultar magnífica, plena d'amics, molt gratificant. Us deixo un bonic reportatge gràfic, que segur que us agradarà. D'altra banda, he pensat penjar la meva intervenció, que crec que pot resultar interessant de llegir, perquè fa referència a moltes qüestions artístiques i literàries. Gràcies, Xulio. Gràcies a tots.

  

Per cert, les fotos han estat manllevades dels reportatges de Maria Rosa Duran Albareda, Maria Dolors Sàrries i Coia Valls (gràcies, noies!).  

I alguna del mateix Xulio, no us penseu.

L’art visual, l’art de la paraula i les relacions que poden establir

La història de la creativitat humana sovint s’ha etiquetat i dividit en compartiments estancs. Tradicionalment hem estudiat literatura, pintura, escultura, arquitectura, música... però separadament. Quan érem petits i anàvem a l’escola o més tard a l’Institut, fins i tot a la Universitat, era difícil que les diferents assignatures contemplessin la relació detallada entre totes aquestes disciplines. De manera que el nostre coneixement i la nostra vinculació amb les diferents plasmacions artístiques sempre ha estat parcial, sense tenir en compte suficientment un concepte que avui jo diria que cap estudiós no pot obviar. Em refereixo a la noció d’episteme, sorgida de Plató però reformulada modernament a partir dels estudis i el pensament de Michel Foucault.  

Com sabeu, quan parlem d’episteme ens estem referint al conjunt de coneixements que condicionen la  manera d’entendre i d’interpretar el món en una època determinada. En cada època hi ha un substrat comú, una estructura de pensament pròpia, que compartim tots els territoris d’un mateix entorn cultural i geogràfic. Aquesta manera d’entendre el món queda reflectida en totes les activitats humanes, incloses les diferents formes artístiques. En conseqüència, aquestes formes artístiques estan estretament relacionades i les podríem entendre molt millor si les estudiéssim transversalment. Si ens hi aproximéssim així, sense tantes separacions, sense tants compartiments, la majoria d’aspectes ens quedarien molt més clars. En tindríem una visió global, relacional.

Amb això arribaríem al concepte d’intertextualitat, que normalment apliquem a la literatura en el sentit que cada text, cada obra literària, es construeix a ella mateixa recreant la tradició ja existent. Que no hi ha res nou sota el sol i que tots els textos estan bastits (amb b alta) a partir d’altres textos previs, però versionats o materialitzats de manera diferent.  

Avui em permetré aplicar aquesta idea a la relació literatura-fotografia. És a dir, la meva proposta rau en el fet que també podem parlar d’intertextualitat en un sentit molt més ampli. I diria que més engrescador i més intel·ligent. Un sentit que ens remet a la relació i a la interacció entre diverses formes d’art. Parlem d’influències mútues, d’inspiracions creuades, de circularitat.  

És aquest el factor que podem explorar en aquesta exposició. La literatura ha inspirat la fotografia i, ara, ambdós arts es retroalimenten i s’encomanen les possibilitats d’enriquiment que aporten, recíprocament, els seus diferents llenguatges. La imatge enfront de la paraula. La paraula enfront de la imatge. Imatge i paraula són dos mots que han servit per escriure alguna frase lapidària, del domini públic, que en aquests moments a tots ens ve al cap, però que jo, que sóc amant de destruir tòpics, no tindré el mal gust de repetir.

Perquè em reca fer comparacions. Perquè cada llenguatge artístic es nodreix del codi que li és propi, però amb la mateixa finalitat comunicativa, amb el mateix desig de transmetre sentiments, de fer-nos reflexionar, de generar-nos plaer estètic. Tenim un emissor que vol dir coses i que s’adreça a un receptor àvid de captar aquest missatge. L’únic que varia és el canal, el mitjà d’expressió de què s’alimenta l’emissor per arribar al receptor. 

Des que el Xulio em va demanar que presentés aquesta exposició, no vaig poder evitar de sentir el ressò de les teories de Cortázar al voltant del conte i de la novel·la, als quals compara respectivament amb la fotografia (el conte) i amb el cinema (la novel·la). Evidentment, aquí no estem fent teoria del conte, que és el que pretenia Cortázar. Entre d’altres coses perquè les fotos del Xulio fan referència a una novel·la. De fet, més que a una novel·la. A una trilogia.  

