Cortázar i el relat d'intriga: Continuidad de los parques

Continuidad de los parques és un dels meus textos favorits. No em refereixo només pel que fa a l'obra de Cortázar, sinó en general a tota la narrativa breu, a la qual en sóc molt afeccionada. La primera vegada que el vaig llegir, era molt jove. Tal vegada per aquest motiu encara em va impressionar més vivament.

No vull fer-ne avui una paràfrasi, perquè és molt curt i impactant. No seria just si algú de vosaltres no el coneix. Us espatllaria l'efecte increïble que produeix en el lector. Evidentment, us remeto directament al text. Tanmateix, haig de dir que és una petita obra mestra del relat curt d'intriga, del relat misteriós, del relat circular. Una joia minúscula (per la llargària, que no per la vàlua) d'un dels millors autors en llengua castellana de la passada centúria.

Cortázar, com molts altres escriptors al llarg del XIX i del XX, va fer diverses incursions en el gènere negre. Va escriure històries de crims, enigmàtiques, de terror. Seguint l'estela d'Allan Poe, els autors de primera línia no van considerar que el gènere fos menor i, per tant, van decidir aportar el seu gra de sorra. En ocasions, un gra de sorra genial.

Aquest és el cas de Continuidad de los parques. L'atmosfera que Cortázar aconsegueix recrear en unes poques línies no pot rebre altre qualificatiu que el de superba. Estic segura que tots els negrots que l'hàgiu llegit, estareu d'acord amb mi. Per als que no, adjunto l'enllaç.

No hi passeu de llarg, sisplau. Paga la pena.

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/cortazar/continui.htm

LA TORTUGA, de Patricia Highsmith

Continuant amb la idea de potenciar els clàssics del gènere, avui he decidit recordar Patricia Highsmith. Escriptora americana, nascuda a Texas el 1921, va morir a Suiza l'any 1995. La seva obra, reconeguda arreu del món, ha estat motiu de memorables pel•lícules, com Estranys en un tren o El talent de Mr. Ripley.

La literatura de Highsmith sobrepassa el límit del gènere negre. Les seves incursions en el relat psicològic eleven la intriga i el misteri a una categoria superior. Els seus personatges estan plens de matisos, sovint torturats i impulsats per motivacions pregones. Els lectors no sempre assistim al desenvolupament de les seves històries des de l'angle suposadament correcte. En ocasions, la identificació amb el conflicte ens mena a situar-nos en un punt de vista inusual. Innovadora i intel•ligent, la producció de Highsmith és sens dubte cabdal dins d'allò que s'ha anomenat "thriller psicològic", gènere molt en voga a mitjan segle passat.

Particularment, Highsmith em sembla magistral en el conreu del relat curt. Recordo ara mateix una història que em va deixar ben sobtada, L'observador de cargols, la qual, si no l'heu llegit, us recomano vivament. Tanmateix, avui vull comentar una altre conte, La tortuga, que ara tenim la sort de poder llegir amb immediatesa gràcies a Internet. Al final d'aquestes línies us copiaré l'enllaç. Es devora en pocs minuts. Per tant, no hi ha excuses que valguin.

A La tortuga -conte del qual, òbviament, no en desvetllaré l'argument- el lector pren partit immediatament per un dels personatges. Aquest fet respon, des del principi, a la pretensió de l'autora. El relat arrenca gairebé com un conte infantil i de mica en mica va adquirint un crescendo dramàtic de factura esplèndida. Mentre hom llegeix, gairebé no pot suportar l'estona que necessita per acabar les poques pàgines. Les ànsies de saber ens dominen sense voler-ho. Aconseguir del receptor aquest nivell d'implicació posseeix un mèrit molt significatiu, perquè ni tan sols podem al•legar que el desenllaç sigui especialment inesperat. A mesura que avancen els esdeveniments, quasi podem sentir en la pell com acabarà la història. Això, tanmateix, no representa un obstacle. El patiment del personatge i la successió dels fets capta la nostra atenció de manera indefugible i inevitable (adjectius que, encara que no ho sembli, no són exactament sinònims).

En fi, no vull dir-vos res més. Delecteu-vos amb La tortuga i opineu aquí. Us asseguro, negrots, que no us en penedireu.

