Harlem Nocturne

dijous, 24 de setembre del 2009

NOMS PROPIS



En un article anterior, em vaig comprometre a il·lustrar amb exemples la quantitat de protagonistes del gènere policíac que, al llarg de la seva història, han estat representatius. Representatius per motius diversos, tot i que, en aquest moment, encara m'estic referint a la idea només encetada que és recomanable, pel bé de la cohesió del relat, que el personatge principal del conte i de la novel·la negra en sigui un de sol.

Per arrodonir les trames, els autors utilitzen tradicionalment el recurs d'un company de confiança, un interlocutor que sovint serveix de contrapunt al protagonista, li obre els ulls a noves idees o el fa tocar de peus a terra, de vegades sense adonar-se'n. En una paraula, funciona com a ajudant, com a consciència, com a amic o com a confident. Suposo que tots tenim clar que el màxim exponent és el poc valorat Dr. Watson de Sir Arthur Conan Doyle, que, a més, té el gens secundari paper de narrar des de la primera línia les proeses del sempre sorprenent Sherlock Holmes.

En la novel·la moderna, aquest interlocutor en ocasions ha estat substituït per l'equip de policies que treballen amb el protagonista (és el cas de Wallander, sens dubte, i les seves reunions maratonianes a la comissaria de Ystad; de Brunetti amb Vianello i la Senyoreta Electra; o de Montalbano i tot el seguici, de tints esperpèntics, de companys de Vigàta). Tanmateix, alguns treballen sols, com la nostra immortal Miss Marple, que no necessita ningú per enfrontar-se a assassins cruels i despiatats des de la seva postura de velleta naïf.

Mireu-vos ara la llista que he fet, que no pretén ser exhaustiva ni de bon tros.

Edgar Allan Poe – Auguste Dupin
Sir Arthur Conan Doyle – Sherlock Holmes
Agatha Christie – Miss Marple, Hércule Poirot
Dashiell Hammet – Sam Spade, Nick i Nora Charles
Raymond Chandler – Philip Marlowe
Phyllis Dorothy James - Adam Dalgliesh
Per Walhöö i Maj Sjöwall – Martin Beck
Manuel Vázquez Montalbán- Pepe Carvalho
Andrea Camilleri- Comissario Montalbano
Sue Grafton – Kinsey Millhone
Donna Leon – Guido Brunetti
Henning Mankell – Kurt Wallander
John Connolly - Charlie Parker
Andreu Martin i Jaume Ribera – Àngel Esquius
Jo Nesbo – Harry Hole
K.O. Dahl – Comissari Gummarstranda


Com veureu, en són un munt. Ara us commino, seguidors i amics negrots, que amplieu la llista i que em manifesteu la vostra opinió respecte a tot plegat.


15 comentaris:

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Jo no he llegit massa novel·la negra, no crec que et pugui ser de molta ajuda. Ara sí que és cert que, molt sovint, en els relats, ja siguin novel·les, cinema, etcètera, s'utilitza aquest recurs de l"'acompanyant" malgrat que no sempre: des del gènere còmic i de dibuixos animat, com Schreck, també en els cassos com Harry Potter que va la noia i aquell grassonet amb ell, Roberto Alcázar, Tintín, la sèrie clàssica d'"Els Vengadors" de TV; és un recurs prou utilitzat i que rendibilitza molt segurament.

Salutacions, Anna Maria

Elies ha dit...

Erle Stanley Gardner - Perry Mason

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Jordi. Ara pensava en Astèrix i Obèlix.
Elies, no he llegit mai Perry Mason (només l'he vist a la tele: inefable Raymond Burr), però és realment novel·la negra o més aviat judicial? Crec que no és ben bé el mateix. L'has llegit tu?

lulu ha dit...

l'establiment de part del poeta (en parlo en sentit ampli, com d'aquell qui s'esplaia literaturant) d'un "acompanyant" del prota a l'efecte fer-lo expressar i així anar fent que avanci el discurs és antic com el temps:
qui no recorda els devessalls de llàgrimes que han hagut de suportar les sofertes dides (ja des dels clàssics i en els molts emmirallaments posteriors). anna: i l'abadessa per a la güelfa, i la mare de la "dolça" laquessis, i de la tràgica càmar.
jo crec que de fet els duplets realment són un de sol. (i res: és ben cert que la ficció supera amb escreix la realitat!)