Tanmateix, sí que m’interessa la idea de Cortázar en relació amb el tema de la intertextualitat que acabo d’abordar. Si un dels grans mestres de la literatura del segle XX utilitzava símils i paral·lelismes entre dues disciplines artístiques humanes per explicar les entreteles d’una d’elles, no estava fent altra cosa que el que jo acabo de defensar.  

I així, si em permeteu, llegiré directament el mestre: 

La novela y el cuento se dejan comparar analógicamente con el cine y la fotografía, en la medida en que una película es en principio un "orden abierto", novelesco, mientras que una fotografía presupone una ceñida limitación previa, impuesta en parte por el reducido campo que abarca la cámara y por la forma en que el fotógrafo utiliza estéticamente esa limitación. No sé si ustedes han oído hablar de su arte a un fotógrafo profesional; a mí siempre me ha sorprendido el que se exprese tal como podría hacerlo un cuentista en muchos aspectos. Fotógrafos de la calidad de un Cartier-Bresson o de un Brasai definen su arte como una aparente paradoja: la de recortar un fragmento de la realidad, fijándole determinados límites, pero de manera tal que ese recorte actúe como una explosión que abre de par en par una realidad mucho más amplia, como una visión dinámica que trasciende espiritualmente el campo abarcado por la cámara. En una fotografía o en un cuento de gran calidad se procede inversamente, es decir que el fotógrafo o el cuentista se ven precisados a escoger y limitar una imagen o un acaecimiento que sean significativos, que no solamente valgan por sí mismos, sino que sean capaces de actuar en el espectador o en el lector como una especie de apertura, de fermento que proyecta la inteligencia y la sensibilidad hacia algo que va mucho más allá de la anécdota visual o literaria contenidas en la foto o en el cuento. 

Tampoc no he pogut evitar (ja em perdonareu!) recordar un magnífic relat de Josep Maria Espinàs, quan encara escrivia ficció, intitulat Fotografieu els pobres. Està inclòs dins del recull de contes Varietés i us el recomano vivament. Fa referència a un home que, per participar de manera original en un concurs de fotografia sobre tema ciutadà, se’n va a una barriada de barraques a fer fotos als pobres. Els pobres surten de tot arreu, l’envolten en nombre creixent, el segueixen, esdevenen una multitud que ell creu perillosa. Li agafa molta por, por que li facin mal, que li vulguin robar la càmera, que l’agredeixin. Però al final l’únic que passa és que tota aquella gent només volen sortir a les fotografies amb una il·lusió infantil absolutament entendridora. Volen quedar fixats per sempre, volen demostrar que han existit. Realment, se’ns fa un nus a la gola, però la plasticitat visual del conte és indiscutible. I ens indica que la fotografia pot ser molt útil. Pot ser un arma social, un testimoni, un remei contra l’oblit.

La fotografia sempre m’ha subjugat, tot i que he de reconèixer que sóc molt maldestra. Potser per això admiro tant la paciència i l’encert de la gent que ho sap fer bé. M’entusiasma la possibilitat de captar un instant, només un instant. De deixar aquest instant, fugisser com la vida, immortalitzat per sempre de manera artística. Per a mi és un gran motiu de plaer estètic, realment.  

Per això admiro tantíssim la feina del Xulio. Ja em disculpareu que no hagi parlat gaire dels paisatges de les novel·les de Dolores Redondo, però m’estimo molt més que ho faci qui no només els ha visitat, sinó qui també els ha enquadrat amb una càmera per convertir-los en obres d’art. 

Legado en los huesos, de Dolores Redondo

Les trilogies, si posseeixen certs ingredients d’aquells que enganxen un ampli sector de públic, poden resultar extraordinàriament rendibles. La gent entra en la història, fa seus els personatges i espera amb impaciència la continuació. Li ho podríem preguntar (i ens donaria la raó) al fantasma d’Stieg Larsson, que deu voltar pel més enllà emprenyat com una mona per no haver pogut gaudir de l’èxit de Mil·lenium.  