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/highsmit/tortuga.htm

NOMS PROPIS

En un article anterior, em vaig comprometre a il·lustrar amb exemples la quantitat de protagonistes del gènere policíac que, al llarg de la seva història, han estat representatius. Representatius per motius diversos, tot i que, en aquest moment, encara m'estic referint a la idea només encetada que és recomanable, pel bé de la cohesió del relat, que el personatge principal del conte i de la novel·la negra en sigui un de sol.

Per arrodonir les trames, els autors utilitzen tradicionalment el recurs d'un company de confiança, un interlocutor que sovint serveix de contrapunt al protagonista, li obre els ulls a noves idees o el fa tocar de peus a terra, de vegades sense adonar-se'n. En una paraula, funciona com a ajudant, com a consciència, com a amic o com a confident. Suposo que tots tenim clar que el màxim exponent és el poc valorat Dr. Watson de Sir Arthur Conan Doyle, que, a més, té el gens secundari paper de narrar des de la primera línia les proeses del sempre sorprenent Sherlock Holmes.

En la novel·la moderna, aquest interlocutor en ocasions ha estat substituït per l'equip de policies que treballen amb el protagonista (és el cas de Wallander, sens dubte, i les seves reunions maratonianes a la comissaria de Ystad; de Brunetti amb Vianello i la Senyoreta Electra; o de Montalbano i tot el seguici, de tints esperpèntics, de companys de Vigàta). Tanmateix, alguns treballen sols, com la nostra immortal Miss Marple, que no necessita ningú per enfrontar-se a assassins cruels i despiatats des de la seva postura de velleta naïf.

Mireu-vos ara la llista que he fet, que no pretén ser exhaustiva ni de bon tros.

Edgar Allan Poe – Auguste Dupin
Sir Arthur Conan Doyle – Sherlock Holmes
Agatha Christie – Miss Marple, Hércule Poirot
Dashiell Hammet – Sam Spade, Nick i Nora Charles
Raymond Chandler – Philip Marlowe
Phyllis Dorothy James - Adam Dalgliesh
Per Walhöö i Maj Sjöwall – Martin Beck
Manuel Vázquez Montalbán- Pepe Carvalho
Andrea Camilleri- Comissario Montalbano
Sue Grafton – Kinsey Millhone
Donna Leon – Guido Brunetti
Henning Mankell – Kurt Wallander
John Connolly - Charlie Parker
Andreu Martin i Jaume Ribera – Àngel Esquius
Jo Nesbo – Harry Hole
K.O. Dahl – Comissari Gummarstranda

Com veureu, en són un munt. Ara us commino, seguidors i amics negrots, que amplieu la llista i que em manifesteu la vostra opinió respecte a tot plegat.

Reflexions sobre lectures sueques

Avui, en contra d'allò que pugui semblar per l'encapçalament d'aquest article, no vull parlar de Stieg Larsson ni de Henning Mankell. Ja han corregut prou rius de tinta sobre ells. A més, aviat tindrem ocasió de retrobar Mankell quan ens arribi el darrer llibre wallanderià que vaig anunciar fa poc. Tampoc no vull referir-me als pares de Martin Beck, inspector policíac que ara mateix posseeix una línia oberta de ressenyes en aquest bloc, com podreu comprovar a mesura que una servidora vagi devorant les noves entregues.

La meva idea és dedicar una petita referència a altres lectures sueques que he fet darrerament, de les quals no me n'he pogut deslliurar atesa la sobtada moda que l'esclat de la trilogia Mil·lenium ens ha portat d'aquelles fredes i llunyanes terres.

Curiosament, totes les obres pertanyen a escriptores, dones que s'han llançat a la indagació del gènere negre. També totes són relativament novelles en aquests afers i és evident que comparteixen certes característiques. Em dol en l'ànima semblar un pèl sexista, però en tots els casos l'element romàntic o domèstic espatlla una mica la cohesió argumental de les històries. En ocasions, esdevé gratuït o poc interessant. En d'altres, té un paper massa rellevant. Aquestes escriptores s'haurien d'emmirallar en algunes de les seves companyes de professió, com l'admirada Sue Grafton, mare literària de la intrèpida Kinsey Millhone.

