Primeres lectures negres de 2024

Las niñas perdidas, de Cristina Fallarás

El vaig començar el 2023 i el vaig acabar tot just començar el 2024. La novel·la va ser la guanyadora del Premi L'H Confidencial 2011. M'ha agradat molt. Una història molt negra, molt dolorosa, narrada amb mestria i empenta, una història de perdedors en una Barcelona que mostra tots els seus contrastos. 

Interrogatoris, gènere negre i memòria, d'Àlex Martín Escribà

El mes passat, al Festival Tiana Negra, vaig tenir el plaer d'entrevistar l'autor d'aquest interessantíssim assaig, que, com tots sabeu, és un enorme erudit del gènere criminal. Aquí ens regala onze entrevistes amb onze grans autors i/o estudiosos europeus. Com n'és d'enriquidor poder gaudir de les anàlisis, les opinions i les valoracions dels investigadors i dels experts! Solvència contrastada en un volum que, alhora, resulta de lectura amena i llaminera. 

Allò que només els passa als altres, d'Andreu Martín 

El més recent llibre d'Andreu Martín, que, com sempre, és diferent dels anteriors. La història d'un advocat d'ofici, Marc Olvan, que es veu ficat en un embolic de policies corruptes, jutges de comportament dubtós i famílies de narcotraficants. Marc Olvan, alcohòlic, propens a fotre's en merders i amb problemes sentimentals, ens parla en primera persona per fer-nos còmplices de les seves peripècies. M'ho he passat molt bé, i m' agrada comprovar, com he dit abans, que cada novela del "capo" és diferent. 

Antípodes, de Maria Antònia Oliver     

Com he xalat! M'ha entusiasmat. Boníssima literatura negra que va més enllà, plena de vivesa, imaginació, intriga, crítica social i on destaca el dibuix d'uns personatges inoblidables, encapçalats per na Lònia Guiu. També hi ha molta tendresa. Però, per damunt de tot, hi trobem la ploma d'una escriptora amb majúscules, una escriptorassa que tothom ha de conèixer i gaudir, a qui no podem oblidar mai. Jo ja havia llegit Estudi en lila, la primera novel·la de la trilogia. I ara he atacat les altres dues. Genial. 

El sol que fa l'ànec, de Maria Antònia Oliver  

Aquesta és la tercera entrega. Potser no m'ha entusiasmat tant com l'anterior, crec que és una novel·la menys ambiciosa, però igualment fantàstica. Alta qualitat. 

Judici final, de Ferrant Torrent 

Tercer llibre de la trilogia encetada amb Societat limitada i Espècies protegides. Gran Ferran Torrent en una ficció de caràcter polític, amb els personatges seriats, Butxana i Tordera, i l'aparició de Liam Yeats, un mercenari irlandès que m'ha encisat. 

Continuarem, negrots... 

Estudi en lila, de Maria-Antònia Oliver

Ha coincidit en el temps de la concessió a Maria Antònia Oliver del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que l'editorial RBA-La Magrana hagi reeditat enguany Estudi en lila, el debut de Lònia Guiu, la primera dona detectiva privada de les nostres lletres. La novel·la és la número ú de la sèrie, que inclou dos títols més: Antípodes i El sol que fa l’ànec.

La primera edició d’Estudi en lila va aparèixer el 1985 a la col·lecció Les ales esteses i dos anys més tard, el 1987, va ser el número 5 de La Negra. Quan he descobert que se’n van fer catorze edicions i que la novel·la va ser traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, el neerlandès i el portuguès, he tornat a reparar en la magnitud actual de la tragèdia. Ja veieu fins a quin punt necessitem més lectors, com sempre reivindiquem a la mínima ocasió.   

Lònia Guiu és feminista, conscienciada, progressista, entregada a la feina. Col·lecciona pintallavis i no li agraden les armes, que no vol ni tocar. Tanmateix, per resoldre els seus casos, no s’està de fotre una cleca o una puntada de peu a qui faci falta. Als dolents, s’entén. És valenta i agosarada, però alhora tendra i molt amiga dels seus amics.

Estudi en lila és una novel·la encantadora, divertida i clarament mediterrània. Ja en aquell moment podíem parlar d’una narrativa criminal de proximitat, amb tots els ets i uts de la nostra idiosincràsia de país i de zona d’Europa. Quan parlo de país, ho faig en un sentit ampli, perquè Lònia (com la seva creadora) és mallorquina i, tot i que fa anys que viu a Barcelona, milita clarament en la seva insularitat.

Avui en dia, en ple 2016, la lectura d’Estudi en lila esdevé una lectura “vintage” (el copyright de l’expressió pertany a Margarida Aritzeta). Sense ordinadors, Internet ni mòbils, tots els documents en carpetes i papers i buscant els números de telèfon (fix) als “llistins” telefònics, la narració es converteix en quelcom diferent, que fa gaudir molt. D’altra banda, els trenta anys transcorreguts, i això és més important, també incideixen en la caracterització de la protagonista. Malgrat tot el que he comentat abans, em sembla una dona molt més idealista i clarament menys agressiva, cínica i desenganyada del que podria ser un personatge com ella creat actualment.     

No explicaré el cas criminal, però sí que diré que reflecteix amb realisme la part més fosca de la nostra societat i que la seva resolució posseeix un punt de justícia poètica que m’ha convençut. I tant que sí.

I no puc deixar d’esmentar la picada d’ullet intertextual. Perquè Lònia Guiu és amiga del detectiu literari creat per Jaume Fuster (l’espòs de na Maria Antònia), Lluís Arquer. I Lluís Arquer surt a la novel·la, tangencialment però de manera significativa. Com veieu, tot queda a casa. I la realitat i la ficció són dos extrems que es toquen.

No podem deixar passar els nostres clàssics, negrots. En gaudireu de valent. Ha arribat el moment de revisar Estudi en lila.