Una cosa similar (però sense més enllà, déu no ho vulgui!) li passa a la Trilogía de Baztán de Dolores Redondo, que va debutar amb El guardián invisible (em va agradar més, tot i que el final no em va entusiasmar) i que ha continuat amb aquest Legado en los huesos que ressenyem avui. No arrisco res si afirmo que, ara mateix, un munt de gent està esperant amb delit la tercera entrega. I és que Redondo, que sembla que hagi assistit a un curset intensiu d’allò que cal fer per tenir contents els seguidors estàndard, s’ha llançat a la piscina i no s’ha estat de res. Dóna a la gent allò que vol i tira milles.

I que consti que l’obra té moltes coses positives, en especial el bon funcionament estructural i el ritme amè i trepidant. Jo m’ho he passat genial, n’he gaudit força i també espero el tercer lliurament. Ara bé, és innegable que cal posar-se una bena als ulls per ignorar les excessives i gratuïtes concessions a la comercialitat que la novel·la palesa.

Redondo fusiona el procedural amb l’element sobrenatural i mític, com ja havia fet a la primera novel·la. Totes les llegendes mitològiques i ancestrals de la Vall de Baztán troben ressò en una ficció sòrdida i sagnant, amb uns personatges terribles, dignes de l’estil més recargolat de les pel·lícules de Hollywood. Psicòpates que són la maldat en persona, caníbals, violadors, inductors als crims més abjectes, ossos amunt i avall, braços tallats, tombes i esglésies profanades. Tot envoltat d’una mena de màgia atàvica que es barreja amb el real a partir de la imaginació d’una autora que sap mantenir el suspens i la intriga de manera molt potent.

 

 

Tanmateix, la versemblança del conjunt em sembla relativa. Hi ha aspectes que trontollen i que no puc revelar sense convertir-me en una indesitjable spoiler. El final extremadament previsible d’aquesta segona entrega està agafat pels pèls. Ara Redondo ja té la trama exactament on volia. Ha situat els personatges en el punt just del tauler, allà on tots sabíem que anirien a parar des de la primera novel·la. Per desgràcia, el camí que han fet per arribar aquí no me l’acabo d’empassar. I no us ho perdeu. Resulta molt més increïble tota la part realista que no la part purament màgica, que funciona perfectament dins de la seva especial ficció.   

D’altra banda, m’ha resultat insofrible el cantó costumista de la novel·la que, endemés,  incideix negativament en la construcció del personatge principal. La dualitat contradictòria és inherent a l’ésser humà, però tot té un límit. Un límit que Redondo ha sobrepassat amb escreix a l’hora de donar vida a la seva protagonista. Tant, que comences a agafar-li una mica (o molta) mania. Resulta exagerat, sobrer i ridícul el tractament que l’autora fa de la maternitat recent experimentada. Insuportables els fragments sobre alletaments i biberons, marits/prínceps blaus que semblen sortits d’un conte de fades, jutges que sense més ni més estan enamorats de la “noia” com si fossin uns adolescents, etc. etc. De Camilla Läckberg ja en teníem una. No en necessitàvem una altra, Redondo.

Com he dit al començament, però, l’autora sap molt bé què té entre mans. I és que aquestes coses agraden a molta gent, permeten a un grup ampli de lectors sentir-se més identificats amb els personatges i amb les qüestions que els preocupen a la vida. No és el meu cas, evidentment. Que per veure canviar bolquers o fer biberons ja pujaré al pis de la meva veïna, que acaba de parir.

Que passeu un bon dia, negrots.

  

El guardián invisible, de Dolores Redondo

El guardián invisible, de Dolores Redondo (1969), representa el debut de l’autora donostiarra en el gènere negre. Abans havia publicat relats breus, contes infantils i una novel·la d’ambientació històrica, Los privilegios del ángel. Dolores Redondo, a qui vaig conèixer a la BCNegra 2013,  arriba envoltada d’un èxit aclaparador, sobretot si tenim present que la primera edició d’El guardián invisible és del mes de gener d’enguany. L’obra aviat apareixerà traduïda a deu llengües i ja ha venut els drets cinematogràfics al mateix productor de la trilogia Mil·lenium.

A mi no m’estranya, perquè la novel·la posseeix tots els ingredients necessaris per atrapar una franja de públic molt àmplia. No parlo només de l’afeccionat al “negre”, sinó també dels lectors que volen experimentar emocions i sentiments.