Anem al gra. Us faré cinc cèntims dels títols i les autores:

Aurora Boreal- Asa Larsson

Ningú no ho ha vist- Mari Jungsted

La princesa de hielo i Los gritos del pasado - Camilla Lackberg

La novel·la d'Asa Larsson és tal vegada la que dóna menys significació a l'element romàntic. Tanmateix, es nota que és una òpera prima i crec que la construcció dels personatges encara no és prou solvent.

Mari Jungsted a Ningú no ho ha vist confegeix un argument més sòlid i interessant des del punt de vista de la intriga, però ho espatlla amb la inclusió d'una trama amorosa paralel·la amb un personatge innecessari. Es podia haver estalviat la seva presència (que ratlla l'absurd) i la història hauria resultat molt més rodona.

Camilla Lackberg: Té molt d'èxit. Sembla que ven molts llibres. La princesa de hielo comença molt bé, però també inclou l'enamorament de l'escriptora protagonista. Per desgràcia, l'enamorat és el policia del poble que portarà la investigació. La segona novel·la, a partir d'aquest fet, implica que el protagonista és el policia i l'escriptora queda en segon pla. La dona independent i interessant de La princesa de hielo es converteix en una embarassada histèrica que ja no té cap paper. Un matrimoni tou i massa estereotipat.

Algú molt savi, ara no recordo qui, va dir que un element important en el gènere negre és que hi hagi un sol protagonista principal, un únic heroi. Encara que aquest heroi sigui un antiheroi. Però un de sol, mentre que la resta (per exemple, l'equip policial d'un comissari o l'ajudant d'un detectiu) han de funcionar com a comparses, com a secundaris, per molt paper que tinguin. Hi estic totalment d'acord i la llista que podria confegir (algun dia ho faig, us ho prometo) em donaria la raó.

En fi, que cap d'aquestes escriptores no ho aconsegueix. Tanmateix, les tres prometen. Potser n'aprendran. Per tant, el meu consell és que feu la prova de llegir-les i que opineu aquí. A veure si hi ha debat. Us hi espero.

Fins aviat, negrots.

L'Anna Maria i la compulsió criminal

Reconec que el títol pot espantar. La referència sense vergonya a la meva propensió al crim segur que us ha glaçat la sang a les venes. I no és per a menys, perquè la compulsió assassina m'ha sortit ben cara.

El cas és que aquest matí, després de quatre dies sencers tancada treballant, he pensat que ja em tocava deixar anar -amb totes les conseqüències- els meus instints més arrelats. I, sense encomanar-me ni a Déu ni al diable, me n'he anat a tota pressa al lloc on podia alliberar-los de manera més ràpida i més fàcil: la llibreria Abacus del carrer de Sants, a tocar de casa meva.

Allà, amb les mans tremoloses i el desig criminal a flor de pell, he voltat per tots els racons cercant nous indrets on saciar la fam sangonosa. Total, que s'han engaxat als meus dits quatre noves troballes, que ara detallo per als negreferits com jo:

L'home del balcó i El policia que riu, tercer i quart lliurament respectivament de les aventures de Martin Beck, inspector de policia suec del qual ja n'he parlat prou en articles recents.

Némesis, del noruec Jo Nesbo, novel·la que la meva amiga Maria i jo esperàvem molt neguitoses. Ens va agradar molt El pit-roig, l'anterior llibre amb en Harry Hole de protagonista, que ens va deixar penjades en una qüestió fonamental que esperem ara es resolgui.

Per desgràcia, tots tres són en castellà (l'edició catalana no ha sortit encara), però no he pogut resistir-me.

El club Dante, de Matthew Pearl, del qual ningú no me n'ha parlat, però que, a causa de la referència a l'autor de la Comèdia i de les suggeridores paraules de la contraportada, ja ha estat impossible tornar a deixar a la lleixa.

Dos llibres més, en aquest cas no negres, han acabat de completar un lot que a qui ha glaçat la sang ha estat a mi quan he anat a pagar.

En fi, tot sigui per sublimar els instints poc recomanables ben estiradeta al sofà de casa.

Bona nit, negrots.

EL COR DELATOR, D'EDGAR ALLAN POE

El meu germà Elies, que és un gran afeccionat a les històries de terror, ha picat avui la meva curiositat quan m’ha fet la lloança d’un relat d’Allan Poe que jo no coneixia o que, com a mínim, no recordava. Ho confesso amb rubor, malgrat saber que no es pot haver llegit tot en aquesta vida.
En no disposar de la narració en la meva biblioteca, he utilitzat el recurs infal·lible que ofereix la xarxa. Me l’he baixat, l’he imprès (res de pantalla, paper sempre) i, àvidament, m’he posat a la feina.
El resultat: no me’n puc estar d’afegir una nova entrada al bloc criminal.