Anna Maria V. ha dit...

Sí, per descomptat, Lulu.
Són un de sol, evidentment, com un desdoblament. "Pepito grillo", consciència o com vulguis dir-ho.
De vegades, com tu dius, ben soferts.
Petons. M'encanta que entris al bloc negrot.

Ramon ha dit...

Hi ha el grec que et deia l'altre dia, en Kostas Kharitos, però ara m'ha marxat el nom de l'autor. Mira-ho por el interné! Eh, i el meu amic Angel Esquius, eeeeeh?

Anna Maria V. ha dit...

Ei, que ja li he posat l'Esquius! Te'l deus haver saltat!

Anna Maria V. ha dit...

L'autor del Kostas Kharitos es diu
Petros Markaris. Els afageixo a la llista, doncs. Jo no l'he llegit mai (encara), però el meu cosí Ramon és molt fiable en temes negrots (i en tot) i si ell el recomana, no falla. Estarà bé.
Per tant, autor negre d'interès general.
Gràcies, Ramon.

Ramon ha dit...

Ostres, si que l'havies dit, el meu amic Esquius. Fins i tot s'hi podria posar l'altre fill de l'Andreu Martin i en Jaume Ribera, en Joan Anguera, saps qui et vull dir?

Anna Maria V. ha dit...

Flanagan!!!!
Home, no ho sé. És juvenil, no?
Més que negrot, és grisot.
Bé, que la gent decideixi.

Unknown ha dit...

Jo, per molt juvenil que sigui, és bo! I el que és bo no té edat,no?
I a mi el Markaris també m'agrada, no tant com d'altres, però m'agrada!

Anna Maria V. ha dit...

Haig de reconèixer que el Flanagan fa molt de temps que el vaig llegir. I no tot.
A veure quan provi aquest Markaris.
Petons, guapa.

Vicenç Bon ha dit...

Roberto Alcázar y Pedrín! (perdona la broma).
Encara que ens allunyem una mica del gènere, el teu comentari m'ha fet veure que en altres àmbits (aventures, infantils...) el company acostuma a ésser una dona o un estúpid (no sóc jo qui els posa, que ningú comenci a insultar-me abans de temps). Segurament la superficialitat de la proposta fa que l'autor o el guionista pensi que així queda més ben dibuixat el personatge principal. Fixeu-vos: Harry Potter, Indiana Jones, o molts casos del cinema negre on el protagonista és un mascle solitari (el cas de Humphrey Bogart, encara que alguns dels films on apareix són excel.lents, si bé no tant el paper que hi juguen les dones).

Vicenç Bon ha dit...

Ja em perdonareu. M'he passat al cinema. Això és habitual en mi i tots plegats m'haureu de saber perdonar. Sóc un gran despistat. Però tot el que he dit val per a la novel.la. Exactament.
No tinc un Watson al costat que em faci anar pel camí correcte, encara que tampoc sóc un Sherlock, més aviat un Pedrín.
Una abraçada.

Anna Maria V. ha dit...

Vicenç, no et falta raó. Al cap i a la fi, aquest Bogart que esmentes és un personatge de novel·la negra d'aquests que jo detallo en l'article. Per exemple, ell ha fet de Philip Marlowe, el protagonista de Raymond Chandler, a "La gran dormida" (en castellà "El sueño eterno"). I ha fet de Sam Spade, el protagonista de Hammet, a "El falcó maltès".
No t'has de disculpar per ser capaç de captar que tots dos autors, en l'auge del gènere dels anys 30 i 40, eren en realitat molt sexistes. La societat era masclista i això es reflectia en tot. No és gens estrany en un gènere de les característiques del negre, on l'heroi havia de destacar per damunt de la resta.
Tanmateix, això és com allò dels pirates que deia en Serrat. Quan trobaven una dona bonica que els robava el cor, estaven perduts per sempre. En el fons, eren uns sentimentals.
Mira, Cervantes amb Sancho Panza no deixa d'utilitzar un recurs similar. I què acaba passant? Doncs que Sancho esdevé l'element intel·ligent i sobretot assenyat.