He d’admetre que la lectura d’El guardián invisible ha refermat el meu activisme nostrat més pregon. M’ha servit de demostració d’allò que sempre defensem els coneixedors del gènere i, més enllà del gènere, de la literatura catalana en general. Si El guardián invisible ha triomfat tant, algunes novel·les negres (i no negres) catalanes dels darrers temps es mereixen de lluny el mateix grau de triomf. No en citaré cap perquè me’n deixaria alguna i no vull ferir cap susceptibilitat. Però us demano que em féu confiança en aquesta meva afirmació. La diferència rau en escriure en castellà -i que et publiqui Destino- o escriure en llengua catalana i no comptar amb editors o institucions que apostin per una més gran distribució i per la traducció (o que tinguin mitjans per fer-ho).

Dit això, la novel·la m’ha enganxat de mala manera. Està ben dosificada i ben narrada. Ostenta un grau suficient d’originalitat, malgrat adscriure’s a la narrativa de procediment policial i aprofitar molts dels llocs comuns del gènere i de les sèries de televisió. Com a resultat, el lector se sent atret simultàniament pel plaer del reconeixement de les convencions i per l’estupefacció generada per alguns factors inesperats.

Dolores Redondo ha sabut fer-ho més que bé. Ha posat en una coctelera una sèrie d’ingredients coneguts (alguns fins i tot extremadament tòpics) i els ha sacsejat a fons, tot afegint-hi un toc clarament personal. Trobem un assassí en sèrie amb una posada en escena digna de “Mentes criminales”, perfils psicològics com els de l’FBI, fins i tot una heroïna, al més pur estil de la Clarice Starling d’El silenci dels anyells, que també arrossega un terrorífic trauma d’infància. El resultat ha estat una novel·la amb tots els elements del “bon” best-seller (que també n’hi ha), amarada d’un cert aire de contenció i amb una descripció acurada de la psicologia dels personatges.

L’element sobrenatural té molta importància en l’èxit del llibre. No està present a totes hores, no converteix la ficció en quelcom inversemblant, però juga un paper decisiu en moments clau i justifica certes qüestions que no puc desvetllar. Com que la història és una trilogia (la segona novel·la fins i tot ja està escrita, pendent de publicar), encara ens falta desentrellar una sèrie de temes que han quedat pendents.  

Resulta fascinant la recuperació que fa Redondo de les tradicions de la Vall de Baztán, a Navarra, i com les fusiona amb la modernitat del gènere criminal més actual. Aquells indrets inhòspits i obscurs carregats de llegendes, terres de bruixes, d’esperits, d’éssers misteriosos que habiten dins l’espessor de la boscúria, de pors atàviques encara no superades. La naturalesa com a llar protectora i, alhora, com a senyora dominadora i terrible. La pluja, la boira, el fred, el paisatge, la fauna, la flora, la frondositat del bosc... tot esmerçat amb encert per confegir una història que, en alguns moments, pot posar-nos els pèls de punta.

Redondo no només intenta recuperar els elements llegendaris, sinó que també pretén retratar la manera de ser i de viure d’aquella societat tan matriarcal i tan tancada, amb una gent dura i silenciosa on destaquen les dones, autosuficients i fortes, responsables de la família, de la llar, del poble. La seva descripció de l’ambient i de la interioritat dels personatges m’ha semblat prou complexa i treballada, però he d’admetre que no m’ha acabat de convèncer la identitat de l’assassí ni la gestió del desenllaç del crim. Tanmateix, això esdevé irrellevant si ho comparem amb el gaudi que proporciona la lectura de la resta de la novel·la. Endemés, crec que s’imposa esperar les dues parts que encara manquen de la trilogia. Tal vegada, després, tot quedarà més justificat.  

En fi, negrots. Que jo ja espero la segona part amb candeletes. No deixeu passar aquesta novel·la. Estic segura que en sentirem a parlar durant molt de temps.

BCNegra 2013: Noves realitats, velles tradicions... Parlem de silencis

Una nova taula rodona de la BCNegra, encapçalada per un títol tan estrany com suggeridor: “Noves realitats, velles tradicions... Parlem de silencis”. El lligam temàtic pretenia vincular certes qüestions tàcitament i tradicionalment silenciades en el món real, amb la seva plasmació literària. Com veieu, la imaginació dels organitzadors de la BCNegra no té aturador. Amb tot, el nom de la taula resulta irrellevant. L’única cosa que de veritat interessa és trobar una excusa per parlar de literatura. I així va succeir, novament en el marc incomparable de La Capella.  