El text és fantàstic, exemple d’allò que Poe considerava que havia de ser un conte. Breu, es pot llegir d’una sola tirada en una fracció curta i seguida de temps i no té cap element secundari que distregui l’atenció de la trama principal. Per no parlar del final inesperat o, com a poc, sorprenent.
La història, que narra el mateix assassí en primera persona, és la confessió d’un crim. El protagonista ha matat un ancià amb el qual convivia tan sols perquè tenia un ull cobert d’un tel blanc que no podia suportar veure. Un ull “de voltor” que l’obsessionava. El desenvolupament del relat es fonamenta en l’intent de l’assassí de demostrar a tota costa la seva cordura. Explica les seves maniobres al llarg de la setmana anterior als fets, abans de decidir-se. Explica l’assassinat, l’esquarterament i, per fi, el desenllaç que clou el text, que no desvetllaré per si queda algú tan despistat com jo que no l’hagi llegit.
El relat és ple d’interrogants impossibles de desvetllar. No sabem la relació entre l’assassí i la víctima, desconeixem a qui s’adreça el narrador quan explica la història i tampoc no sabem on es troba. No tenim ni idea de si parla amb la policia, amb el psiquiatra o amb un jurat. Tanmateix, s’expressa amb una fredor estranya, alhora llunyà i proper als esdeveniments terribles dels quals ens fa partícips. L’únic que segur que aconsegueix, des del punt de vista del lector, és el contrari del que pretén. Demostrar categòricament la seva bogeria.
El cor delator, que ha estat considerada tradicionalment la primera narració gòtica, és la història terrorífica d’un obsessiu compulsiu que posa els pèls de punta.

Em reafirmo en allò que us deia aquest matí. No deixem els clàssics per res del món. Tornem sempre als orígens.

Bona nit, negrots.

BREU HOMENATGE A UN DELS INICIADORS DEL GÈNERE

Aquest any 2009 se'n compleixen 200 del naixement d'Edgar Allan Poe, sens dubte un dels iniciadors del gènere negre i de terror, a qui hem d'agrair per sempre un conjunt de relats magnífics, innovadors i molt imaginatius que van significar una fita important en la narrativa contemporània. D'altra banda, la seva contribució teòrica a l'estudi del conte i del relat breu ha estat la base per als futurs investigadors i escriptors.

El cas és que, fa uns dies, em van agafar unes ganes irresistibles de rellegir Els assasinats del carrer Morgue, que feia molt de temps que no tenia entre les mans. I, sense perdre un minut (cal atendre de seguida les peticions de l'esperit), així ho vaig fer. Un cop més, em va encantar, perquè té aquell caràcter alhora ingenu i sorprenent. Aquella mena d'aurèola misteriosa que -malgrat el pas del temps i les repetides lectures- ens empeny a mossegar-nos les ungles d'impaciència. Tot plegat ens condueix a l'afirmació que és l'obra d'un geni.

A més, la solució de l'enigma és realment estranya. Ens remet a tot l'imaginari dels orígens de la humanitat, als mites ancestrals, a la diferència entre l'home i la bèstia. Una delícia. I, sobretot, de cara als lectors d'aquest bloc, ens presenta el personatge d'Auguste Dupin (predecessor sens dubte de tots els detectius moderns, fins i tot de Sherlock Holmes), que aconsegueix resoldre amb la seva prodigiosa capacitat d'observació el típic misteri de "l'habitació tancada".

En fi, que us hi aproximeu. Per molt que llegim la novel·la negra actual, no podem deixar de banda la recuperació dels clàssics.

Fins a la pròxima, negrots.

MÉS NOTÍCIES

Avui, benvolguts seguidors del bloc negre, parlarem de Henning Mankell i del nostre admirat i estimat Kurt Wallander.

Després de deu anys, l'autor suec trenca la seva promesa de no escriure una novel·la número 10 de Wallander i publica "L'home intranquil" (Den orolige mannen). Assegura que serà la darrera, perquè, al llarg de les seves quasi 600 pàgines, queda clar que Wallander és ja un home gran.

Els privilegiats lectors suecs ja la tenen. Nosaltres, per desgràcia, sembla que encara haurem d'esperar-nos un mes o dos.

Les males llengües afirmen que la decisió de reviure el policia d'Escània es basa en el desig de competir amb l'èxit sense precedents de Stieg Larsson. No m'acaba de convèncer l'afirmació, atès que l'altre pobre ja és mort, però tant se val.

L'important és que els addictes a en Kurt (entre els quals m'hi compto en cos i ànima), podrem gaudir un cop més (encara que sigui l'últim) de la seva companyia.

Fins aviat, amics negrots.

NOTÍCIA

La meva intenció en aquest bloc criminal no és només fer ressenyes d'allò que vagi llegint, sinó transmetre també notícies que puguin interessar els seguidors del gènere.

Per tant, avui us porto la bona nova que aquest setembre Columna publicarà el tercer cas de l'inspector Martin Beck: L'home del balcó. El tercer lliurament de Sjöwall i Wahlöo al voltant de les aventures del nostre policia d'Estocolm del qual tant hem parlat darrerament.

Au, cap a la llibreria. Jo, si puc, hi aniré demà.

Nota: Evidentment, no tinc cap voluntat de promoure negocis editorials, però sí les publicacions que apareguin en llengua catalana, vinguin d'on vinguin.

L'home que es va esfumar, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Per Wahlöö

Maj Sjöwall

Columna
Col·lecció: Clàssica

Com us vaig avançar, ja em teniu aquí per parlar-vos de la segona novel·la del matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö, el segon lliurament de les aventures de l'inspector d'Estocolm Martin Beck.

Val a dir que l'obra és molt superior a la primera de la sèrie, Roseanna, que us vaig comentar fa pocs dies. L'home que es va esfumar és una novel·leta curta, de poc més de 200 pàgines, que està confegida amb un gran encert. Sense que hi falti ni hi sobri res, es tracta d'un relat rodó, emocionant i ple d'enginy, que posa a prova la capacitat deductiva del lector. En aquesta ocasió, Beck va a la recerca d'un periodista desaparegut, seguint una sèrie de pistes que el condueixen a passar uns dies a la preciosa ciutat de Budapest. Gràcies a l'encís del riu Danubi i a les atractives descripcions de la capital hongaresa, la novel·la adquireix un aire encantador. La resolució del cas comportarà que surtin a la llum un conjunt d'aspectes sorprenents que, d'altra banda, posaran de manifest algunes qüestions (com el tema del tràfic de drogues) que començaven a destacar (l'acció té lloc el 1966) en la societat sueca i europea en general.

Els personatges, poc definits a Roseanna, van adquirint de mica en mica una idiosincràsia pròpia. Sjöwall i Wahlöö encara no ens han mostrat totes les cares del protagonista, però desgranen lentament la seva manera de ser, els seus sentiments, el seu caràcter. Aparentment seriós i fent gala d'una certa indiferència envers les qüestions de la vida quotidiana, Martin Beck és un bon home i un bon policia. Crec que no m'equivoco si dedueixo que la intenció dels autors és conformar la personalitat de Beck sense preses, a través dels casos que li tocarà resoldre en cada una de les novel·les. Malgrat ser un clar precedent d'en Kurt Wallander, encara li falta el toc d'humanitat antiheroica del personatge mankellià.

No vull desvetllar res més, però us la recomano sens dubte. La meva amiga Maria em va dir que era una perla i no es va equivocar. La meva idea és contribuir a enriquir una mica més alguna llibreria barcelonina i adquirir per ordre la resta de llibres de la sèrie. Ara ja hi estic enganxada i no puc (ni vull) fer res per evitar-ho.