Moderats per Toni Puntí, a la tertúlia s’hi aplegaren Andreu Martín, autor de tots conegut i que no necessita cap presentació; Dolores Redondo, escriptora donostiarra que està triomfant espectacularment amb la seva primera novel·la, El guardián invisible; i Cristina Manresa, comissària dels Mossos d’Esquadra, membre del club de lectura de novel·la negra d’aquest cos policial i molt afeccionada al gènere.

Toni Puntí s’estrenà amb una pregunta:

-        Silencis, per què silencis?

a la qual va respondre ràpidament Andreu Martín. La literatura sempre, absolutament sempre, explica els silencis. Tanmateix, la realitat sovint és inversemblant. Per això l’escriptor ha de treballar amb molta cura, ha de resultar convincent, ha de saber crear una ficció creïble, per més que el real no ho sigui tant. Aquest tema és un dels favorits de l’Andreu. L’escriptura, tot allunyant-se del mutisme, ha de ser capaç de recollir qualsevol tema, però ho ha de fer des de la coherència i la versemblança. En la seva darrera novel·la, Societat negra (guanyadora del V Premi Crims de Tinta), Andreu Martín ens parla de les màfies xineses. Amb humor, va explicar que la màfia xinesa és una màfia silenciada, que sembla inexistent. Si tenim màfies russes, colombianes, romaneses i de tot arreu, si tenim el país ple de xinesos amb un munt de negocis, com és que no en sabem res de les seves màfies, conegudes com les Tríades?

El col·lectiu xinès és molt discret, però “haberlas, hailas”. Així ho confirmà Cristina Manresa, la comissària dels Mossos, que reconegué que, en els darrers temps, s’han engegat diverses operacions contra aquestes organitzacions al llarg del territori de l’Estat (joc, tràfic d’éssers humans, blanqueig de diners, esclavatge en petits tallers de confecció, prostitució). Amb tot, és difícil seguir-los la pista. Andreu Martín va indicar que la seva novel·la és pura ficció, però que parteix d’aquesta idea, de la poca visibilitat policial i periodística de les Tríades, per construir una història que podria ser perfectament real.

Per la seva banda, Dolores Redondo també ens parlà de la seva novel·la, primera entrega d’una trilogia que encara està escrivint. Ambientada enmig dels misteriosos boscos de la zona navarresa de la Vall de Baztán, està protagonitzada per una inspectora d’homicidis de la Policia Foral de Navarra (per cert, al cos policial autonòmic de Navarra, en la vida real, no existeix cap dona que ostenti aquest càrrec). La ficció de Redondo, que reprodueix les llegendes del territori de manera molt documentada, està inspirada en l’atmosfera d’un lloc de natura impactant i feréstega que, segons va manifestar amb contundència, atrapa irremeiablement el visitant. La seva també és una novel·la que explica els silencis. Forces ancestrals i tel·lúriques basteixen una trama on les dones hi tenen un paper molt rellevant (no debades les societats basca i navarresa són eminentment matriarcals).

El bosc marca la vida dels personatges. Els mediatitza en les seves actuacions i actituds. La història passada, les creences anteriors al Cristianisme que encara perduren, les bruixes, la Inquisició... Tot un conjunt de factors que em van semblar molt interessants. La vida actual que no ha pogut desempallegar-se d’un arrelat arcaisme.

Redondo està exultant. Va manifestar que sentia una mena de vertigen incontrolable per l’èxit inesperat de la seva novel·la, els drets cinematogràfics de la qual ja estan venuts. Andreu Martín, que l’ha llegit, va corroborar la seva vàlua: digué que li semblà una òpera prima molt bona i ben documentada, que s’acosta amb respecte al gènere i que no cau en els estereotips. No cal que us digui, negrots, que ja la tinc a casa. Si la cosa va de bruixes i estranys monstres boscans, no m’hi podia resistir.

La taula rodona fou molt agradable i distesa, amb una comissària dels mossos que va demostrar ser una gran lectora i tenir molt bon humor. Enfront del matriarcat de les terres de Baztán, va sorgir el sexisme i el paternalisme que pateixen les dones que ostenten certs càrrecs, com ella mateixa. En fi, ja veieu que toquem tots els temes. La BCNegra dóna per molt, negrots.

Per tant, demà més. Que tingueu un bon vespre.