Roseanna, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Per Wahlöö

Maj Sjöwall

Columna
Col·lecció: Clàssica


Roseanna és la primera entrega de la sèrie negra protagonitzada per l’inspector de la policia d’Estocolm Martin Beck, expert en interrogatoris. La sèrie fou creada pel matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Fins a la mort de Wahlöö el 1975, la parella va escriure deu novel•les, que s’iniciaren amb Roseanna l’any 1965. Avui que vivim l’èxit aclaparador del gènere policíac procedent de Suècia, cal dir que les novel•les de Sjöwall i Wahlöö són considerades uns clàssics al seu país. Stieg Larsson confessà que el matrimoni d’escriptors van ser els seus mestres i nosaltres no podem dubtar que Martin Beck és el precursor innegable del magnífic Kurt Wallander creat per Henning Mankell. De fet, Mankel ha manifestat que Roseanna és “un llibre increïblement fascinant”.
Honestament, opino que Roseanna paga la servitud de ser una òpera prima, però destil•la un aire molt prometedor de cara a les següents novel•les de la nissaga, que encara no he llegit. De fet, la meva amiga Maria –que no és un alter ego literari sinó una persona de carn i ossos que en sap un munt– m’ha confessat que la segona és una petita perla que la va fascinar.
Roseanna té una trama prou utilitzada dins del gènere: una dona jove violada i assassinada amb brutalitat i un criminal psicòpata que la policia triga mesos a poder enxampar. Malgrat la recurrència argumental, val a dir que la novel•la dibuixa un bon mapa dels mètodes d’investigació durant la dècada dels seixanta del segle passat. Per al lector actual, és un al•licient inqüestionable topar de sobte amb la inexistència dels telèfons mòbils, de l’ADN o dels ordinadors. Esdevé un plaer que ens remet a les novel•les de Hammet o Chandler. Això de retrobar les trucades des de cabines telefòniques o la redacció dels informes amb una màquina d’escriure manual ens desperta un cert somriure de suficiència. Per no parlar de l’ús dels telegrames a l’hora de transmetre notícies urgents o de la referència constant al tabac. A Roseanna tothom fuma com un carreter: als llocs públics, als despatxos de la comissaria, al carrer, a les cases particulars. No me n’havia adonat de l’èxit mundial de la campanya antitabac fins que no m’he enfrontat a la lectura de Roseanna.
No puc dir que la novel•la sigui un producte d’excepció, però cal reconèixer que compta amb un dels finals més trepidants que he llegit en els últims temps. Sé que semblarà impossible, però en algun moment m’ha fet patir més que les desventures de la Lisbeth Salander. Sens dubte, el final salva amb escreix el conjunt de l’obra, ben consolidada també gràcies als interrogatoris magistrals duts a terme pel protagonista. A falta de les proves irrefutables de la genètica, de la sang i de les fibres de catifa que la policia científica treu actualment de sota les pedres, el cos a cos entre el criminal i el seu capturador, mirada contra mirada, aconsegueix un clímax de tensió inigualable.

Doneu-li doncs una oportunitat a Roseanna. Mentrestant, jo, fent cas a la meva amiga Maria, em dedicaré a llegir la segona peça del conjunt, L’home que es va esfumar, de la qual, si encara passeu per aquest bloc, hi trobareu notícies ben aviat.

Si cal matar, matem (Andreu Martín i Jaume Ribera)

SI CAL MATAR, MATEM
Andreu Martín, Jaume Ribera
COLUMNA EDICIONS, S.A.
Col·lecció: Clàssica, 710

Pàgines: 266

Any d'edició: 2007

Si cal matar, matem és el quart lliurament de les novel·les protagonitzades pel detectiu privat Àngel Esquius. Creades en col·laboració per Andreu Martín i Jaume Ribera, representen la seva incursió en el gènere negre per a adults, després de l’èxit que van aconseguir amb els llibres juvenils del conegut Flanagan. Els tres primers títols de la sèrie són: Amb els morts no s’hi juga, Joc de claus i La monja que va perdre el cap; totes quatre novel·les escrites originalment en català.

Una norma que vull seguir en els articles del meu recent encetat bloc policíac, és no donar cap pista sobre la trama ni l’argument de les obres objecte de comentari. Es tracta d’una mesura que sembla imprescindible en relació amb un gènere on la intriga i el misteri hi juguen un paper principal. Per tant, no espereu que desvetlli detalls de la novel·la en qüestió.

Tanmateix, sí que us puc fer cinc cèntims dels nostres personatges, que per força han d’agradar qualsevol lector que tingui ganes de passar una bona estona. Les aventures tenen lloc en l’agència de detectius de Barcelona propietat del senyor Biosca, individu xerraire i eixelebrat absolutament imprevisible, amant dels diners i de la bona taula. A l’agència hi treballen l`Amèlia, recepcionista i dona de recursos que tot ho arregla; en Tonet, una mena de talòs de grans dimensions que fa de guardaespatlles del cap; en Ferran, homosexual més o menys discret però sempre amb problemes; la Beth, joveneta eficient i guapíssima gran admiradora de l’Esquius; l’Octavi, espècie masculina que podem titllar de maníac sexual sense inhibicions que, pel que fa a la feina, no n’encerta ni una; i el nostre protagonista, l’Àngel Esquius, al qual tots consideren superdotat perquè en realitat és l’únic que es dedica amb responsabilitat a la seva tasca.

Aquesta mena de fauna heterogènia es mou per Barcelona i per Catalunya resolent casos a tort i a dret i causant la hilaritat del públic lector. Les històries no deixen de ser originals i, a més, estan ben travades. Martín i Ribera, aprofitant tots els tòpics i llocs comuns del gènere, donen vida a un conjunt d’antiherois que serveixen per posar damunt la taula les xacres del món actual i de la nostra societat en particular. Algunes situacions esdevenen delirants o poc versemblants, però sempre estan tractades dins dels paràmetres de la novel·la negra. L’Esquius és un detectiu en tota l’extensió de la paraula, que té dubtoses relacions amb alguns policies i que, alhora, posseeix una família (filla, fill, nora i néts bessons) que el porten pel camí de l’amargura. Per no dir que la seva dona morta, la Marta, se li apareix regularment per prendre-li el pèl davant de les situacions que li toca viure.

El sexe també té un paper rellevant en totes les novel·les de l’Esquius. La promiscuïtat general és un fet que està a l’ordre del dia. A Si cal matar, matem els autors situen en un poble perdut del Pirineu de Lleida una femme fatale que parla el dialecte local i que, en aparença, no pot estar més desubicada. Però, en canvi, aconsegueixen l’efecte desitjat. Recreen les intrigues típiques del món rural, on les baralles pels terrenys, les herències, la requalificació del sòl i les qüestions ecològiques, es barregen amb les banyes, la gelosia i els amors desfermats. Els habitants del poble, en contrast amb la colla d’urbanites que normalment protagonitzen la sèrie, són absolutament “de manual”. Això sense oblidar una trama paral·lela, d’allò més surrealista, que afecta la família del detectiu. El llibre, que no arriba a les 300 pàgines, es llegeix a velocitat supersònica.

Tots els problemes de la societat actual van desfilant per les novel·les de l’Esquius. No resulten atemporals i per això la meva amiga Maria, que en sap molt de qüestions negroses, diria que només són productes menors i que no representen una fita dins del gènere. I tindria raó, evidentment. Però això no impedeix que la lectura sigui divertidíssima, que hom pugui reconèixer una crítica social de mordacitat aclaparadora i que l’enginy ostenti en el conjunt un lloc privilegiat.

En fi, que us recomano aquesta i les tres anteriors. Que us divertireu de veritat. Ah, i vigileu si aneu amb el llibre al metro o a l’autobús, que si rieu molt us poden prendre per bojos.

BENVINGUTS

Avui inauguro aquest bloc sobre novel·la negra, que vol ser un espai distret i divertit on tots els amants del gènere puguem dir-hi la nostra. No vull un lloc erudit i acadèmic, sinó un indret de companyonia que ens serveixi per opinar sobre el gènere policíac.

La veritat és que som molts els afeccionats a aquest tipus de narrativa, que ha patit un reiterat descrèdit i que sovint ha estat considerada com una literatura menor. Tanmateix, tots sabem que hi ha veritables obres mestres i grans escriptors que s'hi han dedicat. Des d'Allan Poe a Conan Doyle, passant per Christie, Chandler i Hammet - que ja han esdevingut uns clàssics - i continuant pels nostres autors actuals: Mankell, Grafton, Leon, Camilleri... O alguns que ja no hi són i que podrien ser-hi, però que recordarem sempre: Larsson, Vázquez Montalbán.

Serveixi aquest bloc d'homenatge i de punt de trobada. Convido a tothom a entrar, llegir i opinar.

Prometo escriure de les obres que passin per les meves mans, de les novetats que es presentin i de les informacions inestimables que m'ofereixen els bons amics que, com jo, saben gaudir del plaer d'un assassinat.